De l’educació ambiental a l’ecoactivisme, de l’ecoansietat a la metaesperança

En l’actual context de crisi climàtica i desordre geopolític, l’ecoactivisme es troba davant d’un conjunt complex de reptes i dilemes emocionals, polítics i comunicatius. Mentre el retard en les polítiques ambientals continua augmentant, i el «Trumpisme» penetra a diferents nivells del discurs públic, l’acció ecològica ha d’afrontar no només la destrucció ambiental, sinó també la fatiga emocional i la desconnexió ciutadana davant d’un futur percebut com a amenaçador. En aquest marc, la transformació de l’ecoansietat en metaesperança esdevé un eix fonamental per mantenir viva la mobilització i la imaginació col·lectiva.

Font: Freepik

L’ecoansietat —aquest conjunt de sentiments de por, tristesa, ira i culpa davant la degradació ambiental— pot ser tant un fre com un motor d’acció. Tal com afirma l’experta en educació ambiental Teresa Franquesa, «cada emoció pot ser motor d’acció, si sabem escoltar-la» (Franquesa, 2024). Això implica reconèixer que les emocions no són febleses, sinó brúixoles morals. La por ens alerta de la magnitud del problema; la tristesa ens connecta amb la pèrdua del món que estimem; la ira canalitza la injustícia; i la culpa pot transformar-se en responsabilitat compartida. La clau rau a no quedar atrapats en l’angoixa, sinó a convertir aquestes emocions en una energia col·lectiva capaç de generar esperança activa.

Tanmateix, diversos estudis mostren una paradoxa: mentre que la consciència ambiental augmenta de manera constant, l’activisme no creix de manera proporcional (Eurobaròmetre, 2025). La sensibilització no sempre es tradueix en compromís. Les raons són múltiples: la complexitat de la informació, la manca de confiança en les institucions, les fake news i el sentiment d’impotència davant un sistema econòmic global que sembla inamovible. Personalment, considero que el repte de l’ecoactivisme rau precisament a superar aquest desajust emocional entre el conèixer i el fer. Quantes persones es queden en l’ecoactivisme digital per comoditat o per manca de persones del seu entorn amb els mateixos valors/inquietuds? El «clic verd» no sembla que sigui suficient!

Per tot això, el momentum actual de l’ecoactivisme exigeix noves estratègies narratives. L’ecologisme clàssic ha basat el seu discurs en dades i amenaces científiques —infinits informes com els de les Nacions Unides en són un exemple clar— però la majoria de la gent no llegeix informes. L’ONU ha encarregat un informe per demostrar que els seus informes no són llegits per (gairebé) ningú!!! (Reuters, 2025).

Cal convertir les dades en històries: relats amb rostre i emoció, capaços de generar vincle i inspirar acció. El relat científic ha de dialogar amb el relat humà, i l’ecoactivisme ha d’assumir que comunicar és el primer pas per activar. En aquest sentit, resulta inspiradora la proposta de Giuseppe Cavallo sobre el «màrqueting optimista», o el que ell anomenava ja fa deu anys el «màrqueting de la felicitat» (Cavallo, 2015). Si la dreta populista sap oferir futurs positivistes sota règims totalitaris, l’ecologisme ha d’aprendre a contrarestar-ho amb socioutopies realistes: visions de futur sostenibles, justes i desitjables, basades en la cooperació i el benestar. No es tracta de negar la crisi, sinó de proposar camins possibles. Hi ha bibliografia disponible per a tots aquells que vulguin fugir del pessimisme: Ecotopías [multiautor i il·lustrat], Clima Utopyas [situat al 2050 i editat per One Day in 2050]; el famós Ecotopía d’Ernest Calenbach [publicat cap al 1975 però ambientada en el 1999] i un llarg etcètera de llibres d’assaig d’actualitat.

En definitiva, l’ecoactivisme contemporani viu entre la urgència i l’esperança. Davant el retard polític i el cinisme mediàtic, i l’ascens progressiu de la ultradreta, només una transformació emocional i narrativa pot donar-li nova força a la nostra ecoràbia. Convertir la por en coratge, la tristesa en comunitat, la ira en justícia i la culpa en responsabilitat compartida: és el veritable camí cap a la metaesperança, aquella esperança que no nega el dolor, però el transforma en acció.

Font: Freepik

El moviment propalestí pot ser la nova espurna que desperti un nou 15-M: un moviment transversal que connecti el problema de l’habitatge, el feminisme, la precarietat, l’augment de preus i l’emergència climàtica. El jovent s’ha activat contra el genocidi com feia temps que no s’observava. Aprofitem el vent de cua! Això sí, caldrà aixecar el cap de la pantalla i sortir de la nostra closca de confort: compartir per treballar plegats. Des de qualsevol front, com deia la Jane Goodall [la mestra de l’ecologisme per molts de nosaltres]: «cadascú té un rol en aquesta vida, fes valer el teu». Diverses administracions supramunicipals han començat a programar formacions multisectorials, on fan una crida a tàndems d’alumnat que combinin medi ambient + cultura, medi ambient + joventut, medi ambient + educació. És un indicador que sols no anirem gaire lluny. Destaco un producte que serveix tant per a la participació ciutadana com per a l’ecoactivisme de proximitat: un decàleg de 10 ingredients per a un ecoactivisme eficaç, participat i de llarga durada, creat per la Júlia Barba i l’Emma Quadrada per a una formació de la Diputació de Barcelona (2025). Les autores van consensuar aquests ingredients: lloc d’afluència habitual; facilitació d’espais; picar portes; implicar el territori; horitzontalitat; espontaneïtat; petit format; calma; passió i somiar en gran.

Necessitem que l’educació ambiental sigui memorable, i engrescadora. Per això, el neuròleg David Bueno proposa fer-la en espais oberts sempre que sigui possible, en petit format, on s’estableixin vincles emocionals, i —per què no?— fer-ho sense pautes. Cal que l’aprenentatge no estigui sempre guiat amb un punt d’inici i un punt de partida. Un bon exemple és el projecte «Sortim a la natura», que el col·lectiu La Quotidiana proposa per a alumnes d’escoles públiques, bevent de la pedagogia sistèmica. L’objectiu és fer pedagogia propera a l’escola, en espais periurbans com els rius o torrents i les zones agrícoles o les àrees de bosc, i que no estigui pautada, que sigui el mateix alumnat qui identifiqui de forma natural les àrees curriculars d’interès. En les seves paraules, el projecte s’ofereix «com a font de riquesa i benestar (emocional i de cohesió) per a tota la comunitat educativa». Aquest aprenentatge sí que té més garanties de ser l’espurna cap a una percepció del territori com a propi, i esperem que també ho sigui, anys més tard, cap a l’ecoactivisme. Necessitem (amb urgència!) que l’educació ambiental sigui una «factoria» de futurs ecoactivistes. El repte és majúscul, sí. Recordem, però, que estem sota una emergència climàtica.

Comparteix a Whatsapp

Vols rebre els articles al teu correu electrònic?

• 

  Jaume Enciso

  Jaume Enciso Cachafeiro (1977), és llicenciat en Ciències Ambientals per la UAB i cursa estudis de comunicació a la UOC. Activista pel clima, és el fundador de One Day in 2050, una plataforma de narratives futures per l’activació climàtica. Ha coordinat el llibre “Alerta al Greenwashing”. També ha estat facilitador d’esdeveniments [...]

  Llegir més