Som a l’interior d’una estança, però no sabem exactament en quin lloc concret de la casa. Podria ser un racó de la cuina, perquè veiem sobre una taula o prestatge unes terrisses netes, ben ordenades i a l’abast per a ser de nou utilitzades. Però també podríem estar en el menjador de la casa, on hi ha el moble que conté els objectes d’ús quotidià, que en ser-nos presentats aïllats del context, exhibeixen una enigmàtica bellesa. Centrat el pintor en els cacharros, efectivament, no sembla pas sentir-se atret per informar-nos de la cambra on es troben. Allò que el mou és l’interès per apropar-se a la seva presència. Busca posar la pintura al seu servei, treure’ls de l’anonimat, dur-los a la llum. D’aquí ve que estableixi la mínima distància entre ell i allò que vol pintar, entre ell i allò que ens vol mostrar.
Francisco de Zurbarán: Bodegón con cacharros, oli sobre tela, c. 1650.
Col·locats en línia, un al costat de l’altre, i ocupant el centre de la tela, aquests recipients, semblen voler dir-nos senzillament i humilment: «mireu, aquests som nosaltres». La foscor en què s’ha submergit la pintura fa pensar en un lloc ombrívol, on la tènue llum que hi arriba pot venir d’una finestra petita situada en la part alta de la paret que queda a l’esquerra de la imatge, o tal vegada, que sigui el capvespre i la llum vingui d’unes espelmes enceses. El cert és que no hi ha cap al·lusió al temps cronològic.
Sobre la roba apelfada de color marró, es despleguen el plat de peltre amb la copa, probablement de plata daurada; al seu costat, la gerra més grossa del conjunt, de color blanc. Les seves nanses recorden dos braços oberts recolzats en la cintura o els malucs; la forma de les nanses i el coll de la peça li atorguen gràcia i (a primera vista) una certa autoritat respecte del conjunt. A prop seu, el gerro més delicat i elegant de la composició, de color vermell —un vermell de terra siena—, que et treu fora de l’escena, en convidar-te a pensar en una flor. Un poc més a la dreta, un altre plat de peltre, amb una gerra a dins, tota ella rodona i d’un blanc més apagat per l’efecte de les ombres. Les nanses són més aviat petites i es tanquen discretament sobre si mateixes.
El conjunt sembla sentir-se a gust, en franca harmonia amb l’entorn. Se’n desprèn la impressió que tots ells són conscients de ser recipients disposats a contenir substàncies que ens alimenten; però, alhora, no semblen segurs que nosaltres siguem sabedors d’aquest fet i, en conseqüència, dubten que sapiguem apreciar el seu valor. Potser, per això, ens conviden a compartir temps, animant-nos a mantenir una franca conversa amb ells.
Tot sembla en repòs. Una característica pròpia de les natures mortes, que exclouen els éssers vius i que busquen representar la immobilitat física. En aquest quadre, però, penso que s’hi pot percebre un delicadíssim moviment, que no acabes de saber d’on ve, potser per les ombres que es despleguen com suaus ones sobre la superfície de la taula, perquè ens porta a imaginar el lleu xiuxiueig d’unes veus, o perquè ens evoca una tendra melodia que tal vegada surt de les cordes d’una guitarra.
La simetria, la placidesa dels matisats blancs, la taca vermella del gerro, que contrasta sense estridències amb els blancs, els grisos discrets i callats dels metalls… L’aparent simplicitat, l’ordre, l’austeritat general, tot crea una atmosfera de fonda intimitat que ens acull i interpel·la. Perceps que estàs davant la bellesa d’allò quotidià, a la qual habitualment no parem atenció. La calma que destil·la el conjunt qüestiona les nostres presses i la recurrent falta d’interès en l’escolta.
La primera vegada que em vaig aturar davant del quadre, recordo haver-me sentit inundada pel silenci que emana de dins de la pintura, una experiència que, en cap cas, no s’esgota. Sentia la consistència del silenci, un silenci càlid, confortable, indefinible…, semblant al que també em succeeix amb alguns quadres de Morandi.
Són instants en què el soroll que fan les paraules buides podríem dir que es perd en el fons del quadre, i es posa en evidència la seva inutilitat i la falta de substància que contenen. Hi ha una dolça intenció d’infondre mudesa. Aleshores pots veure clarament les subtils pinzellades, els instants que duen dintre seu, el temps de les mans pacients que han anat creant l’espai on ara reposen els ulls. La sensualitat dels colors que creen els volums i els diferents matisos, la pau que ens regalen.
Hi ha ocasions en què et sents immersa en un recinte sagrat: la llum abstracta i l’exquisida presència de les ceràmiques, tan amorosament fetes per ceramistes i pintor, et fan adonar que estàs davant una realitat colpidora i única. En altres moments, et sents transportada a la palestra del teatre, quan els llums ja són apagats i es pot percebre que allò que figura a l’escenari, per petit que sigui, pren una gran presència en quedar retallat de la resta i, per insignificant que pugui ser, emergeix crescut i capaç d’abraçar tota l’escena. Així com de passada relativitza l’aparent mida de les coses i, naturalment, la nostra pròpia percepció sobre elles
Aquesta grandiosa obra, capaç d’evocar-nos records i sentiments, de convidar-nos a una serena reflexió sobre la lentitud i les presses, el soroll i el silenci, o la importància que donem, en general, a les coses entre les quals ens movem, que té la facultat de saber aturar-nos per fer-se contemplar, aquesta obra és petita, tan sols mesura 46 × 84 cm.
Com ja sabem, la pintura actua en l’espai i podríem dir que s’hi desplaça simultàniament; vull dir que el que hi ha representat en ella se’ns mostra tot alhora, cosa que no ocorre en la música ni amb la paraula, que es desplacen linealment en el temps i, per tant, hi ha sempre un abans i un després. Podem dir que un quadre està en l’espacialitat, però, també, que no és tan sols espai. Aleshores, pot la pintura fer-nos sentir el temps?
Pot fer-nos sentir no només el temps en què va ser feta, o el temps concret que pugui representar, sinó un temps que és sempre present? Hi ha pintures, siguin del gènere que siguin, mitològiques, històriques, etc., que són en el temps que van ser fetes, no són aquí, pertanyen al passat, però, al meu entendre, això no passa amb aquest Bodegón con cacharros1. Perquè el temps de les natures mortes de Zurbarán anul·la la temporalitat, ens situa en un permanent present. I podríem dir el mateix dels bodegones del pintor Sánchez Cotán, contemporani seu. Una obra que reviu en la nostra mirada és viva i, encara que hi ha qui vol reduir-la a un sarcòfag, la pintura no pot ser enterrada, perquè respira.
Això que dic ve a tomb, perquè ja fa uns anys que alguns sectors del món de l’espectacle, oficial i no oficial, sense mostrar la més mínima consideració i respecte per l’art de la pintura, per la vasta riquesa que ens procura, ja sigui per ignorància o amb clara voluntat de menystenir-la, han decidit fer-ne un espectacle de consum. Els atrau la idea de desnaturalitzar-la, de convertir-la en un espectre de si mateixa i, de passada, convertir-nos a nosaltres en consumidors addictes, divertits ignorants, rigorosament alienats, estúpidament entretinguts, ja que les dues coses van juntes.
De veritat algú pensa que un joc de llums pot substituir el món que ens proporciona una pintura excel·lent? No és més aviat un pobre succedani que crea en l’espectador una falsa consciència d’experiència i coneixement? Què pretén, què cerca una «exposició immersiva» que es basa en una pintura? Podríem esborrar impunement un poema, deixar la pàgina en blanc i substituir-lo per un conjunt de llumetes de colors projectades sobre el paper? Podríem fer això i després dir, sense que ens tremolés la veu, que el resultat obtingut és un poema de Pere Quart o de Foix?
A la degradació i repetició descontextualitzada de formes i matèria en l’art l’anomenen kitsch2. No en tenim prou de kitsch, si hi vivim immersos? On rau el sucós aliment que ens proporciona?
Establir més distància entre nosaltres i les coses, evitant la proximitat que permeti recollir el fruit que ens proporcionen, fent, en aquests cas, caricatura de la pintura, no sembla la millor manera d’aconseguir-ho. I resulta una paradoxa que un dels pintors que més dificultats va tenir al llarg de la seva vida per dedicar-se a l’ofici, com és el cas de Van Gogh, sigui sistemàticament triat i sotmès a aquestes pràctiques. Ell, que no va renunciar en cap cas a canviar la seva manera de sentir i percebre el món, a pesar del poc interès que despertava en els seus contemporanis i de les extremes circumstàncies que va haver de patir.
La màgia tecnològica, encara que ho digui, no podrà situar-nos mai dins un quadre. Pot, això sí, proporcionar-nos un divertiment insubstancial de cap de setmana.
La pintura és feta de matèria que toquem i que ens toca, que se sent a la pell; no és llum. És temps viscut, té carn, té ferides, sensualitat, amor, por, dolor i un llarg etcètera. Té idees en el fons i en la forma. Conté història i poesia; reduir-la, doncs, a aquesta mena de jocs és destruir-la, és contribuir a esborrar la seva petja, és encaminar-nos cap a la indigència.
Francisco de Zurbarán: Bodegón con cacharros, oli sobre tela, c. 1650. Hi ha dues versions del quadre, una al MNAC i l’altra al Museu del Prado, i provenen de la col·lecció Cambó. ↩
Diu el diccionari: 1. Producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat. 2. De mal gust. ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Natividad AyalaExerceix l’ofici de la pintura. Ha estat professora d’art a diferents centres de Sabadell i Sant Cugat del Vallès.
