D’esperança a superstició

Temps de lectura: 3 minuts

JORDI PIGEM

 

La tecnologia ha estat durant segles una gran esperança. Ara s’està convertint en una superstició. Posem-ne un exemple. L’anomenada «intel·ligència artificial» és intel·ligència com una flor artificial és una flor. Una flor de plàstic pot semblar una flor de debò des de lluny —quan t’hi acostes, però, veus que no està viva, no és orgànica, és un parany. Les màquines no pensen, només apliquen mecànicament els algoritmes que persones intel·ligents han programat en elles. Aquest algoritmes poden ser extraordinàriament complicats i tenir fórmules per esdevenir més complicats en funció dels inputs rebuts. Però aquí no hi ha res que pròpiament pugui anomenar-se percepció, experiència o intel·ligència.

Un traductor automàtic no entén res del que tradueix. Una calculadora fa una arrel quadrada instantàniament, però mai no entendrà el teorema de Pitàgores. La intel·ligència artificial és un miratge. Com també és un miratge el fet de creure que si una nova tecnologia genera problemes, la solució està en una nova solució encara més tecnològica. Hi ha un nivell òptim per a totes les coses, també per a la tecnologia. No és cert que com més tecnologia, sempre millor. Ho podia semblar fa poques generacions —no en un món amb caos climàtic i arsenals nuclears que poden anorrear la humanitat i bona part de la resta de la vida.

De fet, no hi ha prou recursos materials i energètics per desenvolupar moltes de les tecnologies suposadament futures —no hi ha recursos, si més no, perquè arribin al conjunt de la població i no només a uns pocs escollits. El desenvolupament de moltes utopies tecnològiques topa amb límits molt clars: materials, ecològics i socials. No són possibles. Són, però, desitjables?

Foto de Patxi Ocio Casamartina. Foto capçalera de Patxi Ocio Casamartina.

Una de les moltes paradoxes del món d’avui és que hi ha una tendència que les persones se sentin cada vegada més com robots (a la feina, a la vida) i alhora hi ha una tendència a fer que els robots semblin més com les persones. Confiem cada vegada menys en nosaltres mateixos i deleguem cada vegada més les nostres capacitats en les màquines. Això ens enriqueix o ens empobreix? Posem l’esforç i l’esperança no a créixer com a persones, sinó a fer créixer la tecnologia. Es perquè ja no creiem en nosaltres mateixos que caminem amb el cap cot, absorbits en una pantalla? Connectats o desconnectats?

Aquesta paradoxa la va veure venir, l’any 1955, el psicòleg Erich Fromm. En un text breu, The Present Human Condition («La condició humana actual»), preveia «en els propers cinquanta o cent anys» una societat tan plena de poder material com completament mancada de saviesa per emprar-lo, una societat alienada en què els humans són cada vegada més com màquines i les màquines actuen com si fossin humanes. Aquests homes i dones del segle XXI, escriu Fromm, «destruiran el seu món i es destruiran a si mateixos perquè no seran ja capaços d’aguantar l’avorriment d’una vida sense sentit». Una versió d’aquest malson és el que s’anomena transhumanisme.

És com si hi hagués, des de fa temps, un esforç concertat per fer que els miratges mecànics substitueixin la humanitat i la vida. I la humanitat anomena això «progrés»!

El camí cap al veritable progrés és ben diferent. Comença per alliberar-nos dels miratges que ens enlluernen. Alliberar-nos de la nostra visió fragmentada, adonar-nos del moment únic que viu el conjunt de la vida sobre la Terra, créixer amb la capacitat de comprendre i gaudir de l’existència en comptes de fugir-ne. I sobretot, abans que el somni esdevingui malson, despertar.

 

JORDI PIGEM

  • Jordi Pigem

    Jordi Pigem (Barcelona, 1964) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la filosofia de Raimon Panikkar. Va ser professor del Masters in Holistic Science del Schumacher College (Regne Unit) entre 1998 i 2003. És autor, entre d’altres, de Bona crisi. Cap a un món [...]

Comparteix!