Imatge de Marta López.
De nit la ciutat és llegida a base de fragments. En el disseny del paisatge nocturn d’una ciutat és important decidir quins fragments il·luminem i com s’enllacen per a la correcta llegibilitat de la ciutat nocturna. I també perquè es produeixi un desenvolupament òptim de la vida urbana amb una orientació adequada per al vianant i per assegurar la preservació de la identitat de la ciutat quan cau la nit.
Tanmateix, no podem pretendre il·luminar la ciutat de nit com si fos de dia. La llegibilitat nocturna s’aconsegueix en crear un paisatge propi on es mantingui la identitat del lloc i s’entenguin els carrers i les seves jerarquies; tot procurant una adequada transició als espais oberts i del rodal. Aquesta estratègia de disseny ens pot portar a una planificació adient del paisatge nocturn més enllà de l’eficiència energètica que ens proporcionen les noves tecnologies.
Quan arriba el sistema d’enllumenat públic a les ciutats, es munten fanals que intenten il·luminar per inundació tota l’amplada del carrer. De fet, les primeres normatives que apareixen sobre disseny de l’enllumenat es basen en l’anomenada «il·luminació de la carretera». I això ha portat durant molts anys a la llum que es dirigeix a la calçada dels cotxes deixant en un pla secundari els espais per a vianants.
La normativa actual arrossega aquesta manera de concebre el carrer com un vial. Per establir la quantitat de llum necessària a cada espai, la norma té en compte la quantitat d’usuaris, tant a peu com en cotxe, que circulen per la via amb l’objectiu de proporcionar un enllumenat que eviti accidents. En general, s’estableix que com més quantitat d’usuaris, més quantitat de llum.
Ara bé, la tendència en disseny urbà per a ciutats més sostenibles hauria de tendir a la reducció de la velocitat del cotxe i l’augment de les àrees destinades a aquell qui camina. Aquesta evolució a favor dels caminants permetria disminuir els nivells d’il·luminació de fons destinats a la seguretat que evita accidents, dels quals els vehicles motoritzats solen ser els causants. Si poguéssim reduir els nivells generals d’il·luminació en les vies més transitades, podríem accedir a un disseny lumínic més acurat de l’espai públic que ens permetés gaudir d’altres tipus d’elements del paisatge amb projectes més adients per a la vida urbana de les persones.
Quan hom s’acosta a les vores de la ciutat construïda i intenta admirar el paisatge nocturn natural, es fa difícil distingir-hi res. I és que sovint els carrers que fan frontera amb el rodal dibuixen barreres de llum artificial que impedeixen la visió del paisatge que ens rodeja per una qüestió d’un alt contrast entre llum i foscor. Un efecte similar és el que ens passa quan intentem admirar el cel estrellat des de dins de la ciutat, ja que la contaminació lumínica que generem no ens ho permet.
Si ens disposem a travessar caminant aquests carrers de vora en direcció al paisatge natural, també hem de tenir en compte el funcionament de l’ull humà en aquesta transició lumínica. I és que l’ull és capaç d’ajustar-se automàticament a les diferents situacions de llum. De fet, la pupil·la funciona com el diafragma d’una càmera fotogràfica, que ajusta la seva obertura en funció dels nivells lumínics. Ara bé, quan es passa d’un lloc amb molta il·luminància a un altre de totalment fosc, l’ull es sotmet a un procés d’adaptació pel qual pot trigar fins a trenta minuts a adaptar-se a la foscor de l’entorn. Un cop adaptats, som capaços de distingir els elements que ens rodegen amb molt poca llum. De fet, tots hem caminat sota la lluna plena i aquesta ens proporciona una il·luminació fins a deu vegades inferior a la de qualsevol carrer residencial.
Imatge de Marta López.
Així doncs, es podria proposar una disminució gradual dels nivells lumínics de transició cap a l’espai natura, tot evitant la barrera que suposen els elevats contrastos lumínics. I permetre que fos precisament una llum adequada per caminar amb seguretat la que ens acompanyés des de la vora de la ciutat cap al rodal, en comptes de representar un límit visual artificial.
A més, la preservació de la nit a la ciutat reverteix en la conservació del medi ambient i la disminució de la contaminació lumínica. Aquest fenomen és el responsable de l’augment de brillantor de fons del cel nocturn a causa de la dispersió de la llum procedent de la il·luminació artificial, i ens impedeix gaudir del cel estrellat. Arribats a aquest punt, cal destacar que als anys noranta la UNESCO va declarar el cel nocturn patrimoni cultural de les generacions futures, fet que ens dona una idea de la importància de la seva preservació.
En referència al cel nocturn, recordo que en una nit calorosa d’agost la que firma aquest article entrevistava una parella. Una de les dones, de mitjana edat, viu en un habitatge d’un polígon vertical dels anys setanta, un de tants que van acollir famílies que venien majoritàriament del camp per aconseguir feina a la ciutat. Us explico el context arquitectònic de la conversa: ens vàrem citar en un petit prat a l’interior d’un parc, estàvem assegudes conversant en uns seients còmodes portàtils i disposàvem d’un petit llum càlid que ens permetia distingir-nos les cares. Gaudíem d’una llum de fons suficient per reconèixer el paisatge que ens envoltava però no teníem cap fanal a prop. Una d’elles era ben xerraire, l’altra no. I de sobte la més callada ens explica un record que per a aquells que ens ocupa el disseny de l’urbà es converteix en una informació del tot reveladora: «Em recorda quan dormíem a sobre la palla… i vèiem les estrelles… Et quedaves amb aquell fresquet… Et dona la sensació d’estar en el camp… Jo me’n recordo, d’això, m’emociono… M’agrada».
Després de tan inspiradora confessió, només puc escriure que ens mereixem reivindicar el cel nocturn com a marge col·lectiu. Jo em vull sentir com aquella dona sense haver d’allunyar-me gaire de casa, només cercant marges de repòs i gaudi dins i ben a prop de la ciutat.
Marta López
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Marta LópezMarta López (Sabadell, 1978) és arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya. Coordinadora i professora del postgrau d’Arquitectura i Llum dins del màster Arquitectura i Medi Ambient: Espai Urbà, Llum i Integració d’Energies en l’Arquitectura, de la Fundació UPC. El 2019 guanya una beca Leonardo per a investigadors de la [...]
