El festival de Sitges ha tancat la 49a edició amb el mateix èxit dels darrers anys. Amb més de 170 pel·lícules i el suport absolut del públic, el certamen es consolida com la referència principal del cinema fantàstic mundial, tot i que també hi guanya pes el cinema més generalista, amb una tendència, crec que encertada, a especialitzar-se en la producció oriental. També ofereix una bona selecció d’obres que han passat per altres festivals com Cannes, Sundance, Venècia o Toronto, i cada any aconsegueix més estrenes mundials.
L’edició d’enguany ha estat més rodona que la passada i molt semblant a la de fa un parell d’anys. També s’han corregit algunes mancances de l’any passat, sobretot pel que fa al leitmotiv del festival. El 2015 fou Seven i el festival es va limitar a fer-ne una sola sessió. Enguany, en canvi, el motiu era la famosa saga Star Trek i no només es van fer sessions de la versió antiga, sinó també projeccions de grans clàssics de viatges espacials de l’era soviètica com Ikarie XB-1 o Solaris. També s’hi van veure reposicions de la segona part d’Aliens, de Dawn of the Dead, de George A. Romero, o de Phantasm, de Don Coscarelli. Per a la inauguració i la cloenda s’ha apostat per films de directors espanyols, la fluixeta i innecessària Inside, de Miguel Ángel Vivas (un remake d’À l’intérieur), i The Limehouse Golem, de Juan Carlos Medina. Totes dues pel·lícules van quedar eclipsades per la sessió especial de A monster calls, de Juan Antonio Bayona, i la sorpresa d’Arrival, de Denis Villeneuve.
Cada vegada més cares conegudes accepten la invitació de Sitges i aquest any hi han desfilat Rob Zombie i Sheri Moon, Bruce Campbell, Paul Schrader, Cristopher Walken, Dolph Lundgren, Dante Lam, Barbara Crampton, Max Von Sydow, Ruggero Deodato o Don Coscarelli.
El Brigadoon (cinema gratuït) segueix sent un puntal del certamen. Cada vegada més, troba el seu punt d’equilibri entre obres extremes, la filmografia de directors presents al festival i algun homenatge. Aquest any s’hi han deixat veure Sebastià d’Arbó, Bruce Campbell, Luigi Cozzi o Terele Pávez, amb projeccions com de The yellow sea, 99.9 d’Agustí Villaronga, Baba Yaga de Corrado Farina, ¡Bruja, más que bruja! de Fernando-Fernán Gómez o la filmografia de Joan Bosch.
El palmarès, com era d’esperar, ha generat polèmica. La guanyadora ha estat la desconcertant Swiss army man, de Daniel Kwan i Daniel Scheinert. Brian Yuzna, president del jurat, va reconèixer la superioritat de la sudcoreana The Handmaiden però va explicar que havien optat per donar suport a una cinta que els havia agradat molt i que volien ajudar que trobés distribució. Els arguments són coherents, però escollir un guanyador que reconeixes que no és el millor no deixa de ser dubtós… Ja fa temps que sembla haver-hi una tendència a premiar films valents, no aptes per a tots els públics i amb certa aureola d’intel·lectualitat, obres que toquen el fantàstic de manera molt tangencial i que reforcen la vocació generalista del festival, que s’esforça a demostrar que les fronteres del fantàstic són molt àmplies i hi cap gairebé tot. Ho demostren els premis a Holy Motors el 2012, Borgman el 2013 o I origins el 2014.
El bon moment del cinema sudcoreà
Tot i que noms consagrats del cinema oriental com Dante Lam, Sion Sono, Takashi Miike, Kiyoshi Kurosawa, Johnnie To o Keishi Otomo (amb l’esperada Museum) han tingut una presència tirant a discreta, les excel·lents (i molt costoses) produccions sudcoreanes han alçat el llistó. És el cas del Train to Busan, de Sang-Ho Yeon, director de films d’animació com The King of pigs, Fake o Seoul Station. Aquí deixa de banda la mala baba de les seves obres d’animació i, amb l’objectiu d’assolir un públic el més ampli possible, ens ofereix una pel·lícula de zombis trepidant. Tot i que no descobreix res de nou i deixa els personatges com a mers arquetips, té acció a dojo i alguna escena memorable, com la persecució dels zombis enganxats al tren.
El cinema sudcoreà viu un bon moment creatiu. Els bons realitzadors (alguns ja han tingut una experiència americana) que fins ara eren els reis del thriller toquen cada vegada més gèneres i els barregen amb molt d’encert. És el cas de The wailing, de Na Hong-jin, una de les grans triomfadores de Sitges, que comença com un thriller amb gotes de drama (una estranya malaltia afecta un petit poble rural), es va endinsant gradualment cap al terror i té un desenllaç totalment fantàstic, amb personatges ben definits, un bon ritme i una atmosfera que esdevé determinant.
The Age of Shadows, de Kim Jee-woon (director de I Saw The Devil) recrea la Corea ocupada pels japonesos i l’enfrontament entre la resistència i els invasors. Hi trobem passatges d’acció, de thriller, de comèdia d’intercanvis d’identitat i una escena final que recorda El padrino. Tot i que tinc una certa mania als films bèl·lics i d’espies, segurament per un trauma d’origen patern, haig de reconèixer que m’ho vaig passar la mar de bé.
The Handmaiden, de Park Chan-Wook, el director de la famosa trilogia de la venjança i de la brillant però injustament ignorada Stoker (la seva única incursió al cinema americà), és un thriller eròtic d’època amb un triangle amorós típic però que s’enriqueix amb la profunditat dels personatges. Sense cap mena de dubte va ser el film més rodó i equilibrat del festival (va guanyar el premi del públic), amb personatges interessants i ben desenvolupats, un context físic i històric que calça perfectament amb la narració del film, una atmosfera que segueix els estats d’ànim dels personatges (malaltissa, misteriosa o terrorífica segons convingui) i una tensió que es cou a foc lent i prepara un final sorprenent i trepidant.
El cinema xinès també va deixar empremta. The Mermaid, de Stephen Chow, un exitàs al seu país, reinterpreta el conte de la sireneta. Mr. Six, de Guan Hu, és un thriller sòlid, dramàtic i crepuscular als baixos fons de Pequín. Xiaogang Feng, imperial, aguanta tot el pes del film amb la seva interpretació d’un personatge de principis inflexibles involucrat en una disputa que posa de manifest les diferències generacionals. Se l’ha comparat prou encertadament amb alguns títols de Clint Eastwood.
Caníbals francesos i zombis iranians
La representació europea l’encapçala la coproducció francobelga Grave, de Julia Ducournau, la història d’una adolescent que descobreix el seu canibalisme. La polèmica al voltant del film —la presència d’ambulàncies allà on es projecta— feia preveure un bluf però per sorpresa (agradable) és una pel·lícula molt sòlida, amb interpretacions meritòries. Tot i que ens parla d’un tema molt masegat —els dubtes i els temors de l’arribada a l’edat adulta— ho fa des d’una visió i unes situacions prou curioses.
Del Regne Unit tenim dues propostes molt potents. The Autopsy of Jane Doe, d’André Ovredal (The troll hunter), exprimeix fins a l’última gota el seu modest pressupost. Tot el contrari de Melanie. The Girl with All the Gifts, de Colm McCarthy, una enèsima història d’invasió zombi amb un pressupost generós i un repartiment respectable, amb Glenn Close, Gemma Arterton i una debutant convincent, Sennia Nanua, premi d’interpretació femenina.
Under the Shadow, de Babak Anvari (Iran, Regne Unit, Jordània i Qatar), havia de lluitar contra l’etiqueta de ser una «nova Babadook». Tot i tenir certes semblances amb la pel·lícula australiana —un dimoni fa passar les mil i una a una nena sola amb la seva mare— l’escenari és ben diferent (l’Iran posterior a la revolució islàmica) i tant els personatges secundaris com el context bèl·lic són gairebé tan interessants com els protagonistes.
S’esperava que The Neon Demon —una incursió al món cruel de les models del danès Nicolas Winding Refn— generés molta polèmica però no va ser així, tal vegada perquè el director no va assistir al certamen tot i que se l’esperava. Sigui com sigui, Refn va llaurant una filmografia molt particular que no deixa indiferent i obliga a posicionar-se a favor o en contra. The Neon Demon és sobretot un film de sensacions amb una estètica i una música molt mimades però sense cap idea concreta. La resta d’elements, com la trama o els personatges, queden en segon pla. És cert que Drive, el seu títol més comercial, és una raresa dins de la seva obra, però segueixo pensant que és la seva creació més rodona.
Del cine espanyol destaca Colossal, de Nacho Vigalondo, que parteix d’una premissa original —una noia té el poder de controlar a distància un monstre gegant, cosí de Godzilla— i té idees interessants però que no quallen. Pet, de Carles Torrents, és un film correcte, hereu d’El col·leccionista, amb un to encertat però que no evita la sensació d’una història que ja hem vist un munt de vegades.
La mexicana Desierto, de Jonás Cuarón, és un survival soporífer d’uns immigrants perseguits per un psicòpata i el seu gos en terres texanes. El guió és poc original i les situacions dramàtiques voregen el ridícul, encara que l’escena del duel final estigui molt aconseguida. La coproducció francobelga Mon Ange, de Harry Cleven, també és un projecte fallit. La idea d’una noia cega que s’enamora d’un nen invisible és captivadora però erra en el to i esdevé excessivament ensucrada i llarga malgrat algun moment interessant.
De Paul Schrader a Rob Zombie
Els Estats Units, com no podia ser d’una altra manera, també van aportar cosetes interessants. Dog eat dog, de Paul Schrader, és una cinta esbojarrada amb Nicholas Cage, de tons tarantanians, però que no acaba de funcionar. Hell or high Water, de David Mackenzie, és un thriller crepuscular molt digne i que consolida la filmografia molt respectable d’un director que no fa gaire soroll.
I am not a serial killer, de Billy O’Brien, compta amb un convincent Christopher Lloyd fent d’assassí en sèrie. Més enllà de l’anècdota, és una proposta molt estimable, tot i que el final a l’estil de 10 Cloverfield Lane no l’afavoreixi. The Void, de Steven Kostanski i Jeremy Gillespie (Canadà), tampoc té gaire clar cap on va. Els directors aglutinen tantes influències que converteixen la cinta en un poti-poti on tots els ingredients són bons però on el plat final resulta incomestible.
Rob Zombie, com Refn, té una cua de fanàtics gairebé tan llarga com de detractors. És un director amb una personalitat, unes ambientacions i unes referències molt definides. Tot i que la seva millor pel·lícula és la primera, House of the 1000 corpses (2003), la seva producció posterior no ha caigut en picat. Sense perdre el seu segell d’identitat, ha anat variant de registre dins del cinema de terror fins a arribar a The Lords of Salem (2012), una anacrònica i admirable pel·lícula de bruixes.
Però el fracàs d’aquesta última pel·lícula ha fet segurament que Zombie torni als orígens sense trair-se a si mateix amb una aposta segura com 31, vista aquest any a Sitges. Segur que s’ho ha passat pipa rodant aquesta bona cinta de terror, amb un repartiment encapçalat, com gairebé sempre, per la seva dona Sheri Moon, on té cabuda tot el seu imaginari. El director dóna preferència total al carisma dels assassins (no així de les víctimes, que en cap moment equilibren la balança), encapçalats per un Malcom McDowell decimonònic que fa de mestre de cerimònies d’un espectacle esperpèntic. Res a dir, doncs, m’agrada aquesta revisió d’El perseguido, però no es pot negar que va de més a menys i que la manca de guió és preocupant.
Equals, de Drake Doremus i amb Kristen Stewart, és una correcta cinta de ciència ficció amb una estètica cuidada i freda que ens presenta un futur desesperançador on s’han suprimit els sentiments. El problema és que la història et deixa igual de fred. Alguna cosa semblant passa amb el western In a Valley of Violence, de Ti West, que tot i ser molt entretingut et deixa la sensació final que podria haver estat quelcom més si no s’hagués decantat tan obertament cap a la paròdia i si els personatges haguessin estat més cuidats i ben interpretats.
Ja hem dit que Swiss army man, la delirant història d’amistat entre un home que es vol suïcidar i un cadàver, ha estat la triomfadora d’enguany, amb premi per Daniel Radcliffe inclòs, que interpreta de manera convincent el seu personatge de cadàver i demostra les seves ànsies d’allunyar-se del personatge de Harry Potter. Li dóna la rèplica Paul Dano, un actor que m’agrada més pel seu olfacte a l’hora de triar projectes que no per les seves interpretacions. La pel·lícula té moments delirants, moments emotius i alguns passatges estèticament molt bonics però el resultat és desequilibrat. Les reiteracions i els acudits grollers impedeixen que entris en la història i al final no saps si has vist una gran pel·lícula o una presa de pèl. En tot cas, la seva originalitat és inqüestionable.
Recomanacions
Per rematar el repàs del festival, cal reivindicar les pel·liculetes que no han fet gaire rebombori però mereixen ser tingudes en compte. No són obres rodones però tenen un encant especial que fa que les acabis estimant i, el més important, deixen una empremta.
Karaoke Crazies, un film coreà de Kim Sang-Chan, reuneix personatges marginats en un karaoke de mala mort enmig d’una trama amb assassí inclòs. El to imperant és el de comèdia agredolça però no és gens regular i a estones es decanta cap al drama o la comèdia de situació esbojarrada. Tot plegat es converteix en una muntanya russa de sensacions on els personatges entranyables són l’encert principal.
The Lure (Polònia), d’Agnieszka Smoczynska, explica el conte de la sireneta en clau de musical. El millor són les actuacions i l’ambientació de cabaret. La resta, tot i l’esforçada interpretació del duet protagonista, decau força per la fluixesa de la història i certs moments de performance arty que fan que la sorpresa i la il·lusió inicial vagin diluint-se.
The greasy strangler (Estats Units), de Jim Hosking, produïda per Elijah Wood i Ben Wheatley, venia precedida per la polèmica a Sundance. La realitat és que es tracta d’una barreja del mal gust d’una pel·lícula de la Troma amb el desvergonyiment i la provocació d’un John Waters. Amb això està tot dit.
Autohead (Índia), de Rohit Mittal, és un film decebedor però amb cert encant, bàsicament pel protagonista, una mena de Taxi Driver Indi. És l’enèsima pel·lícula amb càmera en mà on una gent que fan un reportatge sobre un taxista indi que esdevé un psicòpata. L’interès aguanta el que dura el carisma desvergonyit de l’actor, Deepak Sampat.
The Love Witch (EUA), d’Anna Biller, és un caramel a nivell estètic. Agafant com a referència el technicolor dels anys 1960, aquesta història de tons feministes mima l’estètica i el vestuari fins al mínim detall. Relata les peripècies d’Elaine (convincentment interpretada per Samantha Robinson), una bruixa que busca el seu príncep blau. El seu principal hàndicap, com moltes obres actuals, és la durada. De debò calen dues hores per explicar una cosa que va poc més enllà de l’anècdota?
Headshot (Indonèsia), de Timo Tjahjanto i Kimo Stamboel, va ser la ració de garrotades més desenfrenada del festival, de la mà (i el peu) d’Iko Uwais, la nova icona del cinema d’acció des que va protagonitzar The Raid. La pel·lícula ofereix ni més ni menys que el que s’espera: acció a dojo amb una gran varietat de coreografies (amb prou feines hi ha efectes especials o salts inversemblants) i una trama entretinguda, amb un dolent molt dolent que segresta nens per crear el seu propi exèrcit. Igual que les pel·lícules de Tony Jaa, aquesta forma part d’un cinema que semblava oblidat des de Jackie Chan, on es prioritzen les coreografies per damunt dels efectes digitals.
The transfiguration, de Michael O’Shea (Estats Units), un film molt baratet que ja es va fer un forat a Cannes, és un dels meus preferits del festival. Seguint els arguments de Brian Yuzna d’afavorir les pel·lícules petites, jo li hauria donat algun guardó per ajudar que tingui distribució. L’acció té lloc al barri marginal de Queens, on viu i s’ha criat el director. Milo (Eric Ruffin), un xicot negre d’uns catorze anys, està convençut de ser un vampir i actua com a tal, xuclant la sang i de passada robant la cartera a les seves víctimes. És un personatge aïllat que pateix el menyspreu dels xulos del barri i no té amics ni pares, només un germà veterà de guerra que es passa el dia veient la televisió al menjador de casa. Tot es complicarà, però, quan coneix Sophie (Chloe Levine), una noia blanca més gran que ell però igualment desarrelada. Només amb aquests personatges i els decorats, O’Shea aconsegueix una obra dura i emotiva però gens embafadora. També deixa clares les seves referències, quan el protagonista diu que menysprea els vampirs de Crepuscle perquè no són reals i que prefereix el Nosferatu de Murnau, el Martin de George A. Romero o els de Deixa’m entrar. The transfiguration s’emparenta directament amb aquests títols (també amb Habit, de Larry Fessenden), pel seu ritme pausat i un to que barreja el drama i el fantàstic, que aconsegueix que t’impliquis amb els personatges i t’emocionis amb el desenllaç tot i ser previsible.
Per acabar, i fent honor a les dates, m’agradaria oferir-vos una gran castanya. Fugiu de Let Me Make You a Martyr (Estats Units), de Corey Asrat i John Swab, com si us perseguís el Danny Trejo disfressat de Michael Myers. Tot i tenir els ingredients necessaris d’un bon thriller, és un despropòsit pretensiós i una mala còpia d’Una pura formalità, de Giuseppe Tornatore. Només se salva el cotxe de la protagonista i el Marilyn Manson en un paper molt secundari. Van tardar deu anys a acabar-la; no em puc ni imaginar què haurien fet amb més temps…
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
