Continuació de l’article «Els boscos no se suïciden» publicat el 15 d’octubre de 2025.
Els precursors de l’espècie humana van aparèixer entre 300.000 i 200.000 anys enrere, en tot cas per sota el milió d’anys. Tanmateix, els arbres evolutivament més moderns van aparèixer fa uns 200 milions d’anys. L’aparició de les plantes va ser força abans, uns 450 milions d’anys. La permanència i l’existència biològica dels boscos estan aparentment assegurades. Tal vegada el canvi climàtic amb el seu potencial com a força evolutiva podria arribar a tenir certa capacitat d’incidència sobre ells. En conseqüència, queda clar que pensar o creure que els humans són imprescindibles per mantenir en bon estat de salut els boscos és d’una arrogància o ignorància superlativa.
Recentment, s’ha fet un nou pas en aquesta narrativa intencionada i condicionant. Des de fa uns pocs anys ha fet fortuna l’argument que el bosc està augmentant de superfície, però es comenta com una cosa simplement dolenta. És un problema immens, diuen, que trastoca tot l’equilibri existent, segons la visió humana d’aquests col·lectius desinteressats. Encara més, sovint hem de sentir la queixa que en els darrers temps el procés d’aforestació ha minvat la superfície agrícola de Catalunya. Aquesta valoració negativa es lliga amb la suposada necessitat d’intervenir per reduir-la. El procés de l’augment de la superfície boscosa és certa actualment, però la valoració negativa que se’n fa és més que qüestionable.
Bindweed plant breaking through asphalt 8 – P1030678 by TheNoxid is licensed under CC BY 2.0.
Primer de tot cal veure que els actors que volen incentivar aquesta valoració de l’augment de la superfície boscosa tenen legítimament interessos creats i no valoren equitativament la cosa. Per exemple, en els darrers anys sovint es parla del milió d’hectàrees que s’han aforestat en els darrers pocs decennis, però curiosament no es parla mai ni es donen dades de les superfícies agrícoles que han passat a urbanes en el mateix lapse de temps. Tal vegada no se’n diu res perquè en aquesta segona opció hi ha vinculada una operació, una requalificació molt avantatjosa econòmicament per als «cuidadors del paisatge». Cal recordar que molts propietaris forestals també són propietaris agrícoles. Per tant, els cal un argument que vagi a favor d’aquesta intervenció de reducció, i si pot ser subvencionada, millor.
Males decisions porten conseqüències. El cavall de Troia de la qüestió és, recordem-ho, els incendis forestals. La idea és que un bosc brut i dens cal passar-lo a un bosc aclarit i sense sotabosc, ja que significa aliment per als incendis. Per aconseguir reduir el combustible s’ha establert un sistema de subvencions basades a atacar un risc amb una probabilitat inconcreta tot atacant el bosc com a subjecte passiu i perjudicat pel foc. Ara ens podem preguntar com lliga això amb la política d’extinció d’incendis forestals quan ocorren.
Els primers responsables d’«atacar» el perill d’incendi són els serveis d’extinció d’incendis forestals, els bombers. Al llarg dels darrers decennis la seva presència i actuació en els espais oberts, no només en ciutats, ha canviat molt. D’inici, i durant dècades, no hi havia una clara estratègia planificada de participació o lideratge del cos de bombers. Els bombers no participaven tan activament com ara en aquestes qüestions. Durant els incendis forestals es focalitzaven a salvar propietats i persones, sobretot. D’inici els incendis forestals els procuraven controlar i extingir els propietaris dels terrenys agrícoles i forestals, amb l’ajut de voluntaris dels pobles propers. Alguns d’ells, més endavant, van crear cossos de bombers voluntaris, després vinculats a les associacions de defensa forestal. Tots amb molta voluntat i mal equipats. Així va ser en els anys 60, 70 i 80.
Després dels grans incendis del 1986 i del 1994, les coses van començar a canviar. El problema de fons s’havia anat agreujant silenciosament durant aquestes dècades. Efectivament, l’augment de la població de Catalunya i, aquest és un punt molt clau, l’establiment de dos milers d’urbanitzacions escampades en zona forestal a Catalunya (un despropòsit majúscul del qual se’n van beneficiar bona part dels propietaris forestals); l’augment d’afluència als espais oberts de persones amb desconeixement; i l’increment de les activitats en sòl no urbanitzable van canviar l’ús del sòl. Tant és així que la configuració actual del territori ha comportat dinàmiques dolentes.
Tot això resulta en l’activació de la progressiva incorporació dels bombers professionals a les accions de control i extinció. També amb una certa controvèrsia sobre qui sap d’incendis forestals, si la gent del camp o els bombers especialment focalitzats i entrenats per actuar en espais urbans. Això va durar uns anys, però finalment va quedar establert que els bombers professionals dirigirien i executarien les tasques d’extinció i els altres col·laborarien sota la seva direcció. En aquell moment, quant a ecologia del bosc, ja se sabia bé que en un ecosistema de tipus mediterrani la pertorbació dels incendis forestals és relativament freqüent. Això coincidia amb el fet que es començaven a conèixer les condicions atmosfèriques necessàries que faciliten l’inici i la progressió d’un incendi forestal. Sabíem també que el territori sovint estava en pèssimes condicions per facilitar l’extinció (camins en mal estat, absència de punts d’aigua, comunicacions pèssimes, inventaris de logística no actualitzats, etc.). També que mancava una planificació i la preparació especifica per poder actuar davant dels incendis forestals.
Paral·lelament, la recuperació de la natura post caiguda del carboneig era ben patent i, alhora, més valorada per la població. També per procurar tenir el benestar etològic davant les ciutats poc amables que hem construït. Cada vegada més acostar-se a la natura (per exemple amb el turisme rural). Això va fer que els darrers decennis la presència humana, la freqüentació i els desplaçaments augmentessin amb una intensitat fins aleshores desconeguda.
Com ja he esmentat, el cos de bombers ha fet un procés de maduració professional, guanyant experiència i coneixement en espais oberts, molt destacable. Els cossos de bombers agafen les regnes del control i extinció d’incendis. Es converteixen en professionals de la matèria més eficients i amb menys risc. Això ha suposat un gran salt en la qualitat dels protocols, coneixements, mitjans tècnics, maneres de fer, i la responsabilitat en les decisions corresponents. Tanmateix, cal reconèixer que no ha estat un camí planer, fins i tot amb pèrdua de massa vides humanes. Ara bé, amb el pas del temps l’èxit i el reconeixement social han fet que el màrqueting hagi arribat. La reclamació de més recursos i de més protagonisme en són clares evidencies. Arribats a aquest punt, s’alimenta la idea de ser imprescindibles i s’acaba utilitzant el raonament com a element de pressió cap als polítics que els han de finançar.
Així s’ha anat trenant la idea dels grans incendis de «darrera» generació, la qual coincideix amb el fet que la superfície boscosa ha augmentat. I cal recordar que la mirada –qüestionable— és que els boscos estan «bruts», i que per tant cal esperar els pitjors incendis. Emili Dalmau, del GRAF, comenta «la dificultat que suposa l’aparició d’incendis que “superen” la capacitat d’extinció dels bombers». Marc Castellnou, cap dels GRAF, ha assenyalat que «a vegades hem de reconèixer que no podem fer res contra un incendi, que hem de deixar-li espai, buscar el punt dèbil i no confrontar-lo». Aquest canvi de tendències s’atribueix, bàsicament, al canvi climàtic, unit als canvis que hi ha hagut al territori: «Catalunya tenia un 30% de massa forestal i ara en té gairebé un 70%». Seduïts per l’autoconvicció que reduir el combustible estès a tot el territori català és imprescindible, per lluitar contra els incendis, els «experts» parlen de la importància de fer una bona gestió dels boscos, que —segons ells— actualment és clarament insuficient: «només en un 31% de les zones forestals privades i en un 36% dels terrenys públics es fan feines preventives».
Tanmateix, i per concloure, davant la idea que estem davant d’una pertorbació normal, que ningú sap si passarà o no, ni on passarà, potser no cal seguir només actuant sobre els boscos i sí apostar més clarament pel control i reducció dràstica de les causes dels incendis (95% humanes!) i per tenir un sistema encara millor de detecció i actuació ràpida davant l’inici dels focus. Us convido a reflexionar-hi!
Cites documentals
https://www.diaridebarcelona.cat/w/64-territori-catala-forestal-bosc-descuidat
Si t'ha agradat aquest article i vols rebre un butlletí amb els nous articles que publiquem envia'ns el teu correu electrònic i et subscriuràs a la Newsletter de Quadern.
-
Xavier Mayor FarguellNascut a Barcelona, és especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà. De formació acadèmica és Doctor en Biologia (1994), Màster en Ecologia i Biologia Vegetal per la UAB (1990) i Màster en Tecnologia i Gestió Ambiental, per la UPC (2001). Ha estat investigador del Centre de Recerca Ecològica [...]
