Aigua i civilització, un maridatge perenne

Temps de lectura: 6 minuts

Joan-Ignasi Elias

 

 

Aqüeducte romà de Tarragona

Per poc que hi pensem, parlar de civilització és parlar necessàriament d’aigua, de mar i rius amb assentaments socials, de territoris on els conreus, la pesca, el transport comercial i les canalitzacions han permès no sols la supervivència, sinó també la vida i el desenvolupament de la civilització humana. 

Precisament, l’aigua comporta un poder simbòlic i subconscient vinculat a l’instint de supervivència. En efecte, l’estreta relació entre civilització i aigua és constatable tan sols amb un breu repàs històric sobre els rius i els oceans, que ens pot dur des del desenvolupament agrari de les valls fèrtils del Nil, l’Èufrates i el Tigris a Mesopotàmia fins als usos més diversificats entre l’agricultura, la indústria i el transport fluvial del Danubi, l’Ebre, el Volga, els grans rius americans i el Iangtsé de l’altiplà tibetà, tot passant per les ubicacions estratègiques de ciutats com Roma, Barcelona o París a la vora dels seus rius, o la importància cultural i religiosa a la Grècia minoica o l’Índia de l’Indus, i també pels descobriments i la colonització dels continents.

En aquest sentit, el desenvolupament de les tècniques de regadiu va afavorir el subministrament d’aigua i els canals van servir per estimular el comerç i augmentar la productivitat agrícola. També és clar que la construcció d’infraestructures hidràuliques (canals, basses, recs, aqüeductes, clavegueres…) ha estat i segueix sent un factor clau per a la construcció de la nostra infraestructura cívica, o sigui, la civilització.

En aquesta estreta relació aigua-civilització, és paradigmàtica —i per això crec que val la pena que ens hi parem una mica— la història de Roma, en la qual el proveïment col·lectiu i sistemàtic i l’evacuació de l’aigua varen marcar l’adquisició del seu caràcter de ciutat, per tant un assentament estable, amb una comunitat nombrosa, on poder desenvolupar la vida i l’activitat de tot tipus. Així, és decisiu el pas de la petita població al turó del Palatí al segle VII aC a una autèntica ciutat propiciada per la construcció de la gran claveguera (cloaca maxima), amb la seva xarxa subsidiària de desguassos. 

De la mateixa manera, la transformació de la Roma arcaica de l’inici en una gran metròpoli hel·lenística (segle III aC) implicà el desenvolupament d’una immensa xarxa d’aqüeductes. Per fer-nos una idea millor d’allò que varen representar per a la població romana totes aquestes infraestructures, apuntem només una dada força significativa: a la construcció de l’Aquaappia —l’aqüeducte d’Api (312 aC)—, la seguí la construcció de 10 aqüeductes més, que arribaren a assolir una capacitat de proveïment d’uns 900.000 m3 d’aigua al dia. Si es té en compte que Roma, en el seu apogeu, tenia un milió d’habitants, la mitjana de la quantitat d’aigua que pertocava a cada persona era de 1.000 litres per dia (una de les millors mitjanes de proveïment de tots els temps). Remarquem que això suposa 10 vegades el que l’OMS estableix com a límit mínim necessari, que és de 100 litres/habitant/dia). A Catalunya, tenim una mitjana actual de 117 litres per habitant i dia.

I una altra dada a tenir en compte: l’amfiteatre Flavi (Colosseu) disposava d’una xarxa de més de 100 punts d’aigua distribuïts per tot l’edifici per a ús dels assistents als espectacles.

És interessant de veure, doncs, com ja des de temps remots i amb uns mitjans tècnics clarament limitats, la humanitat ha sabut donar solució als reptes que li plantejava la gestió de l’aigua, amb solucions no només eficaces i sostenibles, sinó també elegants i belles, o fins i tot imponents, com és el cas dels aqüeductes romans (Tarragona, Segòvia o Pont du Gard en serien excel·lents exemples) o de dipòsits com la famosa Cisterna Basílica de l’antiga Constantinoble (actual Istanbul).

A més, les característiques espacials i funcionals de les conques fluvials van influir en les relacions i en els assentaments humans molt abans que la idea de conca fluvial comencés a formalitzar-se en termes legals i administratius. La direcció dels rius va tenir un pes notable en el desenvolupament de la civilització. Els rius han estat decisius com a vies de comunicació, que alhora afavorien la formació d’unitats polítiques. Aquest va ser especialment el cas a les conques desertes de les civilitzacions fluvials i a les regions amb grans masses boscoses. A partir del moment en què els canals de regadiu van resultar aptes per a la navegació, la seva construcció es va centrar exclusivament en l’ús nàutic. Certament, la influència de la unitat física de la conca ha demostrat poder superar les divisions polítiques.

Així, les civilitzacions han florit al voltant dels principals rius i vies navegables. Ens trobem amb grans metròpolis actuals com Rotterdam, Londres, Montreal, Nova York, Buenos Aires, Shanghai, Tòquio, Chicago o Hong Kong, que deuen el seu èxit, en part, a la seva fàcil accessibilitat a través de l’aigua i, per consegüent, a l’expansió del comerç. Indrets amb ports protegits com Singapur han prosperat per la mateixa raó; en canvi, llocs com l’Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, on l’aigua és més escassa, l’accés a l’aigua potable ha estat i és un condicionant important en el desenvolupament humà.

Així mateix, l’evolució del comerç i el transport marítims ens parla, des dels vaixells de rem als de vela recorrent les rutes costaneres, del transport comercial romà de l’oli, el vi i els cereals, d’embarcacions lleugeres, altes i llargues a vela per als primers viatges oceànics, de vaixells amb calderes fins als de combustibles per a rutes internacionals de comerç i de turisme, amb navegació per satèl·lit. 

Fotografia d’Isidre Blanc, Canal Segarra-Garrigues

Per a tot això han calgut i calen ports i instal·lacions portuàries, transport de contenidors amb tot tipus de mercaderies. També, és clar, els vaixells de guerra han evolucionat paral·lelament, fins als sofisticats submarins nuclears.

Alhora, hi han tingut un paper rellevant alguns canals, com el canal de Midi a França, de 240 km de longitud, inaugurat el 1681, o en la Revolució Industrial els canals de terra endins d’Anglaterra i posteriorment als Estats Units abans del desenvolupament del ferrocarril. O el canal de Suez, que és un canal artificial que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l’istme de Suez. Amb més de 162 km, uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i la ciutat de Suez (a la costa del mar Roig) i té una gran importància per a l’abastiment europeu de petroli i per al comerç mundial en general, perquè permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).

En qualsevol cas, i com afirmen alguns investigadors, construir la infraestructura hidràulica de manera participativa és avui un mitjà important per construir la infraestructura cívica i la societat civil. La gestió dels recursos hídrics, amb els seus actuals debats sobre mercats, preus, planificació, participació i decisions ambientals, és un terreny de trobada per a aquestes forces.

Així, un millor coneixement de l’eficàcia i la viabilitat dels mètodes de gestió de l’aigua tradicionals és una manera excel·lent d’analitzar la qüestió de l’aigua i la civilització. Entre aquests mètodes de gestió figuren antigues tecnologies, com les que trobem al Nègueb i algunes regions del Nord d’Àfrica, així com diversos procediments de gestió del regadiu i jerarquies de drets revelades per cròniques judicials medievals a Espanya i altres regions. La majoria dels teòrics democràtics consideren aquesta experiència d’equilibri essencial per al desenvolupament de la societat civil, perquè d’una manera o altra els individus i el món han de canviar els seus modes de comportament socials i individuals en funció de l’aigua: fins i tot en condicions òptimes de creixement de la població, conservació dels recursos i millora dels preus…, perquè no podem oblidar que la lluita per l’aigua, dins d’una mateixa nació o entre diferents nacions, pot causar violència, i de fet així ha estat. La història ens recorda que les civilitzacions dependents del regadiu eren vulnerables als exèrcits invasors i a la pressió de membres més poderosos i requerien acords de cooperació per al regadiu. El Llibre del Gènesi ja descriu les batalles lliurades amb els filisteus al Nègueb a causa de l’aigua. Heròdot relata que les ciutats perses eren esclaves dels seus pous i els seus aqüífers subterranis. Saladí va derrotar els croats cristians a Hattin, el 1187, en impedir-los l’accés a l’aigua. Més recentment hem vist com, durant les guerres modernes, es bombardejaven els sistemes de regadiu i les instal·lacions hidroelèctriques, les plantes de dessalinització i els sistemes de distribució d’aigua.

Finalment, no oblidem que els científics que exploren l’univers a la recerca d’altres civilitzacions afirmen ara que, en termes funcionals, la cerca de vida en altres llocs és la cerca d’aigua.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Joan-Ignasi Elias i Cruz

      Doctor en Humanitats (Universitat Pompeu Fabra), llicenciat en Filologia Catalana i Literatura (Universitat de Barcelona) i màster en Edició (Universitat de Barcelona). Ha treballat com a editor, traductor i corrector de textos, i com a docent de cursos en tallers de literatura i de llenguatge. Ha publicat diversos llibres de [...]