Imatge: From MS 109 – Wagner’s score of Overture in D, “Rule Britannia”.
Més enllà de la singularitat de la música com a llenguatge artístic i la seva pròpia condició, empesa a redefinir-se constantment, al debat sobre la creació musical actual esdevé en un context marcat pel pluralisme estètic i la crisi dels relats i les definicions després de les avantguardes. D’altra banda, l’estetització contemporània del món es tradueix, des del punt de vista de l’escolta, en l’omniprescència del so i en una transformació radical de les formes de recepció. Altres consideren que es tracta d’una estetització anestèsica que ha banalitzat el fenòmen musical. Les contorsions del llenguatge per referir-se a una realitat multiforme i complexa ens revelen la incapacitat conceptual de copsar-la: clàssica-contemporània, artística, culta, acadèmica… algunes són més utilitzades que d’altres, però aparentment cap de les etiquetes ha generat fins ara un consens prou ampli. Les necessitem per definir-la o ens impedeixen de comprendre-la? Amb herències històriques i confusions conceptuals, plantegem el repte de pensar la música que es fa avui i fer-ho des d’avui, amb la possibilitat de prendre partit i establir un diàleg obert en tots els àmbits i amb tots els agents involucrats: compositors, intèrprets, mestres, gestors, crítics, musicòlegs… Des del camp de l’estètica, propostes com la Teoria Institucional de l’Art o les teories sobre l’art post-històric han provat de sistematitzar alternatives a les estètiques normatives del passat. En aquest sentit, podem parlar d’obres canòniques? Si no existeix un cànon, concepte cada cop més controvertit, hi ha punts de referència a la música dels darrers cent anys? Quines implicacions ha de tenir això en l’àmbit de l’educació, la divulgació, la gestió cultural o la comunicació? Contra les inèrcies encrostades, aquesta crida vol convidar a pensar, qüestionar i interpelar els nostres models mentals sobre la creació musical actual. I vol fer-ho a més en un entorn cultural on la música és, possiblement, l’art que genera més perplexitat i dificultats a l’hora de situar-la en una centralitat que ha tingut en tots els moments d’esplendor. Coordina: Diego Civilotti.
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
