El Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya, és a dir el Festival de Sitges de tota la vida, ha arribat a la 56a edició amb una salut de ferro. L’èxit de públic és aclaparador i la selecció reuneix el milloret del cinema de gènere dels festivals de tot el món, així com algunes estrenes mundials, sobretot del país. Aquest any, però, l’absència de La mesita del comedor, del terrassenc Caye Casas, ha creat polèmica. La producció espanyola més sorprenent de l’any semblava feta a mida per Sitges, on el director ja va presentar la seva òpera prima, Matar a Dios, i el curt RIP. Només l’Angel Sala i el seu equip saben els motius que els han portat a prendre aquesta decisió.
Sitges, que ha eclipsat la resta de festivals de gènere amb un públic cada vegada més transversal, té la continuïtat assegurada. Tot i això, el vell rondinaire que porto a dins enyora, com la majoria de veterans del certamen, aquelles edicions on entre setmana estàvem en família, gaudint sense aglomeracions de l’encant de la vila de Sitges, de les sessions sense cues i de les sales en silenci. Les poques personalitats que venien a presentar pel·lícules es passejaven tranquil·lament i es mostraven accessibles, lluny del hooliganisme dels fanàtics de les xarxes socials. Tot i la nostàlgia, la realitat és que el festival, que inclou tot un seguit d’activitats paral·leles, com la ja clàssica zombie walk, està més viu que mai i reuneix públic de totes les edats i classes socials.
La guanyadora de l’edició d’enguany ha estat l’argentina Cuando acecha la maldad, de Demián Rugna, de temàtica demoníaca i possessions malèfiques. Tot i que no arriba al nivell d’Aterrados, vista a Sitges fa uns anys i que amb molt pocs recursos aconseguia treure suc d’una atmosfera envejable, és una obra amb personalitat i molt sòlida a la seva primera meitat, tot i que a mesura que s’acosta el desenllaç descarrila fins a vorejar el ridícul.
La resta de pel·lícules que van merèixer algun guardó comparteixen amb la guanyadora alguns encerts, però sense ser rodones. És el cas de Vermin, de Sébastien Vanicek, que recupera l’esperit de les monster movies amb unes aranyes terribles, incidint amb un missatge social una mica difús. Moscas, el retorn al cinema d’Aritz Moreno després de l’arriscada Ventajas de viatjar en tren, és una comèdia esbojarrada encapçalada pel sempre convincent Ernesto Alterio i que transcorre en un Buenos Aires delirant. Els canvis de ritme i algunes situacions incomprensibles són segurament conseqüència d’un muntatge precipitat per arribar a temps al festival.
The Last Stop in Yuma County té un pressupost ínfim i un únic escenari. Sense ser original demostra que un guió competent i uns actors implicats poden ser suficients per tirar endavant un producte digne. The Seeding de Barnaby Clay, també amb un escenari únic, és una proposta arriscada i irregular que combina encerts i desencerts a parts iguals. Les franceses Le Règne animal, de Thomas Cailley, i Vincent doit mourir, de Stéphan Castang, tampoc acaben de ser rodones. La primera té pressupost i una factura visual de primer nivell, però malbarata la seva original premissa conduint-la per camins convencionals. La segona, al contrari, porta fins a les últimes conseqüències una idea original que va perdent força. Tampoc Club zero de Jessica Hausner acaba de trobar el to.
Pel que fa al cinema d’animació, el retorn de Hayao Miyazaki al cinema amb El Chico y la garza va eclipsar la resta de les propostes, tot i que Robot dreams, de Pablo Berger, va ser una sorpresa agradable que aconsegueix millorar el còmic original i ofereix un plat per a tots els públics apel·lant als sentiments més primaris.
D’entre les guardonades, l’australiana Late Night with the Devil, de Cameron i Colin Cairnes, combina amb encert el cinema de terror de possessions infernals en el context d’un reality show en directe als anys 1970. La barreja de gèneres, l’ambientació, el ritme frenètic i un excel·lent David Dastmalchian són arguments suficients per convertir-la en una de les sorpreses de l’any.
El cinema coreà continua sent el millor exponent del cinema d’acció d’Àsia i aquest any ha tornat a triomfar amb la nova entrega de la nissaga The Roundup, amb Ma Dong-seok, el ‘Bud Spencer coreà’, al capdavant. Sense oferir res de nou, les peripècies d’aquest grup de policies amb mètodes poc ortodoxes garanteixen una estona de divertiment i entreteniment de qualitat. Smugglers, de Ryoo Seung-wan, és un altre blockbuster d’acció coreà, un passatemps atractiu i trepidant amb protagonisme femení.
Vampirs per a tots els gustos
Dues de les joies amagades del festival es van projectar a la secció Noves Visions, que aplega aquelles propostes que el cinèfil avesat a Sitges busca desesperadament, un anhel que pot acabar amb una grata sorpresa o un bon castanyot. Es tracta de les estrafolàries Mimì, il principe delle tenebre, de Brando De Sica, i de la canadenca Vampire humaniste cherche suicidaire consentant, de Ariane Louis-Seize, el millor del festival d’enguany (reposicions a banda).
Ambdues obres comparteixen una temàtica similar tot i que difereixen en el to. La cinta italiana, més arriscada, és el coming of age d’en Domenico, un noi de peus exageradament deformats criat en una pizzeria de Nàpols que s’enamora de la Carmilla, una noia gòtica convençuda de ser una vampira. Tot i els seus apunts humorístics i absurds, s’acaba imposant una sensació amarga i una visió pessimista d’un Nàpols depriment, vulgar i ple de males persones.
El film canadenc, per la seva banda, també és un coming of age d’una vampira adolescent pressionada per la seva família per independitzar-se, és a dir, per alimentar-se pels seus propis mitjans. Buscant solucions (no vol fer mal a ningú) coneix un jove deprimit amb tendències suïcides. El to de Vampire humaniste és més lleuger que el de Mimì, tot i les dosis d’humor negre. En tot cas es nota que els dos cineastes estan convençuts de la seva proposta i la porten fins a les seves últimes conseqüències, sense por de fer ridícul i amb una parella de protagonistes entregats a la causa.
Pel que fa a les sessions especials, Pobres criaturas, de Yorgos Lanthimos, un vell conegut del festival, va demostrar que juga en una altra lliga. Aquesta revisió del mite de Frankenstein en clau femenina sobresurt gràcies a una estètica molt imaginativa, una Emma Stone estel·lar, un guió agosarat i l’equilibri perfecte entre originalitat, entreteniment i reflexions intel·ligents, en una època on les idees pamfletàries estan de moda.
La Sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, també va tenir una acollida massiva i positiva. L’obra reuneix el millor i el pitjor d’aquest deixeble d’Spielberg. Igual que el seu mentor, Bayona és alhora un mestre del cinema espectacular i un carrincló i l’epíleg final amb música de corda és deplorable.
Paco Plaza va inaugurar el festival amb Hermana muerte, correcta i poca cosa més. Nicholas Cage, un actor venerat a Sitges, va protagonitzar la cloenda, Dream Scenario, de Kristoffer Borgli, una bona pel·lícula que combina amb destresa moments divertits, passatges patètics i algunes estones de thriller. Cage és omnipresent i demostra la seva capacitat per liderar i aguantar el pes del metratge. I en una sessió especial es va projectar una nova entrega de The Toxic Avenger, de Macon Blair, que busca l’equilibri impossible entre el públic mainstream i els fanàtics de la sèrie Z de la Troma.
Infumables, barrabassades i decepcions
Pel certamen van desfilar un munt d’obres, com Jackdaw, de Jamie Childs, tan infumables com un paquet de Celtas. Però les decepcions més grans van ser Rabia, de Jorge Michael Grau, i La ermita, de Carlota Pereda. Des que el 2010 Grau va presentar a Sitges Somos lo que hay no ha fet res semblant i sap greu haver de reprimir els badalls durant una projecció amb el director al costat. Pereda, que havia triomfat en altres edicions amb Cerdita, primer un curt i després un llargmetratge, no va convèncer amb La ermita, gens original i que té moments de vergonya aliena tot i els esforços de Belén Rueda. Brad Anderson també sembla haver-se resignat a ser un director d’episodis de sèries i fer algunes pel·lícules correctes, com Blood, molt lluny del seu bon debut amb The Machinist.
També hi ha hagut sorpreses, com la noruega There’s something in the barn, de Magnus Martens, que recupera l’esperit juganer i gamberro dels Gremlins gràcies a uns gnoms amb molta mala bava. Sleep, de Jason Yu, va captivar el públic amb una encertadíssima combinació de comèdia i terror, la història d’un bon jan que a les nits es converteix en un somnàmbul més perillós que el Carpanta en un bufet lliure.
Brasil sempre aporta quelcom d’interessant i enguany ha estat Propriedade, de Daniel Bandeira, un thriller que serveix de pretext per fer crítica social i parlar de la lluita de classes. També cal citar la canadenca Les chambres rouges, de Pascal Plante, el retrat de dues persones que assisteixen al judici d’un assassí filmat amb elegància i una fredor calculada que ajuda a reflexionar sobre la societat actual.
Entre les pel·lícules que tot i no ser rodones encaixen amb els gustos del públic cal citar The wrath of Becky, de Matt Angel i Suzanne Coote, que narra les barrabassades d’una adolescent que s’enfronta a un grup de neonazis, o The Primevals, de David Allen, una raresa inspirada en el cinema d’aventures dels anys 1950 i 1960 i amb figures d’stop-motion.
Joe Lynch recupera a Barbara Crampton a Suitable flesh, una cinta lovercraftiana que sembla pensada per veure-la en VHS. I Larry Fessenden aporta el seu granet de sorra a la licantropia amb Blackout, a la vegada que exerceix d’actor a l’estimable Brooklyn 45, de Ted Geoghegan, una cinta que aplica el model d’Agatha Christie d’escenari únic afegint-hi registres fantàstics.
Entre les propostes més extravagants cal assenyalar She is Conann, del provocador Bertrand Mandico, conegut pel seu imaginari estilístic; Hundreds of beavers, de Mike Cheslik, un homenatge als dibuixos clàssics combinat amb imatges reals que acaba esdevenint feixuc; Monolith, de Matt Vessely, desconcertant i intrigant, i la més rodona de totes, Killing romance, de Wonsuk Lee, que va fer ballar tota la platea.
Els veterans japonesos Takashi Miike, Hideo Nakata i Takeshi Kitano no van faltar a la cita amb Lumberjack the monster, Juego prohibido i Kubi, respectivament, tot i que semblen haver deixat enrere els seus millors anys. La família Addams (pare, mare i filla), també habituals del festival, van presentar Where the devil roams que confirma el seu cinema agermanat amb el de Rob Zombie, amb productes cada vegada més solvents.
Clàssics i descobriments
El festival recupera cada vegada més obres del passat, des de clàssics consagrats fins a joies oblidades, la majoria en projeccions al Prado, la sala amb més encant de Sitges. Enguany s’han recuperat clàssics indiscutibles com King Kong, The Shinning, The Exorcist, The Wicker Man, Don’t look now o Star Trek.
Encara són més interessants els passis de films de culte com The naked lunch, de David Cronenberg, Acción Mutante, de Alex de la Iglesia, Non si sevizia un paperino, de Lucio Fulci o Fata Morgana, de Vicente Aranda, sense oblidar la recuperació de verdaderes rareses que únicament coneixíem via VHS o en passis a la televisió (analògica) en horaris intempestius. Parlem de La maschera del demonio de Lamberto Bava (una versió llardosa d’un film del seu pare, Mario Bava), Ultimo mondo cannibale, de Ruggero Deodato, Más allá de la muerte, de Sebastià d’Arbó, Siesta, de Mary Lambert (rodada a Espanya, amb un guió confús, però plena d’escenes impactants amb estrelles de Hollywood), La casa sin fronteras, de Pedro Olea, La última Señora Anderson, d’Eugenio Martín o Los Nuevos extraterrestres, de Juan Piquer Simón.
Però els grans descobriments d’enguany van ser O-bi, O-ba, de Piotr Szulkin, i Pájaros de Ciudad, de José María Sánchez Álvaro. Pel·lícules com aquestes compensen de sobres el cansament i les hores de son perdudes durant el festival. O-bi, O-ba, del 1985, té una estètica que beu de Blade Runner i els videoclips de l’època, però la seva atmosfera opressiva i angoixant i el to desesperançador la fan una peça única.
També és única Pájaros de Ciudad, primera i última pel·lícula del seu director, que va tenir problemes de distribució i de finançament i només es va exhibir breument el 1983, tot i que el rodatge havia començat anys abans. En un Madrid distòpic, el cap de les forces de l’ordre interpretat per José Luís López Vázquez, una mena de mad doctor que ho controla tot amb el seu ordinador, persegueix una parella que, a l’estil de Bonnie and Clyde, desafia el sistema. Per la pel·lícula desfilen un munt de personatges estrafolaris i marginals i té un desenllaç brillant en una galeria comercial. Una proposta arriscada, que barreja el to dramàtic amb l’humor, està farcida de missatges i reflexions ocultes i que, sense cap mena de dubte, cal reivindicar.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
