El primer tipus de còmic western que es va fer a Europa va ser cap a principis dels anys trenta i venia a ser un calc del que s’estava publicant al bressol del gènere, els Estats Units. Eren històries de justiciers de trama simple i acció desbordada, publicades en edicions barates i d’escassa qualitat per a consum popular, tot i que a partir dels anys seixanta la qualitat de les edicions europees, sobretot les del mercat francobelga, superaria amb escreix les nord-americanes, fins a convertir-se en un dels seus trets d’identitat. Però la diferència fonamental vindria dels continguts i de la perspectiva històrica.
El 1950, Fleetway, una editorial fonamental en l’evolució del còmic britànic, llança Cowboy Picture Library, una sèrie dedicada a personatges de renom de l’Oest —com Buck Jones o Kit Carson— que obrirà progressivament un espai a creadors amb una nova òptica en el gènere. Encara que, al principi, bona part del material provenia de reimpressions de còmics nord-americans, el desenvolupament de l’editorial va fer necessari buscar talents fora del país i a la sèrie hi va acabar recalant un important nombre de dibuixants espanyols i hispanoamericans, com Jesús Blasco, Arturo del Castillo, Alberto Breccia, Ángel Nadal i José Ginés «Gin». A Fleetway també hi comença a treballar als anys cinquanta l’autor canadenc George Stokes, que el gener de 1961 publica al dominical del diari londinenc Sunday Press les primeres pàgines de la mítica sèrie Wes Slade, que s’allunya de l’estereotip del còmic nord-americà, especialment pel que fa al tractament dels indis. El personatge es mantindria viu fins al 1981. Un altre mític i longeu pistoler del còmic britànic és Matt Marriott, un vaquer vagabund que va aparèixer per primera vegada el 1955, en una tira de premsa del guionista Reg Taylor i el dibuixant Tony Weare, per al London Evening News, on es va publicar durant vint-i-dos anys. Sempre acompanyat pel seu amic Jason Horn «Powder», Marriott recorre tots els paisatges de l’Oest, sempre a la recerca d’una feina temporal que els permeti sobreviure sense lligams, en un deambular continu que els col·loca sempre en el punt de mira de qui transgredeix el seu particular codi de justícia i igualtat.
És precisament en la cruesa i el realisme dels continguts on es diferencien, des del principi, els còmics realitzats a un costat i a l’altre de l’Atlàntic. O com explica magníficament Francisco Javier Illescas Díaz en el seu article «El western en el cómic europeo»: «Tot i que el western estatunidenc ens presenta un entorn net, amb herois poderosos, polits i immaculats i una dicotomia “bons-dolents” molt evident —reflex de la seva capacitat industrial i econòmica—, l’europeu —en general, perquè sempre hi ha excepcions— ens presenta un entorn brut, decadent i amb una àmplia gamma de grisos en la personalitat dels personatges». A partir dels anys seixanta comencen a quedar molt lluny els vaquers de paper com el Llanero Solitario, Hopalong Cassidy, Roy Rogers o Gene Autry, màxims exponents del model de cowboy impol·lut, repentinat, carrincló, que, per a més inri, habitualment eren la versió dibuixada d’actors i cantants d’un country mel·liflu.
L’«spaghetti còmic»
El primer canvi significatiu en el gènere es produeix a Itàlia amb l’aparició de Tex Willer, l’arquetip de justicier de la frontera més dur i longeu. Tex té un peculiar aire familiar, fins i tot en els seus orígens, i va ser una dona qui va tenir la iniciativa de donar-li vida real. El 1948, Aristea Bertasi, més coneguda com Tea Bonelli, intentava renovar i impulsar el seu segell editorial, i li va encarregar al seu exmarit, el guionista Gianluigi Bonelli, inventor del personatge, i al dibuixant Aurelio Galleppini, més conegut com Galep, que donessin vida al rude i viril home de la frontera, que es convertiria en el primer èxit d’una editorial fonamental en el còmic europeu de l’Oest: Sergio Bonelli Editore.
Tex és un tipus dur que exerceix alhora de despietat rànger de Texas i de cap d’una tribu navajo. Sarcàstic, amb un particular sentit de la justícia i un odi visceral a la corrupció, és també un defensor a ultrança dels natius americans i líder d’un peculiar grup de quatre aventurers, que semblen sortits directament de la tradició dels tres mosqueters: el mateix Tex, el seu fill Kit, l’indi Tiger Jack i el vell explorador Kit Carson, que formen una estranya família d’homes solitaris en un univers essencialment masculí i salvatge. En Tex s’hi troba la mateixa violència gratuïta i espectacular de les pel·lícules de Sergio Leone i la resta de spaghetti westerns, amb els quals comparteix territori, la zona fronterera entre els Estats Units i Mèxic. Les seves peripècies han estat escrites per una trentena de guionistes i il·lustrades per gairebé un centenar de dibuixants, entre els quals figuren els millors llapis del còmic mundial, de Gino D’Antonio a R. M. Guéra, passant per Enrique Breccia, Manfred Sommer, Víctor de la Fuente o Jesús Blasco, per citar-ne només alguns. Setanta-vuit anys després, Tex continua cavalcant.
El seu èxit va animar l’editorial a continuar provant els polsegosos camins de l’Oest, amb resultats força dispars. El 1954 surt el primer número de Sargento York, un sotsoficial d’una imaginària Legió Estrangera Muntada de l’Oest, creat per Roy d’Amy, a qui li va sortir una història bastant tòpica i amb un sentit de l’humor un pèl ingenu. La mateixa editorial va publicar també dues sèries, Historia del Oeste i Leyendas del Oeste, dedicades a fets i personatges històrics, respectivament. Però, sens dubte, el personatge més estrafolari de la factoria Bonelli és Zagor, creat el 1961, que és fill de l’èxit de Tex, fins i tot biològicament, ja que el nom del seu creador, Sergio Nolitta, no és més que el pseudònim de Giovanni Luigi Bonelli, fill del creador de Tex Willer. Es tracta d’una mena de Tarzan dels boscos del nord dels Estats Units, acompanyat sempre per Chico, un mexicà caricaturitzat fins a l’extrem sanchopanzista, les aventures del qual no tenen cap coherència espacial ni temporal. Tan bon punt s’enfronta a pirates d’un galió de l’illa de la Tortuga com lluita contra un vampir acabat d’arribar de Transsilvània a l’Oest americà.
El 1974, Bonelli llança les aventures de Ken Parker, un peculiar personatge creat pel guionista Giancarlo Berardi i el dibuixant Ivo Milazzo. És un paranyer que decideix apartar-se de la civilització i instal·lar-se en territori indi. Tot i que les seves històries inicialment estan ambientades als estats del Nord-oest, acaba recorrent els Estats Units i sent testimoni i narrador de la conquesta de l’Oest. És un antiheroi i els seus còmics tracten temes tan poc habituals fins aleshores en el western com el medi ambient, el racisme, la injustícia o el qüestionament de la violència. Som a mitjans dels anys setanta, a Europa la tendència política majoritària és el progressisme, la socialdemocràcia i un incipient moviment ecologista, i això es nota fins i tot en el còmic western, on comencen a proliferar històries amb protagonistes indis, amb certa tendència a la idealització, especialment les ambientades en els temps de les seves primeres trobades amb els blancs. És el cas de La saga du Grizzly, de 1976, en la qual Claude Auclair dona una espectacular visió etnogràfica de la cultura aborigen i les seves trobades i desavinences amb paranyers i mountain men. En aquesta línia també va Buddy Longway, de l’autor suís Derib, que va començar a publicar-se a la revista Tintin el 1972. És una saga familiar composta per un paranyer, la seva dona sioux i els seus dos fills mestissos. És un cant a la natura salvatge, a l’estil de vida dels natius americans i a la degradació progressiva que suposa la implantació dels colons blancs, amb la seva càrrega de racisme i ambició desmesurada.
Les paròdies
Al còmic francobelga, el primer vaquer autòcton i popular va venir de la mà de l’humor i la paròdia. Poc més d’un any abans de l’aparició de Tex a Itàlia, el 7 de desembre de 1946, l’Almanach Spirou 1947 publica la primera aventura de Lucky Luke, el vaquer de l’eterna rialla fatxenda, el cigarret a la boca —fins al 1983, quan l’hi van canviar per una branqueta— i literalment més ràpid que la seva ombra. El seu estil de dibuix, fill de l’animació, i el seu plantejament de les històries el van convertir en la paròdia més famosa de la història d’homenatge al western. El personatge original és un invent de Morris, però bona part de la seva popularitat la deu al guionista René Goscinny, a qui el dibuixant va conèixer quan se’n va anar a viure als Estats Units, el 1948.
El mèrit fonamental del guionista va ser aportar una visió irònica de la conquesta de l’Oest, incloent en les trames personatges reals com Calamity Jane, Jesse James o el jutge Roy Bean, i recreacions d’episodis històrics com la posada en marxa del Pony Express o la Gran Cursa d’Oklahoma. Fa molts anys que el personatge ha transcendit les pàgines del còmic i s’ha convertit en una icona de la cultura popular. Quan el seu creador va morir el 2001, Lucky Luke havia venut més de 350 milions d’àlbums, cosa que no està gens malament per a un vaquer milhomes que acaba sempre les seves històries cavalcant cap a l’horitzó i els companys de repartiment del qual són un cavall que no para de fer raonaments tan crítics com cínics, un gos imbècil i uns arxienemics, els germans Dalton, que fan més vergonya que cap altra cosa.
El còmic francobelga va aportar les millors paròdies que s’han fet sobre el gènere, com és el cas de Les tuniques bleues («Els casaques blaves»), una història de dos maldestres i indisciplinats soldats de la cavalleria dels Estats Units, que va néixer el 1968 a la revista Spirou —creada pel guionista Raoul Cauvin i el dibuixant Louis Salvérius— i que va arribar a competir de tu a tu amb els mateixos xovinistes Astèrix i Obèlix. Precisament, Uderzo i Goscinny canvien, el 1958, el llogaret dels irreductibles gals d’Armòrica pel campament de la tribu pell roja Vale-vale, durant la colonització francesa del Canadà. Goscinny utilitza el mateix humor fi que gasta a Lucky Luke i Astèrix per narrar les experiències del valent i simple guerrer Umpah-pah i el seu company, el cavaller refinat francès, Humbert de la Pasta de Full (Hubert de la Pâte Feuilletée).
El 1973, l’editorial Dargaud llança Yakari, creat per Job i Derib, dirigit especialment al públic infantil i protagonitzat per un nen sioux que parla amb els animals. Té un fort component ecològic i un to humorístic. Però la paròdia més descarnada dels pistolers del salvatge Oest és, sens dubte, Al Crane, creat per Gérard Lauzier en els textos i dibuixat per Dominique Vallet —més conegut com Alexis— per a la revista Pilote mensuel el 1976. Misogin, violent, racista i cínic, el personatge era un compendi dels pitjors clixés del cinema de l’Oest i, malgrat el seu estil realista en el dibuix, una cruel imitació de l’univers del western. Les seves aventures van durar només un any a causa de la mort prematura de l’il·lustrador.
Blueberry i cia.
El gran salt endavant del còmic western europeu es produeix el 31 d’octubre de 1963, amb l’aparició a la revista Pilote de la primera aventura del tinent de cavalleria Mike Steve Donovan, àlies Blueberry. El guionista Jean-Michel Charlier i el dibuixant Jean Giraud creen un personatge amb una forta personalitat que es mou en moments històrics decisius en la conquesta de l’Oest i la construcció dels moderns Estats Units. Seguir les seves aventures potser és la forma més entretinguda de conèixer la història del país des de la Guerra de Secessió fins a principis del segle XX. En la seva primera aventura es veu embolicat en una revolta dels apatxes de Cochise, quan són traïts pels soldats de Fort Navajo, un fet històric que va tenir lloc el 1861, i és tota una declaració d’intencions de quina serà l’actitud del tinent, sempre enfrontat al racisme i a l’abús de poder.
Blueberry ho tenia tot per enganxar un públic masculí, adolescent i juvenil. Tenia cara de tipus dur i trapella (al principi va tenir l’aparença de Jean-Paul Belmondo), era cínic, fatxenda, bevia i fumava com un cosac, lligava amb les noies a grapats i era un soldat crític i indisciplinat des de la primera vinyeta. Però, a més, la seva posició personal i ideològica en el rerefons històric real en què es mou és absolutament nova. Les massacres de les guerres índies, la segregació racial dels negres, un cert antimilitarisme, l’enfrontament permanent amb la jerarquia, la corrupció política i el paper protagonista de les dones eren temes que s’havien tractat molt poc en el western tradicional nord-americà.
El díscol tinent és fruit del seu moment històric i el seu esperit rebel va ser part important del seu èxit. El 1963, amb el món en plena escalada de la Guerra Freda, el país recuperant-se de l’impacte de la guerra d’Algèria i De Gaulle refermant la seva Cinquena República amb mà de ferro, entre bona part de la joventut francesa començava a sorgir el germen de rebel·lia que acabaria esclatant en el famós Maig del 68. Després de 63 anys i 52 àlbums, Blueberry continua sent un dels còmics amb més vendes i difusió, i s’ha convertit en el que l’especialista Eduardo Martínez-Pinna va definir a la pàgina Tebeosfera com «una obra que es va convertir en franquícia», amb sèries paral·leles com La joventut de Blueberry, Marshall Blueberry i Mister Blueberry, en les quals han participat alguns dels millors guionistes i dibuixants europeus.
Però, històricament, Blueberry té un germà gran, Jerry Spring, creat el 1954 per a la revista Le Journal de Spirou per Joseph Gillain, més conegut com Jijé, que va ser el mestre de Jean Giraud, el qual es va inspirar en aquest marshal itinerant, acompanyat sempre per Pancho —el gairebé inevitable mexicà hiperesterotipat, és a dir, baix, gras, mandrós i fanfarró—, per crear el seu popular tinent de cavalleria, que també té el que podríem anomenar un germà petit, Jim Cutlass. Creat també per Charlier i Giraud el 1979, és un senyoret sudista de Nova Orleans, una mica capsigrany, que va tenir la nefasta idea de combatre en l’exèrcit nordista, cosa que el converteix autènticament en un traïdor per als seus paisans quan finalitza la guerra i torna al sud per fer-se càrrec d’una hisenda heretada a mitges amb la seva cosina. És un magnífic còmic d’aventures ambientades a la pantanosa Louisiana, amb un fort contingut antiracista, que fa un retrat de l’època de l’anomenada «Reconstrucció», després de la Guerra de Secessió, amb el naixement del Ku Klux Klan inclòs.
Resulta obvi que la renovació del còmic western es va produir fonamentalment en el mercat francobelga. El 1967, la revista Tintin publica Piste pour Santa Fe, el primer dels sis episodis de què consta la sèrie Ringo, creada per William Vance, amb col·laboracions de guionistes com Jacques Acar, Yves Duval o André-Paul Duchâteau, i protagonitzada per Ray Ringo, un agent de la Wells Fargo d’una rectitud a prova de bombes, enfrontat sempre a bandits, funcionaris corruptes i malfactors de tota mena. Dos anys després, la mateixa revista publica el primer episodi de la sèrie Comanche, la més trencadora de la seva època i l’hereva directa de la línia marcada per Blueberry. Greg, el guionista, i Hermann, el dibuixant, van crear un western de gran qualitat, ambientat en un ranxo de Wyoming, dirigit per una dona el nom de la qual dona títol a la sèrie, en el qual hi treballen un curiós i variat equip de cowboys liderat per Red Dust, el capatàs dur, valent i bon tirador, i compost per un vell rondinaire, un jove eixelebrat, un exsoldat negre i un pell roja. Va néixer per competir amb les aventures de Blueberry, però els seus autors van voler marcar distàncies des del principi, tot i que es mantenen les línies generals de rebel·lia, lluita contra la injustícia i respecte pels indis. En el cas de Hermann, l’ombra del western s’allarga amb la seva sèrie més famosa, Jeremiah, que tot i que està ambientada en un futur postapocalíptic, exhala l’esperit del salvatge Oest per tots els porus.
Un altre personatge definitori del còmic western europeu és Jonathan Cartland, creat per Blanc-Dumont i publicat a França el 1974 a la revista Lucky Luke. És una obra de força pes dramàtic que mai ha estat prou valorada. És un western obertament proindi, que explica la conquesta de l’Oest des del punt de vista d’un home de les muntanyes que va de fracàs en fracàs. El mateix any del llançament de Jonathan Cartland i a la mateixa revista, surt al mercat Mac Coy, un personatge creat per J. P. Gourmelen i Antonio Hernández Palacios. És una altra obra amb rerefons històric, que explica les peripècies d’Alexis Mac Coy, un oficial confederat que després de la Guerra Civil, com a soldat, es converteix en sergent de la cavalleria dels Estats Units, sempre acompanyat per dos excombatents, Charlie i Maxi, amb els quals forma una tríada de losers absoluts. Es tracta d’una obra amb vincles cinematogràfics evidents, des de l’aspecte físic del protagonista —clarament inspirat en Robert Redford— fins a les trames, que inclouen referències evidents als grans clàssics cinematogràfics del western, com Veracruz de Robert Aldrich o Major Dundee de Sam Peckinpah.
Un altre referent del western dibuixat a Europa és Durango, obra d’Yves Swolfs. Publicat el 1981 per Editions des Archers, és la versió més spaghetti western que ha donat el còmic, amb un protagonista que recorda massa Clint Eastwood i un enemic calcat a Klaus Kinski, amb unes trames salvatges i violentes protagonitzades per un enigmàtic justicier sense causa, que comença enfrontant-se a la banda d’un senador i ramader corrupte i acaba submergit en el Mèxic de la revolució, armat amb una moderna pistola Mauser. En les primeres dècades del segle XXI, el còmic western ha ressorgit amb força amb personatges com Undertaker, un pistoler enterramorts creat per Xavier Dorison i Ralph Meyer el 2015, les sèries Texas Cowboys, iniciada per Lewis Trondheim i Matthieu Bonhomme el 2014, o West legends, dedicada a personatges mítics de l’Oest, o àlbums autoconclusius com Western, la història d’un pistoler manc creada per Rosinski i Van Hamme, o Rojo como la nieve, l’estremidora història de Christian de Metter, per citar algunes de les creacions més espectaculars dels últims anys, juntament amb Go West Young Man, un recorregut per la història de la conquesta de l’Oest, escrita per Tiburce Oger i dibuixada per diversos artistes, que acrediten la bona salut del còmic western europeu.
La frontera hispana
L’aportació dels creadors espanyols al còmic western europeu té un pes fonamental. Noms com José Ortiz, Hernández Palacios, Víctor de la Fuente, Carlos Giménez, Luis Bermejo, els germans Blasco o Francisco Batet són referents en el gènere. En principi, els tebeos de l’Oest fets a Espanya són una mica toscos, com correspon a edicions barates de quiosc, com Aventura de Peter, de M. Baños, publicat el 1942; Jim Pat, de 1943, del guionista José María Canellas i els dibuixants Tínez i Albert Mestre; El Pequeño Luchador, que apareix el 1944 de la mà de Manuel Gago; o Apache, el 1956, del guionista Pedro Quesada i dels dibuixants Luis Bermejo i Claudio Tinoco.
Una de les creacions més cèlebres del còmic western espanyol, El Coyote, va sortir a la venda el 1947 publicat per Ediciones Clíper, després de l’èxit de vendes de l’edició uns mesos abans de l’Almanaque Coyote Oeste 1946. Es van arribar a editar 189 números de les aventures del californià Don César de Echagüe, creat per José Mallorquí. Francisco Batet és el pare del Coyote en la seva versió gràfica, però per la sèrie van passar també dibuixants com Darnís, Jesús Blasco, José Ramón Larraz i Enrique Romero Badía, que van donar vida al rebel emmascarat de llinatge hispà.
El 1959 l’editorial Toray va començar a publicar Hazañas del Oeste, com a versió western de les seves famoses Hazañas bélicas. Es perllongarà fins a principis dels anys setanta amb un llarg elenc d’autors. El 1964, Bruguera llança un dels tebeos de l’Oest més populars, El Sheriff King, creat pel guionista Víctor Mora, amb el pseudònim de Víctor Alcázar, i el dibuixant Francisco Díaz, per a la revista Pulgarcito. Es va acabar el 1980 i per la sèrie hi van passar molts guionistes i dibuixants, que van donar al còmic una trajectòria molt irregular. És la història del xèrif de Tolima, tot té un aire molt familiar amb un toc humorístic, i Víctor Mora repeteix l’estructura de trio protagonista que tant d’èxit li va donar a El Capitán Trueno, El Jabato o El Corsario de Hierro. En aquest cas, un xèrif valent i ben plantat, un ajudant presumit i un altre d’anorèxic.
El novembre de 1970, mentre tothom reclamava clemència per als condemnats a mort en el Procés de Burgos, es produeix una ruptura històrica en el còmic espanyol amb el llançament del número u de Trinca, revista que vindria a renovar el panorama del còmic espanyol en només dos anys i 65 números.
Curiosament, aquesta renovació i obertura es produïa des del mateix règim franquista, concretament des de l’editorial Doncel, que depenia directament de la Secretaría General del Movimiento. El número inaugural portava una impactant portada d’Antonio Hernández Palacios amb tota una declaració d’intencions: Manos Kelly. Un español en el oeste. És una història en la qual se segueixen les petjades de la colònia espanyola al nord de Mèxic, Califòrnia, Arizona i Nou Mèxic, i marca definitivament el que havia començat amb el Coyote, un camí argumental i geogràfic que es convertirà en el tret distintiu de l’aportació espanyola al còmic europeu de temàtica de l’Oest: l’herència històrica hispana al sud dels Estats Units.
Prova d’això són obres com Los guerrilleros, una sèrie de Jesús Blasco protagonitzada pel pistoler Ray Walker, l’apatxe Yuma i el buscavides mexicà Pedro Alvarado de Guzmán; Gringo, de Carlos Giménez amb guió de Manuel Medina, que explica la història d’un vaquer ianqui integrat en la cultura mexicana; o Los gringos, de Víctor de la Fuente i Charlier, que narra les peripècies de dos nord-americans atrapats enmig de la revolució mexicana, de la qual proven d’escapar sense èxit. Totes elles es van publicar originalment en el mercat francès, en els anys setanta i vuitanta del segle passat.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Manuel López PoyManuel López Poy, nascut el 1958 a Sarria (Lugo), és periodista, escriptor i guionista. Dirigeix l’Anuario de Blues de la Societat de Blues de Barcelona i col·labora amb les revistes Ruta 66 i Luzes. És autor de diverses obres sobre música i cultura popular, com Todo blues, camino a la
