L’any 2003 dues pel·lícules van donar la volta al món i van cridar l’atenció sobre el fet que alguna cosa s’estava coent en la cinematografia de Corea del Sud: Oldboy de Park Chan-wook i Memories of Murder de Bong Joon-ho. Totes dues van captivar milions d’espectadors arreu del planeta, van guanyar multitud de premis i van ocupar els primers llocs en els rànquings de millor pel·lícula de l’any. A partir de llavors, els seus directors tindrien les portes obertes de bat a bat als festivals més prestigiosos, i cada nou projecte que presentessin seria considerat un esdeveniment.
Jang Joon-Hwan, una visió única d’un cineasta inclasificable.
Aquell mateix 2003, Jang Joon-hwan estrenava una pel·lícula brillant, boja, trista, divertida, inclassificable. El seu títol era Save the Green Planet i narrava la història del jove Lee-Byeong-gu (Shin Ha-kyun), que, juntament amb la seva nòvia i ajudant, l’acròbata Su-ni (Hwang Jung-min), segresten Kang Man-shik (Baek Yoon-sik), el despietat cap d’una corporació química. El motiu no té finalitats ecologistes ni tampoc és per demanar cap rescat: Lee està convençut que Kang és un extraterrestre infiltrat a la Terra i que conspira amb els de la seva raça per destruir-la. Durant dues hores, l’espectador contemplava estupefacte una pel·lícula que passava sense vergonya de la conspiranoia a la ciència-ficció, del thriller policíac a la comèdia absurda, fins i tot s’endinsava en el torture porn i en l’humanisme. Estava plena de sorpreses, de canvis inesperats de ritme i de to, i tanmateix aconseguia mantenir-se coherent amb el seu estil, com si pertanyés al seu propi gènere (¿Dementia Movie?) i res no semblés massa arriscat per a ella. Per justícia, Save the Green Planet hauria d’haver acompanyat aquell 2003 els films Oldboy i Memories of Murder al panteó dels clàssics instantanis del cinema oriental. Però va patir un fracàs comercial de grans dimensions a la seva Corea natal, on la recaptació va ser escassa o nul·la, en part per la idea absurda de publicitar el film com si fos una comèdia romàntica. Mira que hi ha gèneres condensats en la cinta, però aquest no n’és un. Va aconseguir una bona acollida als festivals on es va projectar, va guanyar nombrosos premis (a Sitges va tenir molt bona recepció), i era evident que ens trobàvem davant d’un director amb talent, idees i molt prometedor. Malauradament, no hi ha res més perillós per aixecar projectes que fracassar a gran escala i que un realitzador sigui etiquetat com a «verí per a la taquilla», com li va passar a Hwan.
Hwan confessaria que el seu punt de partida per desenvolupar Lee, el personatge principal, va ser l’Ann Wilkes de la novel·la Misery de Stephen King, immortalitzada per a la gran pantalla per Kathy Bates. El director sempre va pensar que King es va quedar curt desenvolupant Wilkes, que no quedaven clares les seves motivacions, i que si algun dia narrava una història semblant (hi ha alguna referència a Misery força evident, no és res que Hwan amagui), la faria des del punt de vista del segrestador. A això s’hi va afegir una web que va trobar on s’informava molt seriosament que Leonardo DiCaprio era un extraterrestre infiltrat amb la missió de seduir totes les dones de la Terra. Només serien els dos primers ingredients d’un còctel que incloïa referències als dibuixos animats de la seva infància, les revistes científiques, El silenci dels anyells o l’animació japonesa.
Save The Green Planet, una visió humanista, cruel i embogida de la raça humana.
L’entusiasme que va generar entre els pocs que van veure la cinta al seu país (Park Chan-wook la va anomenar «la millor pel·lícula que mai s’ha fet a Corea del Sud», i Hwan va guanyar els dos premis més importants de la indústria del país, el Grand Bell i el Blue Dragon, a millor director revelació) i la recepció internacional de l’obra van ajudar que les portes no se li tanquessin del tot, si bé les ofertes de feina que li van arribar durant la dècada següent sempre venien amb la petició que domestiqués el seu estil i que intentés fer alguna cosa més accessible, pensant en el gran públic, cosa a què el director es negaria rotundament. El seu projecte somiat, en aquells dies, era fer un fals documental sobre sirenes, però no va trobar finançament. Durant tot aquell temps només es posaria darrere les càmeres per a dos projectes menors: el curtmetratge Hair (2004) i el segment «Love for Sale» de Kamelia (2010), pel·lícula que mostrava tres històries de diferents directors sobre el present, el passat i el futur de la ciutat de Busan. Finalment, va acceptar treballar en un guió aliè, sempre que pogués reescriure’l i aportar-hi la seva pròpia visió. I així va néixer Hwayi: A Monster Boy (2013).
Hwayi – The Monster Boy. Els monstres neixen o es fan?
Hwayi (Yeo Jin-goo) és un noi que viu amb una banda de criminals que el van segrestar quan era molt petit. Tot i que el líder del grup, Seok Tae (Kim Yoon-seok), pensava d’eliminar-lo, finalment decideixen quedar-se’l per utilitzar-lo com a eina en diversos cops. Un dia reben l’encàrrec d’assassinar un home de negocis anomenat Lim i la seva esposa. Seok Tae pretén que sigui l’ocasió perquè Hwayi mati per primera vegada. Però en trobar una foto del seu passat a la casa del seu objectiu, començarà a comprendre qui és realment i a venjar-se dels seus companys.
Hwayi orbita en una dimensió diferent de Save the Green Planet. Si aquella primera pel·lícula, amb tot el seu pessimisme inherent, tenia moments de llum i alegria, Hwayi és un relat fosc, que s’allarga al llarg dels anys i s’alimenta de foscor. Un monstre metafòric, sí, però l’espectador veu com actua el protagonista, com si fos real. En realitat, l’aspecte que més tenen en comú ambdues pel·lícules és que tenen subtrames protagonitzades per un policia, en aquest cas un agent que va ser ferit per la banda i donat per mort temps enrere i que busca venjar-se. Les dues subtrames tenen un recorregut semblant, girant cap a un desenllaç cada cop més i més pessimista.
A més, a Hwayi no hi ha redempció possible per als personatges de la banda. Tot i que en el primer acte alguns d’ells poden semblar simpàtics i tracten Hwayi amb afecte sincer, tots són criminals sense cor, i es deixa entreveure que potser entre ells també hi ha altres infants segrestats i reconvertits en delinqüents des de la seva més tendra infància. Només Hwayi acaba escollint un camí diferent, cosa que el portarà a una confrontació amb el seu «pare adoptiu», Seok Tae, a qui en certa manera venera. Però Seok Tae és un ésser de foscor total, implacable i mancat de qualsevol indici de sentiment. A la pel·lícula li sobren alguns girs finals redundants o exagerats per establir vincles cada cop més íntims entre els personatges, però és un thriller sòlid, violent i cruel, filmat amb nervi, amb unes excel·lents escenes d’acció. I com ja feia a Save the Green Planet, Hwan aprofita per carregar contra certes estructures de poder que són la causa de molts mals a causa de la seva corrupció endèmica.
Aquesta vegada, l’èxit a taquilla va somriure a la seva atrevida proposta i va poder respirar tranquil, ja que amb dos milions i mig d’espectadors només a Corea i el beneplàcit dels festivals on es va projectar (entre ells, novament, Sitges), a Hwan se li van obrir les portes de la indústria, portes que mai se li haurien d’haver tancat.
1987 – When the Day Comes: Centenars de petits gestos porten a una gran revolució.
1987: When The Day Comes (2017) potser és el seu treball menys personal, però sens dubte va ser el seu repte més gran. Es tracta d’una obra monumental i molt exigent, ja que l’espectador ha de posar els cinc sentits per seguir l’entramat de la història, que compta amb, com a mínim, quaranta personatges rellevants, entre principals i secundaris, i fins i tot els terciaris poden tenir un moment de protagonisme. Basada en un guió de Kim Kyung-chan, narra la successió d’esdeveniments que van portar a la rebel·lió democràtica de Corea el juny de 1987, arran de l’assassinat de l’estudiant Park Yong-chul a mans de la policia patriòtica anticomunista, després de torturar-lo. El protagonista inicial és el fiscal del districte que es nega a signar l’autorització per cremar el cos sense fer-li l’autòpsia, fart dels abusos d’aquell cruel cos policial dirigit amb mà de ferro per l’oficial Park (de nou el magnífic Kim Yoon-seok, aquí igual de terrible o més que a Hwayi). Però aviat descobrirem que aquest fiscal, que és retirat del cas als quaranta minuts de pel·lícula, no és el veritable protagonista de la funció, ja que el relat en realitat no en té. Va passant dels periodistes que van investigar els fets als metges que van signar l’autòpsia, o, molt especialment, la jove Yeon-Hee (Kim Tae-ri), que inicialment no vol saber res de revolucions però s’hi va implicant, a causa de les peticions del seu oncle i d’un jove de la universitat pel qual se sent atreta, que al seu torn està basat en un personatge real que va ser (tristament) fonamental per a l’èxit de l’aixecament. Són dues hores i quart que passen volant, amb un muntatge estudiat al mil·límetre i amb una capacitat que frega l’excel·lència per comprimir en cada escena la informació indispensable i el desenvolupament de personatges necessari sense que sembli forçat ni artificial. I la cinta resulta molt inspiradora en la seva absència de personatges amb tendència a fer grans discursos o d’herois d’estar per casa: tots i cadascun dels implicats són gent comuna que estan fins al capdamunt d’un govern corrupte i opressiu. Fins i tot Park, el més semblant a un dolent amb cara i ulls que té el metratge, revela les seves motivacions cap al final del film, i l’espectador pot entreveure que el seu odi al comunisme, acumulat i lacerat amb el pas dels anys, va tenir un punt de partida concret.
Amb 1987, Hwan per fi va poder assaborir les mels de l’èxit multitudinari i l’aplaudiment de la crítica. No va ser una tasca fàcil. El govern del país durant el període de rodatge era de dretes i es mostrava molt reticent a permetre que es rodessin pel·lícules d’aquest estil, per la qual cosa el director i el seu equip van haver d’anar amb peus de plom i no fer gaire soroll. Hwan va poder, de totes maneres, fer les paus amb ell mateix, ja que va confessar haver tingut remordiments per no haver-se implicat gaire en les activitats polítiques durant els seus anys universitaris, i d’aquesta manera sentia que compensava aquella desídia. La pel·lícula va portar als cinemes més de 7 milions d’espectadors, i Hwan va poder guanyar, entre molts altres premis, el Blue Dragon a la millor pel·lícula i el Grand Bell al millor director. Per fi es podia veure situat entre els millors de la seva generació.
Aquest 2025 s’estrenarà el remake de Save the Green Planet perpetrat pel singular Yorgos Lanthimos (The Favourite), amb el títol Bugonia, projecte en què originalment Hwan va treballar juntament amb Ari Aster (Midsommar) però que va haver d’abandonar per problemes de salut. Hwan ha elogiat recentment la feina de Lanthimos, considerant l’obra «una variant magnífica», la qual podria significar el redescobriment de la pel·lícula original. Qui sap si, ara que la seva carrera sembla ja totalment redreçada, podrà reprendre un dels seus projectes més bojos amb els quals podria haver començat la seva trajectòria: Fart Man, la història d’un home amb una capacitat gairebé superheroica de tirar-se pets gegantins. Sens dubte, seria un canvi d’aires.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Javier J. ValenciaJavier J. Valencia (Bilbao, 1977) es Graduat en Criminología i Política Criminal per la Universitat de Barcelona. Apassionat pel cinema i la televisió de culte des de ben jove, el 1995 va editar “Ghostwood”, el primer fanzine de l’Estat espanyol dedicat a la sèrie de televisió «Twin Peaks». Sobre aquesta [...]
