L’espai públic com a espai d’intervenció
Tres col·lectius ens expliquen els seus projectes y com han aconseguit fer de l’espai públic un lloc d’intervenció artística a través de propostes imbricades en la comunitat, creant nous dispositius i relacions comunitàries. El col·lectiu A77 ha desenvolupat We Can Xalant, un projecte de construcció col·lectiva d’una estructura multipropòsit i d’artefactes mòbils per a l’espai públic; el col·lectiu multidisciplinari Contrafilé i Bijari, un centre de creació d’arts visuals, disseny i arquitectura, reflexiona sobre les relacions entre la construcció de la memòria local i les representacions globals pròpies de les grans corporacions de comunicació; mentre que Floating Lab Collective parla de la seva col·laboració amb el grup local Morar en la creació de la Casa Blanca Col·lectiva a Medellín, i altres projectes a Bogotà i Port-au-Prince.
Imatge: Estao vendendo. Fotografia: Bijari.
Format a São Paulo, Brasil, l’any 2000, el Grup Contrafilé és un col·lectiu que proposa projectes entre l’art, l’educació i la política amb la intenció de crear possibilitats de practicar el dret a inventar-se la ciutat. Entre els seus projectes destaquen: Programa per a la Descatracalitzacció de la Pròpia Vida (2004) i La Rebel·lió dels Infants (2005), que va donar origen al Parc per a Saltar i Pensar (2011) i al Pati (2013). El grup ha participat en esdeveniments importants com: 31a Biennal d’Art de São Paulo, Radical Education (Eslovènia, 2008), If You See Something Say Something (Austràlia, 2007), La Normalidad (Argentina, 2006) o Collective Creativity (Alemanya, 2005).
Bijari és un centre de creació d’arts visuals, disseny i arquitectura. La seva pràctica se situa en la intersecció entre l’art, l’activisme i la ciutat. Desenvolupant projectes en diferents suports i tecnologies, el grup crea accions que provoquen i confronten la pretesa normalitat quotidiana. Ja sigui dissenyant cartografies, projectant vídeos a escala urbana o intervenint directament en els espai públics, Bijari busca ocupar les fronteres entre l’espai públic i el privat, l’oficial i l’il·legal, el centre i la perifèria amb l’objectiu de reconfigurar nous territoris polítics i poètics.
Imatge: Contando con nosotros. Fotografies: MED11. Museo de Antioquia.
Realitats transversals
Una conversa sobre projectes representatius de les reflexions i paradoxes que comporten les relacions, inevitablement conflictives, entre la construcció de la memòria local i específica relacionada directament amb un context social i les representacions globals pròpies de les grans corporacions de comunicació.
Joana Zatz Mussi – Si en un primer moment el que et ve al cap és que aquests conceptes són obvis, ens sembla que de fet no ho són… Encara més quan reflexionem sobre ells a partir o a través de la nostra pròpia experiència i dels nostres treballs. Per això, proposem que el principi d’aquest diàleg sigui la ignorància (en el sentit que proposa Rancière). Així podrem mirar cap els desafiaments de la nostra pràctica sense pressuposar que hem de tenir respostes preparades. Quan vam rebre la proposta de la revista Quadern, la primera cosa que vam pensar va ser: Què deuen entendre ells per això? I nosaltres? Vam decidir partir-nos en dos grups per fer una recerca d’aquestes definicions en les seves diferències. Ens sembla pertinent la reflexió conjunta sobre les mateixes qüestions i no menyspreant el desafiament d’entendre el que té sentit per a cada grup, ja que compartim la construcció de coneixements des de fa molt temps.
Imatge: Contando con nosotros. Fotografies: MED11. Museo de Antioquia.
Geandre Tomazoni – Per a mi, memòria local remet a qualsevol esdeveniment o registre que aporti una particularitat, una singularitat; que, per tant, no seria vist en un altre lloc de la mateixa manera. En aquest sentit, té la possibilitat d’invenció d’un mitjà en el qual existeixen experiències que només esdevenen d’aquella forma en aquell lloc.
Rodrigo Araujo – La idea de la singularitat és important. Quines són les configuracions que fan que un lloc tingui especificitat? I, per què, per sobre de tot, la gent troba important aquesta forma de memòria?
Joana Zatz Mussi – No crec que existeixi, d’una banda, la «memòria local», construïda a partir de l’acotació a un context social específic, i de l’altra les «representacions globals». Em sembla que existeixen molts traspassos entre una cosa i l’altra. Les representacions globals avui influeixen des del principi en les representacions locals i les defineixen, i viceversa. Però això no vol dir que no hi pugui haver una relació conflictiva entre aquestes escales d’experiència i de construcció de representació…
Rodrigo Araujo – És interessant veure com alguns joves de l’Amazònia mouen el melic quan ballen el Mexe-mexe, per exemple. És una experiència extremadament local, però ells no deixen d’utilitzar les xarxes socials per aconseguir una proporció que mai aconseguirien. Crec que avui aquesta frontera entre local i global està molt més diluïda.
Imatge: Contando con nosotros. Fotografies: MED11. Museo de Antioquia.
Geandre Tomazoni – Se m’acut una qüestió sobre «representació global». Podem pensar-la com a generalització i esteriotipització, però també com a mitologia, alguna cosa en comú entre diferents cultures. El mite agrega i sintetitza experiències diferents. En aquest sentit, la representació pot funcionar com la idea que «parlar del meu pati és parlar del món»; parlant de les meves particularitats, i a través d’elles, em connecto, perquè existeix alguna cosa comuna.
Rodrigo Araujo – Avui, amb els mitjans de comunicació, principalment amb Internet, tenim una transformació radical del que s’entén per representació global. El que passa és que les grans corporacions de comunicació estan sent desafiades per la diversitat de narratives, quan cada persona es pot transformar en productor. I usem el terme memòria local tal vegada contraposant-lo a una memòria hegemònica.
Jerusa Messina – Exacte. Per això, entendre la «memòria local» com un «bloc» pot ser un pensament que d’alguna manera també homogeneïtza…
Cibele Lucena – Doncs és… quan ens parem a pensar las premisses com aquestes que apareixen preguntes com: «local» té, necessàriament, a veure amb «concret»? I «global» amb abstracció o «virtual»? Però la construcció d’una dimensió local no pot ser solapada amb la virtual? Per exemple, els pobles en moviment pel món (refugiats, nòmades, immigrants). O els pobles indígenes. Quin serà el temps d’aquesta memòria? El que és, el que va ser o el que serà, o tots aquests temps? La memòria local és necessàriament una contramemòria? Si no, com es fa una construcció de memòria que va contra la construcció de la memòria hegemònica?
Imatge: Estao vendendo. Fotografies: Bijari.
Jerusa Messina – Pensant en el moment en què es troba el treball de Contrafilé actualment, o en la forma com estem «mirant» cap a les qüestions i abordant-les com a «matèria primera», aquesta idea de «local» contra «global» cau per terra, és així? Quan parlem de nens, de refugi, d’exili, d’extinció, de terra, necessàriament hem de transcendir aquest binomi. Perquè són estats que passen pel fet local i global alhora.
Maurício Brandão – M’interessa la idea de la sociòloga holandesa Saskia Sassen, que escriu que els contextos socials urbans més interessants són aquells que són complexos i incomplets. Són aquestes les situacions de producció de noves experiències. Ella diu que la complexitat és una superposició d’activitats, cultures, i no ser complet és la característica d’un lloc que no té una única història, una arquitectura, una geografia o un curs social totalment consolidad, cosa que permet noves configuracions, la invenció de noves memòries.
Cibele Lucena – Si pensem en els moviments de dissidència actualment, tendiria a dir que, perquè es creïn maneres de subvertir, trencar, o desviar les representacions globals pròpies de les grans corporacions de comunicació, la imaginació col·lectiva ha de carregar el pes i la densitat en l’experiència dels moviments socials.
Joana Zatz Mussi – Crec que, quan relacionem la memòria amb un temps-espai específic, tal vegada el que cal destacar no és l’especificitat o la localitat, sinó el necessari traspàs en la construcció de l’imaginari col·lectiu. Crec que és necessària una dislocació d’escales per subvertir les relacions de poder avui dia.
Jerusa Messina – Crec que és en aquest llindar on es troba el treball de Bijari de manera general.
Imatge: Estao vendendo. Fotografia: Bijari.
Joana Zatz Mussi – Estic d’acord que Bijari treballa amb aquesta tensió entre la dimensió de l’experiència i com captar les potencialitats concretes, materials, i la necessitat de ser eficients per poder disseminar globalment aquestes «captures». Llavors, al mateix temps que desenvolupem una recerca constant per trencar amb la construcció d’una «memòria hegemònica», estem treballant amb la virtualització de l’experiència justament en un diàleg conflictiu, podríem dir, amb imatges hegemòniques produïdes justament per les grans corporacions de comunicació.
Jerusa Messina – El risc d’aquest llindar és el d’intentar trencar la construcció d’una memòria hegemònica usant el llenguatge d’aquells que, justament, la produeixen…
Cibele Lucena – Crec que és perquè les representacions globals capitalistes s’han apropiat tant de les nostres estratègies que es fa cada vegada més difícil distingir una cosa de l’altra.
Joana Zatz Mussi – Té també una dimensió relacionada amb la perversió del llenguatge, que la suporta, però l’extrapola, que té a veure amb l’ús d’aquest tipus de lògica dualista, com per exemple «global contra local», que és la lògica i que les grans corporacions de comunicació utilitzen. És possible usar aquesta lògica, però amb la cura d’utilitzar-la per subvertir-la.
Jerusa Messina – Crec que el projecte de la Galinha aconsegueix fer això, perquè és un discurs que es manifesta en l’experiència, que no es limita al virtual.
Maurício Brandão – Sí, en el treball de la Galinha nosaltres veiem això. Inicialment ho definíem com un «element analitzador», perquè proposava investigar com s’inseriria en una situació disruptiva en contextos urbans diferents.
Geandre Tomazoni – La galinha va ser l’element comú, intervenint en dos locals pròxims però completament diferents, a Largo da Batata i al davant d’un gran Shopping Center. A Largo da Batata, la galinha era un animal familiar, ja que va ser comprada allà, al Mercat de Pinheiros, i va ser motiu d’una petita festa, gairebé un happening; davant del Shopping ens van «convidar a retirar-nos». Quan van arribar els de seguretat, l’acció es va convertir en un disturbi d’ordre local. Tant en aquest projecte com en Estão Vendendo Nosso Espaço Aéreo, vam treballar el concepte de gentrificació, que il·lustra exactament «el que cap» i «el que no cap» en un ideal de ciutat.
Rodrigo Araujo – A Largo da Batata la majoria de les persones sabien com lidiar amb la galinha. Es van connectar ràpidament amb la memòria local d’origen. En contraposició, quan vam col·locar la galinha al shopping, les persones tenien por, perquè mai havien interactuat amb aquesta bestiola viva; només amb la galinha del supermercat. Llavors, es generava una disconformitat. Les persones passaven amb els seus gossos bordant, amb els ulls desorbitats. Aquesta és una lògica instituïda del capital: tot el que és diferent ens fa por, per tant ens hem de blindar contra això. Aleshores, crec que aquest projecte és una bona síntesi de la qüestió entre memòria local i representació global. Per una banda, un shopping, la ciutat global, el triomf dels valors globals on no existeix complexitat; i, per altra banda, Largo da Batata, on tots els discursos són abastats, antropofagitats, fins i tot els que agraden a la gent; hi acaben entrant i es desdoblen. Tot això es va acabar quan Largo da Batata va patir una reforma enorme entre el 2004 i el 2011. El 2012, el van lliurar finalment la població com un gran terreny obert, una plaça sense bancs, sense arbres, sense ombra i sense espai de convivència. Finalment, però, el grup A Batata Precisa De Você el va ocupar i va generar un projecte cultural de ciutat.
Maurício Brandão – En aquest sentit, crec que és important la memòria no només per reconstruir el passat, sinó també per entendre com les narratives transformen la ciutat de cara al futur. Aquestes accions a Largo da Batata reverberen en l’actual reapropiació de l’espai a través d’expressions culturals que reprenen la seva complexitat, construint un lloc més ric i, fins i tot, més cosmopolita. En el projecte Contando con Nosotros, que vam realitzar a Medellín, la memòria hi és present en un sentit més simple. Volíem gravar les memòries dels habitants del barri de Santo Domingo sobre l’evolució de la seva ocupació, ja que el barri és una comuna, bàsicament un assentament urbà molt semblant a les favelas de Rio de Janeiro. Durant vint anys aquests espais van ser dominats pel narcotràfic i, per això, vivien sota un règim de por, que ells denominen muros invisibles, ja que els diferents sectors del barri estaven dividits segons les faccions que dominaven la comercialització de la droga. Recentment, hi ha hagut un gran projecte urbà de requalificació d’aquestes àrees que ha portat, sobretot, solucions de transport públic, com els telefèrics. El projecte urbanístic va ser molt interessant des del punt de vista urbà, però alhora va crear un nou tipus de discurs sobre aquest espai, més connectat amb les institucions públiques, l’Ajuntament, les grans obres urbanes, però sense tenir en consideració la història de les persones que van créixer en el barri ocupat. Aquestes van quedar totalment invisibilitzades per a les superestructures espectaculars, que evidenciaven l’interès d’inserir la ciutat de Medellín en l’escena de les ciutats globals. La intenció del nostre treball era justament retornar el punt de vista dels habitants a la construcció de la ciutat. Ells van construir les seves cases en situacions molt difícils. Com a estratègia, vam proposar a la gent del barri gravar testimoniatges, picant porta per porta. Aprofitant la situació privilegiada del telefèric que sobrevola el sostre de les cases, vam veure l’oportunitat d’usar aquesta plataforma per mostrar les històries dels veïns dins d’aquesta superestructura. Els fragments es van editar conjuntament amb les persones que els van gravar, es van pintar sobre grans lones i col·locar sobre els sostres de les cases. La idea era que les persones, fent el trajecte del telefèric, poguessin llegir les frases de forma independent, però també que entre elles formessin un discurs coherent, que s’articulessin amb altres frases que sorgien en el camí, creant una narrativa contínua.
Joana Zatz Mussi – Interessant. Això significa que una cosa és pensar i actuar «per a l’helicòpter que està passant pel cel», perquè les imatges volin solament per una qüestió d’eficiència de disseminació, i una altra cosa és pensar com a estratègia vital, de supervivència, o per produir evidències que apuntin dissidències, però per a això necessàriament s’ha de passar per l’escala de la intimitat, que és la font del gest, de la diferència, de la vida…
Cibele Lucena – Imatges que clarament han estat realitzades per ser fotografiades o observades a vista d’ocell. La qüestió és sempre la mateixa: si les imatges «ens toquen vitalment»…
Joana Zatz Mussi – Aquesta estratègia de disseminació està incorporada en la lògica del que hem estat fent des del començament, pot passar per vital o no. Si es veu a vista d’ocell, falta «el pes d’allò que és real», la densitat de la realitat, que és la densitat de la diferència.
Contrafilé/Bijari
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
