«La dictadura perfecta seria una dictadura amb aparença de democràcia, una presó sense murs, on els presoners no pensessin a escapar-se. Un sistema d’esclavitud en el qual gràcies al consum i a l’oci, els esclaus s’estimarien la seva pròpia servitud.»
Aldous Huxley, Un món feliç
No fa gaire temps, una foto publicada a les xarxes socials em va cridar molt l’atenció. El president de Burkina Faso, el senyor Blaise Compaoré, estava esmorzant, tallant un tros de pa amb les dents i amb una ampolla de Fanta a la taula. Estava tot sol, sense guardaespatlles, i tot suggeria un restaurant més d’un barri pobre d’una «ciutat dormitori» africana qualsevol. La taula i la cadira on s’asseia eren de plàstic. Era una escena que es pot trobar per tot arreu a l’Àfrica, on per a molta gent l’esmorzar consisteix en això, un tros de pa i una ampolla de Coca-Cola o Fanta. Ara bé, en aquesta ocasió hi havia quelcom de patètic en la imatge, evidenciava certament la decadència d’un personatge públic, però també permetia entreveure la naturalesa real de les relacions polítiques i econòmiques que existeixen entre el món occidental i l’Àfrica. Aquest polític havia estat apartat del poder després de vint-i-set anys de govern sense concessions, era un dictador. Les potències occidentals havien tingut un paper determinant en el moment que va accedir violentament al poder, i també li van aconseguir immunitat un cop fora del poder.
Faig esment d’aquest cas recent que encara cueja en l’actualitat africana, com en altres casos d’ingerències estrangeres conegudes, per situar el context del meu present escrit: parlar de la globalització. Voldria concretament analitzar com la veuen els africans i quines característiques especials presenta en el continent africà. Visc a l’Estat espanyol des de fa ara una dotzena d’anys, però abans havia viscut a Polònia en els anys 70. Havia marxat d’aquest país un mes tot just abans les manifestacions de Solidarność. Hi vaig tornar fa cinc anys i he pogut copsar les transformacions causades per l’entrada d’aquest país a la Unió Europea. En molts aspectes quasi no podia reconèixer el país on havia estat. Si la foto del president acabat m’havia impactat, entrar en un enorme centre comercial a la Polònia actual per menjar en un Mac Donalds m’havia fins i tot divertit. De fet, havia estat un antic company de l’escola de cinema, rient entre dents, qui m’havia portat a aquest temple del capitalisme. Quan s’ha conegut aquest país en l’època comunista, es tracta sens dubte d’una situació amb un component d’ironia innegable.
Ai, Déu! Havia d’anar tan lluny per ser conscient de totes aquestes transformacions que han tingut lloc a Europa des del final de la Guerra Freda i la caiguda del Mur de Berlín? A vegades és necessari. La rutina crea un estat mental que ens impedeix veure que avui certes coses són diferents de com eren ahir. Què penso quan veig l’etiqueta made in China o made in Taiwan en el producte que acabo de comprar? Potser ni tan sols hi pensem en això. Potser és una pregunta fins i tot irrellevant. Si és així, llavors Huxley té raó: som en un món d’esclaus on gràcies al consum i al divertiment som feliços de la nostra servitud. Consisteix precisament en això la victòria dels espais globals que es beneficien de la globalització utilitzant els efectes més injustos i perversos de l’ultraliberalisme.
Tornem ara a la cadira i a la taula de plàstic, la Coca-Cola, la Fanta i el pa. Al costat de l’ultraliberalisme que ha suposat a l’Àfrica una autèntica guerra econòmica, cal esmentar una altra característica de la globalització que és la modernització, o més ben dit l’occidentalització, i el seu impacte sobre les identitats africanes. He vist, en el darrer viatge al meu país, que el progrés tècnic de la globalització ja hi ha arribat, fins i tot en els llocs més inaccessibles. Això dóna lloc a situacions en ocasions surrealistes.
Imagineu-vos un petit poble perdut al fons de la selva africana. S’hi pot accedir seguint una pista per la qual els habitants del poble potser no veuen passar cap vehicle en tot un any. Una senyora gran truca al seu fill que viu a la capital a més de 200 km. Té mòbil com quasi tots els habitants del poble.
La senyora gran: «Estic bé fill meu… ah!, com estan els meus néts? El Josep ja es troba millor? Ah, sí? He de carregar la targeta que si no ja no podré trucar-te més aquesta setmana. La bateria també comença a fallar. Enviarem algú a l’estació de tren per carregar-la…»
I l’estació és a 20 km. Una persona s’encarrega d’anar-hi per recarregar totes les bateries de tots els telèfons del poble. Sí, l’Àfrica és un mercat molt interessant per a la telefonia mòbil. Però, si deixem de banda aquest aparell propi de la globalització, la vida potser ha empitjorat o en tot cas no ha progressat per a una part de la població africana. Tot sembla fet expressament per tal que sigui així. La destrucció del nucli familiar, la negació de les identitats culturals, religioses i sexuals sempre han estat, ja des de la colonització, una etapa més del procés de globalització, un mitjà per eliminar les referències dels individus. Es tractava de negar a la població els recursos mentals necessaris per oposar-se a totes les formes de dominació.
Un romanent del colonialisme ens feia cantar «els nostres avantpassats, els gals» o «estem orgullosos de ser borgunyons». Tots aquests missatges subliminals es queden dins nostre. Llavors penses que només el que ve d’Europa és bo, que el que es fabrica a l’Àfrica no té cap valor. Un terreny adobat per tenir consumidors necessaris per al creixement. Quan a Europa es busca tenir una cadira feta de fibres naturals, a l’Àfrica es pensa en canvi que la cadira de qualitat és aquella que és de plàstic. Es prefereix també la Coca-Cola a les begudes tradicionals que estan desapareixent. Els joves ja no saben com es puja a una palmera. Un africà ha escrit un llibre que té el següent títol il·lustratiu: Sóc africà i no m’agrada el manyoc. Tot això referit a la cadira i la taula de plàstic, la Coca-Cola i el pa.
Un dels meus amics, un alt executiu de l’Administració em va traslladar un dia una discussió que havia tingut lloc en un consell de ministres. El tema discutit era si calien ascensors en un país on no se sabia com arreglar-los. Ningú es plantejava això en un país que havia de recuperar com fos el suposat endarreriment que tenia respecte dels països occidentals. Ningú reflexionava sobre les prioritats i les estratègies adequades a les necessitats reals del país. Així, sovint ens trobem amb situacions dramàtiques o irracionals. En l’únic hospital general universitari del meu país, els ascensors estan avariats des de fa més de deu anys i no hi ha personal per arreglar-los. El Govern ha promès de comprar-ne de nous. I d’això ja fa deu anys. S’ha creat llavors una feina nova que consisteix a portar els malalts: són joves forts sense feina que porten a l’esquena el vostre parent malalt. I, en canvi, se sol dir que a l’Àfrica tot es repara. A Europa tindríem «enginyers inventors» mentre que a l’Àfrica tindríem «enginyers reparadors». L’Àfrica és cada cop més la deixalleria de la globalització. Tot el que no funciona o és il·legal d’utilitzar s’envia cap a l’Àfrica: cotxes de segona mà, autèntiques caixes de morts circulant o productes que no es donarien ni tan sols a un gos.
René Dumont va escriure que l’Àfrica ho té difícil. L’Àfrica sempre ha vist com li imposaven els sistemes polítics i econòmics, com ho fa avui la globalització i el seu ultraliberalisme. Quan s’estudia a fons l’essència de les nostres societats africanes, la democràcia liberal ens sembla una impostura i un insult a la nostra intel·ligència, ja que es tracta d’una democràcia d’elits. El funcionament d’aquest sistema polític es troba alterat per aquesta elit a les ordres de les multinacionals i l’oligarquia financera, política i capitalista. Hem parlat ja de Blaise Compaoré; és França qui el va fer pujar al poder, i l’hi ha mantingut durant 27 anys, i també l’ha ajudat a fugir quan el seu poble s’ha revoltat. Es pot dir el mateix de diversos presidents africans. Si l’oligarquia financera i política no pot controlar un president o si els acords de cooperació no donen els resultats esperats, no dubta a desestabilitzar un país per controlar-lo i explotar-lo més fàcilment. No es pot entendre d’altra manera la guerra que sacseja l’est de la República Democràtica del Congo des de fa més de 10 anys i que ja ha causat més de 6 milions de morts. I Boko Haram no és cap altra cosa sinó la creació d’aquesta mateixa oligarquia. L’objectiu buscat no és res més que desestabilitzar i impedir que els països atacats per Boko Haram puguin federar zones riques que serien difícils de controlar: Nigèria, amb una important població i els seus recursos petrolífers, és a punt d’esdevenir una potència continental, i el Camerun té també molts atributs per liderar l’Àfrica central. No són guerres tribals o religioses, són guerres lligades a la globalització, són guerres pels recursos.
Com va dir la senyora Aminata Traoré, exministra de Mali, en una conferència, «la globalització és l’arma dels vencedors de la Guerra Freda per consolidar l’ultraliberalisme en els nostres països on l’organització social i sindical i la classe política no han aconseguit estructurar les forces socials per desafiar el sistema». Per a l’Àfrica, l’economia de mercat és encara un misteri. L’Àfrica no està informada de la naturalesa real del mercat: «És l’idiota del poble global».
GILBERT-NDUNGA NSANGATA
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
Gilbert-Ndunga NsangataDirector de cinema i teatre i autor del documental Imatges d’una tornada al país natal. Diplomat a l’Escola Nacional Superior de Cinema, de Televisió i d’Arts Teatrals de Lodz (Polònia). Màster en Art. Exparlamentari del Congo-Brazzaville. Voluntari humanitari.
