El món de literatura actual, sobretot a les àrees culturals a què pertanyem, el podríem batejar ben bé amb el nom propi d’Egoland, un món on el coneixement ha sigut abandonat en benefici de les coneixences i el reconeixement. Un món on l’escriptor (dit amb tots els «sics» que facin falta, perquè actualment res ni ningú el valida mínimament pel que fa a les qualitats literàries), atret per les seduccions d’un mercat que ha escalfat el cap de tants, s’ha abraçat al narcisisme del botiguer que es fa publicitat de si mateix sense vergonya d’inflar el seu producte, perquè, sense gaires més recursos a l’abast un cop desacreditades les humanitats crítiques (¿n’hi pot haver d’altres?), però tenint a mà eines virtuals sense cap més topall que la quantitat de seguidors i els likes que li satisfan la vanitat, es dedica en cos (sobretot en cos exhibicionista) i ànima (si encara en té algú) a parlar-nos i a il·lustrar-nos de la seva vida entre el patetisme i l’humor, que és el que ven, perquè l’«heroi» actual és aquell que, potinejant en el seu jo, arriba al màxim grau de degradació mental i moral, això sí, dintre d’uns paràmetres acceptats pels lectors de novetats. És a dir, aquells que no són capaços de ser fidels a res que no mani el mercat, que s’alimenta d’èxits a costa de la impudícia que sigui i no pas d’allò que s’anomenava «valors», ara sovint ridiculitzats per qualsevol arribista cultural. Un cercle mercantil que es retroalimenta, això sí, augmentant cada cop més la dosi d’estultícia. ¡La cultura ha de ser distreta i divertida!, que proclamen tots els programes pseudoculturals dels mitjans i els parvenus al món literari. Un afebliment de la comprensió lectora que es converteix en una bona pista d’aterratge de qualsevol feixisme. Així, veiem que l’autor confessional, el del jo inflamat, com si fos un porc escorxat, ho aprofita tot de si mateix: família, traumes infantils, lectures, dèries, desitjos, enamoraments, records, malalties, la mort dels altres… Una greixosa carn de perol. Tant li és un pernil com una salsitxa. Però el problema sovint és la mala alimentació de l’animal. La qüestió, com deia un bon amic meu, rau en el fet que de vida «nostra» ja en tenim tots i que el que ens falta és precisament el que li falta a ell, i que potser per això ens ho pensem tres vegades a l’hora d’escriure sobre nosaltres. Hi ha molt pocs porcs qualité Proust, un autèntic «Joselito», parlant de pernils, de la literatura mundial.
Garrina Imatge d’Imanol Buisan
L’escriptor amb l’ego sota control, és a dir, sense febrils inflamacions egòlatres a les meninges, més enllà d’un orgull discret per l’obra que fa sense seguir mandats comercials, sinó per necessitats intel·lectuals analítiques i no tan sols simptomàtiques, parla no pas de la seva vida, sinó de la vida, que és ben diferent, sense possessiu, i, com la cosa més natural del món, l’escriptura se li enfila cap als problemes de l’existència i, un pas més enllà, del Ser-hi, amb un hi que precisament és l’element pronominal de presència que qüestiona l’autoritat del Ser. És a dir, no s’embadaleix balbucejant davant del Tot, sinó que s’ocupa del llenguatge i de les seves fugues i limitacions pel que fa a la condició humana, aquest coneixement de la condició humana que necessita renovar-se, rellegir-se, a cada generació: que necessita tornar-hi i tornar-hi, i si cal tornar-s’hi, per anar substituint els fonaments màgics de la «veritat», fruit de la ignorància, i refonamentar-la amb principis de realitat perquè sigui de veritat. Aquesta mena d’escriptor, cada cop més escàs a Egoland, elabora el seu discurs literari a partir de les coincidències —encara que les porti a un alt grau de coneixement— que el fan associar-se, que el fan, sí, comúnicar-se, perquè sap que fins el poema més complex i obscur és una mena o altra de comúnicació i no tan sols un simple i original arabesc lliurat a l’admiració del turista literari. La singularitat per la singularitat li és aliena. Ell lluita per formar part de la dialèctica del pensament de totes les èpoques, allò que precisament els despotismes seculars han maldat per suprimir amb l’irracionalisme del mite i la religió, i ara del mercat, que, superant-se a si mateix, ha convertit mites i religions també en mercaderies. Vegi’s el negoci de les més diverses i peregrines savieses (sic). L’escriptor de raça, que se’n deia, senzillament —aquest difícil i humil senzillament— pretén aportar al «Talmud» —valgui només com a imatge— de la literatura una peça més de l’existència «humana», que tan sols és en i pel llenguatge.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Carles Camps MundóCarles Camps Mundó (1948). La seva obra poètica ha rebut els premis Parc Taulí (2006), Carles Riba (2009), Serra d’Or de la Crítica (2014) i l’Octubre de Poesia (2017). L’any 2018, sota el títol La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), va reunir els seus catorze poemaris publicats fins aleshores. [...]
