El bosc dels violins

El gran Michelangelo afirmava que el seu Moisès ja vivia dins del marbre i que només faltava treure’n la part sobrant per descobrir-lo. Tal vegada amb el violí pot passar semblantment: potser també és dins l’arbre, potser totes les melodies ja estan escrites, i només fa falta que algú el talli, que un savi lutier, coneixedor dels secrets de la fusta, el construeixi, i que arribi a les mans curulles de talent d’un intèrpret per extreure’n totes les ressonàncies, melodies…, i deixar-nos bocabadats. En aquest camí, el procés és simple i complex alhora. S’inicia al bosc, on l’arbre viu alguns centenars d’anys, el segueix el lutier i fineix a les mans de l’instrumentista. Si fallés un enllaç de la cadena, res no tindria sentit perquè en cadascun d’ells hi intervenen factors que els relacionen íntimament: tradició, tècnica, artesania, sensibilitat.

Fa un parell d’estius, Girolamo Scarian, membre del Corpo Forestale i maresciallo a Paneveggio, ens va rebre a un petit grup d’amics per explicar-nos per què el bosc que ell gestiona s’anomena «el bosc dels violins». Abans de res, cal ressenyar que ell és el responsable de tots els treballadors encarregats de gestionar i cuidar el bosc, el qual està sota ordenació des de mitjans del segle XIX, i  que actualment forma part del Parc Natural de Paneveggio Pale di San Martino (Trentino, Itàlia). Scarian ens va explicar que la fusta d’avet roig (Picea abies) és la més preuada per a la construcció d’instruments musicals de corda. La seva fama va iniciar-se quan, segons una història que navega enmig de la realitat i la llegenda, el mateix Antonio Stradivari (1644-1737) va passejar-se per Paneveggio a la recerca d’avets roigs que li servissin per construir les caixes de ressonància dels seus famosos violins. Però quines són les qualitats d’aquesta espècie a Paneveggio que la fan adient per a la construcció de la part més important de l’instrument? Paneveggio és un bosc de 2.700 hectàrees on hi predomina l’avet roig, que creix entre els 1.400 i els 2.150 metres d’altitud. Aquesta situació altitudinal fa que el període vegetatiu sigui molt curt, ja que l’època freda transita entre mitjans de la tardor i finals de la primavera. Per tant, el ritme de creixement dels arbres és  lent i constant, fet que genera que els anells de creixement siguin molt regulars i la fusta presenti una baixa densitat al cap d’un temps d’haver estat tallada.

Tots aquests condicionants fan que la fusta d’avet roig sigui la idònia per a la construcció de la taula harmònica de la família del violí. Aquesta particularitat és la que dona la sonoritat, la resposta, la potència, el caràcter i el color a l’instrument. No és menys important l’ànima, una petita peça cilíndrica d’un dit de gruix feta d’avet roig, que es col·loca dins la caixa de ressonància al final del procés de construcció, i queda allà, entre la taula harmònica i el fons, sense encolar. Scarian ens va explicar que tot el procés comença a mitjans de tardor, normalment coincidint amb la darrera lluna minvant de l’any, quan tenen lloc les tallades prescrites dins del pla d’ordenació del bosc. De tot el volum de fusta que es talla cada any, només un 0,5% és apartada de la resta per treballar-la com a fusta de ressonància.

Els criteris que se segueixen per escollir aquests arbres són diversos. Que siguin peus que han arribat al seu torn, és a dir, que han arribat al moment òptim per ser tallats, que a Paneveggio i per a l’avet roig és quan els arbres arriben als 250 anys. En segon terme, que tinguin una forma completament cilíndrica, un creixement rectilini i manca de branques en els cinc primers metres, ja que són aquests els que s’aprofiten com a fusta de ressonància. Ara bé, no és fins que s’ha tallat l’arbre i es pot observar si hi ha una correcta regularitat en el creixement dels anells que es decideix si el tronc marxa cap a una serradora o es queda a Paneveggio. Per tant, amb aquestes explicacions, Scarian va desfer el mite que es faci servir cap tècnica aliena a la que acabem de descriure, com la de colpejar l’escorça de l’arbre dret i viu, per exemple, per pronosticar el valor del fust com a fusta de ressonància. Un cop s’ha decidit que aquell tronc té un valor potencial com a fusta per a instruments, se segueixen dos possibles camins. Una part dels troncs reposen a la plaça de Paneveggio separats de la resta d’estibes —que aniran a la serradora— i una petita part queden submergits a les aigües gèlides del torrent que passa pel mig del bosc durant cinc mesos. El que es cerca amb aquesta acció és reproduir la dinàmica que seguien aquests arbres segles enrere, quan baixaven pels rius en rais fins a arribar a les ciutats, on començava el seu tractament a les serradores. Tant els troncs submergits sota l’aigua com els que reposen a la plaça, un cop arriba la primavera següent, són marcats amb un senyal que permet saber el camí fet. Tot seguit, són traslladats a l’edifici que el parc té destinat per crear la fusta de ressonància. Allà segueixen el procés d’assecatge i els cobreixen amb fustes o teles per evitar que els raigs del sol modifiquin la primera part del tronc. Al cap d’uns anys, entre cinc i set, comença la darrera selecció, en la qual es decideix el seu futur. El primer que es fa és fragmentar el tronc en peces triangulars per comprovar que la fusta no presenta cap imperfecció. En alguns casos s’hi han trobat encastats fragments de metralla de la Primera Guerra Mundial, ja que pel mig del bosc de Paneveggio passava una línia de front. Altres vegades poden haver-hi nusos interiors, fongs, canvis de coloració o bosses de reïna que fan que la peça sigui defectuosa. Es busca, doncs, la fusta perfecta. En aquest procés s’arriba a descartar al voltant de la meitat de la fusta seleccionada. Un cop s’ha fet la tria final, les peces triangulars es deixen reposar a la xiloteca, un magatzem per on circula l’aire però no hi entra la llum directa del sol. Cada fusta porta la data en què ha estat tallada i si ha viscut un procés d’immersió dins l’aigua o no. Aquest és l’edifici que visiten els lutiers que desitgen adquirir fusta certificada de Paneveggio.

Peces reposant a la Xiloteca

La visita va finir dins del bosc, on vam observar un parell de parcel·les que presenten arbres propers al seu torn de tallada, per tal de poder admirar-ne les qualitats. La veritat és que aquesta gestió acurada del bosc és el que permet que el lutier tingui a la seva disposició una fusta òptima per a la creació del violí, viola, violoncel o contrabaix.

Igual que quan sortim d’un museu, hem marxat del bosc amb molts coneixements adquirits però amb un bon grapat de dubtes que van apareixent a mesura que reflexiones sobre tot plegat. La creació d’un bon violí, d’un violí especial i/o únic, esdevé un misteri del principi a la fi i només acaba amb el so, quan s’hi posen les cordes i les fas sonar, mentre que el procés és una intuïció, una possibilitat, un desig… En l’art sempre hi ha un munt d’imponderables, d’incògnites incontrolables. Què ho fa que dos instruments construïts amb la mateixa fusta, pel mateix lutier i tocats pel mateix instrumentista puguin sonar tan diferents? Per acabar, tornem a esmentar Michelangelo, el qual, segons la llegenda, un cop acabat d’esculpir el Moisès, li va clavar un cop de martell al genoll i va cridar: «Parla!». Sortosament, un cop el violí queda enllestit, el violinista només ha d’agafar l’arqueta i…

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Jordi Campoy

  Productor musical, pianista, compositor i escritor. Ha publicat dues novel·les (La novia del violoncel i La cantant de fado) totes dues amb Columna Edicions.

• 

  Josep Gordi Serrat

  Doctor de Geografia per la Universitat de Barcelona i al llarg de quasi trenta anys ha estat professor de geografia física a la Universitat de Girona. Actualment m’agrada definir-me com un amant i estudiós dels arbres i la natura (https://josepgordiarbresipaisatge.cat).