Viatger, culte, aventurer. Supersticiós fill de gitana andalusa i intrèpid fill de mariner anglès. Un outsider del segle XX, aliat de canalles traïdorencs, amant de dones fascinants, coneixedor de tots els mapes —els cartogràfics i els ocults— i de tots els carrers secrets. Expert en navegació, baralles de carrer i literatura. Corto Maltese és el personatge amb el qual, a partir de 1967, amb la novel·la gràfica La balada de la mar salada, el dibuixant, guionista i escriptor Hugo Pratt va revolucionar el món del còmic, i podem dir que va contribuir a elevar-lo a la categoria de Novè Art i a millorar la vida de milions de lectors.
Sens dubte, entre elles, la d’un servidor.
En una entrevista que li vaig fer fa uns anys, Hernán Migoya em comentava que, ja des de nen, Tintín li semblava solemnement avorrit. «D’alguna forma, intuïa que els personatges sense energia sexual no m’interessaven pas», deia. En aquell moment em vaig adonar que potser aquell era el motiu pel qual a mi tampoc m’havia captivat mai el repel·lent reporter d’Hergé. I vaig pensar immediatament que el meu referent de personatge de còmic viatger, mitjançant el qual podia descobrir un món que ja no existia però en el qual tots enfonsàvem les nostres arrels, era Corto Maltese. Ell sí.
Les seves incursions a Manxúria o Samarcanda amb aquell esplèndid exemplar de fill de puta pura sang de Rasputín; les seves baralles a cops de puny, trets o ganivetades; les seves trobades amb personatges reals, com Jack London; les seves aventures esotèriques a Venècia, buscant una maragda màgica anomenada Clavícula de Salomó, o al Carib, tractant de trobar el continent desaparegut de Mû; els seus idil·lis amb dones fascinants com Bocca Dorata, Venexiana Stevenson, Esmeralda o Pandora Groovesnore… Tota aquella veritat traçada per l’hàbil ploma d’un autèntic erudit amb ànima de nen, Hugo Pratt, deixaven Tintín, Milou, el capità Haddock e compagnia bella a l’altura d’un xiquiparc.
Corto Maltese connectava amb els grans amors literaris del seu autor —«Un viatge és una cerca que sorgeix d’una lectura», va dir en una ocasió—, però també amb una existència aventurera i viatgera que converteix el personatge en perfecte alter ego de Pratt, que va viure una vida digna d’una de les seves novel·les gràfiques. Impossible no pensar en com d’autobiogràfiques poden arribar a ser algunes de les seves vinyetes.
La tabarra que vaig donar a Hugo Pratt
A Hugo Pratt el vaig conèixer en un Saló del Còmic de Barcelona molt a principis dels 90. La situació és còmica. Un nen preadolescent amb incontinència verbal fent el corcó fins que l’acaben fent seure davant d’un dels seus herois. I, en contra del que diu la famosa frase de «never meet your heroes», aquell home es va mostrar extremadament amable i pacient amb aquell jo logorreic, prestant-se a una breu i intensa conversa de la qual —ja em sap greu dir-ho— recordo ben poca cosa. Gairebé res, de fet. Però què volen? En aquelles circumstàncies, encara gràcies que vaig recordar de seguir respirant.
El que sí que recordo és d’estar parlant del seu amor per Venècia, la ciutat on —tot i haver nascut a Rímini— va transcórrer la seva infància en un ambient familiar vibrant. El seu avi patern era d’origen anglès, el matern era un jueu convers i l’àvia tenia origen turc. La seva mare era una gran aficionada a les ciències esotèriques i el seu pare, un militar de carrera. Un brou de cultiu per a l’univers d’Hugo Pratt, que el 1936, amb nou anys, es va traslladar amb la seva família a la colònia italiana d’Abissínia, on havien destinat el pare.
Tinc una vaga reminiscència que em va parlar d’aquella etapa d’adolescència africana, a l’hora d’explicar l’origen de Gli scorpioni del deserto, les emocionants històries d’aquell grup salvatge de militars anglesos estacionats al nord del continent africà, durant la segona Guerra Mundial, publicades entre 1969 i 1992.
El cas és que, en aquella Abissínia, el jove Hugo, enrolat amb 14 anys en la policia colonial, entrava en contacte amb el món militar. Alhora, curiós incurable, àvid de tots els mons que caben en aquest món, es va saltar totes les barreres colonials per a conèixer a fons l’univers d’aquell racó d’Àfrica: el seu idioma, els seus costums, la seva manera de pensar i de viure la vida. Més ingredients que acabarien conformant el creador d’aquell exquisit canalla cosmopolita anomenat Corto Maltese.
Compte! Tot això ho dic ara, havent-me documentat, però reitero que d’aquella conversa amb Pratt me’n queden poquets retalls. Va tornar a Itàlia el 1943, després de la defunció del seu pare, i ja amb el ferm propòsit de convertir-se en dibuixant de còmics. A Venècia va llançar les aventures de l’Asso di picche, primer heroi emmascarat de la història del còmic italià, juntament amb Mario Faustinelli i Alberto Ongaro, i arran de l’èxit d’aquesta creació, va acabar recalant a l’Argentina, on va viure diversos anys i va treballar amb Héctor Oesterheld i Alberto Breccia.
Recordo que vam parlar de personatges creats en aquella etapa, com l’Ernie Pike o el Sergent Kirk. De com treballava rigorosament amb el blanc i negre —la influència de Milton Canniff en el traç de Pratt és innegable—, i les aventures que van poder sortir acolorides eren cosa de les editorials i no pas seves.
I, per descomptat, vam parlar del Corto Maltese, sobretot de les que a mi em semblava que eren les aventures a les quals li havia posat més afecte: la de Venècia i la de Buenos Aires, les dues ciutats que, més que qualsevol altra on hagués pogut residir, Pratt portava sempre al cor.
Al cap d’una estona, la soferta noia de l’editorial va decidir que el pobre autor ja n’havia tingut prou i que era hora de treure-li de davant aquella criatura que s’hagués caragolat a aquella taula per tal de no sortir mai d’allà.
Elegant, amb el seu somriure més amable, Pratt es va acomiadar i jo vaig pensar que allò era un somni fet realitat. Havia conegut al pare del Corto Maltese! I havíem conversat! I era l’home viscut, erudit i amigable que jo havia imaginat! I el somriure babau que es va instal·lar en el meu rostre va trigar un temps a desaparèixer.
Algú amb qui emborratxar-se i embarcar-se a ulls clucs
Em vaig assabentar de la mort d’Hugo Pratt, als seus 68 anys, veient el telenotícies. Era el 20 d’agost de 1995, jo estava de vacances, degustant els últims dies abans de l’angoixant retorn a l’institut. Em vaig quedar de pedra. Com que s’ha mort?
Hi havia quelcom de monstruosament egoista en aquella tristesa. No era només la pena per aquell home que moria prematurament, sinó l’horrible perspectiva que ja no hi hauria més aventures del Corto Maltese.
Nous punts de fuga a través dels quals fugir de la meva frustrant realitat adolescent, per a submergir-me en les aventures d’aquell mariner, mig truà mig gentilhome, de principis del segle XX. Les seves navegacions per illes, pobles i ciutats plenes de perills i promeses. Un món ampli, encara no del tot mapat, pel qual s’anava a cavall, en tren o amb vaixell. Ple de màgia, esoterisme i literatura. De dones apassionants i personatges magnètics. De baralles i balls imprevistos. De forces sobrenaturals que guien la bona fortuna i la tragèdia, tot movent els fils d’una Història palpitant.
Amb els anys, he anat tornant a aquelles aventures. Submergint-me en aquelles vinyetes prenyades de salnitre, sorra, xiscles de gavines, l’aleteig de la tela de les veles hissades, la pulcritud de la casaca del Corto, la lluentor de la seva arracada d’or, el somriure enigmàtic, capaç d’estimar amb tot el cor o assumir fredament una mort inesperada.
Un personatge que sempre tens al costat, com un punt de referència mitjançant el qual interrogar-se si la vida que estàs vivint val la pena o no. Alhora, una finestra mitjançant la qual apuntar-se a una infinitat de referències històriques i literàries. Per continuar viatjant en el temps i l’espai conscient del terra que es trepitja i l’aire que es respira. En el cas d’existir, el Corto Maltese seria algú amb qui m’emborratxaria, caminaria al seu costat per mil i un carrers sense deixar de conversar sobre la vida, la que es veu i la que s’intueix.
És algú al costat de qui m’embarcaria —sense mirar enrere— en alguna aventura que em podria costar la vida. Però què diables! Aquí hem vingut a jugar i el gran ensenyament del Corto, i del seu autor, és que la vida s’ha de viure a fons. Perquè potser s’acaba abans del que preveiem i perquè tenim un temps limitat en un món que pot ser il·limitat i que no s’acaba on s’acaben els mapes.
Hi ha un munt de coses que li diria a Hugo Pratt si el tornés a tenir davant. Moltes més raons per les quals agrair-li la seva feina. Moltes més preguntes sobre la seva obra.
El que dubto és si l’home acceptaria tornar a sofrir una tabarra com la que servidor li va donar aquella tarda, a l’Estació de França, fa uns 35 anys.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Alberto ValleBarceloní collita de 1977, Alberto Valle és escriptor i periodista. A més de per a Quadern de les idees…, escriu per a altres capçaleres com The New Barcelona Post o Ruta66 sobre temes de literatura i música, i està ficat en l’organització i dinamització d’esdeveniments i actes culturals: xerrades, taules
