Hem parlat en algun article anterior de la importància de l’harmonia i de l’equilibri de l’ésser humà respecte a la casa comuna, és a dir, la Terra. També de la necessària interconnexió de la humanitat amb la natura, i de la llarga relació històrica de la natura amb la cultura. En aquest sentit, és especialment rellevant la teoria filosòfica de l’ecosofia, terme que va ser encunyat el 1973 pel filòsof noruec Arne Næss, fundador de l’ecologia profunda, és a dir, del corrent de pensament desenvolupat pel filòsof i psicòleg francès Félix Guattari, que promou la recerca d’una saviesa per habitar el planeta, enmig de la crisi ecosistèmica global a què ens enfrontem. Parteix de posicions contràries a qualsevol centrisme (antropocentrisme, ecocentrisme o biocentrisme), però des de la convicció que les contradiccions societat-naturalesa, imposades durant diversos segles de subjectivitat antropocèntrica, s’han de descartar perquè l’espècie humana pugui continuar coexistint com a part de la rica biodiversitat de la Terra. Per tant, constatarem que la filosofia té un camp d’observació i preocupació quant a la natura i la seva relació amb els humans, ja a partir d’Aristòtil (s. IV aC), que ha arribat fins als nostres dies. L’arbre també simbolitza la connexió de la humanitat amb la natura i la mateixa terra. Aquest simbolisme ecològic és especialment rellevant avui dia, posant l’accent en la importància de cuidar el nostre entorn per garantir l’equilibri espiritual i psicològic.
Què hi té a veure la filosofia amb l’arbre?
Ramon Llull. Arbre de filosofia d’amor.
En aquest sentit, ens trobem amb l’Arbre de ciència (Arbor scientiae), que és una de les obres més extenses i característiques de Ramon Llull, escrita a Roma entre 1295 i 1296. És una versió en forma enciclopèdica de l’Art general o Ars magna, destinada a un públic no universitari. L’obra recorre a una analogia comuna en l’autor: la comparació orgànica, en la qual cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc, l’estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies, i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra, doncs, la influència d’Aristòtil.
També amb l’Arbre de filosofia d’amor, que és un text al·legòric sobre l’amor místic, i el contingut del llibre, paral·lel al de l’Art amativa, s’estructura sobre la metàfora arbòria que el beat va usar en altres obres. Va ser creada a París l’octubre de 1298 en la segona estada que Llull feia a la capital de França i hi planteja la necessitat de vincular el coneixement a l’amor, de fer un ús harmònic i equilibrat de la intel·ligència i de la voluntat al mateix temps. L’esquema que estructura l’Arbre de filosofia d’amor és, tal com indica el seu nom, un arbre amb set parts i cadascuna d’elles es divideix en tres subseccions que generen sèries de sentències o proverbis i unitats narratives. L’obra està dividida alhora en setze arbres: catorze arbres principals i dos d’auxiliars amb una funció complementària. Entre els principals, hi trobem l’Elemental, la física; el Vegetal, la botànica, i el Sensual, la biologia.
Així mateix, per al filòsof francès René Descartes (1596-1650) el coneixement és com un arbre: la metafísica són les arrels; la física, el tronc, i les ciències particulars (mecànica, medicina i moral), les branques. El seu pensament veu el coneixement com un tot accessible mitjançant un mètode basat en la raó matemàtica, que és ordenat i universal. Aquest mètode pot aplicar-se a qualsevol objecte, ja que la raó, compartida per tots els humans, és universal i igualitària.
L’arbre i la connexió amb la natura
En una altra línia de pensament, Carl Jung (1875-1961), un pioner de la psicologia analítica, va destacar la importància dels símbols per explorar les profunditats de la ment humana. Entre ells, l’arbre ocupa un lloc central com a símbol universal, sovint associat amb l’axis mundi, o el centre del món, un concepte espiritual que connecta diferents nivells d’existència. Jung veu l’arbre com un enllaç entre el cel i la terra, entre la consciència i l’inconscient, i això el converteix en un símbol clau de la reconciliació i la unitat. Segons Jung, encarna la recerca de la totalitat, l’equilibri dels oposats i la transformació personal, i aquest vincle és essencial en una època en què la urbanització i la tecnologia sovint allunyen els humans del seu entorn natural. L’arbre ens recorda, doncs, la necessitat d’honrar la natura i de reconèixer la interconnexió entre els humans i l’univers.
Jung. Arbre filosòfic. F.M. Callot
Per a Jung, l’arbre simbolitza l’axis mundi, o el centre del món, un concepte espiritual que connecta diferents nivells d’existència. En moltes tradicions antigues, l’axis mundi està representat per un arbre que uneix el cel, la terra i, de vegades, l’inframón. Així, l’arbre es converteix en un pont, o una «escala de Jacob», entre els regnes celestial i terrenal, que permet que l’esperit humà s’aixequi i explori les profunditats de la consciència.
Aquest simbolisme de l’arbre com l’axis mundi recorda mites de diverses cultures en què un arbre sagrat, com Yggdrasil en la mitologia nòrdica, es troba al centre del cosmos. Per a Jung, el paper central de l’arbre no és només un símbol cultural, sinó que reflecteix un arquetip comú en l’inconscient col·lectiu, una estructura psíquica que cada individu porta dins. En encarnar aquesta idea de connexió entre el cel i la terra, l’arbre representa doncs un viatge cap a l’equilibri interior i la comprensió dels oposats dins nostre.
Així mateix, Jung va veure l’arbre com un símbol d’aquesta reconciliació entre dualitats, com el masculí i el femení, el conscient i l’inconscient, l’ombra i la llum. L’arbre, en la seva estructura, s’arrela a la terra mentre arriba cap al cel, simbolitzant el punt de trobada entre dos pols. Aquesta dualitat també està present a les parts de l’arbre, on el tronc representa l’energia masculina de l’estabilitat, mentre que les branques i les fulles simbolitzen l’energia femenina de la flexibilitat i la creativitat. Per a Jung, la integració d’aquestes dualitats és essencial en el procés d’individuació, que pretén assolir una forma de plenitud i equilibri psicològics. Així, el simbolisme de l’arbre ajuda l’individu a reconèixer i harmonitzar aquests aspectes oposats dins d’ell mateix. A través d’aquesta reconciliació, l’arbre es converteix en un símbol de curació i transformació interior que permet a les persones assolir una vida més plena.
Recordem, a més, que en moltes tradicions espirituals, l’arbre dels orígens representa l’estat de perfecció i harmonia inicials, com l’arbre de la vida al jardí de l’Edèn. Jung interpreta aquest arbre original com una metàfora de la innocència perduda. Així, un arbre marcit i sense fulles es converteix en un símbol de decadència i pèrdua espiritual, recordant la història de la Caiguda (expulsió d’Adam i Eva). Per contra, un arbre que dona flors i fruits fa referència a un símbol d’abundància, renaixement i prosperitat.
En la seva obra Psicologia i alquímia, Jung explora el simbolisme alquímic i veu l’arbre com un símbol de transformació. En l’alquímia, l’arbre representa el procés de la «Gran Obra», la transmutació de la matèria base en or, corresponent al camí cap a l’autorealització. En aquesta visió alquímica, l’arbre simbolitza la purificació i reunificació dels contraris, un procés de transformació interior que acosta l’individu a la seva veritable essència. Així, l’arbre alquímic és una imatge poderosa de la recerca de l’harmonia interior, on elements aparentment oposats acaben fusionant-se en una unitat harmònica, com el masculí i el femení, el cel i la terra.
En un altre sentit, per a Jung, l’arbre sovint apareix als somnis com un símbol d’orientació i creixement espiritual. Els arbres dels somnis, ja siguin florits, donant fruits o nus, poden revelar aspectes inconscients d’un individu i elements del seu procés de transformació. Jung analitza nombrosos exemples on l’arbre reflecteix canvis personals, reptes o desitjos de connexió amb parts més profundes de la psique. En els somnis, l’arbre sovint encarna una guia interior que representa la saviesa innata que anima el somiador a seguir el seu propi camí de creixement i descobriment.
En definitiva, com que els arbres sagrats apareixen en moltes cultures i religions com a símbols de saviesa, vida i connexió còsmica, Jung troba en les seves llegendes un reflex de l’inconscient col·lectiu, cosa que ens mostra com la humanitat sempre ha projectat les seves aspiracions i pors en el símbol de l’arbre. A partir d’aquests mites, Jung considera l’arbre com una expressió de l’ànima humana, un mirall de les nostres cerques espirituals i la nostra necessitat d’entendre el nostre lloc al món.
En conclusió, l’arbre, segons aquest assagista suís, és un símbol poderós de vida, creixement i transformació interior. Representa l’axis mundi, el vincle entre el cel i la terra, i la integració dels contraris. Un símbol que ens convida a explorar les nostres arrels, aconseguir l’harmonia interior i elevar-nos espiritualment abraçant la nostra dualitat i perseguint la nostra recerca de la individuació.
En un posterior article, farem un recorregut per les visions del filòsof precursor de l’ecologisme D. H. Thoreau (s. XIX) i de la filòsofa i mística del segle XX Simone Weil, que considerava l’arbre com un llenguatge universal.
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Joan-Ignasi Elias i CruzDoctor en Humanitats (Universitat Pompeu Fabra), llicenciat en Filologia Catalana i Literatura (Universitat de Barcelona) i màster en Edició (Universitat de Barcelona). Ha treballat com a editor, traductor i corrector de textos, i com a docent de cursos en tallers de literatura i de llenguatge. Ha publicat diversos llibres de [...]
