Els ressons de Simone Weil a Catalunya

Fa gairebé noranta anys una jove professora francesa de filosofia posava pels carrers de Sitges vestida de cap a peus amb l’uniforme de la CNT i un fusell penjant de l’espatlla. La fotografia resulta, si més no, una estampa curiosa. Simone Weil no tenia precisament l’aspecte d’un milicià ferotge. Extremadament miop, amb un uniforme que li quedava clarament gran i un somriure gairebé jovial —que més que por emanava tendresa i innocència—, la fotografia de Weil a Sitges ha passat a la història com un testimoni gràfic insòlit. Durant dècades ha existit el relat d’una Simone Weil «desubicada» dins el conflicte de la Guerra Civil, com explica Xavier Artigas a Viure la Força (2025). I és que el cas de Simone Weil no és més que un dels singulars testimonis del rol que les dones de l’època van haver d’assumir al front de batalla, tot i no personificar el que acostumem a relacionar amb un combatent de guerra, del qual Simone Weil no en podia estar més allunyada. Dolors Marín repassa el testimoni de Weil i de moltes altres dones en el seu pas pel front durant la Guerra Civil a Dones de foc (2026), constatant que Catalunya esdevé així l’epicentre d’un conflicte tan sanguinari com colpidor per a dones com Weil, que tot i no ser catalanes van decidir prendre-hi part en un acte de pur compromís amb la llibertat. El motiu d’arrel pel qual Weil decideix passar a l’acció i participar directament en el conflicte armat —tot i declarar-se purament pacifista— només pot ser entès a través de la seva filosofia. Weil provenia d’una família jueva benestant i va poder gaudir d’alguns privilegis els quals, especialment en aquella època, no eren a l’abast de tothom. El seu germà, André Weil, acabaria esdevenint un dels matemàtics més importants del segle XX i ella mateixa va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’École Normale Supérieure. Weil era conscient dels seus privilegis, i és probablement per això que l’any 1934 va decidir agafar una excedència de la seva plaça com a mestra de filosofia per anar-se’n a treballar, en condicions duríssimes, a fàbriques de producció metal·lúrgica com Alstom o Renault. El lligam entre el posicionament filosòfic de Weil i la seva pròpia biografia és d’una estretor remarcable. Pocs pensadors poden afirmar que realment han viscut en concordança amb allò que escriuen, però en el cas de Weil tot sembla remetre a una única i pura gènesi; la seva vida és un símbol del seu pensament, i viceversa. La seva participació en el conflicte de la Guerra Civil espanyola no és més que un exemple d’aquest fet. El viatge que Weil fa aquell any 1936 a Barcelona, i que acabarà amb la seva incorporació a la Columna Durruti, no és la primera vegada que Weil trepitja terres catalanes. Tres anys abans, l’any 1933, Weil ja va visitar Barcelona per primera vegada juntament amb els seus pares i Aimé Patri, professor de filosofia a Reims i bon amic de Weil. És durant aquest viatge quan entra en contacte amb els moviments polítics i socials que s’estan desenvolupant a Catalunya, i que fins aleshores només havia pogut observar des de França. Xavier Artigas i la mateixa biògrafa de Weil, Simone Pétrement, han documentat detalladament algunes de les activitats que realitza la pensadora durant aquest primer viatge a Catalunya el 1933: corregudes de bous, visites a locals com La Criolla del Raval i estades a Sitges, Vilanova i la Geltrú i fins i tot a València. Més enllà de l’interès anecdòtic de com es va entretenir Weil durant aquest viatge, l’estada resulta crucial per entendre la seva implicació tres anys més tard en el conflicte de la Guerra Civil. El viatge de 1933 servirà també perquè Weil estableixi vincles amb algunes de les principals veus dels moviments sindicalistes i esquerrans catalans, com Jaume Miravitlles, membre del Partit Comunista Català —el qual acabarà convertint-se en bon amic de Weil—, o Joaquim Maurín, líder de la Federació Anarquista Ibèrica. Weil absorbeix tot el que està passant en aquells moments a Catalunya, i des d’aquell moment no deixarà d’estar pendent dels moviments anarcosindicalistes ibèrics. Durant aquesta època Weil veu Catalunya com una terra d’esperança, on es podien dur a la pràctica algunes de les teories que s’allunyaven del comunisme més leninista i que se centraven en la cooperació i l’altruisme social. Les cartes que Weil escriu entre 1933 i 1936 donen constància de com no només sap el que estava passant a Catalunya en l’àmbit social i polític, sinó que també està en contacte freqüent amb alguns dels actors principals del bàndol republicà català. L’estada de Weil a Catalunya durant la Guerra Civil acaba abruptament. Weil ha de ser traslladada a un hospital a causa d’un accident, i la seva etapa a la Columna Durruti es tanca amb el seu retorn a França. Serà durant aquesta època que inicia la publicació d’articles, entre els quals hi inclourà reflexions extretes des del mateix front de batalla republicà.

No serà fins als anys cinquanta, després de la prematura mort de Weil i ja en plena dictadura franquista, que la revista Laye, amb figures com Manuel Sacristán i Gabriel Ferrater, es farà un primerenc ressò de la seva obra. Anys més tard, el 1965, Edicions 62 publicarà el volum En espera de Déu, traduït per Hermínia Grau, el qual serà seguit d’un silenci en català que durarà fins gairebé ben entrat el segle XXI. Serà precisament des de l’inici del nou segle que es notarà un augment d’interès per la figura de Weil a Catalunya. Estudiosos com Adrià Chavarria i Josep Otón en publiquen diversos estudis, i la Universitat de Barcelona li dedica una exposició monogràfica l’any 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa. Tot això, combinat amb les més recents publicacions de textos en català com l’Arrelament (Edicions de 1984, 2016) o La gravetat i la gràcia (Fragmenta, 2023), fa pensar que Weil ha deixat de ser, per fi, una pensadora condemnada al silenci a Catalunya.

Cal destacar la importància de la traducció al català de La gravetat i la gràcia que fa Pau Matheu. Aquesta obra, de naturalesa fragmentària, constitueix a partir de les notes als diaris de la mateixa Weil un apropament a gairebé tota l’extensió del seu pensament. Al pròleg de l’edició catalana Pau Matheu explica com Gustave Thibon, també filòsof i bon amic de Weil, va ser qui es va encarregar originalment de triar i seccionar aquestes notes de diari per donar forma a La gravetat i la gràcia que coneixem avui dia. És precisament per aquest fenomen que és una obra insòlita, sotmesa a diversos processos d’edició que van més enllà de la mera traducció. Tot i la complexitat de l’empresa, la traducció de Pau Matheu resulta pura i brillant. La profunditat dels aforismes de Weil és rescatada en petites perles de saviesa per al lector, que es converteixen en una d’aquelles obres que es consumeixen a poc a poc i sense pressa.

Traduccions al català com la de Pau Matheu indiquen un clar increment de l’interès per la figura de Simone Weil al nostre país, no només en l’àmbit de la filosofia i la filologia, sinó en el paradigma popular. L’arribada de noves obres de Weil traduïdes al català ens permet accedir a textos que fins ara només havien estat disponibles a Catalunya en castellà, i obre nous marges per a les relectures i reinterpretacions de la seva obra. Un exemple de la contemporaneïtat de l’obra de Weil és el cas de l’estrella pop catalana Rosalía. El seu nou disc, Lux, publicat al novembre de l’any passat, està farcit de referències al pensament i a la concepció estètica de Weil. Rosalía fa una relectura d’alguns conceptes de la seva obra en una clau marcadament pop, cosa que no li resta valor, sinó que propulsa Weil cap a un horitzó encara desconegut per ella en el nostre país; el de la icona pop. I és que sembla que el fet de convertir escriptores en símbols que transcendeixen els límits de la literatura està de moda al nostre país, i ho podem comprovar en el cas de Mercè Rodoreda, la qual ha transcendit el llindar d’escriptora per encarnar una sobrevinguda herència cultural tan contemporània com merescuda. Tornant al paradigma Weil-Rosalía, la cantant mateixa reconeixeria La gravetat i la gràcia com una de les lectures que li van servir d’inspiració per a la creació del disc, cosa que afegeix una capa més al ja enorme historial de relacions de la filòsofa francesa amb Catalunya.

La sort ens brinda ara mateix una oportunitat perfecta per conèixer l’obra d’una autora que encarna un pensament essencial per als nostres dies de despersonalització i de vincles virtuals. Si Weil fos viva avui dia, segurament criticaria la falsa impressió de connexió que ens proporcionen les xarxes socials, o potser s’empiparia per l’estat de manca d’atenció en què vivim en relació amb el món que ens rodeja. No ho sabem. El que sí que podem saber amb certesa és que no hi ha moment més adient que ara mateix per endinsar-nos en la lectura de la seva obra en català. De vincles històrics de la pensadora amb Catalunya no ens en falten i, amb el degoteig de noves edicions i traduccions en la nostra llengua que estem rebent en els últims anys, podem afirmar que la veu de Simone Weil segueix ressonant amb força a les terres catalanes.

 

• 

  Arnau Badia Muñoz

  Arnau Badia Muñoz (Sabadell, 1999) és graduat en Filologia Anglesa i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalana (UAB-UB). El seu focus d’interès és multidisciplinari, amb un especial incís en la recepció i la traducció d’obres estrangeres a Catalunya.