La pedra seca: mirarem el passat i mirarem al futur

Un dels aspectes que en la dècada de 2000-2010 va fer un salt endavant va ser l’impuls del paisatge com a matèria d’interès a nivell territorial.

L’Observatori del Paisatge de Catalunya es va constituir oficialment el 30 de novembre de 2004 com un ens de suport a l’administració i de conscienciació de la societat en matèria de paisatge. També reforçat per l’aprovació mig any després de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya, que el reconeix i el consolida com l’òrgan assessor de la Generalitat i d’altres institucions en les polítiques de paisatge. Un dels objectius que ha aconseguit és l’elaboració dels catàlegs del paisatge, uns documents de caràcter tècnic que identifiquen, tipifiquen i valoren els diferents paisatges de Catalunya (com el mapa de les 135 unitats de paisatge). A més, els catàlegs del paisatge tenen relació amb els plans territorials parcials (PTP) de Catalunya. Ambdós han estat desenvolupats en la mateixa dècada (2006-2010). Els catàlegs actuen com el diagnòstic de referència sobre el paisatge, i la planificació territorial incorpora les seves recomanacions, les converteix en determinacions d’ordenació urbanística i territorial.

En el context europeu, prèviament, es va publicar el Conveni Europeu del Paisatge (adoptat a Florència l’any 2000 pel Consell d’Europa). En l’article primer defineix el paisatge «com qualsevol part del territori, tal com la percep la població, el caràcter de la qual és el resultat de l’acció i de la interacció de factors naturals i/o humans». Aquesta definició implica la consideració de l’espècie humana dins del funcionament ecosistèmic del planeta, per tant, com a contribuïdor actiu en la definició dels territoris. En conseqüència, posant-nos en l’autoresponsabilitat de com tractar-los. Aquest és un aspecte clau!

 

 

A més, l’article tercer del conveni defineix clarament el seu abast: «Aquest Conveni s’aplica a tot el territori de les Parts i cobreix les zones naturals, rurals, urbanes i periurbanes. Inclou les zones terrestres, les aigües interiors i les zones marines. Pertanyen a aquest Conveni tant els paisatges que poden considerar-se excepcionals, com els paisatges quotidians o els paisatges degradats». És un article clau perquè:

• El paisatge entès modernament comporta la superació de l’elitisme paisatgístic: abans d’aquest conveni, la protecció se centrava gairebé només en llocs de gran bellesa escènica.
• No es limita a la muntanya o al medi rural; s’aplica també a les ciutats, a la perifèria urbana i als entorns marítims i aquàtics (universalitat territorial).

L’article tercer reconeix formalment que els paisatges de la vida quotidiana i fins i tot els degradats (que necessiten restauració) tenen un impacte directe en la qualitat de vida de les persones i han de ser gestionats.

Tanmateix, els catàlegs catalans van assolir això? No pas del tot.

El concepte de landscape és més afí al que hem comentat que recull el Conveni europeu que el concepte clàssic del mon romànic, paisatge, que essencialment ha desenvolupat l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Efectivament, el terme pot designar directament una unitat espacial complexa o un ecosistema (esmentada com l’ecologia del paisatge), independentment de si hi ha algú mirant-ho o no. El concepte de landscape s’entén principalment com una disciplina d’ordenació, enginyeria i disseny d’infraestructures verdes (landscape urbanism i/o landscape ecology). Tanmateix, aparentment a Catalunya la tradició del paisatge (tradicionalment en mans dels arquitectes i geògrafs) com a disciplina es correspon millor a la definició de la tradició romànica, en la qual sense un observador no hi ha paisatge; és una experiència visual i emocional.

Així, es poden entendre plantejaments els quals hem de confrontar actualment, que en la meva opinió estan resultant limitants i/o entorpidors per aconseguir coses més positives com a país. Vegem-ne un parell d’exemples il·lustratius:

Avui en dia segons el paisatgisme a Catalunya és imprescindible preservar elements com les barraques de pedra seca. Tanmateix, actualment hi ha inventariades més de 30.000 cabanes o barraques de pedra seca (registrades a la Wikipedra, el portal de col·laboració impulsat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya). El nombre total real és sensiblement superior (es calcula que en podrien ser unes quantes desenes de milers, encara no catalogades).

Quin sentit té una protecció d’uns elements en desús tan extensiva? Potser amb la protecció d’una representació completa (unes desenes o centenars) de tipologies valuoses (per exemple: de cabanes de volta, de barraques de vinya de planta circular o quadrada; de tines de pedra seca en vinya; o de barraques i pletes de pasturatge) serien suficients per a preservar-ne la memòria i valor. Ens podem preguntar en quin sentit ajuda aquesta protecció extensiva si no és per a satisfer una visió romàntica del passat. Sabem que som un país especialment ric i ens ho podem permetre…, oi?

Encara més, a diferència de les cabanes o barraques —que es poden comptar com a unitats puntuals—, mesurar la longitud total dels murs, marges i espones de pedra seca és un repte complex perquè la immensa majoria no estan cartografiats en detall. Tanmateix, a través d’estudis locals i extrapolacions territorials disposem de dades concretes i estimacions globals. Efectivament, en territoris amb un relleu abrupte o de tradició d’aterrassament agrícola, la densitat de pedra seca per quilòmetre quadrat és extraordinària: a Torrebesses (Segrià) amb un terme municipal de 27 km², s’han documentat al voltant de 500 km de marges de pedra seca; a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) s’han cartografiat 236 km de marges en una superfície de 102 km²; a la serra de Tramuntana de Mallorca s’han arribat a amidar més de 17.000 km de marges aterrassats, mentre que a Menorca el conjunt de tancaments supera els 11.000 km. Fent una inferència global, a Catalunya es pot estimar que hi ha entre 75.000 i 120.000 quilòmetres de murs i marges de pedra seca (aplicant una densitat mitjana conservadora de 8-12 km de marges per cada km². Aquesta longitud equivaldria a fer dues vegades la volta a la Terra.

 

 

Per tant, la visió de landscape o la de paisatge condicionen i molt la manera en la qual es promourà la protecció, la gestió i l’ordenació del territori. La qüestió és què és millor, tenir una mirada immòbil a partir del coneixement històric i una valoració subjectiva emocional basada en el passat, o una mirada dinàmica a partir del coneixement objectiu del territori fonamentada en el millor coneixement que en tenim actualment i que volem per al futur.

Fa uns anys ja vaig expressar que hi ha dues menes de persones: les que miren enrere ja que se senten segures amb aquesta mirada (perquè saben què hi ha, deriven la responsabilitat cap a les persones anteriors) i les que miren endavant, per tant, valentes (se’n fan responsables elles mateixes) d’afrontar el repte de definir alguna cosa millor. La idea de fons és com afrontar millor la vida en un planeta sempre dinàmic i en evolució, sempre canviant, ja que de sobte ens posa davant l’autoresponsabilitat de decidir què cal fer.

 

• 

  Xavier Mayor Farguell

  Nascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001).  Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica

  Llegir més