La bellesa irrenunciable de la paraula poètica

Temps de lectura: 7 minuts

M. LLUÍSA FAXEDAS

 

A la tardor de 1939, a l’inici d’un penós exili que hauria de durar 45 anys, María Zambrano escriu i publica un llibre meravellós, Filosofía y poesía, nascut per tant, com diu ella mateixa, de manera inversemblant en un moment d’extrema impossibilitat; un llibre utòpic, amb el benentès que la utopia és per Zambrano «la bellesa irrenunciable»[1].

Foto: Salamera, 21 de febrer de 1990.

Foto: Cristalina, febrer 1990.

L’autora hi explora una qüestió que considera decisiva: el fet que poesia i filosofia s’hagin manifestat en la nostra cultura com dues formes de dir, ambdues insuficients per elles mateixes, que a més s’han contraposat i enfrontat greument al llarg de tota la nostra història cultural: «La poesía es encuentro, don, hallazgo por gracia. La filosofía busca, requerimiento guiado por un método.»[2] Zambrano presenta les fites essencials d’aquesta desavinença, que comença a l’antiga Grècia sota la llum clara d’un logos que s’erigirà aviat en el vencedor de la lluita, com a fonament del saber en la història occidental; la poesia, des d’aleshores, ha viscut a casa nostra als marges del coneixement, als límits, cridant les veritats del ser, com escriu la filòsofa, en rebel·lia. L’autora no refà aquest recorregut històric, ni ho farem aquí, però afirma amb claredat que tant el pensament filosòfic com la poesia responen de fet a necessitats intrínseques i vitals de l’ésser humà a les quals han respost de manera oposada: ambdues neixen de l’admiració pel món, que els poetes celebren però els filòsofs necessiten, tanmateix, transcendir (fins i tot amb violència) mitjançant la interrogació persistent.

El lament per aquesta dicotomia o dissociació i per les seves nefastes conseqüències en la nostra manera de relacionar-nos amb el món i amb els altres, que ha estat també expressat per moltes altres veus a Occident sobretot a partir del Romanticisme, el manifesta així mateix la Fina Miralles en els seus escrits: «El racionalisme ens ha apartat del pensament màgic, de l’invisible, del món fantàstic, de la puresa primigènia, i ha creat l’egoisme, el materialisme, l’anàlisi, la divisió i el partidisme, aïllant l’home en si mateix amb la pobresa i l’individualisme.»[3] Ella, com a dona i com a artista, es plany profundament del que entén com un menyspreu «a l’amor, a la bellesa, a la puresa, a la inconsciència, a la màgia de la vida i a la profunditat del sentiment», és a dir, a tot allò irracional que ha estat i és el substrat nutritiu profund de tota forma d’art i de poesia. Pensar aquest menyspreu cap al que en podríem anomenar la vessant poètica de l’existència humana no és per Miralles un exercici en abstracte, sinó que està fondament arrelat en les seves pròpies experiències vitals i artístiques.

Foto: Suites d’Agramunt, Serrallonga, estiu 1987.

La primera etapa de la seva producció artística, certament, ha estat sovint inclosa amb vocació taxonòmica en allò que hem anomenat el conceptualisme. Nascuda a Sabadell el 1950, Miralles acaba la carrera de Belles Arts el 1972 i el mateix any fa la seva primera exposició individual encara com a pintora, però de seguida deixa enrere la pintura: «Quan vaig acabar Belles Arts el 1972 era el moment per començar a ser una professional de la pintura, una Pintora: cuidar les amistats, fer relacions socials: les galeries, els crítics, tots els que decidien i tenien poder dins el món de la cultura a Catalunya. Doncs jo no, en aquest moment és quan vaig començar la pràctica conceptual, la Natura morta a l’Hospitalet (72), i les Naturaleses naturals a Vinçon (73), i vaig abandonar la pintura, el quadre, el cavallet, el llapis, el paper, l’ull i la mà.» Efectivament, la Fina emergeix públicament al món de l’art en un moment en què els artistes joves d’arreu del món estan portant a terme pràctiques artístiques que pretenen superar les disciplines més tradicionals (pintura, escultura) per tal d’obrir-se a nous materials, formats i temàtiques. A Catalunya aquesta nova generació d’artistes nascuts quasi tots després de la guerra tindrà també el repte d’anar més enllà de l’èxit de la pintura informalista i matèrica representada sobretot per l’obra d’Antoni Tàpies; serà la generació que acabarà essent coneguda sota l’etiqueta genèrica dels conceptuals, malgrat que de fet les seves respectives obres siguin molt diferents entre elles. Han estat anomenats conceptuals perquè, de manera molt genèrica, es considera que per aquests artistes no és tan important «fer» una determinada obra material, i molt menys fer-la segons criteris de perfecció tècnica i bellesa que es consideren caducs, com situar-se en un procés de treball en què la dimensió teòrica de la feina que es realitza esdevé tant o més important que la seva concreció.

Tanmateix, pel que fa a la Fina, cal destacar que tot i que aquesta dimensió reflexiva existeix en el seu treball, mai es deslligarà del tot de la materialitat: de nou en les seves paraules, l’any 75 escriu que «des de finals de 1972 la meva pràctica artística ha estat orientada cap a l’estudi i la investigació de la matèria dels elements naturals. Vaig escollir els materials naturals perquè l’home no ha intervingut d’una manera directa en la seva formació». Al llarg dels 70 Miralles desenvolupa en aquest espai algunes de les seves obres i accions més conegudes, com les Naturaleses naturals, les Translacions, la Dona-arbre o les Relacions, i també altres de caràcter més clarament polític o, com ella en diu, sociològic, com Standard o Matances.

Cap a finals dels 70, però, s’observa un progressiu allunyar-se dels aspectes més analítics i estructuralistes d’aquestes peces, els més pròpiament «conceptuals», i un major interès per l’univers simbòlic que s’evoca, que l’apropen a un retorn a la pintura, que tanmateix serà molt diferent del que en el mateix període protagonitzen altres pintors en l’àmbit internacional i que emmarquem en el concepte general de la postmodernitat. Els canvis personals artístics i vitals, en concret la mort dels seus pares, que coincideixen també amb els canvis polítics en l’esdevenir del país, tan significatius, la porten a una situació de crisi que s’acabarà resolent en un viatge realitzat a l’Amèrica Llatina el 1983: «Aquell viatge no era un parèntesi, un canvi d’aires, era la meva vida. Quan vaig posar el peu a terra fora del portal de casa, amb les maletes camí de l’aeroport, no sabia que sis mesos després tota jo hauria canviat.» A la tornada va acabar instal·lant-se a París i a Normandia.

A partir d’aquests i altres viatges reprèn l’interès pel dibuix i la pintura en l’etapa que es desenvolupa en el temps i que es coneix com de la «pintura en el buit»: «A l’estiu del 83 vaig començar a estudiar el buit, el moviment del cel i el paisatge prenent el blanc del paper com si fos l’aire i la línia per definir el moviment i l’espai. El 86 comença a aparèixer la figura en el paisatge, però és a finals del 88 quan vaig trobar-me davant meu i davant del quadre. Vida i pintura s’unien una dins l’altra.» El concepte del buit que hi ha darrere d’aquest treball és molt proper al de les cultures orientals, i per tant s’ha d’entendre no com a absència o mancança d’alguna cosa, sinó com a espai de potencialitat per a tota plenitud; escriu la Fina sobre això: «Cal perdre el coneixement per guanyar el coneixement». El 1995 va donar per acabada la seva trajectòria d’artista professional (que no la seva trajectòria creativa) i en va començar una altra com a dona i artista, sense qualificatius: «He volgut expressament deixar de ser moderna o actual, deixar de mirar el futur per tornar a ser una artista antiga. (…) No sóc la Fina Miralles, artista interessant, ni tan sols la Fina, el que vull és existir.»

Foto: Suites d’Agramunt, Serrallonga, estiu 1987.

La qüestió és que la revaloració historiogràfica del seu recorregut artístic, tan extens, sovint s’ha centrat a destacar-ne la primera època, la que ha estat qualificada de conceptual, tot menystenint en comparació el gruix del treball realitzat en els anys següents. El prestigi que ha anat adquirint el conceptualisme, la interpretació política que se’n pot desprendre i la possibilitat de relacionar el treball de la Fina amb altres artistes catalans i amb tendències internacionals reconeixibles i delimitades han afavorit aquest reduccionisme. Que, sempre parlant en termes molt generals, les pràctiques conceptuals puguin identificar-se més fàcilment amb un intent de comprensió racional del món desvinculat dels aspectes mítics de l’art, i per tant siguin més clarament interpretables des dels paràmetres crítics i historiogràfics establerts que no pas la lliure expressió artística de les energies creatives, ha acabat de reblar el clau de la incomprensió cap a l’obra de maduresa de la Fina.

Des d’aquesta perspectiva, el conjunt d’escrits de la Fina Miralles, en estret diàleg amb la seva vida i el seu treball, es poden entendre perfectament com una reivindicació profunda de la dimensió poètica i artística de l’existència i la creativitat humana que, sense menystenir el pensament, ens condueixi a una dimensió més complexa de la nostra humanitat. Aquest és un aprenentatge que ens ofereixen en gran mesura les cultures orientals, que com hem esmentat ella reivindica repetidament, en les quals el poder del logos mai ha aconseguit derrotar de manera tan virulenta la veritat de la poesia com s’ha esdevingut en el món occidental. I que s’expressa, des d’un punt de vista de l’escriptura, en el rebuig de la pràctica de cap gènere literari pur, combinant textos poètics, assagístics, reflexions personals, dades autobiogràfiques, sempre en forma fragmentada i (gràcies a l’ingent treball de l’editora, Maia Creus) mai de manera òbvia, propiciant que en una generosa concessió a la intel·ligència de qui llegeix sigui aquest, o aquesta, qui tingui la prerrogativa de conferir-los un sentit.

En el capítol final del llibre esmentat, María Zambrano parla de la poesia amb paraules belles i emocionants, en les quals el poeta és descrit com el que sent «amor a los orígenes y descuido de sí. ¡Cómo va a cuidarse, si todo lo espera!»[4]. Humilment el poeta, l’artista, en lloc d’anar a la recerca d’una veritat que sent externa, es prepara per rebre la donació, el fruit, la gràcia, amb la voluntat de transcendir-se com a individu per anar a la trobada de la comunitat: «la pura victoria del amor»[5]. En el seu procés vital i artístic, que ha anat essent la mateixa cosa, Fina Miralles s’ha alliberat progressivament del jo i les seves servituds («L’artista és un mèdium») per acabar descobrint que aquesta victòria de l’amor és l’únic objectiu possible: «El sentiment més sublim dels humans és l’Amor que ens transporta pels confins de l’esperit. La força eterna de l’univers. VULL VIURE EN L’AMOR!!!»[6]. És un procés que va molt més enllà de la pràctica artística tal com estem acostumats a entendre-la i que es presenta en els seus escrits com la destil·lació d’un pensament que és coneixement perquè neix de la vida; aquests textos són en aquest sentit una lliçó sobre com fer de la poesia un pilar veritable de l’existència.

M. LLUÍSA FAXEDAS

Bibliografia

[1] Zambrano, María, Filosofía y poesía, Fondo de Cultura Económica, México D.F., 1987, p. 9.

[2] Ibídem, p. 13.

[3] Miralles, Fina, Paraules fèrtils, 1972-2017. Vol. I: La vida, la llavor, la flor, el fruit, Fundació Ars, Sabadell, p. 78; si no s’indica altrament, totes les cites de textos de Fina Miralles procedeixen d’aquest volum.

[4] Zambrano, op. cit., p. 106.

[5] Ibídem, p. 107.

[6] Miralles, Fina, Paraules fèrtils, 1972-2017. Vol. IV: L’amor és la gran força, Fundació Ars, Sabadell, p. 30.

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.