El cinema ha servit a dins de les aules més com a «amansaferes» que com a eina d’activació pedagògica. Bàsicament, perquè el professorat no té a l’abast recursos pedagògics específics per treballar la prèvia i el postvisionat. Una pel·lícula és una obra d’art, una producció industrial cultural, però des de l’educació som professionals que no fem cinema, sinó que des del medi ambient, l’agroecologia…, «llegim» pel·lis i ens preguntem què diuen, de manera explícita o implícita, sobre el nostre planeta, sobre la relació amb la natura, etc. Us convidem a apagar el mòbil, seure amb comoditat, navegar pel menú de les plataformes i acompanyar-nos en aquest viatge sobre com el cinema pot ser utilitzat com una veritable eina per a la transformació ecosocial mitjançant l’activació climàtica.
Comencem per Netflix. Veiem el tràiler de la sèrie Viajeros (2016), que planteja de forma àmplia la retrotopia, un concepte de Zygmunt Bauman (2007) en què la nostàlgia d’un passat millor fa que el percebem com més segur, més desitjable, i ha desplaçat les (diverses) utopies que plantejaven un futur millor. És potser la manera que hem trobat de pensar de nou en la utopia en el moment actual? En un futur distòpic venen viatgers en el temps que ocupen la consciència de persones del present que sabien (pels registres històrics) que s’havien de morir de seguida. Amb això arrenquen diversos plans dirigits des del futur per salvar el planeta de la distopia que ja ha tingut lloc per a ells i elles. Viajeros representa de manera magistral l’educació ambiental que des d’una mirada al futur va fent que les nostres consciències vagin canviant i treballin per evitar que aquest futur arribi en la seva forma més probable.
Viajeros (2016)
No tenim temps per a una sèrie, així que passem a Filmin, on visionem Els quatre fantàstics (2005, dirigida per Tim Story), que beu de tot l’univers iconogràfic de Marvel. Aquí podem treballar com se’ns presenta el debat sobre la gestió energètica: un concepte central en el debat sobre la sostenibilitat, i de manera general associat al col·lapse. Sovint es presenta com un element màgic, una energia blava que fa moure naus (al principi s’assimilava a la nuclear, després es presenta més verda, a partir de l’arribada del greenwashing…). Poques vegades (aquí tampoc) es presenta el debat energètic amb realisme. Habitualment l’energia té una naturalesa poc menys que màgica, eterna, que resol els problemes només per ser «verda».
Els 4 fantàstics (2005)
Després passem a Disney+, on trobem diverses opcions: d’entrada, el catàleg clàssic de la factoria de somnis, en què la natura sempre condiciona l’itinerari de l’heroi, o bé s’estableix com a limitant/condicionant escenogràfic, poques vegades com a protagonista. La fauna apareix de forma sostinguda com a acompanyant simpàtic del personatge principal (La sireneta, El llibre de la selva, entre d’altres). A mesura que ha passat el temps, Disney ha imbricat de forma més polida la vessant ambiental fins a arribar al clímax de Zootròpolis (2016, Byron Howard). Curiosament, en anglès es titula Zootopia, un matís que podria generar un debat interessant. No us perdeu el vídeo del personatge principal arribant a la metròpoli, una delícia estètica. Ara mateix, el discurs ambiental de Vaiana o Vaiana 2 es considera normalitzat, integrat en el discurs mainstream, però dubtem que tingui cap efecte d’activació per a la lluita climàtica. Ni de bon tros és en l’ADN de Disney incorporar conceptes com l’ecoansietat, l’ecoràbia o l’ecoterrorrisme.
Zootròpolis (2016)
També dins de l’univers Disney trobem Tarzan, que en les seves diverses versions o enfocaments donaria per a un projecte sencer de llarga durada. Ens serviria de base per fer un repàs a l’evolució del discurs ambiental (explícit o implícit) al cinema: des de la «triple conquesta» que l’ecofeminisme ens fa veure (conquesta de la natura, de la dona i de les altres cultures) vista amb l’optimisme de l’home blanc, de les primeres pel·lis, fins a una mirada, a La llegenda de Tarzan de 2016 (David Yates), gairebé similar a la d’Avatar (2009, James Cameron), molt anticolonial, en la qual tota la fauna reacciona per fer fora l’amenaça blanca.
No ens convenç cap pel·li de Disney, així que saltem a Prime Video. Ens apareix Enmig de la natura (2007, Sean Penn), on podem treballar de forma profunda no l’ambient com a condicionador, sinó com l’essència del relat, de la trama. «La natura al cinema» en estat pur, la natura com a proveïdora de recursos, emocions, la natura com a refugi, com a mare o família, com a lloc salvatge, com a essència dels esperits, font de coneixement, refugi de la societat o sanadora… En aquest film, i també de manera destacada a Dersu Uzala (1975, Akira Kurosawa) i Lo que el pulpo me enseñó (2020, Pippa Ehrlich i James Reed), ens expliquen com la cultura humana ens fa viure la natura de forma diferent: ens prepara per sobreviure-la, acceptar-la com a pròpia o superar problemes de salut mental, o, al contrari, per morir en l’intent de viure-hi de manera integrada. No és la manca de cultura el que ens permet apropar-nos-hi, sinó la seva idoneïtat.
També trobem el tràiler de V: Invasión extraterrestre (1983, Kenneth Johnson; 2009, Kenneth Johnson i Scott Peters). Aquí se’ns presenta un regal que ens fan els extraterrestres a la humanitat: una energia 100% sostenible, renovable, il·limitada (inesgotable), sense impacte i descentralitzada… L’hauria d’acceptar, la humanitat? (pregunta oberta al lector). Recuperem aquella idea de les energies màgiques que no mostren el context socioeconòmic en el qual són emprades: encara que la sèrie ens planteja que l’energia és un regal enverinat perquè és una trampa per dominar-nos, no reflexiona sobre que si la tinguéssim, en pocs dies deixaríem trinxat el planeta… No tenim un problema energètic, tenim un problema de model econòmic.
Per descomptat, també podem fer servir pel·lis amb herois que resolen conflictes. Pensem en Luke Skywalker a Star Wars (1977, George Lucas), Neo a The Matrix (1999, germans Wachowski) o Alice a Resident Evil (2002, Paul Anderson). Aquí proposem treballar primer el concepte del conflicte socioambiental: com es resolen els conflictes a les pel·lis? I com es resolen a la realitat? Ideal per ser treballat en format taller a secundària.
Poca cosa hem dit d’Avatar (2009, James Cameron) i Avatar 2: El sentit de l’aigua (2022, James Cameron). Cert! Ho hem fet expressament, la traca final. Les dues pel·lícules són un clar exemple —estrany— d’ecocentrisme anticolonial, en el qual la ficció es posa al servei de la descripció del vincle que ens uneix als éssers vius del planeta, així com formes de vida humana no occidentals plenes d’èxit i virtuositat, davant un sistema socioeconòmic depredador i extractivista, representant del capitalisme. Un antecedent que ara comença a tenir escola. Tal vegada ens arriben pel·lícules des de molts països a través de les plataformes, i també el model occidental queda cada cop més en evidència. Mostrar com a alternativa de model de vida una ficció de vida indígena només ho havia pogut fer fins ara, a les grans pantalles, un gegant com James Cameron, que va viure entre població indígena a Hawaii per preparar la primera pel·li. La saga continuarà i tenim ganes de veure com es desenvolupa. Ajudarà aquesta mirada a l’alumnat a relativitzar la pròpia cultura econòmica?
Avatar 2 – El sentido del agua (2020)
Com que la gran part de la filmografia que se’ns ha inoculat tracta sobre situacions conflictives, catastròfiques (pluja de meteorits, guerres, terratrèmols, caiguda sobtada de temperatures, la Lluna es trenca, cau la democràcia…, la llista és inacabable), tenim molt interioritzada la distopia. La podríem dibuixar perfectament, i l’alumnat podria assolir un cert consens sobre com es concretaria. Amb la utopia ho tindríem força més complicat… De fet, seríem capaços de mencionar unes quantes pel·lícules utòpiques? Difícil, no? Aquí us en deixem algunes: Tomorrowland (2015, Brad Bird); La vida futura (1936, William Cameron Menzies), o fins i tot el documental Black Panther (2018, Ryan Coogler).
Si us quedeu amb ganes de més, d’aprofundir, us animem a llegir el llibre Pel·lis a l’aula (2025, Pol·len Edicions), que hem cuinat entre sis persones de perfils professionals diferents, que recull més peces cinèfiles, més anàlisis, proposa alguns exercicis concrets i ajuda a fer servir les pel·lis com a veritables eines de canvi a l’aula. Feu play i seguiu gaudint del setè art!
Bibliografia
- Anguera Cerarols, Carles (2012). El concepte de futur en l’ensenyament de les ciències socials. Estudis de cas a l’educació secundària (tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona). https://ddd.uab.cat/record/113133?ln=ca
- Bauman, Zygmunt (2017). Retrotopía. Fondo de Cultura Económica.
- Llerena del Castillo, Germán (coord.); Enciso Cachafeiro, Jaume; Cubero Benet, Miquel; Ayats Plana, Marc; Calvet Mir, Laura; Martínez-Salanova Sánchez, Enrique; Franch, Ignasi (pròleg) (2024). Pel·lis a l’aula. Cinema per a la transició ecosocial. Sant Cugat del Vallès: Pol·len Edicions sccl. https://pol-len.cat/llibres/pellis-a-laula-cinema-per-a-la-transicio-ecosocial/
- Illescas, Jon (2015). La dictadura del videoclip. El Viejo Topo.
- Melloni, Xavier (2004). El cinema i la metamorfosi dels grans relats. Quadern de Cristianisme i Justícia, 124, 26.
- Tobing Rony, Fatimah (1996). The Third Eye: Race, Cinema, and Ethnographic Spectacle. Durham and London: Duke University Press.
- Ungureanu, Camil (2020). Cine y política. Una inmersión rápida. Tibidabo.
- Valantin, Jean-Michel (2008). Hollywood, el Pentágono y Washington. Los tres actores de una estrategia global. Laertes.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
German Llerena del CastilloÉs educador ambiental a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i professor de la UAB. Va estudiar Biologia i el doctorat interuniversitari d’Educació Ambiental. És membre actiu del Seminari d’Educació & Decreixement de la UAB; del grup de treball entre la Generalitat, la Xarxa d’Escoles per la Sostenibilitat de Catalunya [...]
-
Jaume EncisoJaume Enciso Cachafeiro (1977), és llicenciat en Ciències Ambientals per la UAB i cursa estudis de comunicació a la UOC. Activista pel clima, és el fundador de One Day in 2050, una plataforma de narratives futures per l’activació climàtica. Ha coordinat el llibre “Alerta al Greenwashing”. També ha estat facilitador d’esdeveniments [...]
