Aquest any 2017 en farà vint de la celebració del Primer encontre de ciència-ficció en llengua catalana, el 19 i el 20 de setembre, a Vilanova i la Geltrú. Va ser el primer intent d’aplegar tota la gent que treballava en català al voltant de la ciència-ficció: escriptors i lectors, ensenyants i estudiosos, gent del còmic, del cinema i dels fanzins. Significativament va començar amb la taula rodona que preguntava «Hi ha ciència-ficció catalana?», i va acabar amb l’aprovació general de constituir una associació que agrupés els interessats en el gènere, que va ser la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Una de les feines que es proposaven tant l’encontre com la societat era donar visibilitat al gènere entre nosaltres (en la formulació que en va fer la SCCFF, «normalitzar la llengua catalana dins l’àmbit de la ciència-ficció i normalitzar la ciència-ficció dins l’àmbit de la llengua catalana»).
Vint anys després, a ningú dels qui organitzen aplecs, encontres i tertúlies entorn de la ciència-ficció no se li acudiria de començar preguntant si hi ha ciència-ficció en llengua catalana. Els escriptors, els lectors, els llibreters, els crítics, els estudiosos universitaris, tots plegats saben que n’hi ha; a ningú no se li acut fer un repertori dels gèneres conreats pels nostres autors en què no entri la ciència-ficció. La batalla de la visibilitat social del gènere, doncs, sembla guanyada. El novembre de l’any passat, el 2016, va tenir lloc a Barcelona, per primer cop a la Península, l’Eurocon, la convenció anual de la ciència-ficció europea, que cada any s’esdevé en una ciutat d’Europa. La SCCFF va tenir un paper important en l’organització de l’encontre, i exercint d’amfitriona, amb què es va oficiar també la internacionalització de la ciència-ficció catalana.
L’any abans, el 2015, havia tingut lloc una important renovació de la SCCFF. Amb el reglamentari canvi de junta, la nova directiva va integrar representants dels fòrums més actius del fandom (el kingdom dels fans, l’àmbit dels afeccionats): tertúlies periòdiques, pàgines web, blocs de ressenyadors, i així la SCCFF passava a exercir de paraigua protector i coordinador i cara visible de les diverses iniciatives actives. Un pas important en l’articulació de tot el moviment d’afeccionats i practicants del gènere.
Estructures d’estat
Amb el canvi de dígit, amb la introducció del 2000 al calendari, es va constituir la col·lecció «Ciència-ficció», aixoplugada per Pagès Editors, de Lleida. Durant uns quants anys, desaparegudes les col·leccions de gènere (negre, rosa, eròtic i també de ciència-ficció) que havíem tingut, la col·lecció no solament va ser l’única de ciència-ficció en català, sinó l’única col·lecció de gènere, de qualsevol gènere, que teníem (sense comptar el batec intermitent, mutant i subterrani de «L’arcà», de terror i fantàstic). Actualment n’hi torna a haver també de policíaques. L’any 2007 la col·lecció va publicar el volum del IX premi Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, amb la novel·la i el conte guanyadors. El premi s’havia instituït de manera modesta i local, per a relats curts, el 1997; el 2006 va admetre novel·la curta i conte, i a partir de l’edició de 2007 va passar a ser premi de novel·la, actualment biennal, que publica la col·lecció «Ciència-ficció», amb què han quedat unides dues estructures permanents de la ciència-ficció catalana: la col·lecció i el premi de novel·la.
L’any 2007 van néixer les Ter-Cat, les tertúlies catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror, de periodicitat aproximadament bimestral (unes cinc durant l’any) i itinerants per tot el territori de parla catalana. L’any 2009 les Ter-Cat van promoure el premi Ictineu, adreçat a premiar la millor novel·la i el millor relat, originals i traduïts, publicats en llengua catalana l’any anterior. Això va donar lloc a la festa dels Ictineu, que se celebra cada novembre i que representa la festa major de la ciència-ficció catalana.
L’any 2006 va aparèixer, a Manresa, el fanzín Miasma, que va estar en actiu publicant relats de gènere fantàstic fins a l’abril de 2008. Per substituir-lo, al gener de l’any 2010 van aparèixer La Lluna en un cove i Les males herbes i, a l’abril, Catarsi, que va sortir com a revista de les Ter-Cat, i a partir de l’any 2015 és la revista de la SCCFF. També el 2015, al desembre, es va clausurar el fanzín Les males herbes, i els promotors van passar a dedicar tot l’esforç a l’editorial del mateix nom, iniciada al setembre de 2012: sobretot amb la incansable col·lecció «Distorsions», Males Herbes és una de les més constants fornidores de textos de ciència-ficció en català, que tant dona veu als nous autors com recupera textos introbables, siguin originals o traduïts.
Juntament amb una constel·lació de publicacions virtuals (la SCCFF havia publicat, entre 1998 i 1999, vuit exemplars d’un butlletí en paper, i posteriorment, de 2006 a 2015, va publicar 45 números d’un butlletí periòdic digital), aquestes són les principals estructures que articulen el moviment de la ciència-ficció catalana.
Llibres i autors
Quan Manuel de Pedrolo va publicar Mecanoscrit del segon origen, el novembre de 1974, feia aproximadament un segle que es publicava ciència-ficció en llengua catalana, un gènere que havia aparegut entre nosaltres, com en tot l’àmbit occidental, quan es van fer vistents els resultats de la revolució industrial. (Els interessats podeu consultar, dins la pàgina web de la SCCFF, sccff.cat, a l’apartat «Arxiu», un inici de bibliografia, que de moment mostra els primers 100 anys, de 1873 a 1973, és a dir, fins abans de la publicació del Mecanoscrit.) L’obra de Pedrolo, sobretot a partir de la reedició dins la col·lecció de butxaca un parell d’anys després, va ser un gran pas en la tasca de donar visibilitat al gènere. Pedrolo és el més considerable dels pesos pesants de la ciència-ficció catalana, i per això no és estrany que el mateix any de l’aparició de la col·lecció «Ciència-ficció» s’hi reedités la novel·la de Pedrolo que l’autor apreciava més dins el gènere, Aquesta matinada i potser per sempre. Posteriorment s’han anat reeditant altres mostres de la ciència-ficció de Pedrolo, com Successimultani, Introducció a l’ombra i Procés de contradicció suficient. També s’han reeditat els últims anys altres obres dels autors més veterans, que anirien des de Pere Calders, que ja havia publicat abans de la guerra, fins a Pere Verdaguer, que va debutar el 1966; aquí podríem esmentar també autors com Joaquim Carbó i Rosa Fabregat, sortosament encara en actiu. Autors com Antoni Ribera o Sebastià Estradé, desapareguts aquest segle, encara van veure publicades les darreres obres. I un fenomen interessant és que aquests darrers anys també s’han recuperat obres escrites als anys cinquanta, i que no van ser publicades al seu temps a causa del domini del realisme social: és el cas, entre d’altres, d’Un deliri de mar, exploració d’un Mediterrani dessecat de Josep M. Miquel i Vergés, i A reculons, interessant experiment de transgressió temporal de Rafael Tasis.
Dels autors nascuts entre la darreria dels anys quaranta i els anys cinquanta, que han arribat a una fruitosa maduresa, convé destacar Montserrat Galícia, l’autor català de ciència-ficció amb més títols publicats, tot i que gran part són volums breus adreçats al públic més jove, i que sovint homenatgen temes consolidats, però darrerament també ha ofert novel·les més denses, com El vent entre els saguaros, d’exploració alhora interior i exterior, o la que ha obtingut el darrer premi Manuel de Pedrolo, Estirant el fil escarlata, de viatges en el temps, que es publicarà aquest 2017. Jordi Font-Agustí amb Traficants de llegendes, sobre la implantació de records, i La febre del vapor, steampunk en temps de la Mancomunitat. Carme Torras amb La mutació sentimental, sòlida reflexió sobre el paper dels robots com a pròtesi i estímul. Al costat d’altres noms considerables com Miquel de Palol, David Cirici, Francesc Puigpelat, Joan Pla, Albert Salvadó, Jordi Sierra i Fabra, Jordi Solé i Camardons i Víctor Nubla.
Darrerament s’han imposat els autors nascuts als anys seixanta, com Jordi de Manuel, que des de l’any 2000 ofereix sòlides hibridacions entre el gènere negre i la ciència-ficció, com L’olor de la pluja o Mans lliures, entre moltes altres, i obres com El cant de les dunes, de colonització interplanetària, i La decisió de Manperel, amb contacte extraterrestre. Sebastià Roig amb la sàtira de les òperes espacials El cogombre sideral, rigorosos estudis sobre la recepció del gènere i, signant amb Salvador Macip, Mugrons de titani, Ullals i altres. Albert Sánchez Piñol amb èxits com La pell freda, amb una raça humanoide amfíbia, Pandora al Congo, amb un possible poble que habitaria el subsòl, i els contes de Les edats d’or i Tretze tristos tràngols. Joan Marsé amb Un intrús a l’estany i El visitant, d’intervenció extraterrestre. J. Valor Montero amb la sèrie steampunk de La república pneumàtica. I més noms a tenir en compte com, entre d’altres, Albert Garcia Pascual, Albert Calls, Emili Gil, Carles Bellver, Jordi Ortiz, Àngel Burgas, Jordi Cussà, Lluís Llort, Òscar Pàmies, Joan-Lluís Lluís, Toni Soler, Jordi Solé, Joan Maria Arenas i David Castillo.
Autors nascuts als anys setanta ja s’han començat a donar a conèixer i van removent el panorama, com és el cas de Salvador Macip, que ja hem trobat signant conjuntament amb Sebastià Roig, que també ha signat amb Ricard Ruiz Garzón la intriga d’especulació biològica Herba negra, i sol la iconoclasta El joc de Déu, l’especulativa Hipnofòbia, i contes com Quina gran persona. Jordi Navarri, que ha introduït una exigent ciència-ficció dura en obres com El cinquè oceà, Les cartes de Nèxiah i Somni entre anells. Sebastià Alzamora, vorejant el terror a La pell i la princesa i Crim de sang. Hèctor Bofill amb anticipacions polititzades com L’últim evangeli, Neopàtria i Germans del sud. Joan-Miquel Oliver amb les estripades El misteri de l’amor i Un quilo d’invisible. Gerard Guix amb la trilogia El prodigi, L’enginy i El talent, i El cementiri, adaptació de la seva obra teatral Gènesi 3.0. Jordi Gimeno amb la revulsiva El somriure d’un eco, sobre tecnologia per a preservar la presència dels morts. A més d’altres noms considerables com Marc Pastor, Sergi G. Oset, Octavi Franch, Pere Guixà, Jordi Cabré, Salvador Company, Marina Espasa, Sebastià Jovani, Òscar Vendrell, Maiol de Gràcia, Enric Herce, Robert Cavaller i David Gàlvez.
I fins i tot, a partir de l’any 2009, es comencen a fer notar autors nascuts als anys vuitanta, com Víctor García-Tur amb els contes metaliteraris Twistanschauung i la novel·la Els ocells. Jair Domínguez amb les estripades anticipacions properes al «bizarre» Hawaii Meteor, Segui a la vora del foc i Perímetre. Alfons Mallol amb l’aventura espacial Sírius 4. Oleguer Homs amb l’aventura extraterrestre Terra promesa. Jordi Nopca amb l’especulativa El talent. Jaume C. Pons Alorda amb l’escatologia interplanetària Faula. Pau Escribano amb l’aventura sobre teletransportació Aquell d’allà no sóc jo. Melcior Comes amb l’al·legòrica Viatge al centre de la Terra. Roderic Mestres (Ramon Mas) amb la distopia Mentre el món explota. Max Besora amb la satírica La tècnica meravellosa.
Articulació d’un sistema literari
Tenim, doncs, autors, tenim llibres, tenim editors, tenim lectors, tenim eines de coordinació dels afeccionats. Fins i tot tenim llibreters que aposten per la ciència-ficció catalana, com és el cas de l’esforçada llibreria Chronos, de Barcelona. I també l’any 2004 el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil va publicar l’«antologia de narrativa fantàstica i especulativa» Els altres mons de la literatura catalana, que va significar el reconeixement acadèmic del gènere fantàstic i els seus vessants, entre els quals la ciència-ficció.
Amb tot això, i amb tota una tradició d’obres recuperades, reeditades o a les biblioteques i a les llibreries de vell, es pot articular un autèntic sistema literari. Entre els autors més joves tenim gent preparada que pot llegir les novetats estrangeres en la llengua original o per mitjà de llengües intermediàries, i així introdueixen tècniques i temes nous. Però aquestes obres poden quedar com a provatures aïllades si no s’inscriuen dins una tradició literària pròpia, ni que sigui per a discutir-la. Alhora que la necessària obertura a altres veus i altres àmbits, convé no perdre de vista la feina dels precedents, conèixer tot el que han fet, estudiar els seus recursos, aprendre dels seus encerts i dels seus errors, qüestionar els seus plantejaments. Només així podrem rendibilitzar la feina feta, els camins oberts, el vocabulari establert, els temes iniciats, i no repetir provatures que s’han mostrat eixorques, reinicis sense continuïtat. I constituir una comunitat amb uns coneixements comuns i propis, amb una cultura com a referent. Allò que se’n diu una literatura. I val a dir que sortosament hi ha autors, dins totes les generacions actualment actives, que no perden de vista aquest objectiu.
A. MUNNÉ-JORDÀ
Si t’ha agradat aquest article i vols rebre informació dels pròxims que publiquem, envia’ns el teu nom i el teu correu electrònic.
-
A. Munné-JordàBarcelona, 1948. Va publicar el primer article sobre ciència-ficció catalana el 1982 i des d’aleshores ha desplegat una activitat pública d’estudiós i divulgador del gènere, com a articulista, compilador, prologuista, conferenciant, editor i autor, i ha estat present en iniciatives d’articulació del gènere, com la Societat Catalana de Ciència-Ficció i [...]
