Imatge: Les actrius Fanny Bulló, Sílvia Ricart i Ariadna Ventura van acceptar el repte de posar-se a la pell de la Colometa.
En Jordi Alsina, l’ànima del projecte, havia vist, i llegit de nou, l’adaptació de Joan Oller i Carles Guillén de La plaça del Diamant. En aquest text la magistral obra de postguerra de Mercè Rodoreda es transforma en una peça de cambra a tres veus on no es veuen les costures i manté, per dir-ho d’una manera, l’ànima, el fil essencial del món narratiu.
En aquest sentit, doncs, aquest treball d’adaptació i de dramatúrgia és per damunt de tot un bell homenatge a l’obra de Rodoreda.
La prosa poètica de la Rodoreda embolcalla, sedueix, hipnotitza. Era difícil no rendir-se a la invitació del Jordi perquè hi col·laborés. I així vam posar fil a l’agulla. L’Estruch ens va oferir els seus espais i serveis, sense els quals hauria estat impossible iniciar aquesta aventura. Vam fer el càsting, ajudats per l’Emili del Bas, fins a trobar les tres actrius sabadellenques: la Fanny Bulló, la Sílvia Ricart i l’Ariadna Ventura.
Imatge: A La plaça del Diamant, la protagonista explica la vida com qui l’ha patit, sense perdre l’estranyesa pel fet de viure.
Per casualitat, en aquelles èpoques, mentre ens plantejàvem com faríem l’escenografia, em vaig trobar el Pep Sallés. Com si tot anés rodat, se’m va acudir convidar-lo a participar-hi, sense saber —oh, atzar misteriós— que ell havia estat l’escenògraf de moltes obres d’Ollé. Li va venir de gust i ha format part des del primer dia de l’equip de direcció. Per això vaig comprendre que aquest projecte acabaria veient la llum.
En Pep Sallés va plantejar una escenografia que lligava amb la idea de fer un teatre nu, quasi atemporal, de línies i moviments nets, apuntant un moviment gairebé coreogràfic. L’estètica que es cercava era geomètrica, Tot i que l’obra és una crònica fidelíssima de la postguerra, ens agradava mantenir despullat el conflicte, remarcant el que tenia d’universal i deixant de banda tot el que podria donar un color «costumista».
La troballa de les cadires ha estat un element clau en tot plegat. Un element important i, alhora, un obstacle que ens afegíem, en el sentit que ha calgut un treball intens per crear i resoldre els moviments. I això ha suposat més feina per a les actrius. Ara bé, és ben cert que aquest moble, amb el seu moviment, ens parlava i ho suggeria tot. Les vuit cadires esdevenien l’envelat, un pis atrotinat, un colomar, una adrogueria…, i eren, també, el temps, l’angoixa, el desori de la guerra, la desolació de la postguerra, les vides entrellaçades, la misèria, i la mort i la resurrecció final a la plaça del Diamant.
Imatge: A La plaça del Diamant, la protagonista explica la vida com qui l’ha patit, sense perdre l’estranyesa pel fet de viure.
Pel que fa a la música i efectes sonors, havíem pensat en música en directe. Vam parlar amb Maria Pich, acordionista, també de la nostra ciutat, i vam estar-hi treballant de valent amb uns resultats molt interessants. Però diverses circumstàncies professionals la van obligar a abandonar el projecte i per aquesta raó vam contactar amb Xavier Boixader, amic d’en Jordi, exmembre de Dusminguet i l’encarregat de triar i mesclar les músiques a l’Illa del Tresor, el programa de Joan Ollé i Joan Barril. Ha estat una altra bonica jugada de l’atzar: també s’hi va apassionar i va aconseguir uns fons, efectes sonors i unes músiques que han estat aspectes absolutament significatius en la creació de l’atmosfera que cercàvem. Finalment, la Irene Ferrer ens va oferir un cop de mà en la tasca d’il·luminació, i l’espai i la llum van formar part de l’efecte que es pretenia. Seguint aquesta línia, el vestuari dissenyat per Anna Torruella no havia de reflectir una època, unes edats, sinó el caràcter fràgil, desolat, de la narració, i la senzillesa del personatge.
Ara bé, tota la tasca de dramatúrgia, d’escenografia, de direcció, de vestuari i il·luminació, però, havien de suggerir un món narratiu. No pas trair-lo. Suggerir-lo, recrear-lo, fer-ne un recordatori, una incitació a rellegir o a sentir-lo com un homenatge escènic. Aquest era un dels objectius indiscutibles. Pel que fa a l’obra narrativa de la Rodoreda, ja ho sabreu, rere d’unes figures sovint aparentment fràgils, vulnerables, ens parla amb una veu i una mirada afinades, potentíssimes. Aquesta veu i mirada dialoguen, en estat d’astorament, de perplexitat, sobre la vida que els passa. A La plaça del Diamant, la protagonista explica la vida com qui l’ha patit, sense perdre l’estranyesa pel fet de viure. Aquí l’observació dels detalls més quotidians establiran a poc a poc un tramat simbòlic, d’una poètica implacable, que apunta i va directa a la jugular.
Imatge: Pep Sallés va optar per una escenografia nua, quasi atemporal, de línies i moviments nets, apuntant un moviment gairebé coreogràfic.
La Natàlia/Colometa explica la seva vida marcada per l’opressió i la necessitat d’alliberar-se’n. Dic això perquè el text pot entendre’s com un acte de coneixement i reconeixement, un acte d’assumpció de la pròpia identitat, després d’un període opressiu i agitat, marcat per les tràgiques circumstàncies de la guerra i la postguerra, i finalment també un acte de gratitud. En un crit final, deixarà que fugi la joventut i, a poc a poc, amorosa, acceptarà tot el periple vital, abraçant la innocència una mica esquerdada i enyorada, el neguit d’estar a la mercè d’un marit vel·leïtós i que li fa la guitza, el neguit d’uns coloms amos de la casa, el dolor més atroç per la pèrdua, pel coneixement de la misèria humana, la pèrdua del sentit de viure, la foscor, així com els moments més bells i senzills, l’amor i la tendresa, com l’abraçada nocturna al marit «esguerradet», el passeig extasiant per un parc sota un cel nítid amb coloms que no empastifen…
Imatge: Pep Sallés va optar per una escenografia nua, quasi atemporal, de línies i moviments nets, apuntant un moviment gairebé coreogràfic.
Per això, una de les tasques més boniques ha estat la d’intentar comprendre i fer comprendre l’esperit d’aquesta obra, per tal de suggerir eines per al treball actoral i de direcció. Comprendre, doncs, la naturalesa d’aquesta dona que ens parla des de l’estranyesa, i comprendre, també, la relació que estableix amb els altres personatges: amb el Quimet, aquest home d’acció, d’una voluntat fèrria i anorreadora, amb la senyora Enriqueta, que sempre li fa costat i alhora té una «malícia sense malícia», amb els fills…, i també la relació que estableix amb els objectes que prendran un caràcter simbòlic: L’embut o la desesperació, els coloms o l’angoixa d’una identitat anul·lada, les nines i l’osset de peluix, o la infantesa perduda, les balances, aquest anhel secret d’equilibri…
És a dir, ens calia comprendre-la en relació amb el seu món complex per tal de buscar i afinar, com qui fa música, en la manera d’entonar una frase, una expressió, un paràgraf, cercar sempre en la melodia de les paraules, en el gest i en el silenci, l’encarnació d’aquesta vida singular.
La relectura, la tasca i el plaer de rellegir i repensar s’havia de traduir, necessàriament, en una interpretació que fluís, que no traís aquesta innocència, i la saviesa final d’una mirada i d’una veu que parla des l’experiència. Vet aquí, doncs, que vam gaudir d’un altre acte de màgia: del text a la dramatització. El resultat ha estat el que vau poder veure, si vau venir, més o menys encertat, evidentment millorable, però us asseguro que del tot apassionat. En qualsevol cas, ha estat un plaer participar en aquesta aventura de dramatúrgia i direcció. M’agrada pensar que tots els esforços s’han dirigit, amb més o menys encert, a fer el nostre homenatge a l’esplèndida novel·la de Mercè Rodoreda.
CLARA SOLEY MANUEL
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
