Dues llengües, un sol món

Foto: Viaje al fondo de Cuervo. Exposición Biblioteca Nacional 2012 CC by Alejandro Martín.

L’afirmació de Junqueras, que van compartir altres dirigents d’Esquerra Republicana gens sospitosos amb el seu compromís independentista, com Joan Tardà i Gabriel Rufián, no nega, en qualsevol cas, la persecució i repressió que ha patit el català al llarg dels segles per part de l’Estat espanyol i inclús, a hores d’ara, malgrat tenir més parlants i suport institucional que mai, la seva feblesa vers un Leviatan com la llengua castellana, amb més de cinc-cents milions de parlants, i vers una poderosa maquinària estatal que nega l’ús del català a les institucions europees, a pesar d’estar entre les deu llengües més parlades de la Unió i per sobre d’altres idiomes oficials com el danès, el finès o el lituà. Un dels objectius d’aquest nou Govern, doncs, a més de defensar l’Escola Catalana, que ha estat, malgrat les fal·làcies i les crítiques interessades d’alguns partits polítics, tot un exemple d’integració i cohesió social, hauria de ser portar l’oficialitat de la llengua a les institucions europees i mundials, però, al meu entendre, una futura República, cometria un greu error si no reconegués la pluralitat lingüística del seu país, en el qual el català conviu de forma oficial i natural amb el castellà i l’aranès.

Malauradament, una conseqüència dels temps excepcionals que estem vivint aquests darrers anys ha estat l’allunyament dels espaïs compartits i d’entesa que en el passat havien tingut les dues llengües majoritàries. Avui dia són insòlits els festivals literaris on totes dues llengües estan representades i són escasses les ressenyes literàries dels autors d’una llengua en els mitjans de comunicació que utilitzen l’altra com a forma vehicular. Inclús a la nostra ciutat, amb una comunitat literària reduïda, és patent el desconeixement entre els autors d’una llengua o altra i, el que és més greu, entre els nostres mitjans i els nostres representants polítics. S’ha establert una divisió idiomàtica que en la gran majoria dels casos no existeix en el tracte personal entre els autors.

Aquesta frontera, com totes les altres, és imaginària i respon més a convencions socials o arbitràries que no naturals: un autor nascut, educat, que viu o no a Catalunya i utilitza el català com a llengua d’expressió literària, més enllà de quines siguin les seves idees polítiques, ningú negarà que és un autor de cultura catalana, però un creador que utilitza tant el català com el castellà com a llengües d’expressió és o no és un autor de cultura catalana? I si només s’expressa literàriament en castellà? Pere Gimferrer, que utilitza totes dues llengües; Juan Marsé, que utilitza només el castellà, i Manuel Vázquez Montalbán, que va utilitzar les dues però preferentment el castellà, són tres autors que la Viquipèdia defineix encertadament com a autors catalans amb diferents llengües d’expressió. Tanmateix, malgrat que teòricament s’assumeix que tots ells pertanyen a diferents realitats de la cultura catalana, cada vegada més l’ús d’una llengua o una altra suposa una barrera divisòria per a alguns autors i lectors —no tots, evidentment, qualsevol generalització és per força sempre inexacta— que l’únic que aconsegueix és empobrir el món i la realitat que ens envolta. Estic convençut que, com a societat, ser bilingües ens aporta una riquesa i una capacitat d’empatia vers l’altre que no hauríem de perdre.

Si és ben cert que les llengües són arma de lluita i generen identitat i pertinença, no ho és menys que són, alhora, eines de cohesió, de combat social i d’integració. Vivim temps de canvi sacsejats pels embats d’una crisi econòmica, que no només no marxa sinó que cada cop colpeja amb més força, i seria una llàstima que una justa lluita política per assolir uns objectius nacionals acabi aixecant murs entre col·lectius de diferents realitats lingüístiques, nacionals i socials, en un moment que, més que mai, necessitem bastir ponts entre tots nosaltres per construir un futur i una societat més cívica, justa i igualitària.