Hem de retrocedir en el temps, fins a finals del segle XVIII, per trobar els grans canvis que es produeixen en la societat arran de la Revolució Industrial. La higiene dels habitants, la progressiva mobilitat de les poblacions i el progrés de la medicina impliquen desajustos en el territori, que en molts casos no en surt ben parat. La salut física i psíquica dels habitants perilla.
L’home no sent la natura com a amiga. Més aviat li és un obstacle. La ciutat tancada desapareix, per donar lloc a un «contínuum» urbà que tendeix a la màxima ocupació del territori. Surten arreu els «no llocs».
A París, cap al 1830 es constaten greus problemes de salut i de transport. Napoleó III n’és conscient i vol canviar la fesomia de la ciutat. Així, busca l’home capaç de fer-ho. Aquest home és Georges Eugène Hausmann, polític, arquitecte i urbanista, a qui nomena prefecte del Sena el 1853. Cal destacar la importància que dona a la creació de parcs com el Bois de Boulogne o el Bois de Vincennes, entre d’altres. L’enginyer Adolf Alphand n’és l’executor. A partir d’aquesta iniciativa, arreu d’Europa es redacten nous plans d’aquesta mena.
Els anglesos John Ruskin (1819-1900) i William Morris (1834-1896) tenen també una gran importància en el disseny de les noves ciutats, fins al punt que se’ls pot considerar pares del moviment modern. Morris fomenta el retorn dels arts i oficis medievals amb manufactura artesanal.
A Catalunya, la Revolució Industrial té una entusiasta implantació. Barcelona viu un procés d’industrialització i modernització de les seves estructures urbanes, econòmiques, socials i de mobilitat com mai abans s’havia vist. Cap al 1800, però, la situació social és d’una gran inestabilitat. Les muralles que envolten la ciutat, fins ara símbol de poder i elements de protecció, constrenyen el desenvolupament de la ciutat, en no poder-se construir més habitatges. A principis dels anys 1840, quan l’Ajuntament, sense l’aquiescència de l’Estat les comença a enderrocar, el general Espartero bombardeja la ciutat des de Montjuïc. El 1868 s’aconsegueix ja l’enderrocament de la Ciutadella. Més endavant s’hi crearà un parc públic.
El 1859 l’enginyer Cerdà guanya el concurs del projecte de l’Eixample, considerat com el projecte europeu de ciutat nova més reeixit de la segona meitat del segle XIX. El desenvolupament del pla al llarg del temps, però, anirà desvirtuant el disseny inicial, tant en l’augment de les alçades dels edificis com en el tancament dels interiors de les illes, així com en la sobreexplotació i la reducció de l’espai verd, fins a arribar a la situació actual.
L’Exposició Universal de 1888 a Barcelona és un gran èxit econòmic i de prestigi, i provoca l’arribada d’una forta immigració de la resta de l’Estat. La revitalització econòmica de Catalunya va en paral·lel a un renaixement cultural. El Modernisme amara la nova societat catalana i posa Barcelona al nivell de les ciutats capdavanteres d’Europa.
Normalment, no és més important qui més alt parla. La raó té uns recorreguts complexos, fets de reflexions, d’anàlisis detallades de les diverses realitats que la vida s’encarrega de posar-nos al davant. La raó a vegades s’amaga darrere d’una feina discreta, d’una renúncia necessària, d’uns treballs que hom fa per poder estar conforme amb un mateix.
Ve a tomb aquest darrer comentari pel desig de presentar tres arquitectes catalans: Rubió, Riudor i Casamor, els quals, amb més seny que rauxa i sense tenir un propòsit comú, varen patir la Guerra Civil espanyola i les seves conseqüències, ja que aquest conflicte va significar un tall destructiu i punyent a tots nivells, però no van perdre la fe ni la voluntat, i a través d’entendre i fer entendre que els espais verds urbans no són un caprici de jardiners, sinó que conformen l’estructura mateixa de les ciutats, han fet de Barcelona i la seva àrea d’influència una de les ciutats més atractives i amb més valors del món occidental. I han posat el verd al centre del debat urbà.
Un antecedent il·lustre d’aquests arquitectes va ser el paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier (1861-1930), deixeble de Haussmann i Alphand, el qual, a través del seus escrits i de la seva copiosa obra, va obrir el camí, especialment a Rubió, en tota la seva futura carrera d’arquitecte i paisatgista.
Aquests tres arquitectes van dirigir successivament el servei de parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona. Cal remarcar també que el principal objectiu de tots tres va ser promoure la importància social dels espais verds. No pensaven tant en els aspectes estètics i ornamentals, sinó sobretot en la qualitat de vida que aquests espais generen.
Comentarem ara amb més detall la trajectòria i l’obra de cadascun d’aquests arquitectes i paisatgistes. Cal dir, però, que no és possible detallar en aquest article de divulgació la ingent producció d’aquests tres personatges. Posarem l’accent, doncs, en els aspectes que més han influït en la ciutat de Barcelona fins a arribar als nostres dies.
Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca, 1891-1981) va arribar a Barcelona el 1896 amb la seva família a l’edat de 5 anys, procedent de Maó. Instal·laren la casa familiar a la falda del Tibidabo. L’arrelament de Nicolau Maria a la serra de Collserola contribuí al fet que més endavant comprengués i defensés els espais naturals en uns moments en què s’iniciava el consum indiscriminat i abusiu del territori. Personatge polifacètic, contradictori i difícil d’encaixar: autor teatral, novel·lista, arquitecte, jardiner, paisatgista, urbanista, polític, viatger.
Com a director d’Arbrat i Jardins de Barcelona (1917-1937), va desenvolupar el sistema de parcs i espais lliures de la ciutat. El 1920 va publicar el Croquis de distribución del sistema de parques de la ciudad de Barcelona, on teoritzava sobre les diferents anelles d’espais verds de la ciutat i el cinturó de parcs suburbans. Va crear una metodologia que va plasmar en la seva obra essencial, El problema de los espacios libres. Divulgación de su teoría y notas para su solución práctica, el 1926. Va realitzar també diversos parcs a la falda de Collserola, que són un manifest de com enjardinar uns espais difícils i costeruts, com el Viver de Cal Borni (1919) i el Parc de la Font del Racó (1926).
El 1932 Nicolau Maria i el seu germà Santiago van rebre l’encàrrec de la Generalitat de Catalunya de redactar el Pla de distribució en zones del territori català, o Regional planning, i l’Estudi de detall de la regió de Barcelona. Va anar cosint espais lliures de la ciutat com el Turó Park, l’avinguda Pau Casals, la plaça de Francesc Macià, la Diagonal fins a arribar al Parc de Cervantes, i tants d’altres a la zona nord-oriental de la ciutat.
A causa de la Guerra Civil es va exiliar a París el 1937, i el 1945 va retornar a Barcelona, on va obrir despatx. Va demanar al Col·legi d’Arquitectes si el seu títol d’arquitecte era vigent i el podia utilitzar. El Col·legi no va contestar i per silenci administratiu es va interpretar que sí que podia. El 1963 es va presentar al concurs per al projecte del Parc de la Guineueta convocat pel Patronato Municipal de la Vivienda de l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat tot, devia pensar que el seu temps de planificador ja havia passat i va preferir exercir com a jardiner i paisatgista.
Molt a desgrat seu, no havia tingut prou temps ni l’Administració prou diners per desenvolupar totes les seves idees sobre Barcelona i Catalunya. Després arribarien Lluís Riudor i Joaquim Maria Casamor, dos arquitectes i paisatgistes que, amb una feina callada i persistent, anirien recosint i completant la feina de Rubió, i farien encara uns quants passos més. De fet, una dada gens anecdòtica és que Riudor i Casamor van ser els primers que van utilitzar el terme paisatgisme per referir-se al disseny d’espais públics urbans.
Lluís Riudor i Carol (Barcelona, 1906-1989) va ser director de Parcs i Jardins de Barcelona entre 1940 i 1968, va realitzar obres com el Parc del Turó de la Peira (1936), el Parc de Monterols (1947), els Jardins de Moragas (1959), el Jardí d’Àustria (ubicat al recinte del Parc Güell, als anys 1960), els jardins del Mirador de l’Alcalde (1962-1969), el Parc de Cervantes (1965) i diverses intervencions a la muntanya de Montjuïc encaminades a suprimir el barraquisme que va produir la immigració de la postguerra, així com construccions al parc d’atraccions de Montjuïc, com el Parasol i el Quiosc Damm, amb la col·laboració d’Antoni Maria Riera i Clavillé.
Va ser autor de diverses obres de divulgació sobre jardineria i paisatgística: Guia dels espais verds de Barcelona: aproximació històrica, Apuntes de jardinería y paisaje, El árbol en jardinería y paisajismo: guía de aplicación para España y países de clima mediterráneo y templado, Guía arbórea de aplicación al Barcelonés y Maresme.
Aquest coneixement exhaustiu de la vegetació em recorda un pensament del gran paisatgista brasiler Roberto Burle Marx, que venia a dir que, així com l’arquitecte ha de conèixer bé els materials de la construcció, com són la pedra, l’acer, el vidre, el formigó, etc., el jardiner i paisatgista ha de conèixer bé la vegetació, el sòl, el clima, la geografia, la història.
Joaquim Maria Casamor d’Espona (1920-2019), arquitecte, urbanista i paisatgista nascut a Figueres, probablement va ser la baula que va enllaçar dues èpoques tan distintes com el final del Noucentisme i la modernitat.
El 1954 va obtenir el diploma de tècnic urbanista i el 1965 es va doctorar. El 1952 va obtenir una plaça per oposició al Servicio Municipal de Edificación Particular de Barcelona, i el 1955 va entrar al Departament de Parcs i Jardins del consistori barcelonès, com a adjunt del director Lluís Riudor, a qui va succeir el 1968. En el càrrec de director tècnic del Departament de Parcs i Jardins de Barcelona, des del 1968 fins a la seva jubilació el 1986, va anar cosint de mica en mica el verd de la Barcelona del futur. Un pragmatisme ben entès i impregnat dels principis d’ordre i de mesura que va significar el Noucentisme es va reflectir en la seva vida i en el seu treball. Curiosament va descobrir el paisatgisme tard, ja que la seva primera vocació era d’arquitecte i planificador.
Conjuntament amb Riudor va col·laborar en la creació de jardins com els de Moragas (1959) i el Parc de Cervantes (1965), així com en diverses intervencions a la muntanya de Montjuïc, com els Jardins Mossèn Costa i Llobera (1970), especialitzats en cactàcies i suculentes, i els jardins de Mossèn Cinto Verdaguer (1970), dedicats a les plantes bulboses i rizomatoses. Obra seva van ser, a Montjuïc, els Jardins de Joan Maragall (1970), ubicats a l’entorn del Palauet Albéniz, residència de la família reial espanyola durant les visites a la ciutat comtal, d’estil neoclàssic. En altres llocs de Barcelona va realitzar: el Parc del Putxet (1970), el de Vil·la Amèlia (1970), el de la Guineueta (1971), el del Laberint d’Horta (1971), el de les Aigües (1977) i el del Turó de la Peira (1977). Un projecte no construït va ser el Parc de les Glòries (1973).
Va impulsar la primera illa de vianants al Portal de l’Àngel (1973), apostant per la pacificació del trànsit, així com les fires de jardineria Jardinova (edicions 1975 i 1977), on va introduir els principis de la jardineria «efímera». També va fer els jardins de l’edifici Banca Catalana, on va experimentar amb els conceptes incipients de jardineria vertical. El 1981 va executar el projecte de Nicolau Maria Rubió i Tudurí per a la plaça de Gaudí, enfront de la Sagrada Família.
La intenció d’aquest article no és sinó rescatar de la memòria tres arquitectes i paisatgistes que no són prou coneguts com mereixerien i que, sent de casa nostra, els menystenim, o pitjor encara, els oblidem. La seva feina adquireix encara més valor i importància atès que van lluitar a l’ombra i van empènyer idees en temps molt difícils que no eren proclius justament a idees coherents, de progrés i de qualitat, especialment durant la dictadura franquista, i que amb la seva feina callada i constant van fer forat per implantar projectes de verd urbà de molt alt nivell en un entorn hostil, la qual cosa té doble mèrit.
També voldria assenyalar el deute que tenen els nostres polítics amb ells, i que moltes de les seves propostes urbanes van ser pensades, teoritzades i realitzades ja fa molts anys. Així, no seria gens gratuït que es pogués celebrar algun acte institucional en la seva memòria.
Aquest article vol ser també un reconeixement cap a les persones i entitats que han estudiat els nostres personatges: Arxiu fotogràfic CEC; Col·legi d’Arquitectes; Cuadernos de Arquitectura; Lluís Alexandre Casanovas; Mónica Luengo; Patricia Gabancho; Toni i Carles Casamor, i Vicens Casal, entre d’altres.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Josep Mascaró Català1969. Títol d’arquitecte per l’ETSAB. 1973 a 1977. Treballs d’arquitectura i paisatgisme a Catalunya i Menorca. 1978 a 1984. Treballs de paisatgisme a Caracas (Veneçuela). 2000. Finalista del I Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba. Treballs de planejament: 1985 a 2016. Treballs a Catalunya, Espanya, Colòmbia. 1985 a 2018. Arquitecte
