Segona part de l’article: La sostenibilitat ambiental a la UE. Del lideratge mundial al debat actual publicat el 3 de juny de 2026
El debat actual de reposicionament europeu en el nou context internacional sembla coherent amb el mateix model però els reptes plantejats continuen sent grans i la velocitat necessària no està garantida.
El paper del medi ambient en el complex futur de la UE
L’any passat la Comissió Europea va publicar l’informe The future of European competitiveness, més conegut com a «informe Draghi», amb la finalitat d’orientar l’estratègia europea per al seu reposicionament en el nou context mundial. Si, com diu Draghi, Europa ha estat preocupada durant tot aquest segle per les baixes taxes de creixement respecte a les dels EUA, el nou context geopolític mundial empitjora les regles del joc i la porta a una cruïlla amb reptes a molts nivells. L’era del ràpid creixement del comerç exterior sembla acabada, la indústria europea s’enfronta a una forta competència de proveïdors, principalment asiàtics, ha hagut d’abordar abruptament la pèrdua del principal proveïdor energètic i la pressió sobre els mercats de recursos primaris es fa cada cop més acusada. En resum, i sense entrar en altres aspectes socials i polítics, que també hi són, els fonaments d’Europa que coneixem des de la Segona Guerra Mundial trontollen.
Afirma Draghi: «Si Europa no pot ser més productiva, ens veurem obligats a triar. No podrem convertir-nos, alhora, en un líder en noves tecnologies, un far de la responsabilitat climàtica i un actor independent a l’escenari mundial. No podrem finançar el nostre model social. Haurem de reduir algunes, si no totes, les nostres ambicions. Aquest és un repte existencial».1 I reclama acció, insistint que «la procrastinació només ha produït un creixement més lent (…), hem arribat al moment en què, si no actuem, haurem de comprometre el nostre benestar, el nostre medi ambient o la nostra llibertat». Però per avançar cal consolidar el mercat únic, harmonitzar normes i lleis, coordinar polítiques i fins i tot anar cap al que Draghi anomena un «federalisme pragmàtic». Més integració europea, en definitiva.
Uns mesos abans de la publicació de l’informe Draghi, va sortir també a la llum un altre informe, dirigit per Enrico Letta2, Much more than a market, amb recomanacions inspiradores per a les institucions europees però també per als Estats membres, ens socials i la ciutadania. Els dos informes són referents per entendre l’escenari polític europeu actual. Ambdós son complementaris i coincideixen plenament en la creença que la configuració d’un mercat únic europeu és encara avui més rellevant que ho va ser en el seu moment, a mitjans dels anys vuitanta, però que caldrà adaptar-lo als nous temps.
I és en aquest nou context en què sembla oportuna la pregunta inicial sobre el rol de la sostenibilitat en el disseny de l’estratègia europea. La posició per part dels dos líders, Draghi i Letta, és clara. En cap cas es qüestionen les ambicions ambientals però l’abordatge de la sostenibilitat o circularitat és diferent en cada cas.
Per Letta, «l’economia circular és l’única possibilitat de salvar el planeta i canviar el paradigma de la manufactura actual (…). L’absència dels principis de l’economia circular en les estratègies i pràctiques operatives a través de tot el Mercat Únic perpetuaria un model lineal que és inherentment insostenible i ineficient». Per això, aquest mercat únic ha d’estar imbuït pels principis de l’economia circular i no només de manera retòrica, sinó incorporant pràctiques sostenibles i innovacions dins l’estructura econòmica, de la mateixa manera que la contractació pública no pot anar dissociada de criteris de sostenibilitat. Així mateix, per Letta, la potenciació de l’economia circular obre una vasta via de creixement i d’ocupació que no es pot subestimar en l’estratègia europea. Ara bé, apostar per la circularitat requerirà comptar amb programes de suport financer i Letta aposta perquè Europa continuï liderant el desenvolupament d’estàndards robustos per al disseny de productes circulars.
Per Draghi, el focus de tota l’estratègia és la competitivitat. La reducció del cost energètic és una de les tres grans transformacions que ha d’afrontar Europa per a la seva competitivitat. La descarbonització és en aquest sentit una oportunitat «tant per liderar les noves tecnologies netes i les solucions de circularitat com per canviar la generació d’energia cap a una generació segura», però insisteix en la necessitat de sincronitzar el ritme de la transformació exigida per no danyar la indústria. De manera anàloga, acaba desenvolupant recomanacions de polítiques per reforçar els sectors que considera més rellevants per al futur europeu, entre ells l’energia, els recursos materials crítics o les tecnologies netes, amb el focus en els objectius econòmics i prenent la sostenibilitat com un valor propi de la UE.
Per una via o una altra, els dos pensadors continuen assumint que Europa mantindrà la circularitat dins els valors nuclears. De les reflexions de crisi, si alguna cosa es fa evident és que la sortida passa per més integració dels països comunitaris. Sense un enfocament comú europeu, la circularitat no pot assolir l’escala que la faci competitiva i econòmicament viable. I els obstacles per assolir aquest mercat únic circular no són menors.
En sintonia amb les recomanacions que emanen dels informes anteriors, la UE prepara per a aquest any 2026 una llei d’economia circular. Es reconeix que el principal problema a abordar és la lentitud de la transformació. En bona part es vincula a la complexitat del mercat de matèries primeres secundàries, escàs, amb materials de poca qualitat i cars, als obstacles regulatoris i a la diversitat de la gestió entre països. L’objectiu plantejat en aquesta llei és augmentar la circularitat en el mercat únic, tot impulsant un mercat de matèries primeres secundàries i simplificant els actuals procediments i la càrrega administrativa. Entre el contingut previst d’abordar a la nova llei hi ha la millora de la normativa de residus d’aparells elèctrics i electrònics, la revisió dels criteris de condició de residu, el desenvolupament de la responsabilitat ampliada del productor i la contractació pública circular.
Fins ara, de cara a l’elaboració de la llei, la Comissió ha llançat una convocatòria oberta d’informació al públic i parts interessades per també recollir comentaris i observacions que puguin ampliar la comprensió del problema i les potencials solucions i acabar enriquint el text.
En el context del debat europeu actual, apareixen, a banda i banda de l’espectre ideològic, moltes veus crítiques sobre la falta de coherència entre l’alt nivell d’anàlisi, tota la narrativa i el discurs polític i, finalment, la baixa eficàcia de la gestió de les polítiques públiques de la UE i els minsos resultats.
D’una banda, els signants de la Declaració d’Amberes3) acaben de dirigir una nova crida urgent als líders de la UE convocats al castell d’Alsen Biesen per tal, diuen, de transformar els plans en resultats si es vol salvar la indústria europea. Conclouen que l’informe Draghi encara no s’ha aplicat i que la competència global és «despietada» i continua empitjorant, de tal manera que cal actuar de seguida. Reclamen la reducció dels costos energètics i dels relacionats amb el carboni que són exclusius d’Europa i augmenten anualment, el suport al comerç global just i accés al finançament i, finalment, el foment del consum de productes europeus.
Des d’altres posicions, pel contrari, en aquesta pressió dels líders industrials es veu el risc de posar fre als avanços en l’aplicació dels plans i la legislació ambiental, coincidint també amb les proclames en aquest mateix sentit des d’alguns grups polítics.
Seguint el raonament de Draghi, o es millora la productivitat o no totes les ambicions socials seran possibles i caldrà triar. Però hi ha dos requisits que semblen condicions sine qua non per a l’avanç efectiu. Aquests són, primer, la major integració de tots el països de la UE (harmonització i delegació de competències) i segon, la major diligència i eficàcia en la gestió pública. I cap d’aquests requisits semblen fàcils d’aconseguir.
Mentrestant, hi ha el perill que les polítiques sectorials i territorials que es van aplicant, com per exemple és el cas de les inversions en infraestructures de mobilitat al nostre país, com l’aeroport o el ferrocarril, acabin definint de facto una senda continuista del model econòmic lineal, que serà més difícil de revertir en el futur. I això sense entrar en els grans impactes dels conflictes armats, que en pocs dies són capaços de contrarestar els avanços de tants esforços per la reducció d’emissions.
Sens dubte, en els documents programàtics que apareixen en escena es percep la voluntat de continuar amb el viratge del model econòmic lineal cap a un model més circular. També hi ha una creixent consciència social i una major integració de les preocupacions ambientals en la vida pública i en el món empresarial. Per tant, caldria esperar que el que cal és encarar decididament els reptes. Tot i així, el problema rau en l’ordre de prioritats davant la cruïlla, com afirmava Draghi. En moments de bonança, tots els objectius tenen cabuda. En moments de penúria, quines són les prioritats i quines són les actuacions que quedaran postergades? I és aquí on es diferencien amb claredat les diferents posicions de las parts implicades.
Amb la perspectiva que ens dona més de 40 anys en la professió, hem vist més d’un stop and go en les polítiques ambientals. I no hi hauria cap problema si no fos per una especificitat del medi ambient: el planeta és només un, i per a totes les generacions, passades, presents i futures. La qüestió, a més, és que el planeta té les seves pròpies lleis de funcionament, de resposta als impactes, i la seva pròpia velocitat de transformació. No hi ha possibilitat de consulta, negociació o pacte. Ens correspon a nosaltres acomodar-nos-hi i no a la inversa. Ser capaços de fer-ho en el temps i en la dimensió adequada per evitar la degradació és el veritable gran repte.
The future of European Competitiveness. Setembre 2024. ↩
Much more than a market – Speed, Security, Solidarity Empowering the Single Market to deliver a sustainable future and prosperity for all EU Citizens. Abril 2024. ↩
Antwerp Declaration for a European Industrial Deal, impulsada i firmada el febrer de 2024 per una coalició de més de 70 líders industrials i CEOs de gairebé vint sectors europeus (química, acer, paper, mineria, etc.. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Mar Isla PeraMar Isla, membre de la Comissió d’economia i sostenibilitat. Master en economia ambiental per la Universitat de Colorado, Boulder (USA) i Doctora en Economia per la Universitat de Barcelona. Més de 40 anys d’experiència professional, en formació universitària, sector privat i públic i consultoria.
