Un llibre reivindica la figura i transcendència de Néstor Almendros, director de fotografia i cineasta barceloní que va conquerir el cinema europeu i americà, guanyant premis, reconeixement i prestigi a tot arreu menys a casa seva
Del Fons Herminio Almendros. Biblioteca de l’Instituto de Estudios Albecetenses Don Juan Manuel, Albacete: Néstor Almendros amb François Truffaut durant el rodatge de L’enfant sauvage, agost de 1969.
Va ser el primer barceloní que va guanyar un Oscar i directors com Truffaut o Rohmer gairebé no podien concebre fer una pel·lícula sense comptar amb la seva direcció fotogràfica. Va ser puntal en la manera de fer cinema a Europa els anys 70 i 80 i, alhora, estrelles de l’altre costat de l’oceà com Terrence Malick o Robert Benton li deuen molt del seu èxit. També va ser un activista cultural, enemic declarat de les dictadures franquista i castrista, la repressió de les quals va patir com a creador, pensador i homosexual. Pel seu excel·lent caràcter i per la seva gran professionalitat, tothom se’l va estimar i, encara avui, el seu nom és sinònim d’un estil de direcció fotogràfica que combina una gran sensibilitat per la llum natural, una àmplia cultura artística i una sòlida formació intel·lectual.
I tot i així, Néstor Almendros (Barcelona, 1930 – Nova York, 1992) és un desconegut a casa nostra, on mai va gaudir del reconeixement que sí que va rebre a la resta del món. Fins i tot el seu llibre de memòries, Días de una cámara, va trigar dos anys a ser publicat aquí i va veure la seva primera llum a França. Un exemple més de com es tracta el talent autòcton en aquestes latituds.
«Poc abans de morir, la Universitat de Barcelona va voler nomenar-lo doctor honoris causa, però va fer tard: Néstor Almendros va morir el 4 de març de 1992 sense haver pogut rebre aquest reconeixement. Probablement aquest oblit el va saber compensar amb els lligams que va mantenir sempre amb la seva família i amb el nucli d’amics fidels que tenia a Barcelona, com José Luis Guarner o Terenci Moix, entre molts d’altres», relata Laura Gavaldà, autora d’El retorn de Néstor Almendros (Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona), un volum que contribueix a fer justícia a la memòria d’una figura tan rellevant per a la projecció cultural de Catalunya, amb una vida complexa, intensa i interessant.
«Sempre m’han molestat les desmemòries. I la desmemòria cap a la figura de Néstor, almenys pel que fa al gran públic, em removia encara més pel fet que coneixia la seva vessant humana», explica aquesta metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública, la família de la qual tenia un vincle que la unia amb la d’Almendros, i que, tot i tenir una feina allunyada del món de les lletres, ha aconseguit completar una obra que, a més d’un indubtable valor documental, també té un notable valor literari —«Quan escric, llisco!», diu.
Contra qualsevol forma de totalitarisme
Durant la seva joventut, Almendros va patir dues dictadures, la de Franco aquí i la de Castro a Cuba, que, tot i ser teòricament antitètiques, coartaven les mateixes llibertats de creació i expressió i reprimien la seva homosexualitat.
Néstor Almendros rodant a Nova York amb un amic portorriqueny, probablement l’any 1957. Fons: Lluís Cerarols.
«El pare, Herminio Almendros, reconegut pedagog, va haver de fugir travessant els Pirineus i es va exiliar a Cuba. Però en Néstor, un infant de vuit anys aleshores, va quedar-se a Barcelona amb els seus germans i la mare, Maria Cuyàs, inspectora d’ensenyament durament represaliada. No va ser fins al cap de deu anys que la família es va poder reunir a l’Havana i encetar una nova vida. Curiosament, en Néstor es va afiliar al partit comunista cubà poc després d’arribar a l’illa! La família va viure amb esperança la victòria de la revolució liderada per Fidel Castro el gener de 1959». Però les coses no van trigar a espatllar-se. «A mesura que el règim es va anar radicalitzant i va anar interferint desacomplexadament en la llibertat creativa dels artistes, la situació esdevenia cada cop més insostenible per a ell, fins que va marxar gairebé furtivament de Cuba el setembre de 1962. De rerefons, la repressió que exercia el règim contra les persones homosexuals. Els seus exilis, i els de la seva família, el van marcar irremeiablement, i probablement la manera de fer en el seu ofici».
Aquestes circumstàncies el van convertir en un declarat anticastrista en un moment en què, a Europa, la revolució cubana estava socialment ben considerada i acceptada, i manifestar-s’hi en contra equivalia sovint a ser titllat d’element reaccionari.
Anys després, ja afirmat com a director de fotografia de gran prestigi tant a Europa com als Estats Units, va dirigir el documental Conducta impropia, sobre la repressió de l’homosexualitat a Cuba, i més endavant Nadie escuchaba, sobre la repressió política a l’Illa. «Com ell mateix explica en el llibre editat del guió del documental, sentia que, després d’haver treballat en tantes obres i d’haver rebut els màxims guardons, havia arribat el moment d’aportar quelcom més a la societat. Es va sentir interpel·lat quan va conèixer de primera mà els detalls de l’internament en un camp de treballs forçats d’un amic seu. Aquesta faceta d’activisme es repeteix amb Nadie escuchaba, on es donava veu als presos polítics cubans i es denunciaven les duríssimes condicions dels presidis», matisa Laura Gavaldà.
Per aquest activisme, Almendros també és recordat i valoritzat. «L’associació Human Rights Watch i la Film Society del Lincoln Center de Nova York van instaurar el premi anual Néstor Almendros per realitzacions cinematogràfiques compromeses amb la defensa dels drets humans. Un premi que, sens dubte, caldria considerar com un guardó no gens anacrònic en la nostra realitat actual».
Sempre al servei de la història
L’entrada al món del cinema li va arribar en temps de descompte a París, quan ja pensava que mai no podria dedicar-se al cel·luloide. Per una d’aquelles casualitats amb les quals de vegades a la vida li agrada jugar, Almendros va començar a treballar amb Éric Rohmer, amb qui va fer deu pel·lícules, gràcies al seu bon caràcter. De fet, fins i tot en el seu moment de glòria, és recordat per la seva proximitat, amabilitat i per no haver estat mai un divo. Cosa que l’autora de la seva biografia confirma. «Totes les persones que he pogut entrevistar remarcaven de manera unànime el seu caràcter amable i humil. Però també tenia el geni viu quan calia! Jo el recordo com una persona molt propera, gens pagat de si mateix, tot el contrari. Tan bon punt podia rememorar records de la seva infància com explicar com retratava els rostres de grans estrelles, sempre amb un to didàctic», recorda.
Del Fons Herminio Almendros. Biblioteca de l’Instituto de Estudios Albecetenses Don Juan Manuel, Albacete: Néstor Almendros el 1977.
Però, evidentment, el seu prestigi, allò que el feia tan llaminer per treballar-hi a ulls de cineastes tan diversos com brillants, com Truffaut, Schroder, Hellmann, Benton o Malick, no era només una qüestió de bon caràcter.
«Un dels principis del Néstor era saber-se al servei del director i de la història. Alhora, sempre feia aportacions de gran valor, fruit de la seva exquisida sensibilitat i la seva vasta cultura. A la pel·lícula Kramer vs. Kramer, per exemple, va fer desdir el director Robert Benton de la seva intenció de pintar la figura de Mickey Mouse a la paret de l’habitació del nen protagonista. Van acordar aleshores que les parets fossin blaves amb uns nuvolets blancs i subtils. El resultat: el rostre sublimat de Meryl Streep, contrastat sobre un fons blau cel, en una interpretació que li va valdre el seu primer Oscar», explica Laura Gavaldà, que incideix en el fet que sempre treballava amb molt de temps per preparar-se bé cada pel·lícula i que sempre escollia a quins rodatges participaria segons criteris artístics i cinematogràfics, independentment del pressupost: «els motius econòmics mai no van ser un impediment perquè acceptés treballar en projectes que li interessessin».
El seu únic interès, la seva única preocupació, era trobar el to, la imatge, els colors i les textures més adients per a cada cinta. Desxifrar tots els secrets de la llum, per fer-la brillar al màxim.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Alberto ValleBarceloní collita de 1977, Alberto Valle és escriptor i periodista. A més de per a Quadern de les idees…, escriu per a altres capçaleres com The New Barcelona Post o Ruta66 sobre temes de literatura i música, i està ficat en l’organització i dinamització d’esdeveniments i actes culturals: xerrades, taules [...]
