Aquests darrers mesos s’ha constatat mediàticament el que moltes famílies motivades ja intuïen. El sector educatiu és un polvorí emocional, tensionat per la deixadesa de la Generalitat i el Govern estatal, i aixafat amb novetats curriculars i l’atenció a la diversitat. L’educació ambiental, la neboda petita de l’EDUCACIÓ (amb majúscules), afegeix a tots aquests mals unes necessitats imperioses de transmetre emergència, solidaritat, justícia intergeneracional i lluita contra la desinformació i el negacionisme climàtic.
No és una novetat que l’educació sempre ha tingut un punt romàntic, rebel, a contracorrent, voluntariós. Però ara mateix, el que se li demana a l’educació ambiental és molt més que tot això, és simplement heroic. No només se li reclama adaptació a la digitalització, complexitat i rapidesa dels canvis socials i globals; se li reclama refer el seu ADN corporatiu: cal incorporar noves narratives, fer comunicació per nous canals (que migren i muten cada dos o tres anys), adaptar-se als llenguatges de les generacions Z en endavant i lluitar contra l’ecofatiga i evitar «donar males notícies». La canalla té dret a ser feliç i viure allunyada de l’ecoansietat. I tot això sense un conveni específic de treball que distingeixi el monitor de lleure del professional de l’educació ambiental. Els costos que la mateixa administració paga per segons quins serveis d’educació ambiental són caducs i insultants. Sí, es compleix la normativa a les licitacions i tots són preus regulats, però cal una reversió urgent i dignificar (i professionalitzar!) de manera significativa un sector cada cop més necessari. Si volem que el professional de l’educació ambiental s’adapti a la nova realitat, no li podem pagar com al sector del lleure del segle XX. Obvi, que dirien els millenials!
Aquest tema del conveni va ser un dels punts d’interès de la nova edició del Congrés Nacional d’Educació Ambiental, celebrat els mesos de gener i febrer de 2026 en format híbrid, un autèntic termòmetre sectorial, on es van apuntar altres idees rellevants per al momentum del sector a Catalunya. En la seva quarta edició, l’esdeveniment va ser una demostració pràctica d’allò que el sector defensa: les trobades presencials i vivencials tenen un poder que cap pantalla no pot substituir. L’educació in person cal potenciar-la i si és a l’aire lliure, millor que millor. Docents, educadors, entitats i xarxes van coincidir a constatar que calen experiències personals engrescadores.
Al centre de la jornada de cloenda, una taula rodona moderada per Teresa Franquesa, referent del sector de l’educació ambiental a Catalunya, va reunir tres veus imprescindibles. Neus Lorenzo, experta en tecnologia i educació, va posar el dit a la nafra en parlar de la intel·ligència artificial: «el risc no és la tecnologia en si, sinó que el seu ús intensiu desplaci experiències de socialització i contacte amb la natura en infants i joves, just quan més necessitem reforçar aquests vincles» (Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya, 2026)1. Lorenzo també va reclamar més visibilitat per al sector de l’educació ambiental, massa sovint invisible als marges de les grans polítiques educatives. Jorge Riechmann, filòsof i ecoactivista, va qüestionar el relat que presenta la transició ecològica únicament com un camí de sacrificis. Per a ell, l’educació ambiental ha de ser l’eina per construir una nova cultura de la Terra: cal «saber dir que no» a les dinàmiques insostenibles, però, alhora, «articular el sí» a alternatives reals i esperançadores. Una distinció fonamental que convida a educar des de la possibilitat, no des de la culpa (Riechmann, 2026)2. Arnau Amat, expert en educació ambiental de la Universitat de Vic, va complementar aquesta visió reivindicant que l’educació ambiental ha de «resistir en el problema sense caure en simplificacions tranquil·litzadores» (XESC, 2026). Va defensar el paper de les entitats de lleure com a espais arrelats al territori i va apostar per noves narratives que «desafiïn el monocultiu capitalista» i obrin imaginaris més justos.
Una última idea que treballa de forma transversal totes les anteriors seria la necessitat de fer més lobby, per fer més eficaces les reivindicacions i disposar d’idees comunicatives més mediàtiques i que arribin a sectors no permeabilitzats. Com s’ha pogut comprovar, els reptes són majúsculs i cal un sector educatiu (ambiental) fort, sòlid, amb projectes compartits i un full de ruta definit. La sensació és que no hi ha gaire temps per construir una gran aliança de tot el sector, però hi ha fars d’esperança en el camí.
D’una banda, la Generalitat de Catalunya prepara un pla estratègic per aportar estructura i recursos a l’educació ambiental formal (la que va de 9 a 17 h), que esperem que doti d’eines, temps i recursos els centres educatius per professionalitzar la tasca ambiental dins dels centres, igual que es reconeix el treball en les competències lectores, l’atenció a la diversitat, etc.
Per altra banda, es constata que cada cop hi ha més persones, col·lectius i iniciatives d’altres sectors que estan fent educació ambiental des del sector cultural, gastronòmic, de l’arquitectura, del paisatgisme, de la pagesia, i tants d’altres. L’increment exponencial de connexions intersectorials és la millor notícia perquè l’alumnat connecti idees de diferents disciplines i entengui la complexitat de l’emergència climàtica. L’increment significatiu de la LiterNatura (literatura orientada a la Natura), amb biblioteques especialitzades, com ara la de Collserola, el seu mateix festival, o el sector editorial que fa passos cap a la descarbonització mitjançant l’ecoedició (producció local, paper certificat, tintes d’origen vegetal i comunicació de la petjada). Tenim a més a més obres de teatre especialitzades com ara les de la companyia La Calòrica, obres com Crema, Groenlàndia, Sun & Sea o el Zumo de remolacha de Fernando Valladares, entre altres. I sobretot, l’onada ecofeminista ha de ser un pal de paller per trencar barreres, impulsar carreres i des-Voxitzar l’educació i la societat. Tota iniciativa de visibilització del potencial femení climàtic ha d’interpel·lar la joventut per desenvolupar carreres professionals i personals allunyades de la cursa fòssil: iniciatives com Esfera Climàtica (periodisme científic), Rebels pel Clima (ficcions breus de dones inspiradores), Joves × Clima (relats breus sobre activisme juvenil) o Actives × Clima (talent climàtic femení en xarxa) són només una mostra de tantes propostes on el jovent s’ha d’enganxar. Ja no hi ha (tantes) excuses per no treballar per un futur més «terrenal» i menys ultratecnològic. I també experiències unipersonals com el Bibliobosc de Pere Duran, al Montseny, un llibreter amb més de 50 anys d’experiència que es va mudar al massís, va adaptar un terreny i acompanya els visitants una estona i els explica algun dels 1.000 llibres, sobretot contes, que van descobrint en el seu itinerari pel bosc; però després els deixa perquè s’hi puguin «perdre» (3Cat, 2026)3.
Per últim, i com sempre, per a aquells que desconfien de les macroestructures o dels macroplans de les administracions, o dels projectes localitzats, ens queda l’heroisme, la resiliència (històrica) del sector que ha sobreviscut totes les crisis possibles. Aquella voluntat de canvi, aquella vinculació emocional dels professionals del sector amb petits espais de natura de proximitat, espais que «custodien» de forma grupal i organitzada a partir de l’ús que en fan com a laboratoris reals que són de la natura i les ciències de la vida. L’educació ambiental és el primer pas per a la custòdia socialitzada, i la custòdia és el primer pas per a la transformació ecosocial. Tornem a educar, doncs, en contacte amb la natura, tornem a reconnectar amb el nostre entorn verd proper, fem de la natura un element quotidià de les nostres vides, fem un rewilding personal. És pràcticament gratuït, acabarem fent-ho en bona companyia i millorarem el nostre patró del son, reduirem l’estrès i reforçarem el nostre estat d’ànim i l’autoestima. Ningú no hi veu l’heroisme, en tot això?
XESC, 2026. Teixir xarxes per fer lobby: el IV Congrés Nacional d’Educació Ambiental reforça l’acció col·lectiva. https://escolesxesc.cat/teixir-xarxes-per-fer-lobby-el-iv-congres-nacional-deducacio-ambiental-reforca-laccio-collectiva/ ↩
Blog de Jorge Riechmann: https://tratarde.org/algunas-ideas-sobre-educacion-ecosocial/ ↩
Hertogs, Anna Lasaga, i Porta Palau, Josep Maria (2026). Bibliobosc, un miler de llibres esperant a ser descoberts en un bosc del Montseny, 6 de març. https://www.3cat.cat/3catinfo/bibliobosc-un-miler-de-llibres-esperant-a-ser-descoberts-en-un-bosc-del-montseny/noticia/3396957/ ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Jaume EncisoJaume Enciso Cachafeiro (1977), és llicenciat en Ciències Ambientals per la UAB i cursa estudis de comunicació a la UOC. Activista pel clima, és el fundador de One Day in 2050, una plataforma de narratives futures per l’activació climàtica. Ha coordinat el llibre “Alerta al Greenwashing”. També ha estat facilitador d’esdeveniments
