Física i metafísica (ressenya d’Informatique céleste de Mark Alizart, 1/3)

Imatge: Mark Alizart (via villavoice.fr).

Encara no és notori, però el 25 de gener de 2017 és una data que passarà a la historia de la filosofia. Aquell dia les Presses Universitaires de France van publicar un assaig nou, titulat Informatique céleste, dins la seva col·lecció «Perspectives Critiques». Informàtica celestial, com el podríem traduir provisionalment, és un tractat de metafísica, un llibre com no se n’havia escrit des de feia molt i molt temps. Proposo fer-ne aquí una primera ressenya, fruit de l’entusiasme que provoca aquesta publicació —però un entusiasme crític, com és merescut, ja que la metafísica sempre ha sigut, entre totes les branques de la filosofia, la més polèmica—. Informatique céleste té a veure amb la ciència i la tecnologia, té a veure amb l’espiritualitat i el misticisme (però un misticisme racional, per molt contradictori que sembli), i té a veure en el fons amb la humanitat de l’home. Aprofito l’avinentesa que Quadern està preparant, per després d’aquest número, un altre número sobre formes d’espiritualitat (210) i un tercer sobre humanitats (211) per proposar una ressenya en tres parts. Cada vegada intentaré situar la reflexió dins el panorama actual (científic, espiritual, humanista) abans de veure com s’hi mou Mark Alizart. Començo amb la part més científica i tècnica d’aquesta informàtica celestial, però abans cal explicar breument què significa publicar una obra metafísica d’aquest nivell a principis del segle XXI.

És el renaixement de la metafísica o l’últim filòsof?

La metafísica és una disciplina del saber que havia produït grandíssimes obres filosòfiques des d’Aristòtil fins al segle XIX, i que posteriorment va caure bastant en desús. La raó d’aquest oblit és que en els últims anys del XVIII un filòsof alemany, Immanuel Kant, va demostrar sense contradicció possible que la metafísica no és cap ciència. La metafísica és la part més «filosòfica» de la filosofia, podríem dir, perquè s’enfronta a preguntes com ara: Per què existeix alguna cosa, en lloc de no-res? És l’univers finit o infinit? Hi ha un ésser que ha creat tot el que existeix? Fins a Kant la convicció era que la metafísica era merescudament la reina de les ciències, perquè només deia coses certes, perquè tot allò que afirmava era «lògic». Aquesta confusió («si és lògic, és veritat») va permetre durant segles la dominació de la teologia, la vessant religiosa de la metafísica, sobre totes les altres formes de coneixement. L’edifici va començar a trontollar quan Galileu i Newton van arribar a resultats interessants fent servir càlculs i operacions en lloc de raonaments metafísics, però va ser Kant qui va demostrar l’any 1781 que totes les preguntes de la metafísica, o bé no admetien cap resposta lògica, o bé al contrari, n’admetien dues de contradictòries al mateix temps. Per exemple, és impossible demostrar que Déu existeix, de la mateixa manera que és impossible demostrar que no existeix. O és possible demostrar racionalment que l’univers és infinit, però també és possible demostrar racionalment tot el contrari: la conclusió òbvia és que la metafísica pertany al domini de la creença. A partir d’aquí va rebre crítiques de totes les direccions. Nietzsche deia que era un cristianisme per a aristòcrates (ho deia a la inversa: «el cristianisme és metafísica popular»). Heidegger va escriure que la metafísica era la màxima expressió de la racionalitat mecànica occidental, que ens havia dut a la catàstrofe com a civilització, incapaç de connectar amb l’ésser si no era mitjançant el càlcul, la raó, la tècnica, la lògica. I els postmoderns francesos la van rematar durant tota la segona meitat del segle passat fins que no en va quedar res.

Imatge: Jeffrey Evans, Quantum Physics (via Pinterest).

No ben bé. Expulsada de la filosofia per ser massa poc «científica», la metafísica va trobar qui l’acollís: paradoxalment, va ser l’astrofísica contemporània qui la va recuperar (i també sectes que proposen xerrades metafísiques, però no em parlarem aquí). És que les teories que van aparèixer a principis del segle XX (relativitat, física quàntica) anaven contra la intuïció, i els físics necessitaven poder representar, ni que fos conceptualment, allò que estaven manegant en equacions. La física d’Einstein i la de Planck van deixar obsoletes la mecànica de Galileu i de Newton, que només sabia calcular el que passa ençà de la Lluna, i només si era un objecte gros, sòlid, i no gaire complex. En canvi, tant la teoria de la relativitat com la física quàntica van reafirmar la idea newtoniana que la natura és un llibre escrit en llenguatge matemàtic. Això sí, unes matemàtiques tan complexes que ningú no és capaç de representar-se allò que calculen, com per exemple la curvatura de l’espai-temps. Einstein va calcular que per a un rellotge en òrbita el temps passa diferentment d’aquí baix: com ens ho podem representar, això? Com podem fer-nos-en una imatge? És impossible. En canvi, sí que podem posar aquesta diferència de l’espai-temps en equacions i calcular-la, i amb els resultats corregir el temps que marca el rellotge en òrbita, i per tant podem construir un GPS, que no és res més que tres rellotges en òrbita que es triangulen. I si el GPS funciona, però seguim sent incapaços de representar-nos per què, això vol dir que la natura sí que està escrita en un llenguatge matemàtic, i que la nostra intuïció ens ha permès fer càlculs fins a un cert punt. Ara ha arribat a uns límits, i hem d’acceptar com a certa una altra física que contradiu la nostra intuïció. El problema és que fer càlculs pot servir per enviar satèl·lits a l’espai, però no per entendre en quin univers vivim: nosaltres, humans, que necessitem explicacions, representacions, conceptes, imatges, relats. Per això, en el fons, totes les ciències són humanes. I és per aquí que la metafísica ha retrobat una raó de ser: ella és un relat del perquè de tot l’Univers, com les mitologies, però és el relat més lògic i més autocrític possible. Un cop despullada de les seves pretensions a ser l’alfa i l’omega del coneixement, resulta una eina útil per als mateixos científics que necessiten sortir del càlcul sense abandonar tota racionalitat. Ni que fos perquè una disciplina inventada per discutir durant segles conceptes com l’ésser del ser, o la trinitat cristiana, resulta una eina molt eficient per conceptualitzar el nivell de complexitat que la física actual observa. És així com la metafísica ha tornat de la mà de Werner Heisenberg, Richard Feynmann o Stephen Hawking, i també a revistes especialitzades. Però amb el llibre de Mark Alizart tornem a tenir un tractat de metafísica actual, escrit per un filòsof. Podria ser un renaixement, si no fos que Alizart conclou el seu tractat dient que els filòsofs han acabat la seva tasca històrica i que poden penjar la túnica amb la satisfacció del treball ben fet, i deixar pas als informàtics.

La matèria és energia i informació

La idea fonamental del llibre d’Alizart és que «la naturalesa de la natura és la informació». Allò que existeix i que composa el nostre univers és energia «informada», és a dir, energia que ha rebut una forma. La matèria no és res més que una fase de l’energia, és l’energia en tant que comporta una informació determinada. No es tracta d’una hipòtesi esbojarrada, al contrari: és el fonament de la física actual, d’allò que s’anomena el «model estàndard» i que popularment és conegut com «la física de les partícules». Fa un segle i mig vam confirmar l’existència dels àtoms i ens vam pensar que per fi havíem trobar els constituents mateixos de la matèria. Però el descobriment de la radioactivitat, per una banda, i la teoria del Big Bang, per l’altra, van revelar que potser hi havia quelcom més a dins de la matèria, quelcom que hi era abans i que va acabar formant la matèria.

Aquest quelcom són partícules, tan ínfimes que ja no són directament observables: com deia no recordo quin físic famós, «ningú no ha vist mai un electró», perquè un electró no és més que un núvol de probabilitats de trobar localment un camp elèctric determinat. És a dir: informació. Per explicar-me millor, el dibuix clàssic de l’àtom com un sistema solar amb els electrons rodons distribuïts per capes és una simplificació: no existeix tal «cosa» en realitat. En realitat hauríem de dibuixar, entorn del punt que representa l’electró, una sèrie molt gran de punts que representarien cada un la probabilitat que tindria un observador de trobar alguna cosa en aquest punt. Informació. Quina informació? Presència d’una energia determinada: un pol elèctric negatiu. Per tant, «un electró» seria quelcom com el núvol de tots aquests punts, i cada punt no és rés més que la probabilitat que un camp elèctric es produís aquí. Per tant, un electró no és res material, en el fons és una informació: «lloc tal, tensió tal, probabilitat tal». I si mirem el nucli, tres quarts del mateix: està constituït per partícules que en diem «elementals», amb noms de ciència-ficció com ara el leptó, el gluó o el famosíssim bosó, com el que va ser teoritzat per Brout, Englert i Higgs l’any 1964 i confirmat recentment. Aquestes partícules tampoc es deixen observar: per observar cal projectar llum, i aquestes partícules elementals són tan ínfimament petites que un sol fotó desvia la seva trajectòria, o les fa mutar, o les destrueix. El que sí que es deixa observar, en canvi, són els efectes de la seva existència i del seu moviment: i és d’aquesta manera com els físics van finalment aconseguir deduir de què estan fetes aquestes partícules. Són el resultat de quatre interaccions fonamentals: la gravetat, la força electromagnètica i les dues interaccions nuclears que permeten la junció dels protons i neutrons en el nucli dels àtoms. Per tant, sabem que al fons de la matèria, una mica més enllà fins i tot dels límits de l’observable, no hi ha res material. El que trobem són quantitats d’energia pura, interactuant entre elles de quatre maneres possibles, ni una més ni una menys. La seva interacció genera partícules elementals que al seu torn formen àtoms que formen molècules. I tot això és in-formació: és la forma que pren l’energia; i també és informació, perquè nosaltres sabem llegir aquestes formes.

La gran sorpresa que reserva Informatique céleste no és el fet de presentar en el llenguatge dels filòsofs l’estat actual de la física, això ja s’havia fet. És que ho fa basant-se en la idea que tot això ja estava escrit, que la metafísica s’havia avançat dos segles a la física. Alizart pretén haver trobat la unitat metafísica de la física quàntica i de la relativitat, poca broma, i també la de la termodinàmica i de la informàtica, dins la Ciència de la lògica de Hegel. La glossa que en fa Alizart és brillant (una glossa és una lectura continuada i comentada, que sovint «tradueix» un text antic per als lectors moderns):

«El postulat hegelià de partida, molt modern, és que la natura és, fonamentalment, soroll, caos. No hi ha cap pla diví per Hegel. Només hi ha l’atzar, l’alteritat, el xoc (…). La natura és la mort a l’obra, en tot lloc, en tot moment. És la negativitat pura. En aquest sentit Hegel diu fins i tot que no existeix, “la finitud no existeix”. Però, com sempre amb Hegel, la negativitat absoluta és també la font de la vida. La natura veurà morir la mort.

»La primera part de la Filosofia de la natura es presenta, en aquest sentit, com una mena d’anti-Gènesi. Al començament, diu Hegel, només hi ha la impossibilitat d’un començament absolut. És l’espai buit, el tohu-bohu, però també el Verb. Perquè aquest espai està «animat» per la seva dialèctica. S’ensorra, i el seu ensorrament, que Hegel anomena “localitat”, crea el temps (…) Hom pot riure d’aquesta astrofísica ultrasenzilla. Però anticipa molts descobriments del segle XX. Els cosmologistes també posen una “localitat” al començament de l’Univers. Per Hegel, com per nosaltres, l’espai ja no és aquella escena newtoniana sobre la qual passen els esdeveniments. És una potència. Per nosaltres com per Hegel, l’Univers fabrica literalment la matèria amb informació. Si sempre hi ha “quelcom més aviat que no res”, és perquè “res” sempre és quelcom, ni que fos “menys que quelcom”: una informació, una ordre, “no sóc això, no sóc allò”. I com que la informació designa la identitat del pensament i de l’Ésser, aquest pensament té vocació d’Ésser.»

Imatge: Pshutterbug, The Big Bang (cc by2.0).

La natura de la informació

«La informació designa la identitat del pensament i de l’Ésser.» Què vol dir Alizart amb això? Generalment, la informació és el que es desprèn de les coses i permet la seva aprehensió: bé com a data, bé com a coneixement. L’estat d’un àtom en un instant T és una informació, la seva modificació a l’instant T+1 és una informació. Si un observador capta aquesta informació, aquesta produeix coneixement, però la informació no es redueix al coneixement: per exemple, quan els fotons del Sol escalfen la superfície de Mercuri, grans quantitats d’informació transiten, hi hagi un observador o no. La informació no és un missatge: és la mesura de tot el que canvia, de totes les relacions de causes a efectes que es produeixen dins l’Univers. La comprensió moderna del que és la informació s’origina primer amb la física dels gasos i qüestions d’enginyeria com el vol. L’any 1866 James Clerk Maxwell publica Sobre la teoria dinàmica dels gasos, on remarca que l’ala d’un aeroplà vola a conseqüència d’un fenomen estrany: les molècules de l’aire es troben separades per l’impacte de l’ala, i les que passen per damunt van molt més ràpid que les que van per sota, de manera que si l’aire fos un gas ideal immòbil i sense vent, es «retrobarien» després del pas de l’ala. No és cap fenomen paranormal, sinó un encadenament de causes i efectes mecànics: la incidència de l’ala sobre l’aire causa una depressió a la part superior que accelera el moviment de les molècules i genera una succió que sustenta l’ala i l’eleva. Aquest moviment es pot descriure amb una funció matemàtica on intervenen la massa de les molècules i la temperatura del gas. Del fet que la descripció resultant correspongui a la realitat se’n diu informació, i del fet contrari se’n diu incertesa o entropia. Maxwell, i abans d’ell Boltzmann, i abans Clausius, havien mostrat que si l’aire fos un gas ideal, es podria modelitzar tot sencer amb una funció relativament senzilla: avui dia fins i tot l’enorme complexitat de les friccions creades per les condicions reals es pot expressar matemàticament si disposem de la suficient capacitat de càlcul. I, de fet, des que tenim ordinadors som capaços de fer-ho: el resultat és el que anomenem un simulador. Un simulador reprodueix a base d’algoritmes la complexitat de la realitat, desvelant d’aquesta manera que la natura sí que està «escrita en llenguatge matemàtic»: no en el llenguatge senzill d’Euclides i de Newton, però sí en les matemàtiques complexes i caòtiques de Benoît Mandelbroot i de René Thom. En aquest marc, s’anomena informació el que es pot observar de l’estat d’un fenomen qualsevol, en tant que aquesta observació permet predir l’encadenament de causes i d’efectes que segueix, i s’anomena soroll tot el que impedeix aquesta observació i predicció. La informació és una funció d’ordre: en tot l’Univers, l’ordre (o el desordre) i la informació (o el soroll) creixen i decreixen sempre l’un en funció de l’altre.

La informació designa la identitat del pensament i de l’ésser, en un sentit literal: si pensar és pensar alguna cosa (per diferenciar entre pensar i imaginar), llavors la informació designa exactament la correspondència entre la cosa i el pensament. La informació mesura l’ordre de les coses. Diu Alizart: «em vaig despertar en la qüestió de la informàtica quan em vaig adonar que (…) el concepte d’informació s’elabora quan el matemàtic i enginyer en comunicacions Claude Shannon renuncia a trobar un sentit als missatges que rep, i comença a recercar la seva funció d’ordre. En l’origen de la informàtica es pot dir que hi ha una forma romàntica de deixar anar, de renunciar a dominar. He volgut trobar la raó del que aparentment és una paradoxa (…) La matriu intel·lectual [d’això] apareix primer clarament amb Hegel i els idealistes alemanys (…). Quan Hegel diu “qualsevol cosa és un sil·logisme”, que “la realitat és racional” o que “el concepte és la veritat”, em sembla que expressa la idea, molt avançada per a la seva època, que qualsevol cosa és un algoritme, que la realitat està travessada per un programa, i que la informació és la veritat. D’aquí ve el seu holisme particular, que la cibercultura li agafa prestada sense saber-ho: per Hegel, la natura, la lògica i l’Esperit són el mateix». Alizart fa seves les conclusions de Hegel: l’Univers tot sencer es pot descriure com un algoritme, la ciència no és un llenguatge artificial superposat sobre una natura en el fons reticent a deixar-se entendre, sinó tot el contrari. Dins el soroll generalitzat que és la natura —una gran màquina de pèrdua d’informació— en el fons també és racional, matemàtica, lògica. No és per atzar ni perquè ens vam posar d’acord sobre el significat dels símbols que E=mc², sinó perquè tal és la realitat.

La «qüestió de la informàtica» és d’aquesta manera, per Mark Alizart la gran qüestió científica, però també espiritual i filosòfica. «Quan IBM va voler introduir la paraula computer a França, durant els anys 1950, al filòleg Jacques Perret, sol·licitat per la firma americana, se li va ocórrer treure-li la pols a una antiga paraula llatina, ordinador, que a l’edat mitjana designava una qualitat que els Pares de l’Església atribuïen a Déu: Deus Ordinator que significa ‘Déu ordenador’». Doncs, evidentment, si la informació és una funció matemàtica de l’ordre físic de l’Univers, és que hi ha un esperit que uneix la matèria i la lògica…

El fons de la qüestió

La informàtica segons Alizart és molt més que la lògica interna dels ordinadors: és la ciència de la informació com a fenomen alhora físic i espiritual, és a dir, alhora humà i suprahumà. «La informàtica és el nom d’aquest coneixement del caràcter unitari de la substància del món. Tan bon punt l’home esdevé capaç d’entendre-ho, tant bon punt el seu món es comença a poblar de màquines capaces de tractar la informació, la seva consciència de si mateix accedeix a una nova etapa d’universalitat: realment és la consciència del mateix l’Univers. L’home comparteix amb les seves màquines una consciència que és la consciència de la mateixa matèria. La identitat del pensament i de l’ésser adquireix per si mateix [pel fet d’existir màquines, és a dir assemblatges materials que tracten la informació] la seva forma definitiva, el seu estat de repòs. És l’un en el tot».

SÉBASTIEN BAUER

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Sébastien Bauer

  França, 1972. Membre del Consell de Redacció des del nº205. Director des del nº209. Professor associat a la Toulouse Business School, ha creat i coordina un programa de creació d’start-ups amb impacte social i mediambiental anomenat Social Innovation and Change. També ensenya filosofia i antropologia del management.