Imatge: Fotografia del grup durant la primera trobada; els col·laboradors visiten l’exposició Transposicions: disseny fora de camp.
Moll Fregit és el nom del meu projecte final de carrera. Es tracta d’un esdeveniment dispers que volia portar a terme al meu poble, Mollet del Vallès, i amb el qual pretenia arribar al teixit social i cultural local a través d’un conjunt de pràctiques artístiques que actuessin en l’espai públic.
El projecte estava pensat com un seguit de col·laboracions entre els ciutadans de Mollet i un grup d’artistes prèviament escollits a qui els proposaria fer etnologia pels barris i trobar persones de Mollet amb qui poder treballar.
La ciutat és un text en construcció on és possible llegir, rellegir i seguir escrivint. L’espai comú és l’espai d’acció on es fa possible l’obertura i el desplaçament dels debats, un espai de convergències, d’afectes i efectes entre les persones.
Moll Fregit era un projecte contextual, així que, quan em van convidar a participar a la mostra Transposicions: disseny fora de camp, vam creure interessant pensar com podríem fer alguna cosa mentre durava l’exposició amb la mateixa voluntat però una nova ubicació: la ciutat que acollia l’exposició, Sabadell. Vaig buscar l’ajuda d’una amiga i companya de la universitat, la Laura Fernández i vam decidir obrir el projecte i començar de zero.
Imatge: Fotografia del grup de treball durant una de les trobades a l’Espai Cultura Unnim Sabadell.
Pensem que és des del context on s’actua d’on surten les iniciatives per transformar-lo. Així doncs, vam contactar amb persones vinculades al teixit social i cultural local i els vam proposar de col·laborar amb nosaltres, per temptejar entre totes el context en què ens trobàvem i pensar com podíem actuar en les dimensions que ens fossin convenients i possibles en el nostre espai comú, tan físic com simbòlic. Enteníem doncs Ceba al forn com un seguit de trobades entre diverses persones, on desplegar diàlegs i fer sorgir vincles actius entre els col·laboradors per dur a terme coses amb i per a la ciutat. Volíem esquitxar, tacar d’oli la ciutat, fent emergir, fora de les quatre parets del museu, els temes i les propostes que prenien paraula durant les trobades.
Cada setmana ens trobàvem a la sala d’exposicions de l’Espai Cultura diverses persones: gent de la PAH, les noies de la Llançadora, artistes independents i alguns col·lectius socials. Érem un grup molt heterogeni i dispers, cadascú amb els seus interessos i objectius. Per organitzar-nos i fer difusió dels dies que estaríem a la sala, i alhora convidar a qui estigués interessat a afegir-s’hi, es va crear un calendari públic on anàvem anotant les trobades i els temes que es tractarien així com aquells esdeveniments que crèiem relacionats amb el nostre projecte.
Imatge: Fotografia del primer esquema que vam fer totes juntes.
Ara que menciono el calendari, recordo que una tarda, quan vam arribar a l’espai per arreglar els esquemes que fèiem durant les trobades, ens vam trobar el calendari ple de dibuixos i escrits de colors que un grup de nens havia fet quan la sala no estava vigilada, o no gaire. Potser recordo aquesta anècdota poc significativa perquè em va semblar un reflex de com la realitat s’apodera del que projectem. De la mateixa manera, l’art i la cultura han de ser eines de reflexió i acció crítica, per construir-nos i construir el nostre entorn. Els vincles, les relacions entre les persones que viuen a la ciutat són la ciutat.
A Sabadell, hem trobat un teixit social i cultural actiu i dispers, que s’estén per la ciutat fins als seus límits, i artistes i col·lectius que treballen per obrir les possibilitats de la cultura i espais, com l’Estruch, que acullen aquestes pràctiques. Alhora, per part d’altres entitats no es percep un interès d’abraçar les pràctiques artístiques que no responen a cànons hegemònics, que potser desconeixen, o bé els semblen més incomodes, pel que signifiquen o podrien generar. Els diàlegs traçaven un mapa de relacions entre la cultura i la ciutat, estimulant la reflexió més enllà dels marges de Sabadell.
Imatge: Fotografia de l’últim esquema que es va realitzar.
Ceba al forn ha sigut un experiment amb el qual volíem possibilitar enamoraments actius entre qui hi participàvem, i fer alguna cosa entre totes. El projecte es desenvolupava sense pressupost, no teníem honoraris per oferir als col·laboradors, lo únic que teníem era un espai de treball dins d’una institució cultural. Fet que feia difícil l’adhesió a les accions, d’aquelles persones que no tenien una flexibilitat laboral i horària. Les dinàmiques col·laboratives i activistes, tant socials com en l’àmbit de l’art i la cultura, necessiten dels seus integrants, unes possibilitats econòmiques i de temps que exclouen aquells que no compten amb aquestes característiques de matalàs.
El projecte es pensava com un anar fent entre els que s’hi afegissin, volíem que els objectius es definissin mentre parlàvem, trobant interessos comuns entre nosaltres i amb relació estreta amb el context concret en que ens trobavem. Així tampoc hi havia una figura de l’ordre que dirigís les trobades, entre totes definiem els nostre passos i les linies d’interès. No voliem reproduir una estructura vertical que ens és hereditaria, així vam partir d’un pla zero, pero potser degut a aquesta des-estructura, que no es lo mateix que una re-estructura on hi ha elements que condueixen les possibles relacions, no vam ser capaces de fer sorgir convergències actives i horitzontals, i les idees quedaven suspeses en l’atmosfera tancada de la sala d’exposicions.
Volem donar les gràcies a tots els companys que ens van ajudar i a tots els col·laboradors. Gràcies, Mireia Passades, les noies de la Llançadora, Josep de somcomsom, Anna Recasens, Almudena Manzanal, Encarni i Xavier Nuñez. Moltes gràcies, Maia i Oriol, per estar allà, ajudar-nos i donar-nos suport; moltes gràcies també als companys de Transposicions, Gemma, David, Iria, Júlia, Oscar, Damià, Anna i Núria.
JOANA CAPELLA BUENDIA
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
