Continuació de l’article «Els boscos es cuiden sols» publicat el 19 de novembre de 2025.
De fa anys he tingut interès per entendre la lògica que hi ha darrere la manera de valorar/tractar els boscos a casa nostra i, amb això, entendre la pertorbació contundent que representen els incendis forestals. L’interès em va sorgir els meus primers anys de carrera professional, fent investigació en ecologia forestal de boscos mediterranis. Anys d’aprenentatge, anys d’anàlisi, anys de reflexió. A més, a l’inici de la meva activitat professional com a consultor vaig rebre l’encàrrec d’avaluar què havia passat, què havia fallat i què es podia millorar en relació amb els incendis forestals ocorreguts l’any 1994.
En els dos articles precedents («Els boscos no se suïciden» i «Els boscos es cuiden sols») hem vist com el tractament que s’ha fet dels sistemes boscosos de les darreres dècades s’ha basat intencionadament en dues idees espúries: 1) generar una visió negativa dels boscos com a espais que no poden viure bé sense l’acció imprescindible sobre ells dels humans; 2) culpabilitzar-los dels incendis forestals amb la intenció de justificar que s’actuï sobre ells, tot i no ser els responsables dels esmentats incendis. Les dues idees tenen actors destacats en el propietaris i enginyers forestals, i en els responsables de l’extinció dels incendis forestals.
Font: Freepik.es
Tanmateix, molts anys d’arguments interessats o inconsistents han conduït a postposar el que calia afrontar: planificar bé els espais forestals. Això sí, sense visions apriorístiques, viciades d’interessos i mancades de tractament equitatiu dels valors implicats. De fa dècades, personalment, crec que cal planificar els espais forestals de manera seriosa i amb criteris clars de base científica i tècnica objectiva. No des d’una visió emocional antròpica, interessada, i esbiaixada. Sí, des d’una comprensió més rica i robusta. Sí, plantejant diversitat de situacions que afavoreixin diversitat de valors de manera primordial. En tant que el percentatge de superfície forestal és de titularitat privada, cal que una bona part d’aquesta superfície tingui un clar valor productiu però que no sigui l’únic. Cal una aposta de país decidida per transformar una bona part dels boscos catalans amb potencial productiu en boscos alts, per la qual cosa caldrà un programa d’interès nacional d’ajuts econòmics directes que reverteixin en la millora de la qualitat i productivitat a llarg termini (uns quants decennis). També s’haurà de determinar de manera ferma quina superfície que correspon a boscos (de diferents tipologies i configuracions) d’alt valor ecològic ens cal preservar de l’acció humana. En definitiva, un pla estratègic que estableixi el full de ruta referent per a tots els actors i que vetlli per la millora dels boscos en termes de país i del seu rendiment.
Sembla un bon moment per fer-ho. Darrerament s’han incorporat nous opinadors a l’escenari per plantejar què cal fer: són els ecòlegs, naturalistes i similars. Els mateixos que als anys vuitanta i noranta, davant problemes com aquests, deien que ells «feien ciència» i miraven de no comprometre’s en coses «quotidianes», tot i que es reservaven l’última paraula amb el paraigua de la suposada aura de credibilitat que atorgava la universitat. En qualsevol cas, són més visibles ara, ja que els departaments i instituts universitaris actuen com a grans consultores i els cal presència. És clar que gaudeixen d’instal·lacions i personal pagats amb fons públics, cosa que implica una competència deslleial enfront de les consultores professionals independents. No obstant això, tot i que amb cert retard, siguin benvinguts a nodrir el debat.
Alguns d’aquests nouvinguts sovint parlen des dels tòpics més clàssics; per tant, amb una aparentment manca de reflexió pròpia, i això es tradueix en el fet de tenir més o menys bon criteri. Per exemple, l’ecòleg doctor Ferran Pauné suggereix que «hem de trencar amb la idea que necessitem més i més boscos», i afirma que «hi ha la idea, des d’un punt de vista del ciutadà, […]1 que necessitem més boscos perquè van a menys, i això és un error greu». D’on treu que hi ha aquesta idea en els ciutadans? Coneixeu algú que pensi això? Que calen menys boscos i que hi ha «massa bosc»? Sobre quina base ho afirma, això? A més, si sosté que no és bo tenir més bosc, és que deu ser dolent. Però per què i per a qui? El que a mi em suggereix és que vol crear-nos una imatge que l’interessa però sense explicar quina ni amb quina finalitat. Potser caldria que fonamentés les seves afirmacions. A més, contràriament al que afirma, sabem que més superfície boscosa al cap i a la fi significa més quantitat d’oxigen generat; més quantitat de CO2 absorbida; més biodiversitat atresorada; més aigua regulada i emmagatzemada; més sòl no erosionat. Sembla ben raonable considerar la valoració i quantificació d’aquestes variables, i d’altres, per fonamentar les opinions en aquest sentit.
Tanmateix, aquesta manera d’incidir en la població, aquest ensinistrament condicionat i sostingut tant de temps, basat en argumentacions parcials i/o esbiaixades, obre la porta a conseqüències no precisament bones. Fixem-nos fins on poden arribar. Ara fa pocs dies el president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, afirmava que «Catalunya té massa bosc». I que «cal fer un canvi de xip en la política forestal per fer front als incendis»2. Caram! Amb el que hem comentat fins ara, queda evidenciat que la planificació dels espais forestals del país no pot ser simplificada i banalitzada amb afirmacions gratuïtes i inconscients com aquestes. Cal fonamentar el que es proposa amb dades fefaents i no només amb arguments com la «possibilitat» que es donin «eventualment» grans incendis, cosa que no es pot saber del cert, ni on ni quan es donaran, ni quina evolució tindran. L’afirmació no és seriosa però comportarà seriosos efectes negatius.
Font: Freepik.es
Encara més: l’esmentat ecòleg afirma que els boscos «a Europa estan creixent, i estan creixent d’una forma no gestionada, i això és una bomba de rellotgeria». «De forma no gestionada» vol dir que estan «bruts», potser? Una «bomba de rellotgeria»? Frases fetes, tan alarmistes com gratuïtes, i que ara sabem d’on provenen (llegiu «Els boscos no se suïciden» i «Els boscos es cuiden sols»). A més, per com ho diu, semblaria que els responsables dels boscos europeus senzillament no saben el que fan, deuen ser uns tanoques. No com nosaltres, que som els «cracs» de la planificació i la gestió forestal, oi? Per si no n’hi hagués prou, hi ha qui hi dona una volta més i argumenta amb el rerefons de la idea que els boscos són problemàtics i quants menys millor. El doctor Víctor Resco, catedràtic d’Enginyeria Forestal de la Universitat de Lleida, recalca que «cal dedicar esforços en la prevenció treballant per aconseguir mosaics de vegetació que incloguin, per exemple, oliveres, vinyes, zones llaurades i diferents tipus de boscos». Ell defineix i dibuixa el tipus de mosaic (model de territori) que creu que ens cal. Tanmateix, el que defineix és ben qüestionable ja que és propi de la visió productiva superada del passat: la d’un mosaic bàsicament productiu i banalitzat. Per tant, un valor que possiblement ja no correspon gens ni a les necessitats ni al coneixement dels valors del territori més actual.
Queda clar que la visió de com planificar el territori no és única i de vegades els detalls són o poden ser determinats. Fixem-nos-hi. Mentre que el doctor Pauné parla de la importància de tenir uns boscos «més resilients, més oberts i més discontinus», el doctor Joan Pino, catedràtic d’Ecologia de la UAB i director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), fa referència que «el bosc és una peça important i que ho ha de continuar sent» i afirma que «més que treure bosc, l’hem d’endreçar». Les idees que exposen un i altre poden semblar iguals però no ho són. Difereixen i molt en el fons, per la qual cosa no condueixen al mateix resultat. «Boscos més oberts» significa boscos menys densos i amb menys sotabosc, per tant, simplificats. «Boscos més endreçats» significa boscos amb més diversitat i més complexitat de situacions, per tant, de valors.
Acabo comentant-vos una experiència personal. Poc temps després de l’any 1994 i del treball que vaig fer sobre els incendis, un ajuntament situat al peu de Collserola em va demanar que anés a parlar del tema dels incendis amb els seus responsables de territori i a veure què podien fer. Allà els vaig plantejar la conveniència de fer una revisió dels seus espais oberts, fent una relectura de la nova visió del territori a partir del que es podia aprendre dels incendis del 1994 (preservar de l’erosió, el cicle de l’aigua, la biodiversitat tot establint connectors ecològics locals). Però, a més, i no menys important, determinar un conjunt de zones de baixa càrrega de combustible situades en localitzacions estratègiques, pensant en una possible evolució de possibles grans incendis. Tot i la proximitat temporal amb els incendis del 1994 i els boscos de Collserola, suposo que no cal que us digui que mai se’ns va fer aquell encàrrec. Us parlo de fa trenta anys. Ara cal ser positius, sembla que actualment es comença a plantejar que cal planificar el territori forestal, no només gestionar-lo. Esperem que ara sí que es faci, considerant tot el valor dels espais forestals.
https://mon.uvic.cat/fcte/ferran-paune-parla-de-pastures-per-mitigar-el-risc-dincendis-al-programa-tot-es-mou-de-tv3/ ↩
https://www.3cat.cat/3catinfo/mes-que-treure-bosc-lhem-dendrecar-que-diuen-els-experts-en-gestio-forestal/noticia/3367557/ ↩
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Xavier Mayor FarguellNascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001). Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]
