Portada de la novel·la Mecanoscrit del segon origen
Quan la novel·la Mecanoscrit del segon origen va aparèixer publicada allà al novembre de 1974, Manuel de Pedrolo ja era un respectat autor de llibres a Catalunya. Portava a les seves espatlles 25 anys de carrera i havia escrit de tot, des de poemes fins a assaigs, contes i novel·les. A banda, va exercir de corrector de textos i de traductor (gràcies a ell vam poder gaudir en llengua catalana d’una de les poques novel·les d’Alan Garner que han estat publicades per aquestes terres, Elidor), a més de ser el director de la mítica col·lecció de novel·la negra «Cua de Palla». No obstant això, la seva relació amb la ciència-ficció havia estat puntual: la distopia Totes les bèsties de càrrega el 1967 i el relat Darrer comunicat de la Terra el 1973. Mecanoscrit del segon origen ho va canviar tot. Narrava com després de l’aparició d’unes misterioses naus extraterrestres, dos joves (l’adolescent Alba i el nen Dídac) sobreviuen a les demolidores ones procedents de les naus que maten la gran majoria de la població mundial per trobar-se sota l’aigua en aquell moment, a causa que en Dídac (de raça negra) havia patit una agressió racista i l’Alba se submergia per rescatar-lo. La narració estava basada en uns diaris trobats en un futur llunyà, en què la societat s’havia reconstruït i valoraven la possibilitat que aquest «mecanoscrit» fos el capítol 0 del nou món, una història de destrucció i renaixement. Probablement és la novel·la de gènere fantàstic més popular que mai s’ha escrit en llengua catalana, i va obrir de bat a bat les portes d’un gènere estimat pel seu escriptor. Posteriorment arribarien obres com Aquesta matinada i potser per sempre (1980), Succesimultani (1981) o la col·lecció de relats Trajecte final (1975). No obstant això, com li havia passat a un altre cèlebre autor, Arthur Conan Doyle, amb la seva més famosa creació, el detectiu Sherlock Holmes, Pedrolo va acabar fart del Mecanoscrit quan l’èxit va començar a ser massiu (el llibre es va convertir en lectura obligatòria de llengua catalana en els temps de l’EGB; jo mateix el vaig llegir quan feia el cinquè curs) i la seva fama va començar a eclipsar la resta de la seva voluminosa obra.
Ricard Reguant
Ricard Reguant (1953), director i productor de la minisèrie televisiva que va adaptar aquest llibre de Pedrolo, recorda el descobriment del llibre d’aquesta manera:
«Quan vaig llegir el llibre era un fan de Pedrolo. Devia tenir 17 o 18 anys i encara no era obligatori a les escoles. Em va agradar moltíssim, era una cosa diferent, ens tractava als joves com a adults i ens explicava una mica el procés de l’amor, del sexe, i tocava la ciència-ficció d’una manera ortodoxa i real. Jo era molt jove, lector assidu d’Asimov, i em vaig endinsar de ple en el món de Pedrolo, especialment les policíaques, Mossegar-se la cua i tot allò. Quan vaig anar parlant amb molts companys vaig descobrir que molts d’ells no coneixien l’obra de Pedrolo, així que vaig ser el culpable de fer-los-la conèixer. Quan van llegir Mecanoscrit es van tornar bojos. Sempre va ser un llibre que vaig voler portar al cinema.»
El somni de Reguant es podria complir (si canviem cinema per televisió, almenys) el 1985. El realitzador, després d’haver debutat com a realitzador d’algunes cintes eròtiques, que eren habituals —i força comercials— en el període de la Transició, havia ocupat el càrrec de director de programes infantils i juvenils de TV3 el 1984. La seva ambició era que la cadena produís una sèrie pròpia, i per a això va utilitzar un enginyós pla d’estalviar setmanalment una petita part del pressupost dels programes infantils per poder tirar endavant el projecte.
«Vaig aconseguir estalviar 15 milions de les antigues pessetes. Els vaig proposar a direcció (Josep Canals i Josep Maria Güell) el Mecanoscrit. Em van dir: “si ets capaç de fer-ho amb aquest pressupost i aconsegueixes els drets, no hi ha problema”. Així que vaig anar a parlar amb Pedrolo i ell em va explicar que també hi havia un altre interessat que volia portar-la al cinema, Bigas Luna. Luna acabava de fer Kiu a TV3, que era una mica una imitació d’E. T., i a Pedrolo no li havia agradat gens ni mica, li va semblar terrible. Com que era la primera sèrie que produiria TV3, Pedrolo hi va donar el vistiplau.»
La preproducció de la sèrie va ser tota una aventura. Per trobar l’actriu que havia d’interpretar l’Alba es va convocar mitjançant premsa un càsting al qual van acudir més de 200 noies. Però cap d’elles va convèncer Manuel de Pedrolo, el qual era una referència indiscutible per a Reguant i Xesc Barceló (guionista de la sèrie, mort el juny de 2022). El temps s’anava escurçant i la data d’inici del rodatge estava a punt d’arribar. Finalment, gairebé com caiguda del cel, van descobrir l’Àgueda Font a la sortida del teatre de manera totalment casual: a Pedrolo li va encantar. Guillem d’Efak (fill del cantant del mateix nom) i Moisès Torner interpretarien en Dídac en versió nen i adolescent, respectivament. La sèrie, a més, seria la primera producció realitzada a l’Estat espanyol gravada en digital. En aquells temps, gravar en vídeo era normal en interiors, però no en exteriors, a causa que la tècnica no estava depurada. Però amb inventiva i talent tirarien endavant.
«La precarietat no està renyida amb la imaginació. El dia dels trífids (producció de la BBC de 1981 que adaptava la novel·la de John Wyndham) era la meva sèrie de referència. Volíem fer-ho amb una certa elegància. L’arribada a Barcelona es va fer a l’avinguda Icària amb cotxes de rebuig i amb tots els carrers tallats perquè no hi passés ni una ànima. En aquells temps era molt complicada, una cosa així. Vam haver de demanar permisos per a tot. Fins i tot a l’autopista. Després vam rodar l’estàtua de Colom. Vam utilitzar una maqueta. La vam rodar a l’aire lliure, no es podia fer ni en croma. Tot era molt precari, teníem més imaginació que mitjans. Però vam aconseguir escenes que estaven molt bé.»
Promoció de la sèrie
La proposta inicial de Reguant era una minisèrie de quatre episodis, però es va trobar amb un inconvenient inesperat: quan a TV3 van començar a arribar-los els dailies (les primeres escenes gravades en brut de la sèrie) el que van veure els va entusiasmar. El cap d’emissió en aquells temps, Jaume Santacana, va proposar a Reguant augmentar als set episodis que tindria finalment: «Es van posar molt pesats i al final vam acceptar, encara que en Xesc i jo bromejàvem dient que hauríem d’haver-la anomenat “Weekend en el fin del mundo”, perquè bàsicament els personatges passejaven. No ens quedava altre remei que passejar. Amb quatre capítols ho teníem perfecte». Reguant tindria en aquest sentit un petit desgreuge: quan la sèrie va estar acabada, va fer un muntatge alternatiu per mostrar a la premsa al desaparegut Cinema Casablanca de 90 minuts de durada. «Tenia un ritme collonut. A la premsa li va encantar. Tot i així, he de dir que els directius de TV3 tenien raó, perquè la sèrie va ser un èxit impressionant. He buscat com un boig el muntatge que vaig fer per a la projecció en el passi de premsa, però no el tenen a TV3 ni enlloc».
I així, un diumenge 9 de febrer TV3 va emetre el primer episodi de la sèrie: va tenir una gran acceptació i va rebre en general molt bones crítiques, encara que també va tenir el seu costat fosc: la fama va aclaparar tant l’Àgueda Font que abandonaria la seva carrera com a actriu, farta que la reconeguessin i la paressin pel carrer. És cert que a la sèrie, en conjunt, li fa mal una mica el seu excessiu metratge, que obliga a utilitzar en excés el recurs d’escenes merament contemplatives, i la banda sonora de Joan Albert Amargós no ajuda a donar-li el suficient embalum dramàtic i acaba fent-se repetitiva. És una llàstima, perquè una sèrie molt més mediocre com Kiu almenys sí que va tenir una BSO molt original, composta per J. M. Pagán, que ha estat reeditada en vinil per al gaudi dels amants dels sintetitzadors. Però el serial de Reguant manté una fidelitat molt precisa amb el llibre. Les interpretacions, per tractar-se d’intèrprets novells, són molt bones, i encara que és, òbviament, un projecte de baix pressupost, no sembla costar tan sols deu mil euros. Amb aquest ull posat en com feien les adaptacions de ciència-ficció al Regne Unit, on el treball dels intèrprets i els guionistes sempre estava per sobre del valor econòmic de la producció, semblava que s’obrien les portes a un món de telesèries de ciència-ficció catalanes que, per desgràcia, mai va arribar a materialitzar-se. Fins i tot va convèncer (almenys, en un primer moment) el mateix Manuel de Pedrolo, que sempre va ser bastant dur amb les adaptacions de la seva obra. Reguant recorda:
«Quan li vam passar tota l’obra només no li van agradar tres coses. La música (encara que a ell no li agradava la música en general, mai l’escoltava). Nosaltres, per a les llargues caminades que feien l’Alba i en Dídac havíem de posar-li música. Ens va confessar que era un problema seu. Després es va molestar molt perquè sortien rètols en castellà, un de Nitrato de Chile, que estava a tots els pobles de Catalunya (jo soc de l’Escala i ho veia constantment) i em va semblar bona idea gravar una cosa tan típica d’aquí. També vam haver de tallar el moment en què sortia el logo d’El Corte Inglés perquè no es veiés sencer. Era molt catalanista i li molestaven aquestes coses. El del logo el vam canviar, però el de Nitrato no. També li va semblar malament que no mostréssim el sexe de la noia. A la novel·la Pedrolo explica molt bé que ella li ensenya el sexe al nen. I li diu per a què serveix. Nosaltres ho vam fer però dins de l’aigua, en un llac. Però clar, no ho veiem. “Això no ho puc posar en horari de màxima audiència en un programa destinat als joves; ja és fins i tot excessiu treure-la nua un parell de vegades”, li vaig dir. Ell donava molta importància a la llibertat sexual, al fet que ella anés passejant-se per allà nua en un món buit. De tot el demés no va dir res. Anys després va escriure un llibre on em posava a parir. No era res personal, posava a parir a tothom. No li agradava res del que s’havia fet a TV o al cinema amb la seva obra. No posava bé a (Josep Maria) Forn ni a ningú. I això malgrat l’èxit de la sèrie, que ho vam celebrar amb ell. Era l’etern insatisfet.»
Mecanoscrit del segon origen. Fotograma de la minisèrie del 1985 emesa per TV3.
Malgrat el seu enorme èxit, no es tracta d’una sèrie que Televisió de Catalunya hagi reposat gaire (encara que, per sort, actualment es pot veure a l’aplicació 3Cat). Un no pot evitar sentir certa enveja de la televisió britànica en aquests casos, on segurament Mecanoscrit del segon origen tindria una edició especial en BluRay amb un munt d’extres i documentals sobre el llibre i la sèrie. Bigas Luna va acariciar el seu somni de, finalment, fer la seva pròpia versió del llibre per a la gran pantalla. Estrenada el 2015, la pel·lícula va ser dirigida per Carles Porta en lloc de Luna, que va morir el 2013. Tot i costar deu vegades més que la minisèrie, és una adaptació del tot mediocre i oblidable, però almenys va servir perquè el públic recordés la versió primigènia, molt millor, que pot presumir d’haver estat un petit fenomen sociològic en el moment de la seva emissió, i va tornar a disparar les vendes del llibre (de fet, fins i tot van sortir edicions amb imatges de la sèrie a la portada). No obstant això, aviat va tornar a submergir-se en les cruels aigües de l’oblit caòtic: «Ningú parla d’això. Com si tinguéssim tantes sèries de ciència-ficció». Potser va sent el moment de donar a Mecanoscrit del segon origen la importància que mereix, encara que només sigui per tractar-se de la primera sèrie de ciència-ficció i de culte de la història de Televisió de Catalunya.
L’autor vol agrair a Ricard Reguant la seva enorme amabilitat i la seva imprescindible col·laboració a l’hora d’escriure aquest article.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Javier J. ValenciaJavier J. Valencia (Bilbao, 1977) es Graduat en Criminología i Política Criminal per la Universitat de Barcelona. Apassionat pel cinema i la televisió de culte des de ben jove, el 1995 va editar “Ghostwood”, el primer fanzine de l’Estat espanyol dedicat a la sèrie de televisió «Twin Peaks». Sobre aquesta [...]
