Antigues civilitzacions i escales pentatòniques

Temps de lectura: 10 minuts

David «Dr. Decker» Vilches

 

Va començar a caure una pluja suau sobre el barri Gòtic de Barcelona. Res, quatre gotes, però el suficient perquè l’organització es plantegés suspendre el concert que estava a punt de començar. Els dubtes sobre la viabilitat de l’esdeveniment ens van portar a una llarga espera, però finalment la decisió va ser la de continuar amb el programa. Aleshores, sobre l’escenari de la plaça del Rei, va aparèixer un nombrós combo de músics etíops vestits amb robes tradicionals blanques i liderats per un extraordinari cantant que jo no coneixia però que ja no podria oblidar: Mahmoud Ahmed. Era el juliol de 2002 i el seu xou formava part d’un dels quatre concerts que l’ajuntament de la ciutat havia programat en un petit festival sota el títol genèric de «Músiques de la conca del Nil».

Mahmoud Ahmed
Mahmoud Ahmed

El seu directe va ser electritzant. Realment no estava preparat per a una cosa així. Aquella música tenia un groove irresistible, sonava a funk, encara que tenia una cosa completament nova per a mi, una cosa genuïnament africana però amb aires que en aquell moment em van sonar aràbics, com un James Brown acabat d’arribar d’algun lloc ignot entre l’Àfrica de l’est i el Pròxim Orient. I, de forma immediata i pràcticament irresistible, els pocs que estàvem allà reunits ens vam lliurar a un ball irrefrenable, deixant de banda les cadires preparades per a l’ocasió.

Aquest va ser el meu primer contacte real amb la música moderna etíop, una mena d’epifania musical que em va portar a estimar immediatament aquest so que alguns, al món occidental, havien conegut gràcies als primers volums de la sèrie de discos recopilatoris Éthiopiques, editats pel segell Buda Musique i iniciada pel francès Francis Falceto el 1998. La curiositat de Falceto per aquella estranya música basada en escales pentatòniques s’havia activat anys abans quan va arribar a les seves mans un disc original d’Ahmed, i això el va portar a viatjar al país per conèixer l’artista personalment i submergir-se en les profunditats d’aquell so fins aquell moment desconegut però fascinant.

 

La meva fascinació per Etiòpia

Tot i que gairebé no coneixia la música del país, jo ja havia viatjat a Etiòpia el 1999, enlluernat per l’aura mística que desprenia per als rastafaris jamaicans, que reivindicaven la seva llarga història com a bressol de les civilitzacions africanes més antigues i adoraven el seu emperador, Haile Selassie, veient en ell un nou messies, una mena de Crist negre. El meu viatge estava planejat per al 1998, però en aquell moment Etiòpia vivia un conflicte bèl·lic amb Eritrea, la seva veïna i germana del nord; així que em vaig haver de «conformar» a viatjar a Jamaica i postposar un any la meva estada al mític país de la banya d’Àfrica. Aquest primer viatge va activar en mi una fascinació singular, la d’aquell que se sent allà com una segona casa.

Getatchew Mekurya
Getatchew Mekurya

Ben poc em podia imaginar llavors que el 2003 tornaria a Etiòpia, però aquesta vegada per adoptar el meu fill Henok, la qual cosa va estrènyer definitivament els meus llaços amb aquest país amb el qual m’uneixen moltes coses, algunes d’explicables i d’altres de definitivament inexplicables fins i tot per a mi. En aquella ocasió, el fet d’estar esperant la decisió judicial perquè l’adopció fos efectiva va fer que se’ns impedís sortir de la capital, Addis Abeba, i això va motivar que ens centréssim en ella a l’hora de fer les escasses visites que ens permetien els viatges a l’orfenat o al jutjat, a més dels coneguts tràmits burocràtics. I en una d’aquestes visites em vaig trobar, gairebé sense saber-ho, a la botiga de discos que el mateix Mahmoud Ahmed havia obert en un lloc cèntric de la ciutat, una bulliciosa plaça coneguda popularment com a Piazza.

No és estrany aquest apel·latiu italià. De fet, als restaurants de les zones més cèntriques d’Addis Abeba es pot menjar pizza i pasta italiana, i al mercat de la ciutat, el més gran a l’aire lliure de tota l’Àfrica, se’l coneix popularment com a Mercato. Tot això és degut al fet que Itàlia va ser la potència europea que va intentar en repetides ocasions apoderar-se del país; tot i que Etiòpia ostenta «l’honor» de ser l’únic país africà no colonitzat (juntament amb, per raons òbvies, Libèria), les tropes feixistes de Mussolini van aconseguir envair el país per un breu lapse de temps entre 1935 i 1941, any en què Haile Selassie, l’emperador etíop, va aconseguir activar la cooperació d’alguns aliats internacionals per alliberar la seva pàtria. De fet, moltes persones van decidir individualment unir-se a la lluita per combatre el feixisme i les seves ànsies imperialistes, tal com ja havia passat a finals del segle XIX quan l’emperador Menelik II va defensar la sobirania del país contra l’expansió italiana, fins a derrotar l’exèrcit invasor en la famosa batalla d’Adwa. Ambdós moments, ambdues guerres, han quedat per a la posteritat com a emblemes de l’antiimperialisme i la resistència contra el feixisme, de manera similar al que va passar amb la Guerra Civil espanyola. Aquest és un altre dels motius de l’estranya fascinació que Etiòpia ha exercit al llarg dels segles entre persones de tot el món.

 

Una història (també) musical

El ras (governador) Tafari Makonen va ser coronat emperador del país el 2 de novembre de 1930 amb el títol de Haile Selassie I d’altres apel·latius com Negusa Nagast (Rei de Reis) en un acte de ressonàncies mítiques al qual van assistir representants de dotze països estrangers. El seu prestigi com a defensor de la llibertat va créixer en els seus discursos davant les Nacions Unides durant el seu exili forçat a Londres a partir de l’embat imperialista italià. Al llarg dels anys, la seva controvertida figura va rebre al mateix temps crítiques, titllant-lo de dictador, i elogis, atribuint-li l’impuls modernitzador que va treure Etiòpia de les boires del feudalisme.

Pel que fa al tema que aquí tractem, no podem oblidar la intervenció decisiva de mandataris com Menelik II i Haile Selassie I en activar, conscientment o inconscientment, els mecanismes que van fer possible el sorgiment del que podem anomenar «música moderna etíop». L’extraordinari ressò internacional aconseguit per la victòria a Adwa per part de Menelik va motivar que el tsar rus, Nicolau II, enviés cap a Etiòpia, com a tribut en forma de regal, tot el necessari per a la posada en marxa d’una orquestra d’instruments de vent, que va aplegar uns quaranta participants.

Gairebé trenta anys més tard i en la seva fase com a regent de la seva tieta, l’emperadriu Zauditu, el futur emperador del país, Tafari Makonen, es va embarcar en un llarg tour diplomàtic per diverses ciutats europees —París, Brussel·les, Estocolm, Luxemburg, Roma, Londres i Atenes— poc després que Etiòpia s’unís a la Lliga de les Nacions —el predecessor directe de les Nacions Unides. El sobirà de l’únic membre africà de la Lliga en una era de rampant colonialisme va causar una gran sensació. El seu viatge el va portar també a Jerusalem, on va ser rebut per una orquestra de metalls que el va impressionar fins a tal punt que va prendre la decisió de contractar-los per convertir-los en la banda oficial d’Etiòpia.

 

Hailu Mergia with Walias Band at the Hilton Addis Ababa (2nd from left) in the 1970s
Hailu Mergia amb la Walias Band al Hilton d’Addis Abeba als anys 70

 

Aquesta formació estava completament composta per quaranta joves orfes, refugiats del genocidi armeni dut a terme pels turcs el 1915. Després de diversos anys d’intensos tràmits diplomàtics per fer possible el seu trasllat a Etiòpia, van ser coneguts com The Arba Lijotch (Els Quaranta Nens), i van comptar amb un destacat instructor, Krevork Nalbandian, un armeni nascut a Turquia que, juntament amb altres músics estrangers com Garabed Hakalmazian (també armeni) o el suís André Nicod, es va ocupar d’instruir alguns dels primers músics etíops.

És important entendre que, malgrat una llarga tradició musical al país amb instruments tradicionals com el messenqo (una mena de violí d’una sola corda), tambors com el negarit o l’atamo, o primitives trompes cerimonials com el meleket o l’embita, fins aleshores la pràctica musical a Etiòpia s’havia vist relegada a individus pertanyents a classes molt humils, els azmari: una mena de bards que en alguns ambients eren tractats pràcticament com a esclaus i practicaven la mendicitat. Per tant, l’arribada d’instruments de vent com a obsequi per part del mandatari rus i la intervenció d’aquells primers instructors va significar per al país un pas endavant extraordinari pel que fa a la pràctica i la popularització de la música en les primeres dècades del segle XX, tot i que aquest període de relatiu floriment musical va tenir un final silenciós i rutllant amb la invasió italiana del país el 1935.

Quan el país va ser alliberat sis anys més tard gràcies als esforços de Selassie des de l’exili i amb l’ajuda del govern britànic, l’emperador va ser restituït al tron, decidit a donar un impuls modernitzador a l’autocràcia que ell mateix representava, incloent-hi Eritrea, nació germana del nord, que ja no era colònia italiana i que durant dècades es debatria entre la independència política i l’annexió a Etiòpia.

Un dels primers objectius de l’emperador va ser reorganitzar i potenciar les bandes oficials de música, que aviat van incorporar nous instructors estrangers —en la seva majoria armenis—, i el més important d’ells va ser Nerses Nalbandian —nebot de Krevork Nalbandian—, que va arribar al país a la dècada dels 30. El treball desenvolupat per Nerses actuaria com un dels fertilitzants més potents de la naixent música moderna a Etiòpia.

El final de la Segona Guerra Mundial va portar aires de canvi i va activar les ganes per part de la població de pujar al carro de la modernitat. Els ecos del pla Marshall i la cultura de la victòria arribaven amb força a Etiòpia, juntament amb l’influx de grans del jazz i del swing com Cab Calloway, Glenn Miller o Tommy Dorsey. Els nous temps van portar noves iniciatives, com la creació, per part de Selassie, de l’Organització per a la Unitat Africana el 1963, de la qual Addis Abeba era seu permanent.

El suport governamental i el pòsit deixat per instructors com Alexander Kontorowicz, Franz Zelwecker o el ja esmentat Nerses Nalbandian, van fer possible que totes les bandes «oficials» de música, com la Imperial Body Guard o les associades a la policia, l’exèrcit o els ajuntaments, desenvolupessin les seves pròpies seccions dedicades al jazz. Tot plegat va conduir a dues dècades d’extraordinària activitat musical entre la inauguració del Haile Selassie Theatre el 1955 i el derrocament de l’emperador el 1974.

 

Temps de modernitat musical

Bizunesh Bekele
Bizunesh Bekele

Als anys 60 Addis Abeba va viure un gran moment de floriment i modernitat, amb una efervescent vida nocturna i una gran oferta musical a les discoteques i clubs d’una ciutat que convivia amb l’Etiòpia rural i tradicional: l’Stereo Club, l’Axum Addarash, el Sheba Club, La Mascotte, The Cave, The Jungle, Ebony… La música de The Platters, Bill Haley, Booker T & The M.G.’s o Paul Anka estava a l’ordre del dia. Les formacions governamentals —i algunes de caràcter independent com The Soul Echos— proveïen la febril base musical per a noves veus que van anar teixint l’entramat de la música moderna etíop amb fils d’or, com Alèmayehu Eshété, Tlahoun Gèssèssè, Bzunesh Beqele —la gran dama del so etíop—, el ja esmentat Mahmoud Ahmed, Hirut Bekele (sense parentiu amb Bzunesh) o Girma Bèyènè, un dels millors compositors del país, amb gran facilitat per a la creació de melodies populars. Ells van ser els vocalistes més destacats d’una escena on també podríem esmentar Ayalew Mesfin, Seyoum Gebreyes, Lemma Demisew, Getatchew Kassa o Muluqen Mellesse, entre d’altres. Alguns d’ells no només cantaven, sinó que també eren reputats instrumentistes, atesa la depurada formació musical que havien rebut.

El teclista Hailu Mergia comandava la Wallias Band, i també destacaven saxofonistes com Getatchew Mekurya, Tèsfa-Maryam Kidané o Tilaye Gebre, o pianistes com els ja esmentats Girma Bèyènè i Lemma Demisew. A tots ells els podem trobar integrant les formacions governamentals —com la Police Orchestra— i d’altres que van anar guanyant força com la Roha Band, Ibex Band o Dahlak Band.

Malgrat l’edicte imperial de 1948 que garantia el monopoli de la producció i importació musical a Ager Feqer Mahber —la primera associació cultural etíop—, Amha Eshèté es va convertir en el primer productor musical independent en produir 103 singles i onze elapés per al seu segell Amha, entre 1969 i 1975. Altres productors independents, com Kassahoun Eshete (segell Philips Ethiopia) i Ali »Tango» (Kaifa Records) van completar aquesta feina imprescindible que Amha havia iniciat.

Però no tota la música etíop es va generar a l’interior del país. Mulatu Astatke (nascut el 1943) es va formar musicalment a Londres, Nova York i Boston, des d’on va ser responsable dels primers passos del que s’ha anomenat ethio jazz, creuant els sons propis del seu país amb el jazz nord-americà i sonoritats llatines. Al mateix temps i de forma intermitent, Astatke va estar present en moltes de les gravacions que es van fer a Etiòpia en aquells anys, que podem considerar una època d’extraordinària esplendor musical i llibertat creativa. Vibrafonista i multiinstrumentista, és considerat una de les personalitats musicals més importants del continent africà. La seva musica, present en la banda sonora de la pel·lícula Broken Flowers (2005), de Jim Jarmusch, va ser una de les responsables de la fascinació del món occidental pel so etíop.

 

Dictadura sagnant

Els vaivens polítics als quals ha estat sotmesa la política i la societat africanes han marcat el pols musical dels seus pobles. A Etiòpia, el derrocament i assassinat de Haile Selassie el 1974 i l’ascensió de la sangonosa junta militar liderada per Mengistu Haile Mariam van marcar l’inici del final.

Tsegaye Debalqe, professor, compositor i director musical de Radio Ethiopia, va ser un dels primers músics assassinats pel règim, i molts d’altres es van exiliar en un primer moment o amb el pas dels anys. Hailu Mergia va acabar conduint un taxi a Washington DC, tot i que explica que sempre portava al cotxe un teclat portàtil per poder tocar quan no estava de servei. Amb els anys va tornar a gravar, i els seus discos clàssics amb formacions com Wallias i Dahlak han estat recuperats per segells com Awesome Tapes From Africa.

 

Mulatu Astatke
Mulatu Astatke

 

Altres grans músics etíops d’aquella època daurada han pogut mantenir-se en actiu; és el cas de Getatchew Mekurya, que va realitzar unes gravacions sorprenents a partir de 2004 amb el grup punk holandès The Ex. Mahmoud Ahmed o Mulatu Astatke han seguit enregistrant material i girant per tot el món, i han aconseguit un cert reconeixement internacional malgrat que la seva música sempre ha estat fora dels circuits mainstream. Mergia, Ahmed i Astatke són alguns dels pocs que han arribat a trepitjar els nostres escenaris per portar-nos la riquesa d’aquest extraordinari llegat musical.

La música etíop ha continuat desenvolupant-se de forma vibrant en dècades posteriors, però no hi ha dubte que aquells anys poden ser considerats una autèntica era daurada, que jo vaig començar a descobrir aquella tarda de 2002 a la plaça del Rei.

Lluny d’apagar-se, el foc inesperat que aleshores es va encendre ha anat augmentant amb els anys a mesura que he anat descobrint tots els vessants d’un so únic, que segueix mostrant-se com una joia d’incalculable valor en el panorama de la música moderna africana i de tot el planeta.

 

Discografia recomanada:

  • Ethiopiques vol 6: Almaz. Mahmoud Ahmed (1973)
  • Ethiopiques vol 8: Swinging Addis. Diversos artistes (1969-1974)
  • Ethiopiques vol 9: Alèmayèhu Eshèté (1969-1974)
  • Ethiopiques vol 13: Ethiopian Groove-The Golden Seventies
  • Ethiopiques vol 17: Tlahoun Gèssèssè
  • Ethiopiques vol 32: Nalbandian L’Ethiopien. Either Orchestra & Guests
  • New York-Addis-London. The Story Of Ethio Jazz 1965-1975. Mulatu Astatke. Strut Records
  • Tche Belew. Hailu Mergia & The Walias Band. Awesome Tapes From Africa.
  • Tezeta. Haily Mergia & The Walias Band. Awesome Tapes From Africa.
  • Wede Harer Guzo. Haily Mergia & Dahlak Band. Awesome Tapes From Africa.
  • Stereo Instrumental Music. Ibex Band. Muzikawi.
  • Tilaye Gebre. Muzikawi.

 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • David Vilches - Foto: Fernando F- Hevia
      David «Dr. Decker» Vilches

      Nascut a Barcelona el 1966, David Vilches és un tot terreny del món radiofònic. Responsable durant 30 anys del programa Sound System FM, dedicat als sons jamaicans, actualment condueix mensualment el pòdcast Black Market, entorn a les músiques d’arrel negra, i dirigeix la seva productora de pòdcasts, RadioLab21. Com a

    Articles relacionats