Imatge de la portada del nº 205.
Des que la cultura va perdre el mecenatge de les classes dominants i la revolució industrial va crear aquest territori arbitrari i abstracte anomenat «el Mercat», aparentment democratitzador i brutalment banalitzant, l’art ha buscat sense massa fortuna el seu lloc. Intervenció de l’estat o indústries culturals ha esdevingut la dicotomia del darrer segle per tal d’oferir-li un espai públic, però la crisi ha dinamitat tota proposta i ha provocat el revifament del debat al voltant d’aquesta qüestió, de les relacions establertes entre art, cultura i política. I el que és més important (i més antic), el replantejament de quina és la funció de l’art, de l’ontologia de l’art, de les polítiques culturals.
En aquest sentit cal destacar la importància de l’activisme cultural dels darrers temps, una alternativa de canalització. Cal plantejar-se, però, fins a quin punt ha estat incorporat als sistemes establerts de circulació de l’art i de la cultura. Perquè una incorporació massa efectiva pot comportar una conseqüència oposada als seus plantejaments: que l’art i la cultura de contingut polític no hagin esdevingut tendència estètica en els programes culturals de les institucions culturals democràtiques. Si és així, aquest fet, el reconeixement i l’aprofitament, pot comportar que desactivi el seu potencial realment polític, és a dir, transformador.
Per tant, cal plantejar-se si és més eficaç un art de temàtica política o un que provoca transformacions reals i tangibles. És a dir, un art que aposti per la investigació entre contingut i forma, deliberadament d’essència política, o bé un altre que se centri en el seu procés de creació i realització (circulació, distribució, exhibició…), que exerceixi una política determinada en la seva existència.
Aquesta anàlisi l’hem aplicat a diverses expressions artístiques i culturals. Per exemple, en el camp de l’arquitectura i l’urbanisme sorgeix el dubte de la seva existència: a qui va dirigit? Quina volem que sigui la seva funció? Pel que fa al cinema i la producció audiovisual, no podem aplicar els mateixos raonaments ja que des del seu origen no estan pensats per ser peces de col·lecció i, per tant, de mercat especialitzat, sinó per formar part d’engranatges de circulació massiva. Per tant, per a ser elements de reflexió conjunta, d’una efectivitat més immediata. I pel que fa a la literatura, el desballestament i la fragmentació del món editorial, la brutal digressió entre mercat i cultura també ha afectat no només a la voluntat dels seus creadors, sinó també a la redefinició de la seva efectivitat.
A través d’aquest número de Quadern, doncs, provarem d’abordar des de l’actualitat les relacions, sempre complexes, entre art, cultura i política, que provoquen (sovint) contradiccions i (de tant en tant) eficàcies que potser cal redefinir, o que la realitat ja ha redefinit i cal detectar. I en darrer terme, esperem haver ajudat a revelar quins són aquells continguts de l’art i la cultura que podem qualificar de polítics.
Coordinat per Maria de Vallibana Serrano.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
