Els mots esquerps
Jordi Mitjà
L’any 1962 Marcel Duchamp va assistir a la inauguració del Club Med del Cap de Creus.
Ho feia acompanyat del galerista George Staempfli, de Nova York. Duchamp no era home d’inauguracions, d’aquí la meva sorpresa quan en vaig tenir coneixement. El Club Med, però, encaixa en la seva filosofia de vida austera. Aquell model d’estiueig era, sense proposar-s’ho, l’antiturisme de masses. Amb la informació que tenim i els estudis que n’ha fet l’arquitecta Sílvia Mosquera, podem deduir que res d’allò es pot comparar amb els models de turisme actual. Ara, qualsevol iniciativa ha de ser compatible amb la comoditat i l’homogeneïtzació.
Els bungalous on s’instal·laven aquells visitants intrèpids eren petits, austers i arquitectònicament respectuosos. Compartien els serveis bàsics de dutxes i lavabos en construccions adjacents, no hi havia botigues, ni tampoc records. Era un concepte que s’apropava a les comunes dels anys seixanta, però disposaven de teatre, infermeria, restaurant, i la presència tàntrica d’un paisatge únic i desbordant. Els empordanesos –de la generació dels meus pares– no feien turisme i, per descomptat, no podien entendre aquell model. D’aquí la possible desafecció i la poca o nul·la pressió per conservar alguna traça d’aquelles restes.
Ara, no en queda res d’aquelles primeres arquitectures integrades en el medi, cap rastre més enllà de la proposta dels paisatgistes contractats per a la remodelació. Unes intervencions en forma de petites baranes metàl·liques que dibuixen circuits obligatoris per a turistes domesticats i dos marcs de xapa corten que escarneixen l’arquitectura original de la infermeria, convertida ara en un mirador ridícul. Tots estaríem d’acord que no cal posar marcs al paisatge perfecte.
Els mots esquerps
Estic compilant les paraules, els mots tallats sobre fusta, que lluïen sobre les parets de cada bungalou al Club Med. El primer cop que vaig visitar aquell lloc, més enllà del poblat fantasmagòric, em va fascinar tot aquell conjunt de paraules adossades als murs blancs.
Uns mots escrits en francès, que possiblement servien per identificar i localitzar cada una de les 416 cel·les dins el conjunt. A mida que t’hi passejaves, quan recorries l’indret, el teu cervell construïa petits haikus. Cada traçat enmig d’aquelles casetes tenia alguna cosa de poesia atzarosa. Malauradament, però, vaig trigar massa a emportar-me aquelles cartel·les. Ho feia, com d’altres flâneurs ocasionals, enduent-me paraules com a record. I així, el poblat es va anar buidant, poèticament parlant. La demolició va propiciar la pèrdua total d’aquell diccionari feréstec de 416 paraules. Aquestes restes són, ara, el vestigi d’un conjunt arquitectònic que ja no existeix.
M’he proposat fer un índex amb totes les paraules. Amb les que he anat compilant amb els anys, amb les que apareixen a les fotografies d’arxiu i amb les que pertanyen a testimonis o a turistes ocasionals. Els mots esquerps és un projecte de compilació que serà com el pòsit d’un lloc, per tornar-hi, des de l’escriptura ideal de paisatges que són els haikus.
Jordi Mitjà. Cadaqués, 2013
Jordi Mitjà (Figueres, 1970) viu a Lladó i treballa a Banyoles. Ha presentat els seus projectes en nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives. Participa també en projectes editorials i crea, juntament amb Jesús Novillo i Carolina Trebol, l’editorial CRANI. Aquests darrers anys ha consolidat la seva presència dins l’escena artística nacional i també ha realitzat residències a Ciutat de Mèxic i São Paulo. Ha participat en les exposicions inaugurals del Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona i del Canòdrom de Barcelona; la seva obra es troba en col·leccions públiques, com el Museu de l’Empordà, la Mediateca de la Fundació “la Caixa” o el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC), entre d’altres. Des de múltiples registres de presentació —de l’escultura o la fotografia fins a la publicació o el cinema—, l’obra de Jordi Mitjà planteja l’apropiació de diferents contextos, situacions, mitjans o produccions externes que l’artista porta hàbilment al seu terreny, basant-se en una alta complicitat emocional amb els referents i punts de partida que escull. Una dinàmica de treball complexa i obsessiva que, més enllà de la seva formalització expositiva, concentra la seva intensitat en el procés de producció i el temps de negociació entre idea inicial i resolució final; fet que incorpora de manera voluntària aspectes flexibles i lliures com ara la intuïció, l’assaig, l’error o l’accident.
Gemma Cascón i Llorenç Ugas Dubreuil
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Gemma CascónGemma Cascón és fotògrafa, interessada en la documentació de territori. Editora del mitjà de difusió cultural Week&Sabadell. Autora de la secció Formes de desaparició i co-coordinadora de la secció zona_zero d’aquesta revista.
-
Llorenç Ugas DubreuilEs forma a l’Escola Illa de Sabadell i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, on s’especialitza en Fotografía d’autor, Entorn, imatge i creació, Tècniques de positivat antic i Conservació de col·leccions fotogràfiques. El cos central dels seus projectes s’articula al voltant de l’estudi de la ciutat i el paisatge. Compagina [...]
