La Fundació: la «trilogia» més ambiciosa

Temps de lectura: 5 minuts

Eduard Sala Barceló

 

Isaac Asimov va escriure el primer conte de la saga quan tenia 18 anys i l’últim llibre es va publicar just l’any després de la seva mort, amb 73 anys. Detallar tota la seva trajectòria literària al llarg dels anys és endinsar-se en un món de més de 500 volums, on l’autor està considerat com l’única persona que ha publicat en 9 dels 10 camps del sistema Dewey —el sistema per classificar les categories de les obres a les biblioteques. Per això val la pena centrar-se en la grandiloqüent obra de La Fundació, que va obtenir el premi Hugo a la millor obra de tots els temps, superant ni més ni menys que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Els premis Hugo s’atorguen cada any a les millors obres de ciència-ficció, però l’any 1966 es feu aquesta categoria única i extraordinària per decidir la millor saga de tots els temps. Tot i que s’atorgà a La Fundació, aquesta només consistia en la trilogia original, que més endavant s’amplià i complementà fins a arribar a l’obra de 15 llibres. Cal mencionar que, al contrari que El Senyor dels Anells o recentment Dune, La Fundació no ha triomfat a la pantalla, i més si tenim en compte l’actual sèrie que s’ha creat, després de diversos intents al llarg del temps, a Apple TV, però que només s’inspira en la trama de fons de La Fundació i gairebé no segueix bona part de la història.

La saga transcorre en el futur, quan la humanitat s’ha expandit per tota la galàxia al llarg de milions de planetes i l’Imperi Galàctic, que ho domina tot, s’està començant a desfer. Hari Seldon, que ha desenvolupat una ciència que permet preveure el futur de grans quantitats de població (l’anomenada «psicohistòria»), és capaç de detallar aquesta desfeta i afirmar que durarà 30.000 anys. L’únic que es pot fer és crear una fundació que preservi tot el coneixement i així reduir el període fosc a 1.000 anys. Així doncs, per arribar a comprendre la magnitud d’aquesta història cal entrar en detall en la composició cronològica de tota la saga.

En efecte, la millor manera d’entendre el contingut de la saga és ordenant tots els llibres amb la cronologia dels esdeveniments, més enllà de l’any de la publicació. I aquesta cronologia de lectura és la que recomanà el mateix Asimov. En primer lloc tindríem el grup de llibres de la sèrie dels robots, també anomenada «cicle de la Terra». Així, els cinc primers llibres serien 1) Jo, robot (1950), 2) The Caves of Steel (1954), 3) The Naked Sun (1957), 4) The Robots of Dawn (1983) i 5) Robots and Empire. Ambientats a la Terra i als primers planetes d’expansió de la humanitat, comencen centrant-se en històries aïllades de robots per passar a les novel·les de caràcter detectivesc amb el detectiu Elijah Bailey i el robot Daneel Olivaw (el qual arribarà a ser una constant en tota la sèrie). Com es pot veure pels anys de publicació, el quart i el cinquè es van crear precisament per enllaçar aquesta primera saga amb la història de La Fundació. El segon grup de llibres es titula «la trilogia de l’Imperi Galàctic» i s’hi expliquen diferents històries sobre l’època d’expansió de l’Imperi Galàctic. Els llibres són 6) The Stars, Like Dust (1951), 7) The Currents of Space  (1952) i 8) Pebble in the Sky (1950). Aquest grup de llibres seria el més independent, ja que es poden llegir per separat i fins i tot es poden ometre sense gairebé alterar el contingut principal de la saga. I finalment hi hauria els llibres pròpiament dits de la Fundació o cicle de Tràntor (planeta-capital de l’Imperi Galàctic), que serien la trilogia original, dues preqüeles i dues seqüeles: 9) Prelude to Foundation (1988), 10) Forward to Foundation (1993), 11) La Fundació (1951), 12) Fundació i Imperi (1952), 13) La Segona Fundació (1953), 14) Foundation’s Edge (1982) i 15) Foundation and Earth (1986). De nou podem veure que les preqüeles es van crear per acabar d’enllaçar la trilogia original amb tots els llibres abans esmentats. En aquest darrer cicle s’explica com Hari Seldon va crear la psicohistòria, com aquesta va preveure la desfeta de l’Imperi, com sorgeix la Fundació i com sobreviu aquesta al llarg dels anys de foscor de la humanitat.

Existeixen altres llibres similars d’Isaac Asimov que es poden vincular en certa manera a la saga, com La fi de l’eternitat (1955) o Fins i tot els déus (1972), i també Nemesis (1989), si no fos perquè el mateix Asimov ja comença en la introducció d’aquest darrer afirmant que no es pot incloure a La Fundació, tot i les similituds. A més, existeix una segona trilogia de la Fundació, feta a posteriori de la mort d’Asimov per tres autors diferents.

La Fundació, al contrari del que estem acostumats en les sagues espacials, gairebé no té escenes d’acció o de lluita, però sí llargs diàlegs i breus descripcions. Isaac Asimov així ho afirma en les introduccions que solia fer als seus llibres: avisava que aniria directe als actes, amb un llenguatge planer i possiblement amb alguns errors de consistència al llarg de tota la saga. Aquest llenguatge és precisament el que ha fet enganxar gent lectora de tot tipus, ja que si bé és veritat que predomina la ciència-ficció, són les relacions personals, els conflictes de poder, els misteris i els girs argumentals el que enganxa d’aquests llibres. De fet, a la trilogia central no hi apareixen robots (recordem que aquests llibres es van escriure en dècades diferents), ni tan sols ordinadors ni cap menció a la tecnologia més enllà de les naus espacials. Tampoc hi ha grans guerres amb armament i encara menys alienígenes o figures no humanes, més enllà dels esmentats robots.

La premissa de la caiguda de l’Imperi Galàctic, que comença a la perifèria, està inspirada en la història de l’Imperi Romà, història que Isaac Asimov també va analitzar i publicar. Però bé que podria aplicar-se a la nostra societat, i aquí és d’on se’n pot extreure una lliçó. En els llibres, Hari Seldon comença a detectar el deteriorament de l’Imperi Galàctic, tot i que sembla més fort que mai, i es va detallant en petites accions, disputes per recursos i pel poder. És il·lustrativa una escena ben simple en què li diuen: «el seu problema amb el genoll es podria haver arreglat fa uns anys amb un simple làser, ara ja no tenim aquesta tecnologia». Tot i que la nostra societat capitalista sembla que no tingui límits i se segueixi avançant, la manca de recursos cada cop és més palesa, augmenten les tensions territorials i sembla que la societat està arribant a alguns límits ambientals i de benestar. Els avisos pel canvi climàtic semblen cada cop indicar que ja arribem tard i que només podem mitigar-ne les conseqüències, tal com passava amb la Fundació i la fi de l’Imperi Galàctic. 

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    • Eduard Sala Barceló

      Eduard Sala Barceló és mallorquí, geògraf per la Universitat de les Illes Balears, màster en Estudis Territorials i de la Població per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Geografia per la mateixa universitat. S’ha especialitzat en l’anàlisi de la crisis de l’habitatge i l’impacte en la població, i [...]