«Hi havia una gran multitud fora de l’edifici on havien d’actuar, però quan hi vam entrar, vam veure que a l’interior no hi havia més de cinquanta persones. Les persones que esperaven al carrer no tenien diners per a l’entrada. Llavors l’oncle A. P. va baixar de l’escenari, va obrir les portes de bat a bat i va deixar passar tothom. Tot seguit va pujar a l’escenari i, sense dir res, van començar a cantar.»
June Carter. Sobre un concert de la Carter Family a Oklahoma (1940)
No hi ha tristesa més llarga, estranya i amarga que la de la glòria pòstuma. Llarga perquè enfonsa les seves arrels en allò que no té remei: el passat. Estranya perquè la sents per un altre i no pas per tu mateix, i amarga perquè amb només una mica més de temps s’hauria convertit en alegria.
Si, mentre passejava pels Apalatxes amb un bri d’herba entre les dents, un missatger del futur hagués revelat a A. P. Carter que la seva recerca i rescat de melodies oblidades canviaria la música dels Estats Units i que Bob Dylan, Johnny Cash, Woody Guthrie, George Harrison o Emmylou Harris el considerarien la principal font del folk americà, s’hauria gratat el cap i, amb el seu accent virginià, hauria murmurat: Bless my soul. I reckon not (Déu meu, no ho crec).
En canvi, si el mateix missatger del futur li hagués dit que acabaria els seus dies atenent la clientela de la botiga del seu poble, com va passar, no li hauria estranyat gaire. Però anem a pams…
Quan Molly Bays Carter estava embarassada del seu primogènit, Alvin Pleasant, gairebé la va tocar un llamp. Segons explicava la mare, aquell quasi accident va ser l’origen del lleu tremolor que Alvin va arrossegar tota la vida i que, segons la mateixa font, quan cantava, es traduïa en el seu especial vibrato.
Alvin Pleasant Carter, més conegut com a A. P. Carter, va néixer el 1891 en un poble amb el poc prometedor nom de Poor Valley, a Virgínia. Allà cantava al cor de l’església, va aprendre a tocar el violí d’oïda i ben aviat va quedar clar que tenia un talent natural per a la música.
Als vint anys va deixar casa seva, a l’ombra de les Clinch Mountains, i va marxar cap a Richmond (Indiana) per treballar al ferrocarril i guanyar prou diners per comprar una granja. Però durant el viatge d’anada va beure aigua contaminada —una cosa força habitual en aquella època preclavegueram— i va contraure la febre tifoide. Malalt i desanimat, l’A. P. va tornar a Virgínia abans de l’esperat, dos quilos més prim i amb deu dòlars menys a la butxaca.
Quan va recuperar la salut, l’A. P. va intentar guanyar-se el pa amb diferents oficis: llaurador, sabater, fuster, paleta, dependent… Però tot li semblava absurd; l’únic que l’interessava realment era dedicar-se a explorar els Apalatxes rescatant cançons de la memòria dels avis, en un temps en què les cançons no eren de ningú i, si ho eren, es podien adquirir per uns pocs dòlars.
Un bon dia, mentre treballava venent arbres i arbustos per a un viver, l’A. P. va travessar les Clinch Mountains per fer una venda al seu cosí Milburn i a la seva mare, la tieta Susie, a Copper Creek. Quan s’acostava a casa seva, va sentir una preciosa veu de contralt, va entrar al saló i va veure per primera vegada la Sarah Dougherty, de setze anys, cantant una trista cançó sobre la mort d’un maquinista. L’A. P. va quedar captivat: «era la veu més bonica que havia sentit mai, de la dona més bonica que mai havia vist».
La mare de la Sarah Dougherty va morir quan ella tenia tres anys i, a partir d’aquell moment, la nena va portar una vida nòmada amb el seu pare, anant d’una banda a l’altra per tot Virgínia, passant de la casa d’un parent a la d’un altre, fins que finalment es va establir amb els seus tiets a Copper Creek.
Igual que l’A. P., la Sarah era músic de naixement i de cor que de ben petita ja havia format un duet amb la seva cosina Madge i, amb només dotze anys, va invertir tots els seus estalvis en una autoarpa.
Després de ser festejada i finalment casar-se amb l’A. P., el matrimoni es va establir a Poor Valley, on van tenir tres fills: la Gladys, la Janette i en Joe.
El tercer membre de la Carter Family era la cosina de la Sarah, la Maybelle Addington, que havia crescut en una família on gairebé tothom tocava algun instrument, i ben aviat va demostrar que portava la música a la sang. Amb només dotze anys va guanyar el primer premi en un concurs de banjo a Copper Creek, però, tot i això, amb el temps es va decantar per la guitarra, un instrument que en aquella època encara no gaudia d’una gran popularitat.
La Maybelle no va aprendre mai a llegir partitures, però tenia un instint musical extraordinari i, a força d’enginy i d’oïda, es va empescar una manera pròpia de tocar la guitarra que li permetia fer sonar alhora la melodia i l’acompanyament. Aquest estil, conegut com a Carter scratch —el «rascat Carter»—, acabaria esdevenint una de les pedres angulars de la guitarra country i inspiraria generacions de guitarristes, entre ells Chet Atkins, Doc Watson o Johnny Cash, que en van adaptar i desenvolupar diferents variants.
El Carter scratch, en essència, consistia a puntejar la melodia a les cordes greus mentre, alhora, es mantenien els acords i el ritme a les cordes agudes, creant així un acompanyament ric i ple de moviment amb una sola guitarra.
Cap al 1925, l’A. P., la Sarah i la Maybelle van començar a tocar junts i, ben aviat, la Maybelle es va enamorar de l’Ezra, l’atractiu germà de l’A. P. Es van casar i es van instal·lar també a Poor Valley, on tindrien tres filles: la Helen, l’Anita i la June, la futura senyora Cash.
Mentre la Sarah i la Maybelle s’ocupaven de les seves respectives llars i criatures, l’A. P., que amb raó considerava aquesta època la més feliç de la seva vida, es dedicava a explorar els Apalatxes, i desapareixia durant setmanes senceres. Pel camí s’aturava en poblets i cabanes aïllades i demanava als seus sorpresos habitants que cantessin qualsevol cosa que recordessin: velles balades irlandeses, cançons de bressol, romanços, himnes…, el que fos.
Com que no duia gravadora ni tenia coneixements musicals per posar les melodies sobre el paper, a l’A. P. no li quedava altra opció que confiar-ho tot a la memòria. I quan el repertori creixia tant que temia que alguna cançó se li escapés, tornava a Poor Valley i les ensenyava a la Maybelle i la Sarah. Elles eren les que acabaven fent la màgia: polien aquelles peces antigues i les convertien en alguna cosa nova i més moderna.
L’A. P. hi posava la veu de baix; la Maybelle, la guitarra i una contralt càlida i profunda; i la Sarah era la veu solista, acompanyant-se amb l’autoarpa. Entre tots tres, sense saber-ho del tot, estaven posant les bases d’una nova manera d’entendre la música tradicional.
I ara fa la seva aparició un personatge clau: Ralph Peer, el gran artífex dels miracles de la música country.
Ralph Peer, nascut a Kansas City, havia crescut envoltat de gramòfons i ràdios de la mida d’un armari a la botiga de mobles del seu pare. Es va iniciar en el negoci musical treballant per a Columbia Records, la primera gran discogràfica dels Estats Units, i l’any 1920 va supervisar la primera gravació de blues de la història, Crazy Blues, interpretada per Mamie Smith.
L’any 1923, Ralph Peer, que va ser el primer a gravar discos en magatzems, salons de ball o habitacions d’hotel, es va plantar a Atlanta amb més mandra que entusiasme per enregistrar, en un edifici d’oficines del centre, la melangiosa The Little Old Log Cabin in the Lane del granger i violinista Fiddlin’ John Carson. Per a sorpresa de tothom —i especialment del mateix Fiddlin’ John Carson— el disc es va convertir en un èxit de vendes.
Un parell d’anys més tard, Vernon Dalhart, treballador d’una funerària i aspirant a tenor líric, va gravar la lúgubre The Death of Floyd Collins, que explicava la història real d’un explorador de coves que va morir atrapat sota terra després de catorze dies d’intents de rescat que van tenir tot el país amb l’ai al cor. Confirmant que al públic li tiraven molt les desgràcies alienes, la cançó va vendre tres-centes mil còpies.
Després d’això, Ralph Peer es va haver de rendir a l’evidència: a la gent li encantaven les històries tristes i, per tant, la música hillbilly tenia mercat. Així que el 1927 va tornar al sud, aquesta vegada amb més esperança i amb les orelles ben obertes, a la recerca de nous diamants en brut.
Així va ser com un bon dia, mentre fullejava el diari local, l’A. P. va topar amb un anunci que deia: «La Victor Company tindrà una màquina d’enregistrament a Bristol, Tennessee, durant deu dies a partir de dilluns per gravar discos». L’A. P. va llegir aquell anunci, tan simple i prometedor, amb entusiasme i de seguida va posar la Sarah i la Maybelle al cotxe del seu germà per dirigir-se cap a Bristol.
Després d’un dia sencer de viatge, van trobar la fàbrica de barrets on Ralph Peer feia les gravacions, i aquell moment va marcar l’inici de la seva carrera com a músics professionals.
La Carter Family va enregistrar a Bristol sis cançons i va tornar a casa amb tres-cents dòlars a la butxaca i amb les felicitacions de Ralph Peer, que en el fons dubtava que un grup que cantava cançons tan melangioses —i amb una dona com a veu solista— pogués tenir gaire èxit. Contra tot pronòstic, però, els discos es van vendre tan bé que Peer va escriure als Carter per convidar-los a viatjar a Camden, Nova Jersey, on farien una segona sessió d’enregistrament, aquesta vegada amb un pagament de cinquanta dòlars per cançó.
Cap al 1930, la Carter Family havia venut més de set-centes mil còpies, però ells seguien com si res: sense mànager, assajant al menjador de casa i cantant en parròquies i escoles per quatre rals. Ara bé, com diu la dita, tot té un preu… i el que va pagar A. P. Carter no va ser barat.
Joe, el fill de l’A. P., recordava la seva infància així: «La mare tallava llenya i cuinava mentre el pare voltava per la muntanya aprenent cançons». Dit així, pot semblar fins i tot bucòlic… si no ets la Sarah, és clar.
Per alleugerir-li la feina, l’A. P. va demanar al seu cosí Coy Bays que donés un cop de mà a la seva dona mentre ell era fora. Al cap d’unes setmanes, va passar l’inevitable: la Sarah i en Coy es van enamorar.
Quan la família se’n va assabentar, la solució va ser enviar en Coy a l’altra punta del país, a Califòrnia. Però això no va solucionar el problema ni de bon tros, i la Sarah, amb el cor trencat, va demanar el divorci, va fer les maletes i va tornar a casa de la tieta Susie, deixant els nens amb l’A. P. perquè veiés el pa que s’hi dona.
Tot i el desgavell sentimental, el duet professional va continuar funcionant: l’A. P. i la Sarah van seguir actuant i gravant junts com si res. I ell mai no va perdre l’esperança de recuperar-la.
Amb la Gran Depressió, les cançons de la Carter Family, gairebé sempre centrades en les tragèdies personals de la pobra gent dels Apalatxes, no podien ser més oportunes. Però no pas perquè encoratgessin la gent a afrontar la situació, sinó més aviat al contrari: de fet, a No Depression in Heaven es presentava la mort com una via d’escapatòria contundent per fugir de la depressió.
Tanmateix, la gent no tenia diners per comprar discos, les vendes es van desplomar i la Carter Family va haver d’acceptar un contracte amb una emissora de ràdio de Texas dirigida pel doctor John Romulus Brinkley, xarlatà i empresari de Milford, Kansas, el qual mereix un apart.
Cap al 1918, Brinkley havia ideat una cura per a la impotència masculina que consistia a empeltar fragments de glàndules testiculars de cabra als testicles del pacient. El negoci no va prosperar com esperava i, després d’algunes intervencions fallides, el govern federal li va retirar la llicència mèdica. Indignat pel que considerava una gran injustícia, Brinkley es va establir a la ciutat fronterera de Del Río, a Texas, on va fundar una emissora anomenada XERA a l’altra banda del riu, ja en territori mexicà, des d’on el senyal arribava als Estats Units amb total claredat sense estar sotmès a la legislació nord-americana.
En aquesta emissora, on Brinkley promocionava el seu tractament, la Carter Family va viure la seva etapa més fulgurant, perquè gràcies al potent senyal de la XERA les seves cançons van arribar a tots els racons del país i fins i tot al Canadà. Però també va ser allí on, un dia, sense cap avís previ, la Sarah Carter va dedicar una commovedora cançó d’amor a Coy Bays, el qual en sentir-la es va presentar immediatament a Texas, on pocs dies després es va celebrar el casament.
Després d’això, tot es va precipitar: les demandes de les víctimes del doctor Brinkley —i dels familiars d’aquells que no havien sobreviscut— sortien del no-res, i el doctor va haver de tancar l’emissora i fugir. La Sarah va marxar a Califòrnia amb el seu segon marit. Maybelle Carter va formar el seu propi grup amb les seves filles, i A. P. Carter va tornar a Poor Valley, on va portar la vida tranquil·la d’un botiguer que mai no va vendre gran cosa, i no va viure prou per veure la reedició de The Original and Great Carter Family, el disc que va permetre que una nova generació descobrís les seves cançons, va fonamentar el revival folk dels anys seixanta i va fer que el seu llegat es convertís per sempre més en patrimoni de la música americana.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Teresa Torres VilasecaNascuda a Barcelona l’any 1966, va estudiar piano al Conservatori del Liceu i Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Durant uns quants anys va treballar com a auxiliar administrativa al Ministeri d’Hisenda fins que, l’any 1996, va aprovar les oposicions i des d’aleshores és professora de música en
