Entre finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta, la segona cadena de Televisió Espanyola ens va acostumar a buscar en les seves franges nocturnes algunes de les sèries més premiades i amb més èxit de crítica de la seva època. Gairebé com si fos una mostra de sofisticació (qui sap si motivada, en realitat, per les poques esperances que tenien que aquests programes funcionessin entre l’audiència en prime time a la primera cadena), als volts de la mitjanit vam poder gaudir de joies com Llamadas a medianoche (Midnight Caller, a Espanya a partir de 1988), Playas de China (China Beach, el 1990) o La cabeza de Herman (Herman’s Head, 1991). Així doncs, no va ser estrany que la primera emissió a Espanya de Doctor en Alaska tingués lloc un 30 d’abril de 1993 a dos quarts de dotze de la nit, quan ja feia tres temporades que s’emetia al seu país. Alguns l’esperàvem amb ànsia perquè la premsa li havia penjat l’etiqueta d’«hereva de Twin Peaks», i l’estat d’orfandat en què ens havia deixat la sèrie de David Lynch i Mark Frost ens feia fantasiar sobre si ens donaria alguns dels moments d’èxtasi catòdic que aquella ens havia regalat. La resposta seria afirmativa, però d’una manera completament diferent del que es podria esperar.
Els seus creadors, els guionistes Joshua Brand i John Falsey (difunt el 2019), venien de l’èxit recent del llegendari drama hospitalari A cor obert (St. Elsewhere, 1982-1988), cosa que els va proporcionar carta blanca per presentar un projecte a la cadena CBS que funcionés com a mid-season replacement, terme utilitzat per referir-se a les sèries destinades a emetre’s a l’estiu substituint programes que ocupaven la resta de la temporada. El concepte inicial, segons Joshua Brand, estava basat en la vivència d’un dels seus millors amics, un exagent de policia de Nova York que va abandonar la feina per anar-se’n a viure a una comunitat rural i exercir-hi la medicina, amb unes gotes d’influència, reconegudes pels seus creadors, de pel·lícules com Un tipo genial (Local Hero, Bill Forsyth, 1983) o Los lobos no lloran (Never Cry Wolf, Carroll Ballard, 1983).
Així, teníem com a protagonista el doctor Joel Fleischmann (Rob Morrow), un jove metge jueu novaiorquès força neuròtic i rondinaire, però de bon cor, que es veia obligat, per raons contractuals, a exercir la medicina a la remota localitat de Cicely (Alaska), un poble apartat del soroll del món que feia miques les aspiracions de Fleischmann de convertir-se en un prestigiós metge de ciutat. De seguida començava un estira-i-arronsa amb la pilot i taxista local Maggie O’Connell (Janine Turner), a qui inicialment confonia amb una prostituta. La seva relació seria un dels eixos centrals de la sèrie, aportant-li un toc de comèdia romàntica esbojarrada que recordava un altre clàssic de l’època, Luz de luna (Moonlighting, 1985-1989).
La resta del dramatis personae estava format per Maurice Minnifield (Barry Corbin), exmilitar i astronauta, cacic local i propietari de bona part de la localitat; Ed Chigliak (Darren E. Burrows), un jove indígena aspirant a director de cinema; Chris Stevens (John Corbett), antic delinqüent, artista experimental i locutor de l’emissora local K-OSO; Holling Vincoeur (John Cullum), antic caçador reconvertit en propietari del Brick, el bar del poble; i la seva nòvia, Shelly Tambo (Cynthia Geary), una jove coronada com a Miss Pas del Nord-oest que havia arribat a la localitat com a parella de Maurice fins que es va enamorar del també sexagenari Holling.
El contrapunt a la manera de veure la vida de Fleischmann estava representat per Marilyn Whirlwind (Elaine Miles), la seva hermètica secretària indígena, mentre que Ruth Anne (Peg Phillips), encarregada de la botiga del poble, representava l’«àvia» de tothom a Cicely, i les seves tendències liberals provocarien més d’un divertit xoc amb el molt més conservador Maurice.
No trigarien a afegir-s’hi personatges secundaris com Walt (Moultrie Patten), un paranyer que es convertiria en l’interès romàntic de Ruth Anne; Bernard (Richard Cummings Jr.), el germà afroamericà de Chris; i dos dels personatges que ràpidament es convertirien en favorits dels seguidors de la sèrie: el semivagabund i cínic Adam (Adam Arkin), un mentider patològic que afirmava haver estat espia i militar al servei del Govern (a més de ser un xef extraordinari) i de qui mai no s’arriba a saber del tot quina part del que explica és certa, deixant una gran ambigüitat sobre l’assumpte; i la seva esposa, la hipocondríaca compulsiva Eve (Valerie Mahaffey, que guanyaria un premi Emmy pel seu paper a la sèrie).
I tampoc no podem oblidar-nos de Ron (Doug Ballard) i Erick (Don McManus), una parella d’homosexuals que adquirien un hotel local (per a escàndol de Maurice) i que van fer història en protagonitzar el segon casament gai de la història de les sèries nord-americanes, ja ben avançada la sèrie, a l’episodi 21 de la cinquena temporada, «I Feel the Earth Move».
John Falsey recordava en una entrevista als anys noranta com de dur va resultar rodar l’episodi pilot, amb un pressupost de 890.000 dòlars (una xifra força baixa per a l’època) en només 12 dies i amb un equip inexpert. Però els va quedar un capítol ben reeixit, i va obrir la porta a dues minitemporades de 8 i 7 episodis respectivament que milloraven capítol rere capítol, i que barrejaven comèdia, una mica de drama, personatges excèntrics i molt carismàtics, realisme màgic i fantasia. Probablement l’episodi que va posar totes les cartes sobre la taula quant a les enormes possibilitats de la sèrie va ser l’inoblidable «Spring Break» (temporada 2, episodi 5), en què tots els personatges patien un lleu esclat de bogeria, divertidíssim, a causa del desglaç glacial, que els obligava a enfrontar-se a facetes ocultes de les seves personalitats.
I sí, va recollir el testimoni de Twin Peaks, però mostrant la cara amable de l’estrany i del sobrenatural, i com a resposta a les contínues comparacions que la crítica els va fer al principi, li van dedicar una picada d’ullet magnífica al sisè episodi de la primera temporada, «The Russian Flu», en què Joel i Holling observaven des d’un mirador les cascades de Snoqualmie i «una dona amb un tronc» abans de posar-se a divagar sobre somnis i pastissos. Pot semblar absurd, atesa la distància entre tots dos pobles ficticis…, però la població on es va rodar Doctor en Alaska és a poc més de mitja hora amb cotxe del lloc on es van filmar els exteriors de Twin Peaks, de manera que la broma metatextual tenia tot el sentit del món, una mena d’humor en què la sèrie esdevindria experta. De tota manera, el guió del pilot de Doctor en Alaska circulava per Hollywood des del 1986, molt abans de l’estrena de la sèrie protagonitzada per Kyle MacLachlan.
Els bons índexs d’audiència i les excel·lents crítiques van animar la CBS a donar-li un format complet de 20 a 25 episodis per temporada. És a partir de la tercera temporada quan Doctor en Alaska entra en un estat de gràcia que s’allargaria fins al final de la quarta, moment en què els dos creadors originals deixarien d’exercir de showrunners. Un dels recursos emprats pels guionistes durant aquells dos anys va ser començar a barrejar realitat i ficció, aprofitant l’èxit que estava assolint la sèrie.
John Corbett apareixia a la portada de la revista TV Guide esmentat com un dels homes més atractius dels Estats Units? Doncs un episodi revelava que, durant una època de l’any, les seves feromones desprenien una aroma que el feia irresistible per a les dones. Barry Corbin sortia a la premsa del cor afirmant que era un pare exemplar? A la sèrie això es traduïa en la revelació que tenia un fill coreà desconegut. Es desfermava la polèmica a Entertainment Weekly arran de la renegociació del contracte de Rob Morrow, que amenaçava d’abandonar la sèrie? Cap problema: també es dedicaria un episodi a la renegociació contractual del doctor Fleischmann, que l’obligava a romandre una temporada més a Cicely.
És durant aquest període quan la sèrie va rebre la majoria de premis, incloent-hi l’Emmy a la millor sèrie dramàtica el 1992 (tot i que, durant la gala, els seus protagonistes van deixar clar entre rialles que en realitat es tractava d’una comèdia) o els dos Globus d’Or a la millor sèrie dramàtica. Els protagonistes començaven a flirtejar amb l’estrellat: Janine Turner va protagonitzar Máximo riesgo (Cliffhanger, Renny Harlin, 1993) al costat de Sylvester Stallone, aleshores un dels actors més taquillers del món, i Rob Morrow va protagonitzar l’excel·lent Quiz Show (Robert Redford, 1994), juntament amb Ralph Fiennes i John Turturro, així com Condenada (Last Dance, Bruce Beresford, 1996), un thriller judicial concebut per al lluïment de la seva estrella, Sharon Stone. Els cants de sirena provinents de la ciutat dels somnis van començar a enlluernar Morrow, amb conseqüències funestes per al desenllaç de la sèrie i del seu personatge principal.
A partir de la cinquena temporada va començar un cert desgast. Bona part de l’equip creatiu havia marxat i, tot i que continuava sent una hora de televisió brillant com poques i sense parangó, l’originalitat ja no era la mateixa ni tampoc la frescor. El nou showrunner, David Chase, va trigar una mica a agafar-li el punt al programa.
La trama principal, els amors entre Fleischmann i O’Connell, va entrar en un carreró sense sortida després de l’aparició, a la quarta temporada, de Mike Monroe, un malalt psicosomàtic amb pràcticament totes les al·lèrgies conegudes i que originalment era incapaç de sortir a l’exterior sense el seu vestit d’astronauta. Tot i que era ajudat per Joel, el metge sempre va creure que el seu problema era més psicològic que no pas físic. Però el seu bon caràcter, la seva sensibilitat i la seva mentalitat ecologista van conquistar el cor de Maggie. Va ser una manera molt interessant de tornar a separar els dos protagonistes després que finalment haguessin mantingut relacions. Però l’actor que interpretava Monroe, Anthony Edwards, futur protagonista d’Urgencias, només havia de ser estrella convidada durant una temporada i, en tornar a l’statu quo en aquella cinquena entrega, ja no era possible recórrer a aquell recurs. Per tant, només quedava anar acostant finalment els dos protagonistes a un idil·li que semblava predestinat però que, en el món de les sèries, tenia fama de ser un símptoma de pèrdua d’audiència. I, si no, que ho preguntin a Maddie Hayes i David Addison.
En qualsevol cas, els primers episodis de la sisena temporada feien pensar que la situació millorava. Joel semblava assumir per fi el seu paper de ciutadà de Cicely després de molt de temps resistint-s’hi, i la seva història d’amor amb Maggie semblava anar pel bon camí.
I de cop, tot se’n va anar en orris.
L’actor Rob Morrow va dir prou i no es va aconseguir que participés en tota la sisena temporada. Els guionistes van utilitzar el mateix recurs que anys abans Brand i Falsey ja havien emprat a A cor obert quan el seu protagonista va voler abandonar la sèrie (el doctor Westphall, interpretat per Ed Flanders): aïllar temporalment el protagonista mentre li buscaven un substitut.
Aquest va ser el còmic Paul Provenza, que interpretava el doctor Capra, acompanyat de la seva esposa Michelle (Teri Polo). L’error va ser intentar repetir la mateixa fórmula en lloc d’explorar nous camins: novament es plantejava el xoc entre la civilització i el progrés davant el món rural i salvatge, però sonava massa familiar. La interacció amb la resta del repartiment no acabava de funcionar i, sobretot, es trobava molt a faltar el carisma de qui havia estat el protagonista de la sèrie. Tot feia una excessiva sensació de pedaç improvisat a última hora.
Per a alguns, «The Quest», l’episodi en què Fleischmann s’acomiadava de la sèrie, va ser el veritable final de Doctor en Alaska. Em sorprèn, pel que he llegit en fòrums de seguidors, quants interpreten que aquest capítol parla simbòlicament de la mort de Joel. Jo no ho vaig veure tan dramàticament, però admeto que la desena d’episodis posteriors, que incloïen un absurd i poc versemblant afer entre Maggie i Chris, no em van despertar gaire interès i mai no els he revisat més enllà de la seva emissió original als anys noranta. De fet, és l’única temporada que no tinc en DVD.
L’emissió a Espanya per TV2 entre 1992 i 1997 va ser força caòtica, amb continus salts entre episodis, barrejant-los i alterant-ne l’ordre natural. Almenys va servir per entrenar més d’un en l’apassionant món de les paradoxes espai-temps. A l’era pre Internet, jo intentava orientar-me pel pentinat de Chris Stevens. TV2 era capaç d’emetre l’episodi posterior a la primera vegada que Maggie i Joel mantenien relacions, aquell en què ella pateix amnèsia i ho oblida tot, setmanes abans d’emetre el capítol on passava. O, després d’acomiadar-nos definitivament del doctor Fleischmann, tornar-lo a veure passejant per Cicely un parell de setmanes més tard.
Ni tan sols es van dignar a recuperar l’ordre original d’emissió en les seves múltiples reposicions. La reemissió de l’any 2002 a Paramount Comedy sí que va respectar l’ordre dels episodis i va ser l’avantsala d’una complicada edició en DVD que va trigar anys a completar-se a causa de les negociacions pels drets de la música utilitzada a la sèrie. Per a l’edició física van haver de canviar diverses cançons i substituir-les per música genèrica. Els drets musicals van deixar la sèrie en una mena de limbe durant més d’una dècada, fins que finalment es va poder tornar a veure amb la seva banda sonora original en canals com EnFamilia o en plataformes com Filmin.
Un últim apunt a tall de curiositat: el públic catalanoparlant pot gaudir d’un «episodi extra» (bé, més o menys) inèdit a la resta de l’Estat. Als Estats Units és habitual que les sèries de culte amb repercussió tinguin adaptacions a altres formats, i Doctor en Alaska no va ser una excepció. Va tenir una breu vida en forma de llibres, incloent-hi les clàssiques guies d’episodis (The Northern Exposure Book, de Louis Chunovic), llibres de receptes inspirades en els personatges (Northern Exposure Cookbook, d’Ellis Weiner) o una col·lecció de fotografies preses durant el rodatge (Northern Exposures, amb imatges fetes pel mateix Rob Morrow). Tanmateix, l’única novel·la de ficció que utilitzava els personatges de la sèrie va ser Northern Exposure: Letters From Cicely, d’Ellis Weiner, que funcionava com un «episodi extra» i tenia format epistolar: els habitants de Cicely entraven en un llarg període d’insomni i es dedicaven a escriure cartes a amics, familiars, exnòvios, personatges secundaris o fins i tot a Kim Basinger. Doncs bé, aquest llibre va ser publicat en català per Símbol Editors amb el títol Un doctor a Alaska l’any 2001 i encara es pot trobar. És una lectura molt recomanable per a nostàlgics i amants de la sèrie i, en estar situada entre les temporades imperials del programa (la tercera i la quarta), ens retorna a la millor versió que vam conèixer de Cicely.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Javier J. ValenciaJavier J. Valencia (Bilbao, 1977) es Graduat en Criminología i Política Criminal per la Universitat de Barcelona. Apassionat pel cinema i la televisió de culte des de ben jove, el 1995 va editar “Ghostwood”, el primer fanzine de l’Estat espanyol dedicat a la sèrie de televisió «Twin Peaks». Sobre aquesta
