Imatge: L’enveja de Turing, collage manual.
Reanimo volums d’enciclopèdies amb la fulla del bisturí entre els dits; estripant fulls amb la màxima higiene, sense cap explosió carmí, ni ombres de dolor ni, encara menys, crits. Donant vida, en aquest acte destructiu, a Gòl·lums inanimats, sense la necessitat de crear cap personatge. I són ells, embrions d’altres, nascuts per l’exigència del director comercial d’una empresa de maquinetes d’afaitar, de la voluntat d’una mare per ampliar els coneixements dels seus fills acumulant llibres de text, de parets de bars que ofereixen els seus serveis. Són ells, que enfilats entre els meus dits, ensopeguen i cauen, entre un acusat Diògenes, salten i es juxtaposen, sortint de revistes, adherint-se a postals, infiltrant-se entre pàgines estripades. No hi ha intenció de trobar-me Marilyns ni Elvis, ni estic predisposat a apoderar-me d’icones d’ara o sempre, però manllevo mitjans i formats com a propis, ja que són meus, com a membre d’aquesta espècie obsessionada amb el progrés, són meus. Tanmateix tota la cultura visual que consumeixo o que vomita una pantalla amb només lliscar un dit a través, en la qual se sedimenta cada fulletó, cada suplement, cada tetrabrick amagat entre sèries de màxima audiència, integrades en mi cada dia com una part d’ell, i residim l’un en l’altre, confonent frases amb eslògans en parlar, i per això sóc digne d’utilitzar-ho en les meves peces. Prenent el fet aliè per començar a construir-hi damunt, com qualsevol investigació, recuperant els precedents per no errar en els passos previs. No tornaré a dibuixar natures mortes ni retrats.
Imatge: Polifem contemporani, collage manual.
Imatge: El reflexe de Carrol, collage manual.
Les xarxes reprodueixen les obres, ignorant o inclús negant el seu caràcter manual, per emocionar o passar desapercebudes, entre la ficció d’amics virtuals.
I en la decadència d’aquest instant, quan a les democràcies els tremolen les cames, en aquella esquerda que ens fa creure que tenim veu, agraïts per mitjans on intercanviem el paper de receptor i emissor en instants invisibles, la cosa banal torna per fer-nos recordar que podem aparentar ideologies buides. S’omple un discurs de silenci, mentre el carrer brama i els poders polítics neixen de l’asfalt, i la meva feina pren les immundícies que la societat rebutja i amb molt de gust recullo entre la brossa. El nostre Vietnam són pares de fills desnonats dormint porta enfora, i fem nostra l’esperança cada vegada que no fem cas del sexe d’algú per obtenir una feina, malgrat fanals guerxos que trontollen en fosques nits, i la realitat ens torna la saliva àcida amb prohibitives lleis i ens empeny; com ulls fora d’òrbita dels marits televisats al Vietnam, com una Liz Taylor englotida per la seva pròpia fama. Creix la contradicció, esperança-decepció dels 60 cap a una forma polièdrica on ens multipliquem a la vegada que creixen els nostres avatars en cada xarxa social. Convertits, pel llenguatge i la pseudoeducació en aquests mitjans, on el jo es divideix, i som ulls de mosca construint formes que es contradiuen entre totes elles, jugant a fet i amagar amb l’altre jo, el fill, el consumidor de pizzes, l’observador de quadres, l’usuari del metro, l’escriptor, l’artista. És possible, que aquesta pluriforma ens la dóna el collage i els mashups, on res és tan rellevant com per no ésser introduït en ella, i anul·lem el valor de fotògrafs i il·lustradors per crear els nostres oposats parcials. En els quals prendre corxeres d’altres no ens suposa cap falta de respecte, perquè, com ja he dit abans, ens pertanyen, com a espècie, són nostres i els reutilitzem, perquè no volem ser autors místics, inspirats per muses patrocinades per Apple, ja que fa temps vam començar a venerar l’objecte més que a les nostres pròpies creences. I la bellesa, construïda a partir de la destrucció, on igualem objectes i persones, textos i cérvols, ens fa sentir còmodes per fer surf en aventures paral·leles, algunes fruit de l’atzar; d’altres, totalment intencionades, acaben demostrant la nostra percepció del món, la meva percepció del món. I així, reutilitzem allò que es resisteix a no ser triturat en una planta de reciclatge, allò que els nostàlgics van decidir imprimir en paper, i em pregunto si el que recicla sóc jo.
Imatge: Sutres per la pau, collage manual.
Imatge: Tócame otra, Elvis, collage manual.
És possible prendre consciència de reciclar com a resposta de creure que és l’eix de la meva obra, o suposar que els meus collages diaris són una forma de constatar el fet de la mateixa vida, i això no obstant, quan necessitem amb tanta urgència reclamar un discurs al fet creador, estem torturant la mateixa expressió que flueix en el seu camí cap a llenguatges on un és capaç de trobar-se, de vegades, en un joc de colors i formes, i d’altres amb l’excés de raó que portava Orwell. Convisquem a l’uníson amb la rutina, perquè, si en el meu dia a dia art i vida són part de la mateixa membrana, com el dormir i dutxar-se, retallo i construeixo, i més enllà de la meva ombra les interpretacions no es tanquen en autoafirmacions creades des de galeries. Les xarxes reprodueixen les obres, ignorant o inclús negant el seu caràcter manual, per emocionar o passar desapercebudes, entre la ficció d’amics virtuals. I la resposta, majoritàriament amb un diàleg de like, i no gaire més, s’oposa al moment íntim i experimental diari, descobrint, normalment en paper, construccions i discursos, formes d’expressar o jugar. I en aquesta rutina autoimposada, on la cola cohesiona fragments de vida amb escenes contradictòries, i el dimorfisme s’uneix en espais eclèctics, en suports que no exigeixen una lectura única, on la tècnica és una partida de nens on tothom pot afegir-se, que s’acaba convertint en xarxes, que m’enreda amb estranys que com jo, teixeixen entre tisores o imaginaris subcol·lectius. Per establir diàlegs que es sobreposen al like i porten la intimitat a una taula de tall cap a galeries o centres de coworking, per traslladar el contacte a l’univers real, desdibuixant Londres, París o Nova York, per tallers desubicats que acaben trobant espais comuns.
I em pregunto: sóc un artista pop, jo? Quan ni tan sols sé si sóc dissenyador, i el que de veritat m’hagués agradat ser és un conceptualista. I sorgeix una certa pudor quan l’etiqueta pop t’assenyala, buidant de contingut cada peça, excloent el fet banal com una resposta política meditada. Inclús apropant l’art cap a formes compreses per qualsevol, i això dilueix la frontera entre el discurs pompós que recorda als ciutadans la seva ignorància i la interpretació de formes que els són comunes, deixant-los llegir tantes capes com es consideri necessari.
IMANOL BUISAN
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Imanol BuisanDissenyador gràfic i artista visual. Llicenciat en Publicitat i RRPP i Graduat en Disseny Gràfic busca formes que li serveixin per a poder-se expressar, sense definir límits entre disciplines ni àrees. Participa en diversos fanzines, en el projecte diari de collage “Los días contados” des de 2014 i autoprodueix un [...]
