Entre 1888 i 1891 onze dones van ser assassinades al barri de Whitechapel de Londres. Encara no ha estat possible determinar si tots els crims van ser perpetrats pel mateix autor, però cinc dels assassinats presenten elements comuns, i per això han estat atribuïts a una mateixa persona: el llegendari Jack the Ripper. El problema és que aquest no va ser mai capturat i la seua identitat avui en dia continua sent un misteri, després d’anys en què s’han ofert moltes teories. Doncs bé, entre 1991 i 1996 l’escriptor Alan Moore (Northampton, 1953) i el dibuixant Eddie Campbell (Glasgow, 1955) van publicar la novel·la gràfica From Hell (edició catalana a Planeta Comic). Es tracta d’una relectura dels assassinats feta a partir del llibre Jack the Ripper: The Final Solution (1977) de Stephen Knight, el qual proposa una conspiració que vincula els crims amb la monarquia de la reina Victòria. Moore va decidir usar aquesta recerca, malgrat que mai no ha estat demostrada, com a punt de partida, amb una clara voluntat de fer una reinterpretació documentada i alhora simbòlica dels assassinats. De fet, i aquest és el principal objectiu de Moore, els assassinats no són mostrats només com a crims individuals: són la metàfora d’una clara inflexió cultural i social, la del món modern.
El guió de Moore. From Hell segueix de manera paral·lela els passos de Frederick Abberline i de William Gull. El primer és qui investiga els crims de Mary Ann «Polly» Nichols, Annie Chapman, Elizabeth Stride, Catherine Eddowes i Mary Jane Kelly, totes assassinades i esbudellades. Són, efectivament, els casos coneguts en el món de la investigació policial com «els cinc canònics» atribuïts a Jack the Ripper. Per la seua banda, Gull és el metge reial responsable dels assassinats a partir de l’encàrrec de la mateixa reina Victòria per a protegir el secret d’un escàndol que afecta la família reial (un fill il·legítim del príncep Albert Victor i les visites en un bordell d’homosexuals). Per tant, aquí no hi ha misteri: des de l’inici, From Hell no amaga la identitat de l’assassí. Això és així perquè Alan Moore no vol escriure un relat policíac convencional. No, les seues intencions van molt més enllà i se centren sobretot a elaborar una crítica estructural del poder i a humanitzar les víctimes que el pateixen.
Moore personalitza aquest poder en la figura de Gull, que és representat com un home obsessionat amb la simbologia maçònica. Els assassinats de les prostitutes són mostrats com a rituals meticulosament planificats, amb motius que van més enllà del simple homicidi: cada víctima representa una peça en un esquema que Gull considera necessari per a protegir secrets de la corona i per a preservar l’ordre social establert. De fet, Gull no només és un assassí. Esdevé un visionari patològic que veu els crims com a intervencions místiques sobre l’espai i el temps. Això fa que interprete Londres com un organisme simbòlic que pot ser manipulat com si fos una mandala o un mapa astral. De fet, aquí tenim l’altre gran personatge de From Hell: Londres, que en el magnífic capítol quart de la novel·la és concebut, de la mà de Gull, com una mena de paisatge simbòlic, una ciutat que pot ser llegida com un text en el qual han quedat inscrits els rastres de les civilitzacions passades. Altrament, Moore construeix la ciutat com si fos un cos fragmentat, travessat per línies invisibles de poder, de classe i de saber. D’aquesta manera, la ciutat és, alhora, mapa, arxiu i ritual: els carrers, els monuments i les esglésies formen una xarxa que ordena l’espai i, amb ell, la vida dels seus habitants.
Al mateix temps, el Londres del segle XIX no és un simple escenari urbà. Moore el presenta com una gran metàfora en la qual la divisió entre el West End i Whitechapel expressa una separació fonamental dels temps moderns: la que oposa visibilitat i invisibilitat. El centre monumental concentra el discurs del progrés de l’Imperi britànic, mentre que la perifèria absorbeix la misèria necessària perquè aquest discurs funcione. Per això Moore no estalvia esforços a l’hora de mostrar-nos el suburbi de l’East End, on el 1888 residien al voltant de nou-centes mil persones, i almenys dues-centes cinquanta mil malvivien a Whitechapel. La zona estava superpoblada, el crim abundava i les condicions de treball, sanitàries i de vida en general eren terribles. Uns quinze mil residents del barri no tenien casa ni treball, i els pocs diners que guanyaven els malgastaven consumint alcohol barat a les nombroses tavernes que hi havia per tot arreu. La meitat dels xiquets nascuts a Whitechapel morien abans dels cinc anys a conseqüència de la desnutrició i les malalties. Els homes treballaven al port o a les fàbriques, però les dones ho tenien molt més complicat. Moltes acabaven exercint la prostitució per tal d’assegurar-se l’àpat del dia. Durant l’època victoriana, treballaven unes 1.200 prostitutes a Whitechapel i, moltes vegades, ho feien a canvi dels tres penics que costava el llit de la sala comunitària o d’un rosegó de pa. Moltes estaven alcoholitzades i malaltes, i sovint rebien pallisses dels clients amb total impunitat. Eren dones invisibles.
Arribats aquí, podem afirmar que l’acte subversiu en From Hell és la humanització de les cinc víctimes. A través de les pàgines de la novel·la en coneixem els noms, la vida social i, sobretot, els problemes associats a la misèria i a les difícils condicions de vida de la classe obrera en aquell Londres victorià. D’aquesta manera, Moore en recupera la humanitat, sovint oblidada en els relats sobre el cas ordits des d’enfocaments sensacionalistes. Ben mirat, cal tenir en compte que durant molts anys la memòria popular va alimentar la memòria de l’assassí fins a convertir-lo en una llegenda, mentre que molt pocs van dedicar un temps a conèixer aquelles pobres dones. Cal tenir en compte, a més a més, que aquesta lectura humanista dels fets concorda amb l’estil i la poètica de Moore, el qual en les seues obres sempre ha destacat el nom i la vida de la gent corrent encara que la narració gire entorn de figures històriques, de monstres o de grans idees abstractes. A tall d’il·lustració, podem recordar que les víctimes de la gran catàstrofe final de Watchmen (1986-1987) no són simples peons i que Moore s’esforça a mostrar que són vides reals; o a V for Vendetta (1982-1989) posa el focus en persones amb nom i cognoms oprimides pel règim dictatorial; mentre que a Swamp Thing (1984-1987) destaca com un element essencial el dolor humà de la pèrdua o de la por per molt que els monstres o les entitats còsmiques siguen el principal fil narratiu. No cal dir que aquesta decisió de posar en el centre les persones va molt més enllà dels interessos purament narratius, i que és una postura obertament ètica i política.
Seguint en aquest retrat de la crítica al poder que es desprèn de From Hell, cal assenyalar també com es destaca la violència masclista pròpia del sistema patriarcal a través de la brutalitat física contra les dones, l’explotació social i sexual de què són objecte, la indiferència de la societat i la marginalització psicològica i simbòlica de les prostitutes. Es tracta d’un context que, com és d’esperar, també forma part de l’arquitectura del poder. Cosa, a més a més, que és evident si tenim en compte que a From Hell se’ns mostra la monarquia com una institució fundada en el secret, la violència i la manipulació. A banda, Moore també escriu diferents escenes en les quals se’ns mostra la classe alta victoriana com un univers de corrupció moral i institucional, mentre que la gent de la classe treballadora és cosificada i destruïda. És el que va passar precisament amb Montague John Druitt, que A From Hell funciona com un boc expiatori perquè permet tancar el cas de Jack the Ripper sense qüestionar les estructures de poder que l’envolten.
Comptat i debatut, igual com ja passa a Watchmen amb el poder militar, a V for Vendetta amb el poder totalitari de l’Estat o a The League of Extraordinary Gentlemen (1999-2007) amb el poder imperial i cultural britànic, Alan Moore desconfia de manera sistemàtica envers qualsevol forma de poder centralitzat. A From Hell el poder apareix com una xarxa oculta formada per l’aristocràcia, la monarquia, la maçoneria i el patriarcat victorià: un poder ritual i patriarcal que sacrifica vides marginals per preservar l’ordre simbòlic de l’Imperi. Mentrestant, Gull s’erigeix en el símbol perfecte de patró del món modern. De finals del segle XIX, estem parlant d’una època en la qual hi va haver importants avanços científics i tecnològics, a la vegada que es van renovar certes formes de pensament i van sorgir idees i moviments polítics, com ara el moviment obrer, que volien acabar amb les injustícies derivades de l’explotació capitalista, però també la gestació d’aquelles utopies que pretenen ordenar la societat segons valors abstractes, i que quan s’han posat en pràctica al llarg del segle XX han acabat en governs totalitaris. Doncs bé, From Hell mostra molt bé aquesta dialèctica del món modern quan explora com la raó i la ciència poden derivar en horror i violència si es desvinculen de l’ètica i de la humanitat. L’exemple concret, com ja s’ha vist, el tenim en Gull, que aplica la comprensió científica i racional del cos humà per a cometre assassinats ritualitzats, al mateix temps que creu que està imposant un ordre superior a través del seu coneixement, però mentre ell mateix no pot evitar reconèixer que prové del mateix infern.
El dibuix de Campbell. A From Hell, Eddie Campbell no és un simple il·lustrador del guió d’Alan Moore. Es tracta, més aviat, d’un coautor essencial que determina profundament el sentit de l’obra. El primer element clau que cal tenir en compte és el rebuig conscient que trobem en la novel·la de qualsevol temptació d’esteticisme. El dibuix és irregular i, sovint, incomplet, amb figures esquemàtiques i entorns poc definits. Aquesta elecció evita qualsevol mena de fascinació morbosa pels crims i impedeix que el lector consumisca la violència com si fos un mer espectacle. Campbell no vol seduir, prefereix distanciar: obliga el lector a mirar sense comoditat, i recorda constantment que allò que veu no és entreteniment. Més aviat es tracta de tota una ferida històrica. Per descomptat, el blanc i negre reforça aquesta intenció. No debades, no hi ha una llum clara que revele la veritat, ni ombres dramàtiques que glorifiquen els personatges. Certament, aquest tractament va molt bé a l’hora de crear l’atmosfera sinistra i malsana que demana la història. A propòsit del Whitechapel londinenc de finals del segle XIX, cal recordar que els carrers estaven il·luminats per fanals de gas que, a causa de la boira omnipresent, generaven un ambient nocturn penombrós i tèrbol. A més a més, els ramats d’ovelles que hi passaven deixaven un rastre d’excrements que es barrejava amb les aigües negres de les cases que anaven a parar directament al carrer. L’olor, per tant, devia ser pútida i insuportable, cosa que amb el dibuix de Campbell el lector també pot arribar a sentir i imaginar.
En aquest ordre de coses, un altre aspecte fonamental del dibuix de Campbell a From Hell és el ritme narratiu que instaura. El dibuixant imposa una lectura lenta, repetitiva i, fins i tot, feixuga del text. Aquesta lentitud trenca les expectatives que té el lector del gènere criminal i impedeix una lectura purament emocional. From Hell no avança com un thriller, sinó que s’acumula com una crònica pesada que imita el pas del temps urbà i la persistència de les estructures socials que generen la violència. Aquesta coherència fa que el lector no puga escapar del relat: ha de conviure amb ell. A més a més, Campbell treballa una despersonalització deliberada dels cossos. Les figures humanes sovint semblen petites, rígides o intercanviables, fet que reforça la idea que el sistema social no reconeix els individus, especialment els més vulnerables. De nou, aquesta absència d’heroïtzació visual és coherent amb el missatge de Moore: el veritable horror no el crea un individu excepcional, prové d’una societat que permet que certs cossos siguen prescindibles.
La gràcia d’aquest tractament és l’ambició que té Campbell, perquè gràcies a les irregularitats del dibuix, al joc amb les ombres i a la particular narrativa visual que concep, s’aconsegueix la qualitat atmosfèrica de From Hell i, sobretot, que la terrible història que hi podem llegir quede en una zona grisa i inestable que transmet ambigüitat moral i incertesa històrica. Per tot plegat, podem afirmar que l’estil gràfic de Campbell, lluny de buscar un producte espectacular o bell, reforça la mirada ètica sobre la violència, la història i la memòria. Sense Campbell, From Hell hauria pogut ser un relat històric brillant; amb ell, esdevé una reflexió incòmoda sobre com es representa el mal. Quant a això, cal tenir en compte que el traç nerviós, irregular i, sovint, incomplet, així com el predomini del blanc i negre i la renúncia deliberada al dibuix net que tenim a From Hell, també són plenament visibles en altres obres dibuixades per Campbell, com són Alec (1984-2000), Bacchus (1986-2004), The Birth Caul (2000), After the Snooter (2002) o The Fate of the Artist (2006).
Cloenda. Els crims de Jack the Ripper van posar contra les cordes Scotland Yard, la policia britànica, que cal dir que tampoc no surt gaire ben parada a From Hell per la violència que exerceix de manera impune i pel menyspreu que manifesten molts agents contra les prostitutes. Al mateix temps, els crims es van convertir en un fenomen periodístic sense precedents, el qual va mostrar el poder dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública en la societat de masses. És un tema que interessa molt Moore, el qual destaca com es construeix un mite criminal a través de les distorsions de la premsa, i com això també parla del poder en la societat moderna. De fet, el mateix autor és molt conscient d’aquesta construcció, i no se n’amaga, per això From Hell està ple de fonts, de documents, de versions contradictòries i d’interpretacions delirants. Així mateix, tenim un extens apèndix amb notes acadèmiques on s’exposa el procés documental, però on també es qüestiona el mateix relat. Tot plegat mostra que el relat historiogràfic és un mosaic d’hipòtesis i que sempre és un acte d’interpretació. Abans, de fet, ja s’havia conclòs l’obra amb un últim capítol en què Gull reflexiona sobre com tots els actes perviuen en la història. Ara bé, i aquí tenim el toc més audaç i lúcid de l’obra, ja s’ha vist com William Gull no és només el possible assassí. Alan Moore el converteix en el centre del relat perquè condensa en un sol cos les forces abstractes del poder victorià: patriarcat, racionalisme científic, imperialisme i violència institucional. Gull actua amb una lògica interna aparentment coherent, però aquesta coherència és precisament una ficció: més aviat, es tracta d’una superposició d’idees i d’estructures de poder.
Es tracta d’una idea de cloenda que, si som coherents, també es pot llegir en les imatges d’Eddie Campbell. El dibuix reflecteix a la perfecció la idea central de l’obra: el passat no és un relat tancat ni net, sinó un conjunt de fragments incomplets i interpretacions parcials. Cal remarcar que Campbell adopta un fals to documental que s’assembla a un arxiu antic, a un quadern mal conservat o a una crònica incompleta. Aquesta aparença de realitat genera confiança, però el dibuixant no n’amaga el caràcter artificial i així aporta una ètica de la mirada que condiciona tota l’obra. És en aquest diàleg entre text i imatge on From Hell deixa de ser una reconstrucció sobre Jack the Ripper i es converteix en una autèntica autòpsia cultural. Fins i tot podríem aventurar-nos a dir que From Hell, en realitat, no és un còmic sobre Jack the Ripper. Més aviat és una autòpsia de l’Imperi britànic feta amb bisturí i tinta. Moore i Campbell converteixen cinc assassinats en un tractat sobre el poder, la violència i la memòria en plena gestació del món modern. Per això, avui en dia, en una època de fake news, de conspiracions, de violència normalitzada contra les dones, aquesta novel·la gràfica ressona més que mai i ens obliga a mirar-nos-hi.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Fèlix Edo TenaFèlix Edo Tena (1981) prové de Vilafranca (Els Ports). Es guanya les garrofes fent de professor en un institut públic, on ensenya als adolescents a llegir llibres, escoltar músiques i mirar pel·lícules. Escriu sobre literatura, música i cinema a revistes com Mètode o Serra d’Or. De la vida a Internet
