Fotografia de Gemma Cascón.
El 1937 es va inaugurar el monument El soldat desconegut, de l’escultor Miquel Paredes. Una estàtua de dotze metres d’alçada per retre homenatge als soldats de l’exèrcit de la República. Segons sembla, aquest fet va fer enfadar Salvador Dalí, que havia tingut la idea de col·locar un penis immens en erecció com a símbol de la virilitat dels milicians, il·luminat de nit i expulsant de tant en tant alguna ejaculació com a demostració de la voluntat de vèncer. El soldat desconegut va ser a la plaça de Catalunya fins a l’acabament de la guerra civil, quan els vencedors van decidir desmuntar-lo. Aquesta anècdota em fa pensar que la idea de Dalí no només era provocativa sinó també avançada, perquè cercava sobretot no passar desapercebut. L’escriptor austríac Robert Musil, al seu assaig “Monuments” (Papeles póstumos de un autor vivo, 1936), afirmava que «la cosa més sorprenent dels monuments és que mai els veiem. Un monument és immune a l’atenció del públic i, per tant, invisible. Està impregnat amb quelcom que repel·leix l’atenció.» Així, incorporava la condició de transparència a l’escultura commemorativa contemporània. Uns quants anys més tard, l’urbanista i sociòleg nord-americà Lewis Mumford, escrivia: «si alguna cosa és moderna, sense cap mena de dubte no pot ser un monument. I si és un monument, no és modern» (La cultura de las ciudades, 1957). Això em porta a enllaçar-ho amb dos dels casos més significatius de monuments invisibles. D’una banda, el monument “negatiu” de Horst Hoheisel (1987), a Kassel, concebut com a monument commemoratiu per a la font Aschrott-Brunnen, destruïda pels nazis per considerar-la “font jueva”. El que fa l’artista és submergir la font cap endins, de manera que la superfície queda pràcticament plana i, tal com afirma ell mateix, «el visitant és el monument». De l’altra, el Monument contra el feixisme i la guerra (1986) de Jochen Gerz i Esther Shalev-Gerz, consistent en un revestiment de plom de dotze metres d’alçada a la superfície del qual el ciutadà estava convidat a escriure reflexions personals i polítiques, i que tenia la particularitat d’anar-se enfonsant al llarg dels anys fins desaparèixer completament de la superfície set anys després. A la placa, una inscripció: «A la llarga, no hi ha res que pugui alçar-se contra la injustícia excepte nosaltres mateixos.»
Un monument no és només una obra d’art o arquitectònica emplaçada a l’espai públic, sinó que, per damunt de tot, pretén ser l’encarnació d’una memòria. Un monument, lluny d’afirmar, el que hauria de fer és qüestionar.
GEMMA CASCÓN
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
