«Narratives negres i criminals de ficció i no ficció» podria ser el subtítol d’aquesta nova sèrie que encetem en el Quadern de les Idees per a explorar aquelles històries —totalment reals, ficcionades o totalment inventades, això no importa— que ens remeten a la fascinació estètica i (a)moral que sentim envers el crim. Un plaer basat en la transgressió i el nèctar agredolç de la culpa al nostre paladar.
No ens resistim al magnetisme que emana del fet delictiu, de l’exploració del costat menys amable d’una humanitat que viu en societat, cúmul d’ànimes i cossos en el qual, lluny de complir amb ridícules utopies de pau i harmonia, es posa constantment en valor la famosa màxima sartriana per la qual l’infern són els altres. Nosaltres mateixos ho som, de fet, sovint.
Probablement, el gènere (o, més aviat, univers) narratiu que millor reflecteix aquesta fascinació pel mal aliè i propi, per la desesperació i la misèria moral portades fins a les últimes conseqüències, és el negre. Novel·la negra, cinema negre, pòdcast negre. Volums, cintes, programes de ràdio, teatre. Un cabal inacabable de narracions que furguen amb afany en el crim i el converteixen en una forma artística, un relat que no ha deixat d’evolucionar des de —almenys— els temps de la tragèdia clàssica.
Precisament, quan en el seu volum De l’assassinat considerat com una de les belles arts (al qual li devem el nom d’aquesta sèrie) Thomas de Quincey diu que «la finalitat última de l’assassinat, considerat com una de les belles arts, és purificar el cor mitjançant la compassió i el terror», el que està fent és atribuir-li exactament la mateixa finalitat i funció que Aristòtil donava a la tragèdia. Tal qual.
A aquesta funció s’hi uneix el gust estètic. La pertorbadora transformació d’allò que es presenta com a horrible, d’allò que ratlla l’impensable, en relat capaç de commoure ànimes i posar en marxa intel·lectes. «En aquest món tot té dos costats. L’assassinat, per exemple, pot prendre’s pel seu costat moral (com sol fer-se en el púlpit i al Old Bailey) i, ho confesso, aquest és el seu costat dolent, o bé cal tractar-lo estèticament, com diuen els alemanys, és a dir, en relació amb el bon gust», rematava, en el mateix llibre, el cèlebre opiòman mancunià, per a qui «l’assassinat, com una experiència delicada i estètica, es nodreix de les complexitats de l’emoció humana i la reflexió moral».
És això, exactament. El crim transformat en relat com a esperó per a estremir, alterar i cavil·lar. Com aquella pedra filosofal que l’alquimista interpretat per Jodorowsky empra a La montaña sagrada per a transformar la merda, el detritus, en lluent or.
Arrels profundes
La pulsió per consumir relats de crim és consubstancial a la nostra condició d’animals socials, la portem profundament arrelada.
Però quan i on es va decidir definir això com a novel·la negra? És a França on s’empra per primera vegada aquesta etiqueta. Ho expliquen Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas en el primer volum de Trets per totes bandes, essencial recorregut per la història del gènere. «L’expressió s’utilitza per primer cop a França a principis del segle XIX per a designar relats gòtics anglesos, d’horror, del segle XVIII —com The Castle of Otranto (1764), de Horace Walpone, o The Mysteries of Udolpho (1794) d’Ann Radcliffe—, i Claude Mesplède la cataloga com un gènere molt adherit a la realitat, però en constant renovació, que arriba fins als nostres dies».
És clar: com més possibilitats hi ha de resoldre un crim, més augmenta la creativitat per part del criminal per a tractar de sortir-ne impune. I aquesta roda és la que alimenta les narratives que en deriven, cada cop més complexes, en una constant evolució paral·lela a les possibilitats que té el mal de modelar l’ànima humana. La violència, l’abús, l’atrocitat, la transgressió, adquireixen un pantone infinit de colors i matisos.
Ho il·lustra, amb el seu impecable criteri històric habitual, Paz Velasco de la Fuente, criminòloga i autora de llibres com Criminal-mente o Homo criminalis, en una entrevista per al blog Mucho más que un libro: «els crims quedaven impunes perquè passaven per morts naturals o perquè se’ls havia posat malament el menjar. Per exemple, Locusta va enverinar Claudi amb bolets, i van donar la culpa al cuiner dient que li havien ofert per a sopar uns bolets que eren verinosos. L’edat mitjana està plena de dones assassines emmetzinadores. L’època victoriana encara més; l’única manera de fugir d’un matrimoni totalment hostil era a través del verí, però quan neix la toxicologia forense, el 1848, això s’acaba, perquè hi ha una manera de detectar si una persona ha estat enverinada. Segons va evolucionant la societat, es van atrapant més assassins i menys crims queden impunes».
Els plans per a liquidar a algú requereixen una major astúcia, un major control no sols dels elements accessoris per a consumar el crim, sinó també de les eines disponibles per a detectar-ne l’autor.
Una constatació històrica que, des d’un cert punt de vista, podria tendir a donar la raó a aquell concepte del bon salvatge definit pel filòsof suís Jean-Jacques Rousseau, segons el qual l’home neix essencialment bo i pacífic i és la societat la que el corromp. Profunda coneixedora de la psique criminal, Paz Velasco de la Fuente secunda (fins a un cert punt) aquesta teoria: «El crim és multifactorial i en una persona hi influeixen molts factors fins al moment en què es converteix en un assassí», afirma; però «l’assassí no neix, ningú neix trencat, són uns altres els que et trenquen».
L’empremta urbana
Ara bé, per a entendre l’esdevenir de la nostra inquietant tirada per a alimentar-nos a base d’històries de crims, hi ha una variant molt important, vital, que ha de ser tinguda en compte. La de la ciutat entesa com a espai reduït on, amuntegats, coexistim tractant de no matar-nos entre nosaltres, malgrat les ganes que ens tenim.
Els carrers, cantonades i racons on el mal es cou i, al final, quan tot surt dels límits de la correcció, es consumeix. Tragèdia per a la víctima, infern per als familiars i amics, i solaç per al públic que assisteix morbosament a l’espectacle.
En el seu imprescindible Sangre en los estantes, l’enyorat llibreter i agitador Paco Camarasa explicava que, per a estructurar els seus cursos sobre novel·la negra a l’Ateneu Barcelonès, utilitzava sempre com a primera imatge una guillotina. «La guillotina és el símbol d’una Revolució francesa que, al seu torn, representa el triomf de la burgesia i de la ciutat com a espai i, per tant, la creació de cossos de policia».
És a partir d’aquest punt, segons Camarasa, que es desenvolupa un gènere que no deixa de sumar «propostes noves pel que fa als protagonistes, les geografies i les temàtiques; però també les històries a narrar i les formes narratives, la realitat oculta que es revela i les atmosferes en les quals submergir-se. Més del mateix, però també res a veure amb allò de sempre».
En el seu Diccionario de la novela negra norteamericana, Javier Coma certifica el seu acostament totalment urbanita a aquest gènere, que defineix com la «contemplació testimonial o crítica de la societat capitalista des de la perspectiva del fenomen del crim per narradors habitualment especialitzats». Una cosa tremendament urbanita, per molt que l’acció pugui traslladar-se, ocasionalment, a entorns rurals.
Un gènere inagafable
Els esmentats Àlex Martín i Jordi Canal citen en la seva obra l’editor i llibreter novaiorquès Otto Penzler, al qual atribueixen la següent reflexió: «La categoria del noir no difereix massa de la pornografia, en el sentit que ambdues resulten virtualment impossibles de definir, però tothom creu saber reconèixer-les quan les veu».
Potser es tracta d’una asseveració una miqueta exagerada perquè, a priori, es podria argüir que resulta bastant fàcil detectar un contingut pornogràfic, per l’explicitud de les seves imatges. Més, sens dubte, que una obra emmarcada en el gènere negre. Sovint es confon amb el relat policial (entès com a procedimental des del punt de vista d’una recerca duta a terme per les forces de l’ordre) o la novel·la enigma (on el joc rau a revelar un misteri, sovint un assassinat, descobrint-ne l’autor a través d’una sèrie de pistes i deduccions). Si bé aquests dos tipus de narració poden englobar-se dins de l’univers del gènere negre, no són exactament sinònims. El gènere negre té molt més recorregut, una major profunditat, i crida de manera directa els nostres baixos instints.
Per a explicar-ho, ningú millor que el mateix mestre del noir català, Andreu Martín, que, en el prefaci de la segona edició de la seva novel·la A navajazos, explicava així de bé per què diferenciava una història policíaca d’una de negra, apel·lant a dos gegants del gènere: «des del meu punt de vista, tant el mestre Hammett com el mestre Chandler, en un principi volien fer novel·la enigma, que era la que llavors estava de moda. Així ho demostra la mateixa estructura de les seves obres, que comencen amb un assassinat, ens descriuen una recerca consistent en una sèrie d’entrevistes a sospitosos i acaben donant-nos una solució més o menys sorprenent. El que va ocórrer en les novel·les d’aquests mestres és que es van veure envaïdes, impregnades, d’un realisme violent, d’una realitat quotidiana i indefugible que va acabar relegant a un segon terme el joc d’embolics que havia servit de punt de partida. Aquest afany de realisme, de versemblança, va portar aquests autors a rebutjar la possibilitat d’uns crims sofisticats, amb verins exòtics i muntatges rocambolescos. La gent, als carrers de Chicago, es matava a ràfegues de Thompson i el realisme, per tant, exigia ràfegues de Thompson».
Andreu Martín ha treballat novel·la de tota mena: negra, enigma, policíaca… Ell millor que ningú en coneix les diferències i ha demostrat una increïble habilitat per a jugar, en les seves obres, amb els gèneres. Però en aquell pròleg deixava consignades les diferències essencials amb cristal·lina claredat: «ningú en el món coneixia un investigador com Hèrcules Poirot o Nero Wolfe o Philo Vance. Els qui sortien en els periòdics eren policies o detectius més o menys llestos, més o menys violents, més o menys corruptes, i ells havien de perfilar el tipus que la gent realment es creuria».
Doncs bé. Amb tots aquests conceptes, idees i possibilitats voletejant-nos al cap, arrenquem amb aquesta sèrie a través de la qual volem explorar les expressions d’aquest crim que, real o fictici, alimenta la nostra set de narratives i històries negres i pertorbadores.
Un recorregut a través d’autors, gèneres, tendències i obres que us convidem a degustar, com només es degusten els millors plaers, que —això ho sap tothom, no pot haver-hi cap dubte— són els culpables.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Alberto ValleBarceloní collita de 1977, Alberto Valle és escriptor i periodista. A més de per a Quadern de les idees…, escriu per a altres capçaleres com The New Barcelona Post o Ruta66 sobre temes de literatura i música, i està ficat en l’organització i dinamització d’esdeveniments i actes culturals: xerrades, taules
