Geohumanitats, quan les passes són més llargues

Temps de lectura: 9 minuts

Rosa Cerarols

 

 

Foto: 1. Illa. El territori es transforma contínuament i al Delta de l’Ebre, per exemple, apareixen i desapareixen illes. Gusi en descobreix una, mai cartografiada, i es disposa a fer-ho a «escala humana», utilitzant el seu cos com a unitat de mesura. Copyright d’Albert Gusi.

En prefixar geogràficament el món de les humanitats, es comencen a posar al seu lloc paraules tan fetes servir com espai, territori o paisatge, de les quals massa sovint s’ha fet desaparèixer gran part del seu potencial semàntic, emotiu, intel·lectual i emancipador. En la superfície etimològica de les geohumanitats no hi ha res de nou perquè l’interès per la geografia i les humanitats es remunta als orígens mateixos del saber, lluny de la fragmentació actual del coneixement.

El que sí que és nou és l’acceleració del procés de transformació del món. Estem immersos en una mena de big bang terrenal els efectes del qual es materialitzen directament en l’espai a través d’una multiplicitat i simultaneïtat interdependent (moltes coses al mateix temps i al mateix lloc) que costa desxifrar. La suposada societat de la informació publicita un món globalitzat que fa augmentar exponencialment la mobilitat de persones i mercaderies; la implantació definitiva de la tecnologia digital acumula i dispara a tort i a dret informació geocodificada en el ciberespai del big data i, per si no en tinguéssim prou, sembla que fins i tot hem entrat en una nova era geològica, l’Antropocè, esperonada pels efectes devastadors de l’acció humana.

Davant d’aquest escenari replè d’estímuls, urgeix repensar el món de forma col·laborativa per tal de trobar el nostre lloc, aquí, a la Terra. I no es pot fer unilateralment, cal fer-ho de baix a dalt, imbricant diferents llenguatges i aproximacions pluridisciplinars, de manera imaginativa, crítica i creativa. No podem conformar-nos a descriure el món, s’ha d’entendre i s’ha de viure. Tampoc ens hem d’obsessionar a donar resposta a on anem però sí a on som. Justament aquí on s’ubiquen les entranyes de les geohumanitats, on el prefix geo- posa l’escala que ha de connectar el cap i els peus per tenir estómac en el moment que ens plantegem pair el mapa de la humanitat.

 

El cap

L’arrelament a la geografia és existencial perquè segons el raonar empàtic d’Eric Dardel,[1] l’ésser humà és, en primera instància, ésser geogràfic. D’aquesta premissa filosofal deriva el fet que la geografia no es pot reduir a una «simple» disciplina científica i que, per tant, per aproximar-nos al cor del coneixement geogràfic és necessari superar el mètode científic tradicional i prendre com a fonamentals les premisses intangibles de la relació inherent entre el que som i a on som. Aflora, per tant, l’experiència viscuda, l’entorn quotidià de l’existència i el profund concepte que se’n deriva, la geograficitat.[2] Per Dardel, la geografia és, en essència, i de forma originària, l’existència com a tal, que, abans de qualsevol representació, pren sentit espacialitzant-se:

«¿Acaso la geografía no es, a fin de cuentas, una cierta manera de ser invadidos por la tierra, el mar, la distancia, de ser dominados por la montaña, conducidos por la dirección, actualizados por el paisaje como presencia de la Tierra?»[3]

Així doncs, la geografia s’emmarca en un debat constant entre el coneixement i l’existència, i tal com sintetitza Jean-Marc Besse, conté un doble naixement: el despertar de l’home al món i el despertar del món en l’home, una empresa necessàriament inacabada i, com tot naixement, demana tornar a començar[4] (*4)[5]. En estreta consonància amb la idea de procés inacabat s’ubica la filosofia per un món comú de Marina Garcés,[6]en la qual es reclama apostar per un «ambientalisme filosòfic» que vetlli pels ecosistemes socials i personals que propicien el desenvolupament d’un pensament radical (*3), capaç de mantenir vives les qüestions rellevants del nostre temps.

Entesa l’arrel de l’ontologia geogràfica, toca passar a l’acció defensant que «la geografia importa».[7] Les aportacions de Doreen Massey, activista militant, realcen la importància d’entendre adequadament l’espai (en la seva versió més polièdrica) per poder interpretar primer i, tot seguit, intentar transformar el món. Una de les seves reflexions més lúcides és la que fa referència als efectes de la compressió de la relació espai-temps, aportant una visió crítica del fenomen de la globalització en l’estudi dels desenvolupaments regionals desiguals, en la defensa d’allò local, el feminisme i el compromís polític de l’anàlisi geogràfica.[8] La necessitat de les geohumanitats apareix en aquesta reconfiguració global, amb la voluntat d’incloure en la comprensió atenta i crítica la producció polifacètica de l’acadèmia, d’artistes, de periodistes, d’activistes, i tothom que comparteixi, de forma conjunta o separada, l’interès per explorar les relacions i les prospectives geogràfiques en contextos renovats, ja sigui en la pràctica quotidiana, en la seva divulgació, en la necessària docència, en la creació o en el pensament filosòfic.

 

Foto: 2. Gota de pluja. En el límit entre la naturalesa, l’art i l’arquitectura flueix la gota contemplativa de Teshima, un edifici projectat per contemplar el paisatge i la fugacitat del temps. Plànol de planta amb altimetria i fotografia de l’artista dins de la cuirassa. Copyright de Noboru Morikawa.

Els peus

Si posem els peus a terra, la trepitgem i en prenem consciència. Si movem els peus, caminem, ens desplacem i anem als llocs. Mirem, evoquem i representem amb més o menys lucidesa els paisatges que ens envolten. Neix la poètica de l’espai[9] i la narració de la seva transformació. El moviment és desplaçament, és territori, però també és una aventura existencial, un impuls ètic i estètic.[10] Una font de coneixement.[11] Puig de Randa, Llull, Monte Ventoso, Petrarca, i així successivament fins a arribar a Portbou, als Passatges de Karavan en honor a Walter Benjamin.

Moure els peus, caminar, aturar-se, estimula el pensament al llindar entre la pràctica nòmada i fer-se sedentari (*1). I això ho porten a la pràctica el grup italià Stalker en el seu Osservatorio Nomade,[12] i també amb estudiants d’arquitectura al Laboratorio di Arti Civiche. Francesco Careri, superant la psicogeografia situacionista de la deriva urbana quan defensa que el recorregut més curt mai és el millor, que es veuen moltes més coses quan es donen voltes, «perdent el temps es guanya espai».[13] És més, fent servir els peus, s’activa el cap, i en el marc de la reflexió geohumanística que ens ocupa, Careri afirma:

«… estoy convencido de que la primera acción a la que podría referirse el origen del paisaje, y en general de las artes que se ocupan de la transformación de la naturaleza en lugares, sería el “andar espaciando” (del alemán spazieren). El paisaje surge abriéndose a los lugares».[14]

Si parlem de paisatge i del pensament a la frontera entre el ser i l’estar, també hem de mencionar l’acte creatiu capaç de transformar físicament i simbòlicament tant l’espai físic com l’antròpic. Un exemple reeixit d’aquesta manera de fer són els paisatges emocionals de Joan Nogué, recollits en un entretingut Entre Paisajes,[15] en els quals «entre» la raó i els sentiments ens passeja amb elegància pels espais de silenci (*2), els de la destrucció, per micropaisatges i també per l’abundància de la seva hibridació. Pel que fa a la hibridació, cal insistir que l’espai no hi té una dimensió residual, tal com ho mostra el treball de Pau Faus, La ciudad jubilada,[16] que cartografia i analitza els horts periurbans de les lleres dels rius que delimiten Barcelona per explicar la complexa convivència entre la ciutat formal i la informal. Els horts, en aquest sentit, són una de les moltes pràctiques autònomes que des de la seva desobediència acaben donant forma a la ciutat contemporània.

Quan les passes són més llargues, anem més lluny, i això ens obliga a parlar del viatge, pràctica eminentment geogràfica, i que tal com deia Eugenio Turri, també és un artefacte instructiu que alimenta la cultura.[17] A Tristos tròpics,[18] Claude Lévi-Strauss ja va anunciar la mort del viatge modern, la desaparició del viatge amb reminiscències d’imperi a terres remotes, encara per descobrir, sense mapa ni turistes. De fet, vist amb certa perspectiva, la mutació del viatge ha estat absoluta i s’ha reencarnat en una mobilitat massiva en totes direccions, la qual també inclou un altre tipus de viatge, el de l’immigrant que es desplaça per buscar-se la vida. Mahmud Traoré,[19] un jove senegalès, va tardar tres anys a arribar a Europa. El periple, narrat a Partir para contar, explica amb tota la seva cruesa l’aventura del viatge errant de la clandestinitat, enumerant en primera persona moltes de les seves contradiccions. La primera: la frontera.[20] La segona: l’alteritat. La tercera: l’eufemisme, que de forma brillant Fatou Diome desarticula amb una frase curta però contundent:

«Cuando los africanos cuenten en primera persona sus experiencias de habitantes y exploradores del mundo, se habrá acabado el exotismo.»[21]

 

Foto: 3. Constel·lació. Moltes vegades la realitat supera la ficció o, si més no, la persegueix com si fos una quimera. Les imatges fotogràfiques de García Rodero creen constel·lacions oníriques que superen la representació del moment i ens transporten a l’eternitat de les emocions. Copyright de Cristina García Rodero.

Genius loci

Amb la inclusió de les geohumanitats es tanca un cercle que reprèn els temes i els mètodes de les diferents tradicions geogràfiques[22] i s’obre un nou horitzó de diàleg i cooperació entre diferents sabers. No és un caprici acadèmic,[23]més aviat una necessitat vital, social i cultural, i un requeriment geogràfic i humanístic. Necessitem comprendre l’entorn d’una manera més polièdrica, complexa i plural, apoderant les nocions de lloc, espai, territori o paisatge, i redirigir-les al centre del debat de les problemàtiques que ens envolten i ens importen. Cal fer-ho de forma crítica, col·lectivament i desencotillant qualsevol mapa preconcebut. Hem arribat a la cruïlla, que a la vegada és indret de trobada i el punt d’inici per emprendre camins nous.

Podríem rastrejar les geohumanitats en moltes i diferents direccions, però molt possiblement, apropant-nos-hi des de la pràctica artística, és on podem trobar genius loci més inspiradors i emancipatius, exemples que resumeixen i alhora amplifiquen en tots els seus sentits el devenir geohumanístic.

«… amb els anys m’agrada imaginar l’art i els artistes com una constel·lació d’illes autònomes que van fertilitzant el sòl com si fossin gotes de pluja»[24]

Resseguint aquesta quimera imaginativa de Jaume Plensa, m’han vingut al cap llocs que he trepitjat quan les passes són més llargues, projectes que he conegut de cor i idees que m’han frapat de prop i que crec que recullen una mirada creativa i plural de les geohumanitats. N’exposo quatre.

(*1) Mapamar una illa (2014) és un projecte d’Albert Gusi[25] que va consistir a cartografiar de dotze maneres diferents una nova illa apareguda al delta de l’Ebre. Com a explorador lúdic la va cartografiar amb 277 pams de la seva mà, 811 peus i 207 passes. L’illa, que de ben segur ja no és la mateixa, mesurava 116 vegades el seu cos estirat, 38 salts a peus junts i 3,5 parenostres! A més, va aconseguir rècords corrent-la en 25” d’amplada, 44” de llargada i 1’39” d’anada i tornada. Per últim, va dissenyar una ruta GR (amb codi QR) del perímetre en la seva màxima llargada, per a la qual es tarda 6’20” caminant els seus 1.430 metres de perímetre.

(*2) A les illetes del mar Seto[26] del Japó s’hi va per experimentar in situ el que es coneix com specific-art-site, una evolució del Land Art a petita escala que emfatitza l’excepcionalitat i l’essència del lloc amb una interacció artística directa. Concretament a Teshima, s’hi troba una gota de pluja molt especial, concebuda en simbiosi per l’artista Rei Naito i l’arquitecte Ryue Nichizawa, que flueix al capdamunt d’un camp d’arròs. La puresa de la gota d’aigua es converteix en una instal·lació orgànica en forma de cuirassa foradada que interconnecta la sensibilitat minimalista japonesa, la naturalesa i l’art de la contemplació. No es persegueix en cap moment la utilitat de la construcció, simplement crea un lloc per a l’experiència sensorial, un homenatge a l’aigua i als sentits.

(*3) Burning Man cal concebre’l com un laboratori social i performàntic que se celebra cada any a la fugaç Black Rock City de Nevada, als Estats Units. S’inspira en els valors de deu principis fundacionals que cerquen una experiència més autèntica i radical amb el món. És un ritual de transformació existencial en un dels paratges més hostils per a l’existència, el desert, on per set dies es construeix un espai efímer, del qual només en poden quedar els records.[27] Entre el cielo y la tierra és un tribut a la força emotiva de la fotografia, seguint allò que una imatge val més que mil paraules, però també a les maneres de veure, a l’estil de John Berger, de la fotògrafa Cristina García Rodero,[28] la qual immortalitza de forma única el misteri que envolten els rituals, les tradicions i la cultura popular. Un treball que ha anat fent com una formigueta però amb un estil commovedor.[29]

Foto: 4. Fertilitzar. Créixer és aprendre i adquirir coneixements, la millor riquesa per saber habitar el món en harmonia amb l’entorn. Els projectes educatius basats en aquests valors ajuden a prendre consciència dels principis de la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient. Copyright de CACIS.

(*4) Trobaria poc adient donar per finalitzada aquesta pinzellada geohumanística sense fer un apunt pedagògic a la temàtica, sense presentar cap exemple de coeducació en els valors ni el coneixement entre societat i medi o, prenent per última vegada les paraules de Plensa, sense intentar fertilitzar el sòl i els esperits des de l’educació i la creativitat. No hi ha cap dubte que el més fructífer que podrem aconseguir és el que s’engendra en les noves generacions, en tot allò que es transmet avui a la canalla.

El Forn de la Calç,[30]des de l’any 2008, és un centre d’art contemporani i de sostenibilitat amagat entre la pedra seca del Moianès. Entre moltes de les línies d’actuació que porten a terme, em referiré només al seu projecte educatiu, que promou el pensament crític amb relació a les problemàtiques ambientals actuals a través d’interactuar directament amb l’entorn i la pràctica artística contemporània. El Projecte Nius és un programa de treball obert a partir del la idea liminar de cura i protecció de l’artista Hélènd Laffond. Ubicats en una frontera cada cop més borrosa entre el món urbà i rural, natural i construït, apareix la necessitat d’un embolcall físic i social que reprèn el niu com a llar però també com a refugi. Acollir i recollir-se, crear nius per créixer, per fertilitzar el futur, per poder volar més i més alt.

Rosa Cerarols

Bibliografia

[1] Dardel, Eric (2013). El Hombre y la Tierra. Naturaleza de la realidad geográfica. Madrid: Biblioteca Nueva, col·lecció Paisaje y Teoría. L’original en francès és de l’any 1952. En l’edició en castellà s’inclou un estudi preliminar de Jean-Marc Besse, que contextualitza de forma brillant el pensament i les aportacions de Dardel.

[2] Per l’autor, la inserció de l’element terrestre en les dimensions transcendentals de l’existència humana. Dardel, Eric op. cit., pàgina 56 i següents.

[3] Dardel, Eric. Op. cit., pàgina 22.

[4] Dardel, Eric. Op. cit., pàgina 52.

[5] Salta, si vols a Geniu loci fins a trobar * entre () amb el número corresponent, i així successivament.

[6] Garcés, Marina (2015). Filosofía inacabada. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

[7] Massey, Doreen; Allen, John (1984). Geography matters! A reader. Cambridge: Cambridge University Press.

[8] Si us interessa conèixer més detallament l’autora i les seves aportacions, fullegeu Albet, Abel; Benach, Núria (2012). Doreen Massey. El sentido global del lugar. Barcelona: Editorial Icaria, col·lecció Espacios Críticos, vol 2.

[9] Bachelard, Gaston (1957). La poétique de l’espace. París: Presses Universitaries de France.

[10] Schelle, Karl Gottlob (2013). El arte de pasear. Madrid: Díaz & Pons Editores. És molt útil el capítol final: «Recorridos y paseos a papel», a càrrec de l’editor del llibre, Federico L. Silvestre.

[11] Tuan, Yi-Fu (2003). Escapismo. Formas de evasión en el mundo actual. Barcelona: Ediciones Península.

[12] Per saber-ne més detalls, feu un cop d’ull a Careri, Francesco (2015). Walkscapes. El andar como práctica estética. Barcelona: Gustavo Gili. O a la pàgina web http://www.osservatorionomade.net/ i al blog http://articiviche.blogspot.com.es/.

[13] Careri, Francesco (2016). Pasear, detenerse. Barcelona: Gustavo Gili. Pàgina 95.

[14] Careri, Francesco. op. cit., pàgines 136-137.

[15] Nogué, Joan (2009). Entre paisajes. Barcelona: Àmbit.

[16] Faus, Pau (2011). La ciudad jubilada. [issuu.com/paufaus/docs/laciudadjubilada]

[17] Turri, Eugenio (1984). “Del viaggiare: tra spaz rituali e spazi turistici”, Erodoto, 7/9, pàgines 50-75.

[18] Lévi-Strauss, Claude (1955). Tristes tropiques. París: Plon.

[19] Traoré, Mahmud i Le Dantec, Bruno (2012). Partir para contar. Un clandestino africano rumbo a Europa. Logroño: Pepitas de calabaza. També: Dia, Mamadou (2015). 3052. Madrid: Hahatay.

[20] Val la pena remenar el fons documental d’UNIA amb l’exposició «El Mediterráneo como frontera, realidad y representación», que es va fer al Centro de las Artes de Sevilla: http://ayp.unia.es/

[21]  Traoré, Mahmud. Op.cit., pàgina 18.

[22] Tradicionalment, tant a Espanya com en altres països de l’Europa continental, la geografia estava integrada i participava activament en els debats i en els estudis humanístics. Posteriorment, però, sota influència de la geografia anglosaxona, més vinculada a departaments de ciències socials, es va produir un progressiu distanciament entre la pràctica docent, més humanística, i la investigació, estretament vinculada als principals debats de les ciències socials. Durant les últimes dècades s’ha assistit a una lleugera recuperació dels interessos humanístics, molt especialment en els àmbits de la geografia històrica i cultural.

[23] En l’àmbit acadèmic, el concepte de geohumanitats apareix en el món anglosaxó amb la publicació, l’any 2011, de dos llibres monogràfics. El 2015 neix la revista periòdica Geohumanities. Space, Place and the Humanities, publicada per l’Associació de Geògrafs Americans. Un any després, la Royal Holloway de Londres va inaugurar un centre propi de recerca centrat en les geohumanitats. En el nostre context, el passat mes d’octubre es va celebrar el I Col·loqui Internacional en Geohumanitats, organitzat a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona en motiu del VIII Col·loqui del Grup d’Història del Pensament Geogràfic de l’Associació de Geògrafs Espanyols. Vegeu:

Dear, Michael (et. al) (ed.) (2011). Geohumanities. Art, History Text at the Edge of Place. Nova York: Routledge;

Daniels, Stephen (et al.) (ed.) (2011). Envisioning Landscapes, Making Worlds. Geography and the Humanities. Nova York: Routledge.

[24] Plensa, Jaume (2016). El cor secret. Barcelona: Edicions 62, pàgina 50.

[25] Albert Gusi és un activista del territori amb molt sentit de l’humor que sempre busca mostrar i compartir la constant transformació del paisatge a través de la complicitat lúdica. Podeu trobar més informació sobre la seva personal manera d’interactuar amb el món a la seva pàgina web: albertgusi.com.

[26] Es tracta d’un conjunt d’illes de pescadors que han mutat completament a través del poder transformador de l’art, la creativitat arrelada a l’entorn i l’apoderament de la comunitat local. És un exemple clar de resiliència geogràfica, una metamorfosi física i conceptual sota l’auspici del magnat Fukutake (capital corporatiu). Al mateix temps també mostra el bon treball en equip, on destaquen tres perfils complementaris: Soichiri Fukutake (filàntrop), Yuji Akimoto (curador d’art) i Tadao Ando (arquitecte). Per a més informació: http://benesse-artsite.jp/en/

[27] No es pot deixar rastre, es dona sense esperar res a canvi, es demana autosuficiència, inclusió, immediatesa, responsabilitat cívica i autoexpressió radical. Per saber-ne més: http://burningman.org/

[28] Recomano llegir: Brandes, Stanley; García Rodero, Cristina (2005). «Interpretar sin palabras». A: Ortiz, Carmen (et al.) (coord.). Maneras de mirar. Lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, pàgines 245-257.

[29] Un exemple de la seva obra més representativa es troba a García Rodero, Cristina (1989): España oculta. Barcelona: Lunwerg.

[30] CACIS és el projecte personal de Roser Oduber i Joan Vendrell en un antic forn de calç que han recuperat i que s’ha inclòs en l’inventari de patrimoni preindustrial de les contrades de la Catalunya Central. També porten a terme la recuperació de cabanes de pastors, amb voluntaris i professionals de la pedra seca. A més, disposen de residència d’artistes i convocatòria de projectes a escala local i internacional. Per saber-ne més, doneu un cop d’ull a la seva pàgina web, www.cacis.cat

Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.


    Quadern de les ideesCapital Natural

    He llegit i acceptat les condicions establertes en l'avís legal i política de privacitat.

    •  Rosa Cerarols
      Rosa Cerarols

      Geògrafa de poble. De petita va créixer embadalida amb la Pippi Langstrump, el Satanàs dels Pastorets i les zebres africanes. Més tard va descobrir que la terra no era plana i es va obrir al món. Li diuen Willy Fog, i encara segueix donant voltes.