A casa la meva àvia, al Rubí de primers anys noranta s’hi venien ous. La part de la família de l’àvia era de Barcelona, però ella i el meu avi van decidir fer d’una casa on anaven de cap de setmana la seva residència permanent, amb un enorme galliner annex on hi tenien totes les bèsties. Era una urbanització de Rubí al costat de la riera, cosa que vol dir que no era precisament el millor lloc d’estiueig. De fet, la casa es va construir després de les riuades del 25 de setembre del 1962: si tenim en compte la catastròfica gota freda de València de fa uns mesos, ja veieu que no n’aprenem passin els anys que passin.
Quan anava a dinar amb ells, o em passava les tardes allà dibuixant o intentant que el meu avi em deixés veure qualsevol cosa a la tele els dies que no feien toros. El tràfec de veïns i veïnes entrant i sortint per comprar ous, els crits constants, el safareig amb la meva àvia, el meu avi amb el «que no em deixeu veure els toros en pau» i l’ambient general de caos i economia submergida era el meu soroll de fons de la «gent gran», la meva banda sonora. I, per descomptat, també font inesgotable d’anècdotes. Per exemple, una veïna, de qui no recordo el nom, va ésser batejada per la meva àvia com «la que no sap fer cafè», ja que sempre la veia anar al bar dels veïns del costat a l’hora que ella considerava que era la del cafè.
Fotograma de Teresina S.A.
Tot aquest rotllo preliminar que us he deixat anar és bàsicament la confessió que qui escriu això és, com molta gent d’una certa generació —diguem que tinc una edat relativament «estupenda»—, producte d’un entorn netament «teresino». Tot i viure a l’extraradi de la ciutat, les visites amb els pares i els avis a veure les tietes a Barcelona, en un pis indeterminat prop de la Diagonal que només recordo ple de figuretes de porcellana amb els seus corresponents tapets de ganxet a la base, em provoquen uns records molt identificables amb el món «teresino». És més, dins meu encara guardo restes de «teresinisme» com el gust pel safareig veïnal o el posar sobrenoms a gent que viu al meu edifici i que ni tan sols conec. Es per això que Teresina S.A., la sèrie clàssica creada per la companyia teatral La Cubana aquell ja llunyà 1992, té un llegat que segueix mantenint-se en l’actualitat tot i ser un artefacte de només 13 capítols (cosa que em sembla perfecta per a la seva narrativa d’un any sencer en la vida de les tres protagonistes) i de més de trenta anys d’antiguitat. Coses com l’existència del compte d’Instagram @teresinologia, on fragments de la sèrie es fan servir per explicar notícies tant del país com d’arreu del món, o el recent revival del trentè aniversari que va portar a la reunió de les actrius originals en un pòdcast a Catalunya Ràdio, o la biografia Vida de Teresina, que aparegué pel Sant Jordi d’aquest mateix any, donen fe que la sèrie segueix present en l’imaginari col·lectiu català i viu latent dins de molts de nosaltres com si fos un virus que reapareix de tant en tant.
Les teresines signant Vida de Teresina a Sant Jordi
Aquestes tres germanes solteres del barri de Gràcia, la Teresina (Mercè Comes), la Maria Teresa (Mont Plans) i la Tere (Sílvia Aleacar), i el penques mimat —i de rerefons que s’intueix una mica sòrdid— del seu germà Tomàs (Miquel Crespí) són ja part d’uns arquetipus tan primaris de moltes famílies catalanes que van més enllà de la mera anècdota i es converteixen en símbols similars als que presentava el còmic (i ara també sèrie de televisió) Sandman de Neil Gaiman. Si el seu protagonista, el déu del somni Morfeu, hagués de ser aconsellat per tres tietes en lloc de les tres fúries, podeu estar segurs que serien les Teresines de Gràcia. I és que en diverses entrevistes els fundadors de La Cubana, Vicky Plana i Jordi Milán, han dit que l’arquetip que van esdevenir les Teresines era un tipus de persona que sorgia de tant en tant en les converses del grup teatral, que tot i ser principalment de Sitges, constatava que en altres llocs de la geografia tant catalana com espanyola hi havia gent que podia ser denominada «teresina». Tot i així, és complicat definir en la seva totalitat què es ser una persona «teresina». En el primer capítol, en un exercici de metallenguatge que riu-te’n tu de tots els Deadpools, el mateix grup apareix a la televisió parlant de la sèrie dient que és «un petit homenatge a les mares, tietes, oncles, veïnes, amics, botiguers, nens i nenes “teresines”». Ser teresina, per tant, és més un estat mental que una altra cosa, però d’alguna manera també té a veure amb el sentiment de comunitat, de barri que s’ajunta per portar endavant una iniciativa i que crea un cercle d’ajuda mútua i, per què negar-ho, de safareig comú sobre els o les que no hi són en aquell moment. I paradoxalment arribà a la televisió l’any en què la gentrificació de Barcelona va començar a agafar força, i vista ara, és gairebé com si fos el cant de cigne d’aquelles comunitats de barri, arrasades ja pel turisme sense misericòrdia.
Fotograma de la sèrie Teresina S.A.
Durant 13 capítols emmarcats en festes o celebracions concretes (comencen amb una festa major i acaben amb la de l’any següent) veiem el pis de les tres germanes constantment ple de gent, sempre amb un pedido en marxa, ja siguin roses per Sant Jordi o vestir una verge per Setmana Santa. Tot el veïnat feia torns per contribuir a l’esforç col·lectiu mentre diferents trames s’anaven desenvolupant a mesura que entraven i sortien els veïns. La impressió que sempre m’ha causat aquesta visió com a espectador és gairebé la d’un «caos controlat», totalment desfermat en aparença però amb les coses molt ben mesurades. Si ens hem de guiar per testimonis de l’època, les sessions de rodatge eren bastant maratonianes i els mateixos creadors parlen que feien anar de corcoll els consellers idiomàtics que els havia posat TV3 per regular un ús correcte del català, que ja sabem que la sèrie se’l passava pel forro amb tants barbarismes per segon. Teresina S.A. esdevenia de seguida una espècie d’huracà de tietes i vodevil que comptava amb grans personatges, entre els quals cadascú tenia els seus favorits. Personalment em quedo amb la Rosita (interpretada per Filomena Martorell), que ara podria ser considerada una cougar, és a dir, una dona madura sense complexos en la seva vida sexual, i que sempre anava acompanyada de «senyors», cosa que aixecava el nivell de safareig a casa de les protagonistes, que la veien també amb una certa enveja. O també amb el Roger (interpretat per José Corbacho), el fill de més de trenta anys de la Marieta (també la Filomena Martorell), una espècie de nerd una mica sòrdid que encara vivia amb la mare, cosa que el 92 feia gràcia i ara és lamentablement una realitat perpètua en aquest país. O en Pepe i en Rafa (Santi Millán i Xavi Tena), probablement una de les primeres parelles gais a aparèixer a la televisió catalana, amb la corresponent trama de fer-se l’heterosexual quan arriben els familiars del poble. N’hi ha un munt per escollir, ja que els mateixos actors i actrius en feien tant de recurrents com d’episòdics (com aquell mític senyor pelut interpretat per un jove Santi Millán), i això fa que un revisionat sempre ens doni més del que recordem, ja que és una sèrie amb moltes «capes» d’històries i nombrosos detalls que a l’espectador li poden passar per «sota el radar». Era, en definitiva, una cacofonia meravellosa (on l’expressió Ai, nena! em serveix per definir sempre en dues paraules el tarannà de l’humor de La Cubana) que connectava amb el nostre passat més recent. El passat d’uns familiars, principalment dones, que tiraven endavant tot i haver viscut en una dictadura que els negava la possibilitat de portar un sou a casa i que tot i així tenien empenta per muntar-se el negoci propi, com va passar amb la meva àvia, amb les meves tietes de Barcelona i probablement amb les de molts i moltes que estigueu llegint això. Teresina S.A. anava dedicada a elles i a la seva progènie, com la d’un servidor, a qui encara li sap greu comprar els panellets a un forn que no sigui el del barri i sent com si l’estigués traint, com en el capítol de Sant Joan i tot el tema aquell de la coca de la Pepita la del Forn.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Víctor Castillo RodríguezNascut a Terrassa (Barcelona) al 1981, no recorda un moment a la seva vida en el que no estigués llegint. Obsessionat amb els llibres, el cinema, els còmics, la cultura popular i els gats, ha escrit a mitjans digitals com Revista Fantastique, cinefantástico.com i va fundar, amb altres companys igual [...]
