Pensar ambientalment demana rumiar

Segona part de l’article «L’arbre i la filosofia» publicat el 18 de febrer de 2026.

 

En aquest segon article, ens aproparem a dos exemples de recerca de l’equilibri en la vida, en consonància amb la filosofia i la naturalesa. En el darrer, a través de la figura simbòlica de l’arbre.

En primer lloc, farem una breu semblança de Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts, EUA, 1817-1862), que fou un escriptor, anarquista i filòsof, de qui Antonio Machado deia que «va somniar com un llatí i va menar a la pràctica el seu somni com un anglosaxó». És conegut sobretot pel seu llibre Walden o la vida als boscos, que mostra les seves reflexions sobre una vida senzilla i lluny de la tecnologia als boscos. És un dels llibres essencials per a la consciència ecològica arreu del món i ha esdevingut un clàssic del pensament ambiental. També és conegut per La desobediència civil, en què argumenta la idea d’una resistència individual contra un govern sovint injust.

Els llibres, articles, assaigs, diaris i poesies de Thoreau omplen vint volums. Entre les seves contribucions més importants, hi ha els seus escrits sobre la història natural i la filosofia, en què anticipa l’ecologia i la història mediambiental, dues de les fonts de l’ecologisme i la teoria del decreixement d’avui dia. Així, Thoreau va ser un filòsof que va dedicar els seus esforços a estudiar la natura i la seva relació amb la condició humana. En els seus primers anys va seguir el transcendentalisme, una filosofia idealista folgada i eclèctica defensada per Emerson¹, Fuller² i Alcott³, que sostenien que un estat espiritual ideal transcendeix o va més enllà del físic i l’empíric, i que aquest estat s’aconsegueix a través de la intuïció personal més que per la doctrina religiosa. En la seva opinió, la naturalesa és el signe exterior de l’esperit interior.

Com va dir al seu petit opuscle Caminar (pòstum, 1862), les seves creences eren molt senzilles, tant que es poden resumir en dues frases d’aquest llibre: «Crec en el bosc, en la prada i en la nit en què creix el panís, i és la natura salvatge el que preserva el món». Un pensament ecologista no defensa coses gaire diferents. Per a Thoreau, la vida està en harmonia amb la natura salvatge, i aquesta és una afirmació de caire últim, allí on gairebé s’associen la metafísica, el sentiment religiós i l’ecologisme, sobre la qual paga la pena reflexionar seriosament si es pretén elaborar un pensament verd coherent.

 

 

Conseqüent amb el seu credo, als 28 anys bastí una cabana al llac de Walden, al cor dels boscos de Concord (Massachusetts) i allí va viure, en soledat, durant dos anys, dedicat a la reflexió i a la contemplació del món. Com ens diu al llibre, «tenia tres cadires a casa meva: una per a la soledat, una altra per a l’amistat i l’altra per a la societat». Thoreau va a Walden perquè busca una forma d’autoconsciència, però no purament mística, sinó pràctica: sobreviure al bosc serà, finalment, una forma de sobreviure també en la jungla social, força més complicada —no cal dir-ho. Per què hi ha va anar? Ell mateix ens ho explica: «Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida, i veure si no podia aprendre el que ella m’havia d’ensenyar, per evitar, quan hagués de morir, descobrir que no havia viscut».

Segons Thoreau, el secret del pensament ambiental —en tant que alliberador— no és altre que el de la recerca de l’harmonia personal i moral, que no pot aconseguir-se en una societat industrialista i, per tant, depredadora del medi. Contra la concepció del món com a consumidor d’energia i productor de treball, defensa, com molt del que avui s’anomena deep ecology⁴, una concepció quasi «primitiva» de l’univers com a gran animal que viu en harmonia.

En la reflexió de Walden, però, hi ha també una observació perspicaç sobre la vida: «Si un home passeja pel bosc per amor als arbres, serà considerat un mandrós, però si es passa tot el dia dedicat a especular, tallant els arbres i deixant la terra erma, se’l tindrà per un ciutadà laboriós i emprenedor. Com si l’únic interès que una ciutat pogués tenir pels seus arbres fos tallar-los.»

Tanmateix, fins a la dècada de 1970 els crítics literaris desestimaven les últimes activitats de Thoreau com a «ciència amateur». Però amb el sorgiment de la història ambiental i de l’ecocrítica com a disciplines acadèmiques van començar a emergir lectures noves de Thoreau que demostraven el seu caràcter precursor i com de bon analista de patrons ecològics havia arribat a ser pel que fa a camps i boscos. Per exemple, el seu últim assaig, titulat La successió d’arbres forestals, mostra que va recórrer a l’experimentació i l’anàlisi per explicar com es regeneren els boscos després del foc o la destrucció humana, a través de la dispersió de les llavors pels vents o els animals.

En efecte, doncs, per a Thoureau, les idees, la forma de vida, la religió, la filosofia i la consciència ecològica no són separables. Ser filòsof —deia— no consisteix a tenir pensaments subtils, ni tan sols a crear una escola, sinó a estimar la saviesa, fins al punt de viure d’acord amb els seus principis una existència senzilla, independent, magnànima i confiada. Com diu a Walden, «viu cada estació al seu pas; respira l’aire, beu la beguda, assaboreix la fruita i resigna’t a la influència de la terra».

Per tant, cal llegir Henry David Thoreau, perquè, com comenta Ramon Alcoberro((<a href=”https://www.alcoberro.info/thoreau.html” target=”_blank”>https://www.alcoberro.info/thoreau.html</a>), «és només qüestió de superar la mandra: pensar ambientalment demana rumiar, encara avui, la lliçó del vell Thoreau».

 

 

D’altra banda, el paper educatiu dels símbols és central en la filosofia de Simone Weil (París, França, 1909 – Ashford, Regne Unit, 1943). Per a ella, conceptes com l’equilibri i l’energia, essencials per a la naturalesa d’un arbre, també són crucials per donar forma a la ment humana. En integrar aquests símbols a l’educació, Weil creu que aprenem a equilibrar i canalitzar la nostra energia interior, qualitats inestimables per navegar pel món. Ella considera l’arbre com una figura que es troba a través de tradicions bíbliques, nòrdiques i d’altres tradicions culturals. Per exemple, compara l’arbre de la vida del Gènesi amb el nòrdic Yggdrasil, tots dos símbols universals d’interconnexió i vitalitat. Aquesta ressonància intercultural reforça la idea de l’arbre com a símbol de saviesa accessible a totes les tradicions.

En aquest sentit, va explorar l’arbre com un símbol poderós de la condició humana i el nostre lloc a l’univers. Per a Weil, l’arbre és més que una mera metàfora, perquè encarna una connexió entre el cel i la terra, el sagrat i el profà, i reflecteix les dualitats dins de cadascú de nosaltres.

Així, en el seu pensament, l’arbre representa una dualitat essencial: arrelat a la terra però arribant cap al cel, simbolitza el vincle entre el món material i l’espiritual. Weil ho veu com una il·lustració dels oposats coexistents: d’una banda, l’estabilitat i la identitat; de l’altra, l’aspiració a elevar-se espiritualment i obrir-se als altres. Aquesta dualitat, lluny de dividir-se, uneix forces oposades, i esdevé un símbol de la recerca de l’equilibri de la humanitat entre les dimensions espiritual i material de la vida.

Per tant, Simone Weil considera l’arbre un llenguatge universal que transcendeix les paraules, actuant com un pont entre el cel i la terra. A través d’aquest símbol proposa un camí cap a l’equilibri personal i col·lectiu. L’arbre recorda a cada persona que s’ha d’arrelar sòlidament mentre roman oberta al misteri de la transcendència, una qualitat essencial per afrontar les dificultats de la vida i trobar l’harmonia.

L’equilibri és un aspecte fonamental del simbolisme de l’arbre per a Weil. Entre el cel i la terra, les forces ascendents i descendents, l’arbre manifesta una unió harmònica que reflecteix la nostra pròpia recerca d’equilibri entre les aspiracions espirituals i les demandes materials. És aquesta capacitat de mantenir l’equilibri dinàmic la que fa de l’arbre un model de vida per a ella.

A més, Weil connecta el creixement natural de l’arbre amb el creixement de l’esperit humà. L’arbre, que viu creixent, encarna una vitalitat espiritual que els humans també haurien de conrear. Aquesta comparació ens convida a veure la vida humana com un creixement continu, on els reptes i fins i tot les pèrdues contribueixen al desenvolupament de l’ànima. L’arbre, que viu i mor simultàniament, a mesura que es transformen els seus teixits interns, reflecteix la condició humana. Aquesta coexistència de vida i mort dins de l’arbre simbolitza la condició efímera i dimensió permanent del fet de viure, de la mateixa manera que la vida humana oscil·la entre l’existència material i la transcendència espiritual.

Per a aquesta filòsofa francesa, la ciència també juga un paper en la comprensió dels aspectes espirituals de la natura. En estudiar la verticalitat, el tronc i les ramificacions de l’arbre, veu paral·lelismes amb conceptes filosòfics i espirituals com l’equilibri i l’energia. Aquests enllaços mostren com la ciència, segons ella, pot il·luminar la nostra relació amb el sagrat. A més, Weil veu l’arbre com un canal d’energia divina que flueix a través de les seves arrels, tronc i branques. Aquesta energia, semblant a la gràcia, manté la vida de l’arbre i li permet créixer. Percep en això una analogia de com els humans poden rebre i transmetre l’energia divina a través del seu arrelament espiritual.

En definitiva, l’experiència de la bellesa natural en l’arbre, segons Weil, és essencial per apropar-nos al misteri i la profunditat de la natura. Ella creu que l’estètica de l’arbre evoca en nosaltres no només una connexió emocional sinó també ètica, que ens recorda el valor de respectar i preservar la fràgil bellesa de la vida, i aquest símbol de la natura, accessible a tothom, ens crida a abraçar la bellesa i l’ètica que ofereix la natura, convidant-nos a un arrelament profund i universal.

 

---

1. Ralph Waldo Emerson (1803-1882), filòsof, assagista i poeta estatunidenc. Va ser líder del moviment transcendentalista a les primeries del segle XIX. L’any 1835, va comprar una casa a Concord (Massachusetts, EUA) i va esdevenir ràpidament una de les personalitats de la ciutat. Allà va entaular una gran amistat amb Henry David Thoreau. ↩

2. Margaret Fuller (1810-1850),  filòsofa, escriptora i periodista estatunidenca, activista pels drets de les dones. Va ser una influent unitarista activa en la lluita per la igualtat educativa entre homes i dones. ↩

3. mos Bronson Alcott (1799-1888), filòsof, poeta i professor, amb un sistema pedagògic progressista. Creia en el règim vegetarià i en la preexistència de l’ànima.  ↩

4. L’ecologia profunda (deep ecology) és un corrent filosòfic i moviment ecologista, postulat per Arne Naess el 1972, que advoca per una visió ecocèntrica en lloc d’antropocèntrica. Sosté que la naturalesa té un valor intrínsec independent de la seva utilitat per als humans, i proposa un canvi radical cap a la convivència harmònica, la preservació de la biosfera i una vida senzilla. ↩

• 

  Joan-Ignasi Elias i Cruz

  Doctor en Humanitats (Universitat Pompeu Fabra), llicenciat en Filologia Catalana i Literatura (Universitat de Barcelona) i màster en Edició (Universitat de Barcelona). Ha treballat com a editor, traductor i corrector de textos, i com a docent de cursos en tallers de literatura i de llenguatge. Ha publicat diversos llibres de

  Llegir més