«Em dic John Crichton i soc astronauta. Vaig topar amb una ona de radiació que em va llençar a un forat de cuc. Ara estic perdut en un punt recòndit de l’univers en una nau vivent, plena de formes alienígenes estranyes. ¡Ajudeu-me, ajudeu-me! Escolteu-me, si us plau ¿Hi ha algú que em senti? Em persegueix un comandant militar sonat capaç de fer… el que jo no puc fer. Només vull tornar a casa…»
Aquestes paraules introductòries, pronunciades per John Crichton (Ben Browder) el protagonista de Farscape, probablement estan marcades a foc en les ments dels catalans i catalanes d’una certa edat, incloent-hi el qui escriu aquestes línies. Creada per Rockne S. O’Bannon el 1999 i emesa a la franja nocturna del Canal 33 dins el ja mític espai contenidor 3XL a primers de la dècada dels 2000, Farscape és particularment recordada pels seus excel·lents efectes especials de maquillatge, per les titelles animatròniques i per les seves peculiars eleccions en el vestuari, que es movien entre la space opera més tradicional i les estètiques més properes a les subcultures gòtiques o directament al BDSM. Era estrambòtica, exagerada, de vegades sinistra i de vegades gairebé vorejava la comèdia slapstick. Els seus personatges podien ficar-se en trames increïblement esbojarrades però al mateix temps ser complexos i amb moltes capes. De vegades, la mateixa sèrie esdevenia víctima de la seva pròpia tendència a la bogeria, amb capítols que no agradaven a gairebé ningú. Però quan l’encertava, ho feia de manera especialment memorable. Es diu que quan O’Bannon estava venent el concepte a la cadena SciFi (ara SyFy), el cap del canal li va dir: «fes aquesta sèrie el més estranya possible, no vull que sigui una cosa per a nens». I val a dir que ho va complir, potser fins i tot massa, cap al final del seu camí.
Farscape aparegué a la televisió australiana i estatunidenca el 1999. Ràpidament va esdevenir el buc insígnia de la cadena SciFi i una de les seves principals fonts de bons índexs d’audiència. I és que els noranta acostumen a ésser considerats uns dels moments àlgids de la space opera —és a dir, la ciència-ficció futurista de naus i robots de tota la vida— a la televisió dels Estats Units. Star Trek, la nova generació (1987-1994) va obrir les portes a les tripulacions espacials televisives a mitjan vuitanta i la franquícia de Gene Rodenberry continuava forta al mitjà, amb sèries com Star Trek: Deep Space Nine (1993-1999) i Star Trek: Voyager (1995-2001). D’altres, com Babylon 5 (1993-1998), donaven una volta al gènere, apropant-se més al drama polític que a l’aventura, o directament prescindien de naus espacials i entraven en territoris de teories d’alienígenes ancestrals i civilitzacions perdudes com la molt exitosa Stargate SG-1 (1997-2007). I encara d’altres, com la coproducció canadenco-alemanya Lexx (1997-2002) optaren per les trames surrealistes i estranyes des del començament, amb uns protagonistes que viatjaven en una nau orgànica vivint aventures con a fugitius i que, curiosament, com els de Farscape, acostumaven a anar una mica calents.
Tot i la coincidència d’aquesta premissa amb la sèrie que ens ocupa, val a dir que les temàtiques d’interacció personal entre humans i extraterrestres, incloent-hi el sexe, porten a la ment del seu creador des del començament de la seva carrera en el gènere, ja que O’Bannon és el guionista de la pel·lícula Alien Nation (Graham Baker, 1988) i sèries posteriors a Farscape, com el western postapocalíptic Defiance (2013-2015), que tracten sobre com les vides dels humans i les seves relacions canvien en trobar-se treballant i vivint amb éssers de costums ben allunyats dels seus. Si bé la que es considera la influència més gran de Farscape és amb tota seguretat la britànica Blake’s 7 (1978-1981) creada per Terry Nation, el cèlebre guionista de Doctor Who i creador dels temibles dàleks, una història de la fugida constant d’uns bandits davant un govern opressiu en una nau espacial de característiques gairebé sobrenaturals.
I es allà on va el nostre protagonista, John Crichton, un astronauta estatunidenc de mandíbula quadrada i aspecte d’all-american boy que, degut a un accident en el projecte Farscape, acaba travessant un forat de cuc i transportant-se a un lloc remot de l’univers on es veu obligat a convertir-se en tripulant de la Moya, una nau que més aviat s’assembla a una balena còsmica i que està viva. Un grup d’estrambòtics presoners format pel bel·ligerant Ka D’Argo (Anthony Simcoe), la misteriosa Pa’u Zotoh Zhaan (Virginia Hey) i el petit i orgullós Dominar Rygel XVI (Jonathan Hardy) estan alliberant la Moya d’un collar de control col·locat pels pacificadors, un exèrcit de supremacistes galàctics que els perseguiran durant tota la sèrie. De fet, una pacificadora, Aeryn Sun (Claudia Black), es veu arrossegada amb ells quan Moya fa una «explosió estel·lar» —el que seria el clàssic viatge per l’hiperespai— i es queda amb la tripulació quan els seus superiors la rebutgen per la «contaminació cultural» que suposa estar a prop d’espècies foranes. Moya està controlada per un alienígena parasitari que roman enganxat al seu sistema nerviós, anomenat Pilot, un ésser benèvol però amb un passat igual de fosc que els seus companys de nau, el qual es va convertir en la titella més espectacular de la televisió de l’època, ja que calien fins a set operaris coordinats per moure-la amb fluïdesa.
I no n’hi ha per a menys, ja que darrere de la producció de Farscape hi trobem, a més de Hallmark Entertainment (que no té res a veure amb l’empori de telefilms nadalencs de nom semblant), la Jim Henson Company, responsable de les titelles més famoses de la televisió internacional, com les de Muppets o Fraggle Rock. Gairebé totes les criatures alienígenes de la sèrie foren dissenyades per l’equip de Brian Henson, el fill del difunt Jim Henson, així com molts dels prostètics que es veien a la pantalla. Quant als efectes pràctics, la sèrie és un espectacle que constantment ens sorprèn amb tot tipus de criatures d’allò més estranyes.
Tot i tenir una primera temporada una mica irregular, cap al final d’aquesta entrega el repartiment es va veure finalment completat amb la inclusió dels personatges de Chiana (Gigi Edgley), una alienígena adolescent hipersexuada i amb motius misteriosos, i sobretot qui es convertiria en l’antagonista més important de la sèrie, el comandant pacificador Scorpius (Wayne Pygram), estèticament inoblidable, amb una barreja de maquillatge i vestuari BDSM que el converteixen en un cosí llunyà de Freddy Kruger de Malson a Elm Street (Wes Craven, 1984) i el personatge del «tarat» de Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994)
És en aquest moment, amb l’inici de la segona temporada, quan la sèrie acaba consolidant la seva estètica. Algú segurament aconsellà a l’equip de fotografia que en general baixessin la intensitat de la il·luminació, ja que la foscor beneficia els decorats interns de la Moya, que semblen així més sinistres i, diguem-ho amb propietat, no se li veuen tant els defectes. Els maquillatges i prostètics també es van sofisticar de manera notable. I és aquí on Farscape comença a assolir el que esdevindran algunes de les seves característiques més recordades.
En primer lloc, a la Moya, con ja he insinuat anteriorment, tothom va molt calent. La tripulació són fugitius sotmesos a una gran pressió i les seves ments i cossos se’n ressenten, però no deixen mai de perseguir els seus desitjos, ja sigui l’obsessió d’en Rygel pel menjar o la libido de la Chiana i en D’argo als primers moments de la seva relació, o l’atracció prohibida entre en Crichton i l’Aeryn, una persona que ha sigut educada en la falta d’emocions i que troba difícil experimentar una relació estable, i encara més amb un extraterrestre. Tots sabem que el capità Tiberius Kirk era un trencacors i sempre tenia una alienígena bonica a cada port espacial, però allò mai es va convertir en una motivació que se sobreposés al seu deure amb la Federació. En canvi, la tripulació de la Moya es fica constantment en embolics per les seves ganes de cardar, robar diners o simplement trobar quelcom per menjar. És més, en ser una sèrie que va conviure amb la popularització d’Internet, els fans de Farscape feien molt soroll per les xarxes i es nota que, a partir de la tercera temporada, és com si els creadors assumissin que sí, que tot era molt retorçat en el tema estètic i en les connotacions BDSM, i que «a qui no vol caldo, dues tasses», ja que les últimes temporades ja ni se n’amaguen, amb escenes d’un Scorpius a qui se li ha esborrat la memòria i va lligat i a quatre grapes com un gos, o la introducció del personatge de la pacificadora Grayza —interpretada per Rebecca Riggs, fan de Blake’s 7, que modelà l’estètica de cabell curt i escots de vertigen a imatge de Servalan, l’antagonista que interpretà Jacqueline Pierce a la citada sèrie—, que directament és capaç de suar unes feromones que fa servir per obtenir confessions de presoners masculins per la via de la submissió química. Sí, eren uns altres temps.
En segon lloc, la sèrie no es va privar d’experimentar tant com va poder amb tot tipus de trames. Tenim capítols com «Diners i drogues» que voregen la comèdia absurda i són narrats d’una manera gairebé experimental. Canvis de cos a l’estil Freaky Friday a «Fora de si», o visions d’altres continuïtats i mons a «Tal com érem». Però, amb tota seguretat, Farscape va entrar a terrenys inexplorats en un episodi que sacsejà tota la seva continuïtat, com va ser «Menja’m», de la tercera temporada, en què alguns dels tripulants de la Moya troben una nau de classe Leviatan —igual que la seva— segrestada per un antic presoner pacificador, un científic boig que ha clonat desenes de vegades els seus antics captors i els té com a esclaus que devoren la nau constantment. Aquest criminal aconsegueix capturar en Crichton, en D’Argo i la Chiana i els clona. I de fet, en D’Argo mor a les seves mans i mai sabem si mor el seu duplicat o l’original. I quan la cosa sembla solucionada, a la Moya hi arriben dos Crichtons i la tripulació haurà de conviure amb aquesta realitat la resta de la temporada. És realment valent veure com es va experimentar amb aquesta trama, així com la que probablement fou la solució més enginyosa a la presència d’un antagonista com Scorpius, que cada vegada anava agafant més popularitat. Després de tenir en Wayne Pygram a molts capítols i anar repetint un cicle de persecució i derrota per part de l’heroi —una cosa que Blake’s 7, per exemple, no va aconseguir evitar—, Scorpius aconsegueix capturar en Crichton i, obsessionat amb el possible coneixement que pugui tenir sobre la mecànica dels forats de cuc —que descobrim que li fou implantada per uns alienígenes ancestrals—, implanta dins seu un xip amb un «clon psíquic» que en Crichton, després de fugir dels pacificadors, acaba anomenant «Harvey» i que el consumeix per dins, fins a esdevenir un personatge complex i de qui a vegades cal fer ús com una mena de pacte fàustic per sortir dels embolics en què es fica. D’aquesta manera tenim escenes particularment memorables de Pygram i Browder intercanviat renecs en un «espai mental» que porta a tot tipus de narratives surrealistes i que probablement, per a qui escriu això, sigui el millor recurs narratiu de la sèrie, una carta constant de «sortir de la presó» que permet fer el que els guionistes vulguin. I amb escreix que ho van fer. Durant la tercera temporada van morir no pocs personatges principals i hi entraren de nous com Jool (Tammy Macintosh), Stark (Paul Goddard) o Sikozu (Raelee Hill), així com la citada Grayza, ara com a antagonista principal. Òbviament, Scorpius es va convertir en favorit dels fans no només per la interpretació del seu actor, sinó també per la gran construcció del personatge i el seu tràgic passat, ja que és fill d’una violació d’una espècie alienígena particularment cruel, els skarran, a una sebàcia —l’equivalent dels humans a la galàxia de la sèrie—, i el seu caràcter de supervivent i en general la seva mala llet el van convertir en un antiheroi de primera classe.
I és a la quarta temporada quan la cosa comença a anar sense cap fre; Farscape havia sigut guardonada amb diversos Saturn Awards i era un producte de culte amb un seguiment important, si bé la seva condició de sèrie de nínxol mai la va fer ultrapopular. Els creadors van decidir «doblar l’aposta» en el nivell de bogeria i es van trobar amb més cagades que encerts, ja que si a la tercera hi havia troballes com «Àngel venjador», que barrejava la «realitat» de la sèrie amb seqüències d’animació a l’estil dels Looney Tunes, a la quarta tenim moments ridículs com els de «John Quixot», on en Crichton i la Chiana es veuen atrapats en un videojoc virtual amb decorats bastant pobres, i que, a més, va ser dirigit pel mateix Ben Browder. SciFi no va esperar més i després d’acabar la seva producció el 2002, va cancel·lar Farscape de manera bastant dolorosa, ja que ho va fer amb un final que deixà penjada tota l’audiència sense saber si els protagonistes morien de manera definitiva. Sempre s’ha comentat que la cadena volia substituir-la amb una space opera fosca i sexy amb personatges amb traumes. Farscape tenia tot això, però també titelles i situacions ben esbojarrades, que probablement fou el que molestava les altes esferes de la cadena. La space opera que la va substituir va ser Battlestar Galactica (2004-2010), que també es convertí en el buc insígnia de la cadena i no va estar exempta de moments controvertits, però això ja és una altra història per a un altre moment.
El 2004, Hallmark Entertainment i la Jim Henson Company van aconseguir reunir el repartiment original per filmar Farscape: The Peacekeeper Wars, dos telefilms de noranta minuts que tancaven totes les trames obertes de la quarta temporada, es prenien la llibertat de matar uns quants personatges més i donaven un final una mica atropellat però més o menys satisfactori a tot aquell embolat galàctic d’astronautes perduts fent de Flash Gordons autoconscients, alienígenes estranys, forats de cuc fets servir com a armes i naus orgàniques que parien altres naus rebels. Malauradament, mai el vam poder veure en català, i de fet la seva edició en castellà ni tan sols respecta els actors de doblatge originals, però millor això que res. El viatge de Farscape, sortosament, continua a les pàgines dels còmics, en diverses versions, la més acurada de les quals la fa l’editorial BOOM! Studios amb sèries que arriben fins a l’actualitat. Fou un viatge pioner en moltes coses i va influenciar de manera confessa James Gunn per reimaginar per al cinema als personatges de Marvel a Guardians of the Galaxy (2014) i les seves seqüeles. No està malament per a un grup de fugitius esparracats amb problemes emocionals i tendència a la traïció, el robatori i la gratificació personal immediata.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Víctor Castillo RodríguezNascut a Terrassa (Barcelona) al 1981, no recorda un moment a la seva vida en el que no estigués llegint. Obsessionat amb els llibres, el cinema, els còmics, la cultura popular i els gats, ha escrit a mitjans digitals com Revista Fantastique, cinefantástico.com i va fundar, amb altres companys igual
