La UE ha integrat els principis de l’economia circular des de mitjans de la dècada passada. Des de llavors ha desenvolupat plans d’acció i normativa en aquest àmbit. No obstant això, els progressos en la transformació de model han estat minsos.
Un repàs de la UE en el lideratge mundial de l’economia circular
A mitjans de la dècada passada, la UE va passar a abanderar l’economia circular com a pedra angular de la seva política de sostenibilitat. La comunicació «Cap a una economia circular: un programa de zero residus per a Europa» del 2014 va marcar el tret de sortida. Des de llavors, un primer Pla d’Acció el 2015, el Pacte Verd Europeu el 2019 i un segon Pla d’Acció l’any 2020. Paral·lelament, les corresponents accions legislatives i sectorials (Directiva marc sobre residus, Reglament sobre disseny ecològic per a productes sostenibles, Reglament sobre envasos i residus d’envasos…).
L’economia circular, eludint les lleis de la termodinàmica, ve a fer possible el miracle de mantenir l’objectiu últim del creixement i, alhora, preservar el planeta. I ho fa per l’alquímia de dissociar creixement i consum de recursos. En paraules del mateix Parlament Europeu1, l’economia circular és un model de producció i consum que implica compartir, llogar, reutilitzar, reparar, renovar i reciclar materials i productes existents tant com sigui possible per crear valor afegit. Així, l’economia circular trenca el tabú que sempre havia estat l’objectiu de la conservació. Tot i que els orígens acadèmics es remunten a molt anys enrere, la principal inspiradora de l’economia circular tal com es concep ara és la Fundació Ellen McArthur, creada l’any 2010 per la mateixa E. McArthur.
Cal recordar que als anys setanta a l’Informe Meadows elaborat pel MIT, el mateix Club de Roma ja presentava un escenari futur catastròfic per al nostre sistema. Els resultats de l’estudi posaven sobre la taula els límits del creixement econòmic imposats per la finitud dels recursos del planeta. El Club de Roma és un think tank que va ser creat l’any 1968 per estudiar els grans reptes globals i del qual formen part industrials, científics i líders polítics. El seu cofundador, Aurelio Peccei, va ser directiu de Fiat i d’Olivetti, i és reconegut per la seva àmplia visió internacional i com a empresari líder en la creació de consciència ambiental dels grups industrials del segle XX.
Des de llavors, els estudis científics confirmen2 els escenaris climàtics més extrems, amb els conseqüents efectes negatius sobre la biodiversitat i la minva de recursos naturals, que acaben suposant grans pèrdues econòmiques i riscos per a la salut humana. Espanya se situa, a més a més, entre els països europeus més afectats pels fenòmens climàtics extrems. I el darrer informe sobre negocis i biodiversitat de l’IPBES3 posa l’accent en la interdependència entre l’empresa i la biodiversitat i considera que és un aspecte clau per aturar i revertir la pèrdua ambiental. La sovint manca d’informació sobre els impactes i sobre els riscos i les oportunitats podria justificar, segons l’IPBES, la manca d’accions empresarials més fermes.
El fet és que, malgrat el desplegament recent de les energies renovables i les millores en ecoeficiència, tant les polítiques públiques com l’acció privada no semblen haver provocat encara canvis substancials en la reversió de la situació. No sembla, doncs, que aquest lideratge de la UE que s’apuntava a l’inici en els plans d’acció per a l’economia circular i en la promulgació de lleis es vegi reflectit en millores substancials. La velocitat a la qual es produeix la transformació està lluny de l’òptim necessari per parlar de model circular. El consum de materials verges continua creixent a un ritme més ràpid que la capacitat de recuperació. L’actual taxa de circularitat a Espanya, és a dir, de matèries primeres secundàries sobre el total de matèries primes emprat, és del 8,5%. Tot i que força millor, tampoc la mitjana europea, del 12,2% el 2024, ha progressat prou des del 10,7% del 2020. En resum, les dades venen a confirmar que s’està davant un model econòmic majoritàriament lineal: extreure, produir, consumir, llençar.
Pel que fa al públic en general, segons l’Agència Ambiental Europea4, el 65% de la ciutadania europea es pot considerar ambientalment conscienciada. Una mirada una mica més atenta a l’evolució temporal mostra que la situació del 2024 no ha canviat gaire respecte a la del 2006, amb l’excepció de dos temes: la preocupació pels residus (que ha passat del 27% al 58%) i la disposició a pagar per productes sostenibles, que cau continuadament des del 75% el 2014 al 59% el 2024.
No gaire bones notícies tampoc. Les millores en la gestió dels residus, quant a minimització de la generació, separació i tractament, comporten, almenys en el curt i mitjà termini, més costos per als serveis públics locals, per a les empreses i finalment per als consumidors. Tanmateix, productes socialment i ambientalment més sostenibles i de proximitat tendeixen a tenir també preus més alts. Prendre consciència ha de voler dir coherència i responsabilitat en les decisions de consum.
https://www.europarl.europa.eu/topics/es/article/20151201STO05603/economia-circular-definicion-importancia-y-beneficios ↩
Evaluación de riesgos e impactos derivados del cambio climático en España (ERICC-2025) ↩
IPBES (2026). Summary for Policymakers of the Methodological Assessment Report on the Impact and Dependence of Business on Biodiversity and Nature’s Contributions to People. Jones, M.; Polasky, S.; Rueda, X.; Brooks, S.; Carter Ingram, J.; Egoh, B. N.; von Hase, A.; Kohsaka, R.; Kulak, M.; Leach, K.; Loyola, R.; Mandle, L.; Rodriguez-Osuna, V.; Schaafsma, M., i Sonter, L. J. (eds.). IPBES secretariat, Bonn, Germany. DOI: https://doi.org/10.5281/zenodo.15369060 ↩
Public Views on the Circular Economy | Europe’s circular economy in facts and figures | European Environment Agency (EEA) ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Mar Isla PeraMar Isla, membre de la Comissió d’economia i sostenibilitat. Master en economia ambiental per la Universitat de Colorado, Boulder (USA) i Doctora en Economia per la Universitat de Barcelona. Més de 40 anys d’experiència professional, en formació universitària, sector privat i públic i consultoria.
