La pràctica del ciclisme, el senderisme i l’ús o abús de l’espai forestal

El ciclisme en carretera i, en especial, el de muntanya han tingut un desenvolupament extraordinari en els últims anys.

El camins oberts pels propietaris de les finques forestals són transitats actualment pels ciclistes de muntanya. Alguns d’aquests vials no s’usen temporalment per a la finalitat que va motivar la seva construcció (aprofitament dels recursos forestals, sobretot), amb la qual cosa són envaïts per la vegetació i la seva aparença és de corriols, encara que es distingeix perfectament l’explanació d’obertura o caixa.

Fotografia de Hèctor Pipió

Hem de partir de la base que tots els espais agraris en general i els forestals en particular, així com els seus vials, tenen un propietari determinat; per tant, són titularitat de persones concretes, físiques o jurídiques, públiques o privades. No hi ha cap terreny forestal que sigui de tothom o de propietat indeterminada. Si entenem i acceptem aquesta premissa, encara que ens costi, degut, en part, al desafortunat eslògan repetit més d’una vegada «el bosc és de tots», ens serà més fàcil admetre el que segueix.

A Catalunya, circumstàncies històriques han propiciat una mena de disposició o d’ús de la propietat privada forestal per persones alienes, com un fet consuetudinari, sancionat pel costum (trànsit a peu o amb vehicle, recol·lecció de certs productes, etc.). Surten a col·lació, moltes vegades, els suposats drets de terceres persones per recollir bolets, castanyes, espàrrecs, bruc, llenyes, etc., sense comptar amb el permís exprés dels propietaris, i els conflictes que ocasionen quan les recol·leccions es fan sense cura o massivament.

Si aquests pretesos drets entren dins la «funció social» de l’espai forestal, seria convenient que la legislació establís quins són aquests límits per als propietaris i per als usuaris. Però, avui per avui, malauradament, res d’això s’ha fet. És una assignatura pendent l’elaboració d’una norma legal que reguli l’ús per a lleure de l’espai forestal i de l’agrari en general.

Per altra banda, hem de saber que el fet que un terreny o un vial sigui públic no vol dir que sigui d’ús públic. Un camí d’un ajuntament és públic perquè pertany a una persona jurídica d’aquest caràcter però no té per què ser d’ús públic, sinó d’ús privatiu del mateix ajuntament o de les persones autoritzades per ell. En el llenguatge col·loquial utilitzem «públic» volent dir «ús públic», però no és el mateix.

Hi ha un altre tipus de propietat forestal, dels ajuntaments i de la Generalitat de Catalunya, per tant «pública», que cobreix una gran part del Pirineu i algunes «illes» en la resta del territori, qualificada com d’utilitat pública. Aquest concepte, original del nostre país, li atorga la condició de bé de domini públic i s’hi admeten usos de caràcter públic compatibles, els quals han de concretar les normes legals adients i les administracions gestores d’aquests terrenys forestals. És el primer reconeixement legal (1859) a l’estat espanyol que certes forests públiques per la seva funció social, la utilitat pública, s’han de protegir i han rebre un tractament especial.

Si ens referim a vials, només les carreteres identificades legalment com a tals i alguns altres camins (molt pocs), normalment de propietat municipal, són béns d’ús públic. També els vials que existien en el moment de la promulgació del Codi Civil (1889) estan gravats amb una servitud de pas genèrica; per tant, s’hi pot transitar lliurement.

Camí forestal. Fotografia de Hèctor Pipió

La circulació de persones a peu, en bicicleta i en automòbil a les carreteres està regulada per la seva legislació específica, però fora d’aquests vials només està legislada a Catalunya la circulació motoritzada. Per tant, el ciclisme fora de les carreteres no està regulat legalment, avui dia, i hem de tenir en compte, a més a més, la irrupció de les bicicletes elèctriques, amb un pes i unes prestacions molt superiors a les normals. L’ús ciclista pot estar limitat en espais de protecció especial, com els parcs naturals i similars, d’acord amb les seves lleis de creació o reglaments propis.

La normativa catalana esmentada sobre l’accés motoritzat al medi natural va establir una tasca complicada per als ens locals. Es tracta de discernir quins camins rurals tenen la condició de vials d’ús públic i, per tant, els ajuntaments els han d’assumir com de la seva titularitat (vials públics). Aquesta obligació crec que s’ha complert en pocs casos.

La propietat privada està protegida pel Codi Civil. Això vol dir que el titular ha de denunciar mitjançant la jurisdicció civil ordinària qualsevol apropiació o ús no volgut dels seus béns. Procés difícil, aquest. I, evidentment, la propietat pot exercir els drets derivats de la possessió que evitin aquell ús que no vol. També, de vegades, comporta dificultats exercir aquest dret. Estem parlant, en aquest cas, de l’àmbit no urbà (forestal o agrícola).

Tornant al ciclisme de muntanya, del qual soc practicant, es produeixen, al meu entendre, conflictes que tenen a veure amb la convivència amb els altres usuaris lúdics del mateix espai, amb el respecte a la propietat dels terrenys i amb la conservació del medi natural. Aquests fets es manifesten de forma més palesa en les muntanyes properes a les grans contorbacions urbanes per la gran afluència de persones mancades, de vegades, de la informació relativa al coneixement de la propietat i del medi natural.

La primera qüestió conflictiva és la coincidència de caminaires amb ciclistes en vials estrets, la qual cosa requereix moderació i enteniment per ambdues parts. La convivència entre els primers, que van a peu gaudint «pacíficament» de la natura, i la baixada explosiva del ciclista, que frueix de la velocitat i del control que li atorga la màquina i la seva tècnica, pot ser una mica difícil, encara que no impossible si tots hi posem una mica de bona voluntat. Crec que en general, ara per ara, ja es produeix aquest enteniment. Redueixen la velocitat uns i s’aturen o s’aparten els altres amb una cordial salutació algunes vegades.

Els dos punts següents, el no respecte a la propietat i el deteriorament del medi, tenen el seu reflex concret en la proliferació de vials alternatius que els ciclistes hem habilitat camp a través mitjançant el pas i rodatge de les bicicletes i que en l’argot propi coneixem per «trialeres».

Aquesta acció d’obertura de vials de forma aleatòria a criteri dels usuaris no és només patrimoni dels ciclistes, també es produeix en llocs on s’hi accedeix a peu. Observem, per exemple, en molts casos, la multitud de senders que arriben a llocs o cims emblemàtics. És un veritable desgavell viari semblant a un sistema d’artèries caòtic que conflueixen al mateix lloc.

L’obertura de corriols en gran pendent, com és el cas, suposa una destrucció total del sòl vegetal i l’erosió de la terra per causa de l’escolament produït per l’aigua de la pluja. És una «ferida» que tardarà molts anys a guarir-se, comptant que cessi l’activitat, o altrament el sòl esdevindrà estèril per sempre.

Les masses boscoses, per la seva incidència en la salut del planeta, estan sotmeses a restriccions que limiten al propietari la seva lliure disponibilitat (no pot fer certes actuacions i d’altres estan sotmeses a autorització, com per exemple l’obertura de vials nous). És totalment injust i insolidari que els usuaris lúdics d’aquestes propietats obrim aquests corriols allà on ens sembla idoni per al nostre oci. L’habilitació del vial ha requerit inicialment circular camp a través, cosa que no s’hauria de fer mai.

Es pot dir que la significació relativa d’aquestes «ferides» en tot espai forestal és irrellevant, potser sí. Encara que hem de tenir en compte que ja hi ha molts impactes negatius en el medi natural derivats de la presència humana difícilment eludibles, i és un preu que la natura i la propietat paguen perquè en puguem gaudir; però d’altres són fàcilment evitables, com és l’obertura d’aquestes «trialeres». Els usuaris de la natura per a lleure hem de ser els primers a fer tot el possible per atenuar el seu deteriorament a causa de la nostra presència.

La proliferació de deixalles, restes de menjar que pel seu origen orgànic pensem que no fan cap mal, cintes o marques romanents de senyalitzacions de curses, papers, envasos, etc., són els testimonis d’actes incívics que ens afecten a tots, vianants i ciclistes, i s’han d’erradicar.

Si quan pedalem o caminem per la muntanya pensem que som usuaris d’una propietat que no és la nostra, que estem a «casa» d’un altre o, potser millor, com si fóssim a casa nostra, segurament actuarem amb més responsabilitat i civisme.

I en tot cas, no estarà de més mostrar un agraïment genèric a tots els propietaris forestals de Catalunya que permeten i de vegades pateixen aquests usos lúdics de les seves terres.

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Hèctor Pipió i Gelabert

  Enginyer de forests per l’Escola Tècnica Superior de Madrid. Ha desenvolupat tasques com a funcionari de la Generalitat de Catalunya: enginyer de les comarques del Pallars Sobirà i Garrigues, director del parc nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici i cap de les seccions forestals de Lleida i Girona. Ha [...]

  Llegir més