Tallers infantils d’art de l’Escola Illa. Idearis, metodologies i derives pedagògiques

L’Escola Municipal d’Art Illa de Sabadell és una gran casa de l’art amb una llarga tradició a la ciutat de Sabadell, hereva directa de l’antiga Escola Industrial, fundada per la comunitat empresarial de la ciutat en un moment que es requeria, ha tingut una extraordinària i complicada deriva amb diferents formats, gestors i localitzacions dels quals nosaltres en som també hereus, juntament amb l’Escola Industrial i les biblioteques públiques d’avui, tres espais ciutadans fonamentals i imprescindibles per al creixement del teixit cultural i social de la comunitat que ens acull. Cal agrair la voluntat de l’ajuntament de Sabadell i el seu departament d’Educació, que des del seu origen vetllen i fan possible que aquest espai continuï.

El 2000 es refunden els tallers infantils d’art (pdf) a partir de la iniciativa d’Agustí Hurtado, Anna Vilarrubias i Xavier Garriga, amb la intenció de crear un espai pedagògic semblant al del Tallers d’Art Triangle de Sant Cugat, on els alumnes deriven per diferents processos creatius en tallers d’arts creuades al servei del propi coneixement personal.

Amb Lluís Clapes, Xavier Garriga i la incorporació posterior de l’Oriol Vilapuig, des del principi el taller ha tingut la sort de comptar amb artistes com Jaume Pitarch, Margarida Molins, Sílvia Ferran i Maria Bosch, des de fa uns anys, i amb Gemma Canal, que és la incorporació mes recent. A més, la col·laboració des dels inicis amb el grup de plàstica de l’ICE de la UAB ens ha permès disposar d’una estratègia i camí per mostrar.

 

Ideari dels tallers infantils d’art de l’Escola Illa

No som productius: fem processos interessants

Des del principi hem estat austers, disposàvem de poques coses i quasi sense espai, on fèiem feines d’art molt acotades i amb un resultat previsible, que anaven a parar a una carpeta que els alumnes s’enduien al final de curs. Però quan vam començar a treballar propostes més agosarades i complexes on el resultat potser era un dibuix, una fotografia o un vídeo, ens vam trobar amb una dificultat a l’hora de presentar els resultats del que passa a l’aula, ens vam veure cada cop més obligats a presentar documentacions com una reflexió, i una autoexplicació o relat del que passava a l’aula.

Això ens va fer entendre que mostrar només els objectes per cercar en ells una excel·lència era menys interessant i complex que fer visible tot el procés d’aprenentatge que recollia la documentació i que podíem mostrar i compartir amb els alumnes i les seves famílies.

Aquestes dinàmiques feien que les carpetes no s’engreixessin amb objectes i resultats; d’aquí el nostre interès de compartir tot aquest procés d’aprenentatge i d’incidir en aquest aspecte a les reunions amb els pares, que iniciem dient que no som productius.

 

A l’aula treballem plegats el món simbòlic, la tècnica ve després

L’art és un intermediari per als processos del viure, ens dóna estratègies. Cada persona té una percepció de la realitat simbòlica, una realitat que podríem dir màgica i molt diferent que ens fa pensar que estem vivint junts en mons molt diferents. Posats a escollir els nostres temes disparadors de projectes, aquests estan directament connectats amb el pensament lateral. Connectar amb aquest pensament no costa gaire en una escola d’art, ja que és un àmbit ple de gent sensible en aquesta manera de conèixer el món. Les arts ens fan veure que hi pot haver més d’una resposta a una pregunta i més d’una solució per a un problema, és a dir, ens connecta amb una realitat canviant i complexa. Per això sempre que entrem en conversa amb un tema abordem posteriorment la tècnica que farem servir, que dependrà del que es necessiti desenvolupar. Per tant, no tenim costum de treballar les tècniques de manera autònoma sinó que sempre estan vinculades a una necessitat de canalitzar i expressar alguna cosa relacionada amb el projecte.

Quan veiem el riu de projectes que hem desplegat en el taller al llarg dels anys, ens vénen al cap un munt de temes, dignes del diccionari de símbols de Cirlot. Amb ells obrim una olla d’investigació i expressió de moltes parts nostres que estem vivint i per a les quals tenim molt a dir com a éssers vius i presents. Entendre l’art com un gran espai simbòlic que ens permet compartir experiències per inserir-nos en el món, creant llaços per a allò que ens passa i sentim. Al taller no deixa de fascinar-nos veure la capacitat de connectar-nos amb el nostre inconscient col·lectiu, i sobretot l’especial facilitat que tenen els infants per fer-ho amb una exuberant i renovada riquesa.

 

Tenim un museu de la infància obert al futur

Ens fem grans i cada cop veiem que el viure dels nostres infants per l’aula és irrepetible. En el nostre ser quotidià a l’aula hem vist passar coses impressionants que ens fan repensar el que estem fent. Per a nosaltres és una sort poder participar d’un espai atemporal i sagrat, potent i canviant, que pertany a tots i del qual sabem ben poc, la infància. Tenim la sensació que els nens ens fan tants regals que no els podem obrir tots, per manca de temps i capacitat de poder-los veure.

Guardem a la planera de l’aula i als nostres discs durs rastres de les feines que hem fet al taller al llarg de 15 anys. Ho anomenem museu i aquí teniu un seguit de títols suggerents que han emmarcat els nostres projectes.

«Els llibres canvien: lliçó de vol», «el meu mapa del món», «els plats de com es van conèixer els pares», «la línia de vida», «diàleg amb els besavis», «el cos pot», «les cases de l’anima», «les cabanes i les famílies que fem (maleïts veïns)», «dibuixar i mirar l’altre», «Destruir/Construir», «què faries amb el teu doble?», «històries que m’expliquen els avis», «el joc de l’oca», «de la dansa al dibuix del dibuix a la dansa», «els lectors», «la casa que vull», «Tempestats i catàstrofes», «què hi ha dins del meu cervell?», «converses de fang», «el món vist des de dalt» René Zimmick, «de quin color soc?», «El cos com a mesura: quants nens caben dins d’un elefant», «què passaria si fos petit (l’increïble home minvant)?», «Les cares de les coses i les cases», «“el piso muestra” (fer mobles de cartró per a la casa)», «Sóc un superheroi i tinc superpoders», «mestres antics: motllures i pinacoteques«, «Èdip i l‘esfinx», «exvots d’agraïment», «els meus peus i les seves sabates», «catàstrofes», «Vanitas i filactèries amb esquelets», «insectes que viuen radera la cuina», «tags i el meu nom», «dibuixos de llum», «Narcís a l’aigua», «nens i nines», «gratacels», «capitells i relats», «el Doctor Shmith i l’Ukelele», «plats amb aigua», «quin és el teu paradís?», «el terra com aire per volar», «plantar un arbre al meu full»…

Tot i que ens agraden molt les tècniques artístiques, també hem vist que els materials pobres tenen un potencial creatiu i expressiu impressionant. Encara no hem trobat un substitut per al cartró de les caixes i la cinta de precinte, material prou simple i esclarit que genera tanta energia i possibilitats creatives que desbanca sovint procediments tradicionals procedents de l’acadèmia d’art.

Hem creat una cultura de materials reciclats de la qual gaudeix tota l’escola, com ara els cartrons, papers de patrons, caixes, foams, fustes de palets, caixes de plàstic de la fruita, electrodomèstics vells, material de jardineria del viver municipal… Tot plegat és una font de recursos que ens acompanya i on ens dirigim sovint, cada cop que tenim un dubte creatiu.

 

La documentació, la cultura d’arxiu per poder viure amb la incertesa

El viure és incert, sempre comporta un risc i això també ho tenim sumat a l’aula, amb les nostres expectatives, les de l’alumnat i les famílies. Encara que decidim i programem temes i projectes, mai no sabem què sortirà ben bé a l’aula. Aquestes tensions estan presents i els donem un lloc mostrant el possible procés del que passarà. Nosaltres ho anomenem una «catàstrofe fèrtil», ja que sovint mai no és el que esperàvem tots, i encara sort que també sabem que, sigui el que sigui, serà molt millor que no el que havia de passar.

Per tant, viure el risc a l’aula és un procés estrany on documentar la incertesa és fonamental per calmar-nos, com més ens acostem al fer de l’aula, encuriosits d’allò que, si passa, i oblidant-nos del resultat previst, molt millor. Com deia Loris Malguzzi, «lo que no se documenta no existe», en un dels seus dictats pedagògics (pare de la renovació pedagògica a Reggio Emilia, fundador de la cultura de la infància a l’escola bressol, un món propi verge, encara per descobrir). Gràcies a la fotografia digital comencem a tenir un bagatge de documentació de 15 anys, ric i complex, per mostrar i compartir, de tot allò que ha passat a l’aula en els processos d’aprenentatge.

Sovint els temes que escollim amb els nens defugen els camins ja fets, hi ha una component de rebel·lia i provocació del professorat, que ens estimula generar temes allunyats del fer de l’art habitual, cosa que augmenta el risc i l’aventura del que volem fer, sorprenent-nos atropellats per la riuada innovadora de les nenes i nens, i altre cop la catàstrofe fèrtil ens descol·loca, ens sorprèn i ens fascina.

Quan parlem de documentar estem parlant d’una senzilla metodologia de procés aplicada als projectes, en la qual es genera una manera de fer a l’aula que convida a la conversa i la reflexió a molts nivells entre l’alumnat,les famílies, l’escola i el professorat. Un procés que podríem descriure com allò que va des de l’arrencada inicial a partir d’un tema, projecte o idea a desenvolupar, passant per la confecció de carpetes amb col·leccions d’imatges i documentació sobre el tema que treballarem mirant obres d’altres autors que ens estimulen i ajuden a definir metodologies i estratègies, fins a les documentacions de les diferents sessions que han tingut lloc en el taller, l’organització de les imatges que ha generat tot el procés, l’elaboració del relat, en un format expositiu per a la seva presentació, la presentació en una exposició del procés amb diferents mostres, dels temes que surten…

Tota aquesta organització de la incertesa i la seva publicació, és finalment la creació de coneixement que es produeix a l’escola, i que va generant una cultura mes enllà dels tallers infantils, a tota la comunitat que l’ha creat. La documentació, per tant, no és entesa com un suport addicional a l’experiència d’aprenentatge sinó que incideix directament en aquest procés d’aprenentatge permetent que allò que hem realitzat ens retorni prenent un renovat sentit per a nosaltres.

 

L’aula, el lloc segur de trobada on succeeixen les coses

Cada cop tenim més clar que ha de ser un espai segur i amorós, com diu Humberto Maturana, amb dret a equivocar-nos, on és benvingut l’accident i l’inesperat, on les produccions són sagrades i es mereixen tot el respecte i cura, on tothom hi és inclòs i rebem com un regal el seu bagatge familiar. Com diu Carles Parellada, primer és el lloc, i cal que el cuidem prèviament, un lloc on es respiri clarament aquest marc de convivència i on tothom vegi que hi té un espai. No es fàcil establir aquest ordre i convivència amb l’alumnat i les seves famílies, ja que es tracta d’uns tallers d’extraescolars setmanals amb nens de diferents escoles i barris. Aconseguir un contacte entre ells depèn de les accions i interaccions que es generin.

Tenim clar, doncs, que aprenem en grup i que aquest també ha de ser un espai d’intercanvi on tothom sigui i se senti mirat amb les moltes coses que van passant. També és un espai on es creuen diferents temps i moments de la vida.

 

Treballs que creen relats del viure: la reconciliació biogràfica

Quan parlem d’inclusió a l’aula ens agrada pensar que l’energia de la llavor pròpia de cada infant i les seva família està oberta a l’aula. Obrim aquest procés de descobriment a partir dels propis treballs, que estan plens de relats del viure de la família, amb converses a diferents nivells on les paraules afloren i fan un relat de tancament que donen connexions noves. Com diu Carles Parellada «en trobar un sentit a allò que li ha passat a la meva vida, jo tinc la possibilitat de transformar-la, per poder superar les meves dificultats, he d’entendre el que va passar als meus pares i poder dir: d’acord». Permetre que els treballs parlin, primer amb nosaltres mateixos gravant microvídeos, però també amb converses o presentacions per als companys i per a la família. Són petites oportunitats amb les quals anem construint camins des d’un altre llenguatge que ens aporta informacions de l’inconscient. Cada cop que un projecte ha despertat relats del viure hem descobert la profunditat del que es fa a l’aula. Propostes com «les línies de vida», «converses amb els avis», «el dia que els pares es van conèixer», «els exvots d’agraïment», «la casa que vull», «què hi ha dins del meu cervell?», «cabanes»…, han estat un magnífic i creatiu disparador on hem vist la bona feina dels infants amb la presència permanent de la família.

 

Els tallers infantils d’art, l’Escola Illa i la comunitat educativa

Amb el temps hem vist que els tallers infantils tenen un paper important dins de l’escola. Els invents, la metodologia i la cultura de materials que hem anat creant afecten l’alumnat i professorat dels altres tallers i departaments. Aquest contagi està sent prodigiós en produir-se un descobriment mutu d’altres maneres de fer que ens aboquen a mostrar el que està passant a l’escola.

Actualment, el fet de recollir i explicar el que fem, compartir el coneixement que s’està creant dins de la mateixa escola, està obrint noves mirades que ens apropen a maneres de fer diferents, vistes des del ser de cada persona i respectant els seus temps de vida i seves les ganes d’aprendre.

Compartir el que fem en espais com l’ICE de Bellaterra i formacions com les que fem al Museu Picasso de Barcelona és una manera de crear escola, de donar sentit a tot el que anem fent i de tancar tot el cicle. Generar conversa cocreativa amb altres escoles i centres innovadors, com el Triangle de Sant Cugat, l’Escola Arc Iris de Barcelona, el Lluis Ballbé, l’Escola el Puig d’Esparreguera, l’Escoleta de Bellaterra, el Grup d’Escoles Sistèmiques, tot plegat ens ha ajudat a descobrir mirades sorprenents del que va passant i ens anima a seguir aquest camí desconegut que ja fa un temps vàrem començar.

 

---

 

Tres exemples per acompanyar aquest text:

De la Dansa al dibuix del dibuix a la dansa. Tardor de 2015

En principi nosaltres volíem fer el que a l’Estruch anomenem «safari de dibuix», és a dir, anar a dibuixar fora de l’espai de l’escola. En aquest cas es tractava d’anar a dibuixar la dansa i el moviment en els espais d’assaig de l’Estruch. Un cop més vam començar a fer recerca i el que vam trobar ens va obrir els ulls a noves possibilitats, de manera que vam pensar que podríem plantejar un projecte més agosarat i experimental a partir d’idees inicials com la de dibuix, dansa, cos i moviment. Paral·lelament i per coses de l’atzar va venir a parar a l’escola per cercar col·laboracions en projectes vinculats a la dansa la ballarina argentina Gabi Barbeiro.

En la nostra carpeta de recerca de referents, el nostre gran disparador va ser l’estudi de dansa i dibuix Segni mossi de Roma, una escola que treballa i investiga al voltant de les relacions entre el cos i el dibuix.

Altres referents importants van ser: Toni Orrico i Heather Hansen, artistes que utilitzen el seu propi cos com a eina de geometries que genera rastres i imatges expressives, i Morgan O’Hara, que registra amb el dibuix els gestos i moviments reiterats de la gent en les seves tasques quotidianes. Tots ells tenien en comú que el cos dibuixa quan es desperta i deixa rastres.

Les orientacions i experiència de Gabi Barberio ens van aportar des d’un principi que per poder dibuixar cal contactar primer amb el cos, un cos que amb la música i els sons es desperta per començar a generar moviments que desconeixíem, i aleshores, armats amb retoladors, llapis o carbons, comencem a deixar rastres en grans papers disposats per l’aula.

Els dos hemisferis i les partitures de moviment, amorrats al paper, sentint els sons i amb dos retoladors o carbons a les mans, sentint les músiques, explorem el moviment amb les mans i el cos amb uns gestos repetitius que es van modificant i modulant sensiblement. Amb aquestes accions entrem en un centratge individual on perdem la noció del temps i l‘espai, una acció corporal que ens calma i ens acosta a una essència que no coneixem i ens sorprèn. Diuen que quan fas això surten representats els dos hemisferis del nostre cervell. Després vam reutilitzar aquestes imatges com a partitures de moviment, seguíem els traços amb els peus generant un camí per al moviment corporal, marcats pel ritme de la música.

Com els nens que quan comencen a dibuixar registren la còpia literal de la gestualitat del que estan veient, seguint amb dos o quatre llapis el moviment de l’altre entrem amb connexió amb ell, el contacte ens acosta, i el vincle i la sincronia és tan gran que el model i el que dibuixa acabem semblant una mateixa peça, un ball a dues bandes amb un enigmàtic rastre gràfic.

 

Contacte corporal, essència, acció, gestualitat, dibuix i dansa

Un altre cop convidar les famílies i amics ha estat un gran encert. Estem en contacte en plena incertesa en un espai nou, descobrim un altre art poderós on és mes important el que fem que el que queda. Aquest projecte ens ha portat a tots a nous espais on el dibuix es converteix en rastres gràfics inexplicables, difícils d’interpretar, i la dansa es deconstrueix en moviments generats pels grafismes del cos i la música.

L’exposició de l’experiència dels tallers d’art infantils de l’Escola Illa, en el safari de dibuix a l’Estruch, és un projecte transversal i incert que va comptar també amb la col·laboració i complicitat de la dansa de Gabriela Barberio, on han col·laborat l’alumnat d’Up Fitdance Studio i Cypherz, Mònica Marin, components del grup de dansa d’Atzart i Almudena Manzanal, juntament amb l’equip de gestió de l‘Estruch Fàbrica de Creació de les Arts en Viu. Documentació del projecte, Claudia Guerrero, Mar Alonso, l’equip de tallers infantils amb Oriol Vilapuig, Maria Bosch, Sílvia Ferran i Xavier Garriga. Aquest projecte va ser realitzat amb col·laboració amb l’Estruch Fàbrica de Creació de les Arts en Viu de Sabadell i va ser posteriorment presentat en la tercera edició d’Hibridacions i Contextos, un projecte pedagògic que incentiva les relacions entre centres d’art i escoles d’art de Catalunya i que es va presentar a l’ACVic el maig de 2016.

 

Destruir/Construir. Hivern de 2016

Podem dir que la destrucció es una part essencial de tota creació. Destruir és donar espai perquè vinguin coses noves. És un fer violent que trenca amb coses que eren bones en el passat, que col·lapsen el present i que no deixen lloc per al futur. La continuïtat de la vida porta incorporada la necessitat biològica del canvi per adaptar-nos a la constant renovació i creació del medi. La dansa còsmica del déu indú Xiva (déu destructor) porta els tres estadis incorporats, juntament amb Brahma (déu creador) i Visnu (déu preservador). Desgraciadament, la ciutat de Sabadell té fama de formar part d’aquesta dansa còsmica de destrucció/construcció. Sembla que hem perdut moltes cases/coses precioses en aquest procés inacabable. Podríem dir que la nostra identitat rau en aquest constant i incansable derruir renovador.

Destruir és una violència de l’emergència impacient d’allò nou que va incorporada amb el crear i la renovació per sobreviure. Destruir no ens agrada i, d’entrada, el tema no va agradar gens a l’escola, i va ser acceptat amb la condició que anés acompanyat dels dos estadis posteriors: construir i conservar.

Això no treu que nosaltres com a creadors també formem part d’aquesta dansa. Hem creat una carpeta d’arxius de destrucció en el mon del l’art, i hem vist grans mestres que ens han ensenyat aquesta dansa convidant-nos a jugar-hi, com Raushenbeg, que esborra un dibuix del seu company W. de Kooning (Erased Drawing, 1953), com Niki de Saint Phalle, que dispara als quadres, com Lucio Fontana, que forada teles, com Ai Weiwei, que trenca un gerro antiquíssim de la dinastia Han, com Gordon Matta Clark, que forada i parteix cases, com Martin Klimas, que fotografia la destrucció de delicades porcellanes a moltes imatges per segon, o com el nostre veí de Terrassa, Francesc Abad, que converteix en un vídeo-performance la destrucció d’una obra seva en un jardí de Matadepera.

Aprendre i ensenyar forma part del mateix gest per als que tenim la sort d’estar a l’escola. També podem assumir, sense cap mena de manies, que l’escola és un espai d’ensenyament i desaprenentatge. El nostre alumnat aprèn al mateix temps que nosaltres, el seu professorat, i en l’ensenyar desaprenem el que sabíem i ens obrim a les noves informacions que ens porten les futures generacions. Perquè, avui, les coses han canviat i com més tardem a acceptar-ho menys possibilitats tindrem de tenir èxit en la nostra tasca.

Amb aquest títol, «Destruir/Construir», els tallers d’art de l’Illa volem donar llum al destruir, incorporar-lo a la nostra consciència del gest de crear, un gest difícil i que ara veiem bé amb una funció clara: la de generar espai i crear nous ordres que seran claus per al nostre futur viure. La mateixa destrucció del format del tallers antics ha generat el naixement de nous espais d’aprenentatge i creixement, de renovació de l’Escola Illa.

 

Escultures de cinc minuts. Roba i accions amb Edwin Wurms. Primavera de 2015

Un jersei és un invent dels nostres avis/avantpassats, va ser creat per abrigar-nos i cada cop que tenim fred i ens volem abrigar el fem servir de la mateixa manera. Però què passa si volem sortir d’aquest camí i donar un altre ús a aquesta peça de roba? En la majoria dels casos no sabem com fer-ho, el nostre cervell fa servir sempre el mateix camí i no sortim de la mateixa idea. Cal fer camins nous i això és difícil per als que tenim molts camins ja fets en el nostre cervell que sempre porten al mateix lloc.

Aquest jersei sempre el veurem com un jersei i es farà servir de la mateixa manera. La creativitat comença amb el joc i té molt a veure amb l’art. Què puc fer amb aquest jersei? Amb aquesta roba? Pot servir per fer escultures?

L’escultor austríac Edwin Wurms s’ho va preguntar, i nosaltres aprofitem les seves idees per fer-ne de noves.

Diuen que per jugar fem servir altres intel·ligències, que connecten amb idees d’una nova manera per fer i crear camins nous i desconeguts. Els infants i els joves tenen més capacitat d’inventar que no pas els grans, perquè no tenen tants camins fets dins del cervell i són capaços de crear-ne de nous. Allò que en diuen ara innovar és fer-se constantment preguntes i imaginar respostes possibles. I si fem servir el jerseis d’una altra manera? Podem amb una simple peça de roba modelar el cos i fer escultures? Què em passa i com em sento si em poso 20 jerseis? Ser creatiu vol dir somiar. Per fer un mòbil primer va caldre algú que el somiés, que jugués a parlar amb persones que estan en un altre lloc.

Altre cop les famílies van portar roba usada i vam jugar amb ella. Partint dels exemples d’Edwin Wurms comencem a jugar i provar, descobrim el cos i les dificultats i possibilitats de fer servir la roba d’una altra manera. Les accions performatives de joc generen moltes imatges i microvídeos amb roba compartida, canvis de look, acumulació; les accions són molt expressives i parlen molt de cada persona que hi participa. Després imprimim les imatges de les accions realitzades i les calquem utilitzant la taula de llum, donem un títol a l’escultura i redactem unes petites instruccions que permetin reproduir les accions als visitants de l’exposició.

 

---

 

Els tallers infantils d’art de l’Escola Illa es van iniciar l’any 2001 amb un taller d’uns 10 alumnes en sessions de 1 h 30 min a la setmana i amb un sol professor. Actualment són quatre professors en tallers on participen uns 70 alumnes anuals,repartits i ordenats per edats en quatre grups: dilluns (6-7 anys), dimarts ( 8-9 anys ), dimecres (12-15 anys)i dijous (10-11anys).

Alguns dels alumnes dels tallers infantils continuen posteriorment vinculats a l’Escola Illa (o a altres centres d’ensenyaments artístics) tant en els cursos de grau superior de disseny, il·lustració i moda, com en els tallers d’art lliures per a adults oberts a partir de 16 anys.

XAVIER GARRIGA I ORIOL VILAPUIG

• 

  Xavier Garriga

  Llicenciat en Belles Arts, treballa a l’Escola Municipal d’Art IIla de Sabadell. És formador d’art i emocions a l’ICE de Bellaterra, a l’Institut Gestalt Barcelona i a 3Sentits.

• 

  Oriol Vilapuig