La descarbonització urbana ja no és, essencialment, un problema de manca d’objectius. El repte és de gestió: convertir objectius climàtics, regulacions i compromisos en decisions quotidianes, inversions, canvis d’hàbits i resultats verificables. La ciutat és l’espai on coincideixen mobilitat, habitatge, consum, activitat empresarial, comerç, energia i serveis públics; per això és també l’espai on la transició pot adquirir una dimensió econòmica i social tangible.
Aquesta gestió exigeix superar la fragmentació entre administració, empreses i ciutadania. Cadascun d’aquests actors té incentius, ritmes i limitacions diferents: les administracions disposen d’objectius climàtics però tenen dificultats per dinamitzar i mesurar l’impacte en temps real; les empreses, especialment les pimes i el comerç, necessiten que l’esforç sostenible tingui retorn i no es converteixi en una nova càrrega; i la ciutadania necessita alternatives senzilles, fiables i econòmicament raonables. La sostenibilitat esdevé efectiva quan aquests tres interessos deixen de funcionar en paral·lel i formen un mateix sistema.
El canvi de paradigma és, per tant, passar de considerar la sostenibilitat com un cost afegit a gestionar-la com una font de valor. Reduir consums energètics i materials pot disminuir costos; la circularitat pot reduir l’exposició a matèries primeres, anticipar-se a la regulació pot reduir riscos, i disposar de dades ambientals fiables pot facilitar la permanència en cadenes de subministrament i l’accés a noves oportunitats. La rendibilitat no s’ha de llegir només en termes immediats, sinó també com a resiliència, competitivitat i capacitat de generar resultats sostinguts en el temps.
Aquest enfocament és el que articula el model de descarbonització urbana desenvolupat per Biyiud sota el concepte Sustainability As Wealth: fer que la sostenibilitat generi valor per als diferents actors de la ciutat i crear les condicions perquè aquest valor incentivi noves decisions i comportaments sostenibles.
De la penalització a l’incentiu. Fer que sostenibilitat i economia avancin juntes
S’han de corregir els desincentius econòmics que frenen l’acció climàtica. La ciutadania es troba sovint davant d’un green premium, és a dir, opcions sostenibles més cares, i davant del greenwashing, que dificulta saber què és realment sostenible. Les empreses poden percebre un retorn massa lent de les inversions ambientals, mentre que el petit comerç competeix amb models de consum de gran escala i plataformes que no sempre internalitzen l’impacte territorial i ambiental. Si la transició només exigeix esforços i no genera retorn visible, la seva adopció es debilita.
D’aquí sorgeix una proposta de gestió especialment rellevant, complementar la regulació amb incentius positius. Bonificacions en taxes o preus públics, bons de consum, avantatges vinculats a accions sostenibles i mecanismes de reconeixement poden transformar una conducta ambiental en valor econòmic. L’objectiu no és substituir la regulació allà on sigui necessària, sinó reservar la penalització per als límits que s’han de garantir i utilitzar els incentius per accelerar els comportaments que interessa multiplicar.
Aquesta lògica pot generar un cercle virtuós local. Una persona que recicla, utilitza mobilitat sostenible, contracta energia renovable o compra en un comerç de proximitat sostenible pot obtenir un benefici. El comerç rep nova demanda i reforça la seva activitat, l’empresa té més motius per transformar proveïdors, energia o processos, i l’administració obté una eina per orientar recursos públics cap a resultats ambientals demostrables.
Un exemple concret de l’aplicació d’aquest model és la campanya Bons Verds Vilawatt, desenvolupada a Viladecans a partir del model de Biyiud, que va vincular accions sostenibles de la ciutadania amb incentius econòmics destinats al comerç local. La campanya va permetre validar accions sostenibles i transformar-les en bons que es podien utilitzar als establiments participants, connectant així impacte ambiental, participació ciutadana i dinamització econòmica. Els resultats mostren que, per cada euro aportat per l’Ajuntament, es van generar tres euros de facturació en el comerç local. La sostenibilitat, així, deixa de ser una política separada de l’economia i passa a actuar com a dinamitzadora econòmica del territori.
L’ecovalor. Convertir l’impacte positiu en un actiu gestionable
Allò que no es mesura difícilment es pot gestionar, reconèixer o incentivar. El concepte d’ecovalor permet traduir una acció sostenible, sovint percebuda com intangible, en un impacte identificable. Associat a l’ecoreputació, crea una capa de valor sobre les relacions econòmiques. No només importa què es compra o a quin preu, sinó també quin comportament ambiental acredita cada actor i amb qui decideix relacionar-se.
Aquesta ecoreputació pot funcionar com un mecanisme d’informació i confiança. Si un ciutadà pot identificar un comerç amb millor comportament sostenible, o una empresa pot reconèixer proveïdors amb millors pràctiques, es redueix l’asimetria informativa. Alhora, fer visible l’esforç sostenible genera un estímul reputacional per continuar millorant. La transacció econòmica incorpora així una nova dimensió: producte, preu i servei continuen sent essencials, però s’hi afegeix un valor ambiental verificable.
Perquè aquest sistema sigui creïble, la dada és crítica. La tecnologia pot facilitar traçabilitat, registre, integració de múltiples fonts i seguiment de l’evolució de territoris i empreses. Però la tecnologia, per si sola, no garanteix la qualitat de la informació. Registrar una dada en un sistema immutable no prova automàticament que sigui correcta, cal conèixer-ne l’origen, la metodologia, la línia de base i la verificació. La governança de la dada, la privacitat, l’ús només de la informació necessària i l’absència de doble comptabilització de les emissions són, per tant, condicions de confiança.
Aquesta exigència de prova és també la resposta al greenwashing. Les afirmacions genèriques sobre sostenibilitat perden valor si no es poden demostrar. El mercat necessita evidències comprensibles que permetin diferenciar els esforços reals dels simples arguments comercials. La ciutadania no ha de convertir-se en experta en metodologies climàtiques, el sistema ha de fer la verificació complexa al darrere i oferir al davant una informació clara, simple i fiable. Això permet que les decisions de compra i d’inversió premiïn realment les opcions amb impacte positiu.
Pimes, comerç i ciutadania, la sostenibilitat pràctica i de proximitat
La implementació ha de ser proporcional a la capacitat de cada actor. No es pot exigir a una pime una estructura de sostenibilitat equivalent a la d’una gran corporació, ni traslladar al ciutadà la complexitat reguladora i tècnica de la transició. La gestió sostenible ha de simplificar processos, seleccionar les dades realment útils i convertir-les en decisions operatives: consum d’energia, materials, proveïdors, mobilitat, residus, circularitat, certificacions o relacions amb clients i treballadors.
Per al comerç local, aquesta transició té una dimensió especialment econòmica. Incentivar la compra de proximitat, vincular-la a accions sostenibles i mantenir els programes amb continuïtat pot reforçar la fidelització, augmentar la circulació de recursos dins del municipi i facilitar que ciutadania i establiments aprenguin conjuntament nous hàbits. L’experiència comentada mostra que, quan el benefici és fàcil d’entendre, es pot comprovar i té una traducció directa en capacitat de compra, augmenta la confiança i la participació.
El canvi d’hàbits, però, necessita alfabetització climàtica i financera. Explicar la sostenibilitat únicament mitjançant obligacions, sigles o indicadors complexos en limita l’adopció. Cal traduir-la a llenguatge de gestió: quant estalvio, quin risc redueixo, quin valor genero, quin retorn n’obtinc, com millora la meva activitat i quin impacte puc demostrar. La sostenibilitat es consolida quan entra en les decisions ordinàries de les llars, dels comerços, de les empreses i de les administracions.
Administració, governança, compra pública i estabilitat
L’administració local té un paper de catalitzador, però no pot descarbonitzar la ciutat tota sola. Bona part de les emissions urbanes depenen de decisions privades vinculades a la mobilitat, l’habitatge, el consum i l’activitat econòmica. La funció pública pot crear un marc que orienti aquestes decisions: establir límits quan sigui necessari, corregir externalitats, donar seguretat jurídica, activar incentius, utilitzar la contractació pública com a palanca i facilitar que el capital i la demanda es dirigeixin cap a solucions amb menor impacte.
La contractació pública és, en aquest sentit, una eina de gestió de gran capacitat: què compra una ciutat, quins serveis contracta i com gestiona edificis, energia, residus, mobilitat i espai públic pot crear mercat per a solucions sostenibles. Igualment, si les inversions empresarials en descarbonització no obtenen cap reconeixement en contractació, finançament o condicions de mercat, el cost de la transició recau de manera desproporcionada sobre qui fa l’esforç. Cal alinear regulació, incentius, finançament, dades i estàndards comuns.
També cal reduir la distància entre els tempos de l’administració i els de l’empresa. La innovació necessita marcs estables i processos àgils; una empresa pot adaptar-se a una norma exigent, però té més dificultats per invertir quan desconeix quines seran les regles futures. La gestió climàtica, per tant, requereix estabilitat reguladora, proporcionalitat administrativa i continuïtat dels programes. Les iniciatives puntuals poden demostrar un model, però per canviar hàbits i mercats han de tenir vocació de permanència.
Un model escalable amb col·laboració, dades i flexibilitat
L’escalabilitat no consisteix només a fer més gran una iniciativa, sinó a convertir-la en un model replicable. Perquè una solució local pugui estendre’s a altres ciutats ha de ser comprensible, flexible, mesurable i adaptable a realitats diferents. Les dades i els estàndards comuns permeten comparar, aprendre i transferir experiències; la tecnologia facilita la connexió, però la governança col·laborativa és la que converteix aquests elements en acció.
El model resultant és de col·laboració multiactor: administració, empresa, ciutadania i coneixement treballen sobre objectius compartits, però amb responsabilitats diferenciades. L’administració crea condicions i incentius, l’empresa transforma processos i oferta, el comerç connecta la sostenibilitat amb l’economia quotidiana, la ciutadania activa la demanda i modifica hàbits, i l’àmbit acadèmic i formatiu aporta coneixement, capacitat de verificació i alfabetització. La clau no és demanar el mateix a tothom, sinó fer que cada actor trobi una raó concreta per participar-hi.
Conclusió, la sostenibilitat com a riquesa, salut i benestar
La descarbonització s’accelera quan l’acció sostenible és fàcil, econòmicament raonable, mesurable i beneficiosa. Això implica passar de la normativa abstracta a l’execució, del greenwashing a l’evidència, de la penalització com a únic mecanisme a una combinació intel·ligent de regulació i incentius, i de la sostenibilitat entesa com una despesa a la sostenibilitat gestionada com a valor, competitivitat i riquesa territorial.
El creixement, en aquest marc, també necessita una lectura més àmplia. La qüestió no és únicament produir més, sinó redefinir què es considera valor: eficiència, durabilitat, circularitat, salut, benestar, resiliència i capacitat de mantenir rendibilitat al llarg del temps. Descarbonitzar la ciutat no és una política ambiental perifèrica, és una política econòmica, urbana i social que afecta la manera de consumir, invertir, contractar, moure’s i competir.
Aquestes reflexions les vam tractar a la sessió «Com accelerar la descarbonització de les ciutats? Col·laboració entre ciutadans, empreses i administracions», celebrada el 22 de setembre de 2026.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Ana García MolinaLlicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials. Membre de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua de Catalunya Subgrup de Governança – Observatori Intercol·legial de l’Aigua de Catalunya. Presidenta de la Comissió d’Economia i Sostenibilitat i membre de la Junta de Govern del – Col·legi d’Economistes de Catalunya; Membre del ”Energy Institute” – London-
